Sobre contratemps diaris: el relat d’en Bib Fortuna (i II)

Anterior

11.II

Més tard aquell matí, quan Jabba va ordenar que Nat fos llançat al rancor, Fortuna va enviar a dos guàrdies per portar el cos d’en Nat a la trapa davant del tron de Jabba.

—Nat s'ha desmaiat per la por —els hi va dir en veu baixa—. Però segurament despertarà en el seu descens cap al rancor —ells li van creure. Molt depenia dels esdeveniments dels propers minuts i si Jabba els acceptava.

Els guàrdies van llançar el cos d’en Nat sobre la trapa i Jabba va prémer el botó immediatament... com Fortuna havia esperat que fes. La trapa es va obrir, i el cos es va enfonsar en el pou del rancor. Els aduladors de Jabba van envoltar la reixa per veure al rancor menjar-se a Nat. Jabba va pressionar els botons que feien avançar el seu tron fins a la vora per poder veure.

El cos de Nat jeia bocaterrosa en la sorra de sota. El rancor va rugir, però no es va moure.

—Nat no corre! —va cridar Jabba—. Per què no corre?

El rancor es va apoderar del cos i se’l va menjar en tres mossegades. La sang va esquitxar a través de la reixa sobre les mans, robes i cara de Fortuna, mans, robes i cares de tots al voltant del pou. El rancor va aixecar la vista cap a ells, va rotar i va rugir.

Però tothom a la sala del tron de Jabba estava immòbil. Tots esperaven que Jabba estigués enutjat.

—Nat ha d'haver arribat a odiar-li —li va dir Fortuna a Jabba, en el relatiu silenci—. Sabia que li complauria veure’l córrer, per això no ha corregut.

Algú es va riure. Sy Snootles va començar a taral·lejar una melodia. Max Rebo va començar a colpejar el seu teclat. I, finalment, Jabba es rigué.

—Se l’ha menjat... el rancor se l’ha menjat. No té cap sentit estètic —Jabba va situar el seu tron de tornada a la posició original, lluny de la reixa, mentre que la música sonava i la vida en el palau tornava a la normalitat.

Jabba es va creure el que li havia dit Fortuna. No sospitava el que havia succeït. Fortuna va caminar pensativament a través de la multitud de pocavergonyes galàctics de totes les espècies, tipus durs que esperava que fossin una part de la seva gent, netejant-se la sang d’en Nat de les mans.

Quan va poder, més tard aquella nit, Fortuna es va apressar a anar amb els monjos i el cervell d’en Nat. Primer va anar a la Gran Sala de la Il·luminació, on els pots cerebrals se situaven en prestatges i errants cerebrals esperaven a sota. Un monjo amb cos complet treia la pols.

—Nat no parava de cridar, així que vam haver de traslladar-lo a una cel·la pròpia —va dir el monjo—. Estava alterant als il·luminats.

El monjo va portar a Fortuna a la cel·la. El pot que guardava el cervell d’en Nat estava col·locat sol en una taula. Totes les llums de la base del pot brillaven en color vermell en la foscor.

El monjo va encendre dues espelmes en nínxols prop de la porta i es va anar en silenci. Fortuna es va asseure en la taula i va posar les mans sobre el pot durant un temps. El cervell era una visió espantosa: cru, blanc en alguns llocs, suspès en una solució de sang vermella descolorida d’en Nat. Els monjos canviarien la solució diàriament durant tres dies fins que no quedés més sang i la solució romangués clara.

Fortuna va prémer un botó a la base del pot que permetia «escoltar» al cervell.

—Nat —va dir—, aquesta era l'única forma que se'm va ocórrer de salvar-te. Creu-me.

Després va passar a relatar-li els seus plans de clonació, però llavors una altra idea va passar per la seva ment.

—Tal vegada puguem trobar un cos amfitrió per posar el teu cervell fins que clonem un cos propi.

Com més pensava en això, més li agradava aquesta idea a Fortuna: segrestar a algú acceptable, rebutjar el cervell, i posar el cervell d’en Nat en el cos durant un temps. Les sensacions d'un cos viu i respirant segurament ajudarien a mantenir el cervell d’en Nat entenimentat fins que pogués ser posat en un clon propi.

Parlaria amb els cirurgians sobre això.

Quan va sortir de la cel·la d’en Nat una hora més tard, una tercera part de les llums brillava amb un color rosat: no vermell brillant.

