Reina Amidala (VII)

Anterior

ENTRADA 7

UNA SORTIDA

Ànakin havia tingut raó sobre la tempesta. Enrabià durant tota la tarda i nit. Mai hauríem aconseguit tornar a la nau.

Mentre ens menjàvem la nostra sopa senzilla, tractem d'ignorar el vent de fora. Sobre el soroll de xuclar de Jar Jar, Ànakin i la seva mare van tractar de donar-nos una imatge de com eren les seves vides. Ànakin estava animat, dient que trobar a Watto havia estat bona sort. La criatura blava estava lluny de ser amable, però almenys no donava cops als seus esclaus.

Shmi tenia un punt de vista més pràctic de la situació.

Com esclaus, no tenien permès viatjar sense permís. Se'ls assignaven morades. Ella va afegir que també tenien un dispositiu de transmissió implantat en els seus cossos. Si feien algun intent d'escapar, serien explotats.

–No entenc–, vaig dir jo–. L'esclavitud no està permesa per la República. Hi ha lleis anti–esclavisme...

Shmi em va tallar.

–La República no existeix aquí fora–, va dir ella abruptament–. Hem de sobreviure pel nostre compte.

Vaig mirar al meu plat, confosa i avergonyida. La meva vida no sempre ha estat plena de riqueses. He treballat la terra. He estudiat i lluitat. Però ara sé que mai havia vist el tipus d'esforç dur a què s'enfronta Shmi, només per sobreviure un dia.

He posat tota la meva fe en la República. Les seves lleis estan formalitzades, reforçades a través de les galàxies. Tot i així hi ha llocs, mons sencers, on són ignorades.

Estic posant massa fe al Senat? És tot el que tinc. Però dependre d'això per corregir els errors de Naboo és demanar massa?

Ànakin va trencar el silenci, preguntant si hi havia vist alguna vegada una Cursa de beines. Per descomptat, no l'havia vist.

Qui-Gon va parlar per dir que ell si. Eren extremadament perilloses. Ànakin orgullosament va respondre que ell és l'únic humà que és capaç de fer-les.

Qui-Gon li va fer una llarga mirada. De nou, vaig tenir la sensació que estava reunint les peces.

Has de tenir reflexos de Jedi, va dir ell.

Ànakin es va posar vermell, complagut. Just llavors, Jar Jar va intentar robar un mos de menjar del bol comú amb la seva llarga llengua. En un flaix, Qui-Gon va estendre el braç i va agafar l'extrem de la seva llengua. El moviment va ser més ràpid que l'ull. Ànakin el va mirar, sorprès.

I llavors va preguntar si Qui-Gon era un Jedi.

–Què et fa pensar això? –va respondre Qui-Gon.

Ànakin li havia dit que havia vist l'espasa làser d’en Qui-Gon. Qui-Gon va suggerir que havia matat un Jedi i l’hi havia robat.

–Ningú pot matar un Cavaller Jedi–, va dir fermament Ànakin.

Una mirada va florir per la cara arrugada d’en Qui-Gon. Seriós. Trist.

–Tant de bo fos així.

Ànakin ens va dir que havia tingut un somni en el que era un Cavaller Jedi. Tornava a Tatooine i alliberava a tots els esclaus. Va preguntar si era per això pel que Qui-Gon era aquí.

El somriure d’en Qui-Gon era trist mentre li deia que temia que no.

Ànakin va fixar la seva mirada ansiosa, sense parpellejar sobre Qui-Gon.

–Llavors per què ets aquí? –va preguntar simplement.

Vaig poder veure a Qui-Gon prenent alè i considerant-lo. Llavors li va dir la veritat, o almenys part d'ella. Ell va dir que estàvem de camí a Coruscant en una missió secreta. Vam haver aterrar a Tatooine per fer reparacions.

Sabia que Ànakin irrompria amb suggeriments i ajuda, i ho va fer. Però Qui-Gon va assenyalar que necessitàvem una peça cara, i Watto no estava disposat a comerciar.