Fortuna va tornar a la sala del tron de Jabba per dormir. Va haver de dormir allà. La paranoia d’en Jabba requeria que totes les persones properes a ell dormissin al seu voltant a la nit... suposadament per protegir-lo dels assassins, però en realitat perquè els guàrdies poguessin veure'ls i evitar que ells assassinessin a Jabba. La rutina havia tornat el procediment lax. Els guàrdies dormien juntament amb tots els altres. Fortuna fins i tot havia deixat de recriminar-li-ho.

No obstant això, aconseguiria nous guàrdies quan prengués el control.

Fortuna no podia dormir. Percebia tripijocs en el palau que no podia determinar i que no podia atribuir a les ansietats del dia... les possibilitats s'arremolinaven en el rerefons subconscient de la vida al voltant de Jabba. Però els monjos li havien entrenat bé. Les coses s'aclaririen de nou, confiava en això. Éssers de tot arreu de la galàxia constantment anaven i venien en el palau, i de vegades els hi portava dies resoldre els veritables propòsits de les seves visites. Mentrestant, els monjos li advertirien, igual que li havien advertit sobre Nat. Fortuna tenia aliats que ningú sospitava.

Fortuna va aixecar el cap i va mirar a Jabba, tan a prop del seu propi llit públic. Podia olorar la pudor de mesc alienígena de la suor de Jabba en la calor de la nit, i va arrufar el nas i va començar un ritual que sovint li calmava per poder dormir. Sobre contratemps diaris, aquest, va pensar Fortuna en silenci. Jabba encara viu. Aquest era el principal i més important de la llista de contratemps diaris.

Però Jabba moriria aviat.

Els preparatius de Fortuna estaven gairebé complets: assegurar-se dels últims conjunts de codis dels dispersos comptes bancaris de Jabba, posar a prova la lleialtat dels últims pocs que havien d'estar al seu costat durant el cop. Havia deixat poc per fer. Però a més de la seva pròpia conspiració, Fortuna sabia d'altres catorze contra la vida de Jabba, conspiracions que ja no detindria. Sempre era prudent fer plans de contingència, i ell tenia catorze grups de conspiradors fent-los per ell. Fortuna simplement es quedaria observant, i els guiaria quan fos possible. Esperava poder vèncer als altres i tenir per a ell mateix el plaer de matar a Jabba, però no li importava massa, sempre que es produís aproximadament en el temps adequat. No obstant això, fos com fos la mort d’en Jabba, Fortuna acabaria al càrrec. Ell controlaria la major part de la fortuna.

Algunes conspiracions eren bastant entretingudes: l'assassí anzati, per exemple, estava a sou tant de la Dama Valarian com d’Eugene Talmont, el prefecte imperial... una divertida confusió de clients per a aquest assassí. Estava Tessek, un molest quarren al que Jabba volia mort, però que ell mateix conspirava per matar a Jabba. Una conspiració senzilla que Fortuna va afavorir va ser la del marmitó de cuina que va planejar enverinar a Jabba perquè diversos anys abans Jabba va alimentar al rancor amb el seu germà després que una salsa fallés. Així que molts allà odiaven a Jabba, i Jabba assaboria el seu odi... un dels seus molts errors crucials, va pensar Fortuna. Jabba creia que els seus actes de crueltat feien que els éssers de tot arreu li temessin, i pensava que la por li protegia. Però la por suportada durant dies, mesos i anys es converteix en odi. L'odi engendra plans de venjança. Fortuna preveia portar les coses de manera diferent.

Es va recolzar i va somriure per a si mateix. Catorze conspiracions d'assassinat... i més enllà d'això, seixanta-vuit conspiracions per robar en el palau. No hi havia fi a la conspiració.

Sobre altres contratemps diaris, aquests, va continuar. Que s'havia vist en la necessitat de veure com el cos d’en Nat era destruït. Que havia hagut d'amenaçar als monjos per aconseguir que retiressin el cervell de Nat. Que el lliurament dels cucs effrikim de dos caps que Jabba preferia en els matins calorosos (i que les seves endorfines induïen hores de somnolència) no havia arribat, una altra vegada, a més del subministrament constant d'altres necessàries distraccions: ballarines, licor, espècia. Contratemps, tots ells... un dia de contratemps.