–Els venedors de ferralla han de tenir alguna debilitat d'algun tipus, –vaig mussitar en veu alta.

Shmi va assentir.

–El joc. Tot per aquí es resol apostant en aquelles terribles Curses de beines.

Qui-Gon semblava pensatiu.

–L’avarícia pot ser una aliada poderosa.

Ànakin gairebé va saltar de la cadira d’excitació. La gran Cursa de beines Clàssica de Boonta Eve era just en dos dies. Estava construint una Beina de carreres de la qual Watto no en sabia res. El pla se li va ocórrer. Qui-Gon podia introduir la Beina de carreres. Podia fer que Watto li prestés l’Ànakin per conduir-la.

Tots mirem al noi. En realitat era un bon pla. Llavors vaig veure la cara pàl·lida d’Shmi.

–Annie, ja saps que no vull que corris, –va dir ella en silenci–. Moro cada vegada que Watto et fa fer-ho. No és només la velocitat. És la traïció d'aquells altres conductors.

–Però els nostres amics estan en problemes, –va insistir l’Ànakin.

Els ulls d’en Qui-Gon van córrer de mare a fill. Li va dir a Ànakin que la seva mare tenia raó. Llavors es va girar cap a Shmi i li va preguntar si podia pensar en algú més que pogués ajudar-nos.

Lentament, reticent, ella va sacsejar el cap.

–Veus? –va cridar Ànakin–. Hem d’ajudar-los, mama. Tu sempre dius que el problema més gran en l'univers és que ningú ajuda a ningú.

Shmi va apartar la seva cara. Acabava de captar la brillantor de llàgrimes.

–Ànakin, no...

Vaig sentir el meu cor contreure’s amb el seu dolor. Venia de veure tant de patiment en el meu món. No volia portar-lo cap a aquesta casa.

–Estic segura que Qui-Gon mai voldria posar al teu fill en perill, –li vaig dir–. Trobarem una altra forma. Sempre hi ha una altra forma. –Li vaig llançar una mirada enfadada a Qui-Gon. Ell em va tornar la mirada, impassible. No sabia en què estava pensant.

Però Shmi em va sorprendre. Ella va alçar el seu cap. Les llàgrimes s'havien anat. O les havia imaginat?

–Annie té raó. No hi ha altra manera–, va dir ella–. Pot ajudar-vos. Està per ajudar-vos.

Era una cosa estranya a dir. Per un moment, Shmi i jo enfrontem mirades. Una cosa va passar entre nosaltres. Com si ella m'estigués donant al seu fill. Que estrany.

L'ENDEMÀ

He parlat amb Qui-Gon. Vaig esperar fins que vam estar a soles. R2 i Jar Jar havien anat per davant cap al venedor de ferralla, mentre que Qui-Gon i jo érem a la plaça.

Vaig començar amb una pregunta. Estava segur que confiar el nostre destí a un noi que tot just coneixíem era el correcte?

–Sí–, va dir ell de manera breu.

–I trencar-li el cor a la seva mare? –vaig afegir. Ell va tornar la seva mirada neutral cap a mi.

–Ella estava disposada.

–La Reina no ho hauria aprovat, –li vaig dir.

–La Reina no ha de saber-ho–, va dir ell. Quina arrogància! No podia evitar-ho.

–Bé, jo no ho aprovo, –vaig deixar anar jo.

Potser vaig dir massa. No m'importa. És tan irritant estar en aquest paper de donzella, incapaç d'ordenar! Especialment quan es tracta dels Jedi. Però per ser honestos, tinc un sentiment que fins i tot encara que hagués estat en els meus vestits més majestuosos com la Reina Amidala, Qui-Gon encara no m’escoltaria. Sí, són savis i respectats i valents. Però algú ha esmentat alguna vegada com de molestos que poden ser els Jedi?

Següent