Però de tots ells, el més gran (el contratemps principal) era que Jabba seguia viu.

El rancor va rugir en el pou i va copejar les parets de la seva gàbia. Ningú es va moure.

Eren sons comuns.

Els cirurgians van assegurar a Fortuna que el «intercanvi de cervells» era possible però rares vegades s'havia intentat... i només quan la galàxia havia necessitat un guia espiritual encarnat i no hi havia hagut temps perquè un naixés i creixés. En aquestes ocasions, els monjos triaven un acòlit sa i un dels il·luminats, i els cirurgians intercanviaven els cervells. Fortuna se sentia confiat que podria obligar als monjos a dur a terme el procediment per Nat.

Fortuna parlava amb el cervell de Nat tots els dies, de vegades dues vegades al dia, i després de dues setmanes, algunes llums relluïen en verd i blau. Però almenys una sempre brillava en vermell: el pànic sempre estava en Nat, i probablement havia estat allà massa temps. El cervell era inestable. Els monjos pensaven que Nat estava parcialment dement: imaginava, durant alguns dies, que li havien embenat els ulls, tenia el cos lligat, i que Fortuna i els monjos no el deixaven aixecar-se... que encara estava en el seu cos. Fortuna li va preguntar una vegada per què, si només estava lligat, no podia sentir el seu cos... i de sobte totes les llums van brillar en vermell.

—Poseu-lo en un errant cerebral —li va dir als monjos—. Tal vegada si pot caminar es posarà millor.

A Nat li va portar dies aprendre a manejar l'errant, sempre ensopegava amb les parets, amb Fortuna o amb els monjos. Fortuna tenia por que trenqués el seu pot cerebral, però els monjos li van assegurar que el pot no es trencava amb facilitat. Nat tractava de seguir a Fortuna onsevulla que fora, i els monjos havien de retenir-lo de seguir a Fortuna fins a Jabba.

—No deixeu que vingui a buscar-me! —va ordenar als monjos. No volia a Nat donant tombs al voltant, dient coses que no deuria entre persones que pensaven que el rancor se l’havia menjat sencer.

Però un dia, amb els monjos massa ocupats amb les cerimònies de l’Equinocci de Primavera com per vigilar a Nat de prop com va ordenar Fortuna, Nat va arribar fins a la sala del tron. El seu errant cerebral va ensopegar pels graons i va gratar les parets de pedra. Ningú li va prestar cap atenció. Però de sobte va avançar cap al centre de la sala, perillosament prop de la reixa del terra. Fortuna es va adonar que si dos o tres de les seves cames s'enganxaven en la reixa i no podia alliberar-se, els guàrdies haurien d'aixecar-lo. Jabba podria decidir enviar-lo al rancor en el seu lloc. Mai havia enviat un errant cerebral al rancor, i Fortuna no volia que a Jabba se li ocorregués la idea ara.

Jabba tenia un nou androide de protocol, un tal C-3PO, regal de cert humà egòlatra que afirmava ser un Cavaller Jedi. Fortuna va convocar ràpidament a l’androide daurat al seu costat.

—Mantingues aquest errant cerebral lluny de la reixa —va dir—. Guia’l al voltant del perímetre de la sala i a baix amb els monjos tan aviat com sigui possible.

—Immediatament, amo Fortuna —va dir C-3PO.

Però C-3PO aviat va donar un copet en l'espatlla a Fortuna.

—L'il·luminat desitja parlar amb vostè —va dir—. S'ha negat rotundament a tornar amb els monjos fins que ho faci. No puc imaginar què podria ser tan important com per a...

—Suficient —va dir Fortuna—. Parlaré amb ell. Deixa'ns.

L’androide va arquejar la seva esquena i es va allunyar caminant rígidament.

—Què passa? —li va preguntar Fortuna a Nat.

—He trobat un cos... un cos amfitrió. Vas dir que podia tenir un cos...

—Sí, sí. De qui és?

—No recordo el seu nom, però sembla un cos fort, i necessito un cos fort...

—On està, llavors? Està en aquesta sala?

A Fortuna no li agradava tenir aquesta conversa a la sala del tron de Jabba. No volia que ningú escoltés. Dos o tres ja estaven mirant cap a ells.

—Digues-m'ho ara —va exigir Fortuna—. Després has de tornar amb els monjos.

—El cos en carbonita... no li fa cap bé a ningú. Dóna'm el cos en carbonita!

Fortuna va haver de somriure.

—Han Solo? —va dir. La idea era deliciosa. Fortuna tenia moltes raons per odiar als corellians... Bidlo Kwerve, el seu rival per al càrrec de majordom, havia estat un corellià. Usar el cos d'en Han d'aquesta manera seria una bona venjança amb els corellians en general. Mirà el cos d'en Han Solo, congelat en carbonita, hibernant perfectament. El cap d'en Han semblava més o menys de la mateixa grandària que el d’en Nat—. Per descomptat —li va dir a Nat—. Tindràs aquest cos. Aviat —no va haver d'afegir: quan estigui al control aquí. Tal experiment probablement hauria divertit a Jabba, però Fortuna no podria haver-li explicat la part de Nat (o la seva) en això.

Alguns assumptes van portar a Fortuna a Mos Eisley. S'alegrava d'allunyar-se del palau per una tarda, però estaria bastant ocupat... organitzar nous proveïdors per enviar l’effrikim que el palau encara esperava; comprovar el progrés de la reconstrucció de la casa de la ciutat de Jabba després de l'incendi. No obstant això, el més interessant dels seus assumptes era que es reuniria amb l'humà, Luke Skywalker, que afirmava ser un Cavaller Jedi i que havia enviat els droides a Jabba com a regal. L'humà volia negociar per Han Solo, i Fortuna el va convidar a la casa de la ciutat per escoltar la seva oferta. Aquest sobtat esclat d'interès pel corellià congelat divertia a Fortuna. Potser encara hi hagués formes de fer que Solo fos profitós.

—Deixar anar a Han sense més aniria en benefici del teu amo —va dir Skywalker.

Fortuna es rigué. Havia esperat arrogància d'algú que deia ser un Cavaller Jedi, i no va ser decebut.

—Han Solo li ha costat molt car a Jabba, jove Jedi —va dir Fortuna—. Com aniria en benefici del meu amo deixar simplement que se’n vagi? A més, estic segur que l'Imperi no voldria a Solo vagant per aquí de nou.

—El govern canviarà —va ser tot el que va dir Skywalker per resposta.

I de sobte la boira que enterbolia la intuïció de Fortuna es va buidar. Va identificar una sorprenent trama en curs en el palau. La Rebel·lió volia a Han Solo. Aquest humà assegut enfront d'ell era un representant de la Rebel·lió, i uns altres que ja estaven en el palau: un guàrdia, els droides, almenys aquests, tot part d'un gran pla per alliberar a Han Solo, per raons que ell no podia imaginar. Què voldria la Rebel·lió d'un contrabandista? Gran part de la conspiració eren només probabilitats... figures clau encara no estaven en el seu lloc, Fortuna podia sentir-ho. No obstant això el seu interès es va acréixer. Seria un interessant escenari a observar. Fortuna no li va dir res de tot això a Skywalker. Va portar la conversa de tornada als diners.

—Solo li va costar molt car a Jabba, com he dit. Esperaria el pagament del carregament d'espècia que Solo va llançar si alguna vegada el deixés anar.

—Pagaré el que sigui que Han li costés a Jabba, més els interessos, si aquest és l'únic acord al que podem arribar —va dir Luke—. Però tu no vols diners. Tu vols ajudar a la teva gent, a pesar que els teus plans li faran més mal al teu poble que una altra cosa. Allibera a Han, i després que derroquis a Jabba... uneix-te a la Rebel·lió. La Nova República posarà a Ryloth sota la seva protecció. Ryloth no serà destruït, com sí ho serà sota l'Imperi, i tu aconseguiràs els teus objectius.

Fortuna no va poder parlar per un moment. Els poders intuïtius d'aquest jove humà eren forts. La convicció i honestedat d’en Luke va tocar el cor de Fortuna. Per un breu moment, Fortuna va veure un brillant futur en el qual les persones no haurien de conspirar, ni maquinar, ni confabular com ho havien fet durant tota la seva vida. Però el moment va passar. Fortuna va sentir el pes de l'Imperi i els seus camins es van assentar de nou en la seva ment. L'Imperi no seria enderrocat. No podia confiar la sort del poble twi’lek als idealistes somnis de la lamentable Rebel·lió. Després de tot, Fortuna creia que els seus propis plans eren el millor.

—Les teves paraules em commouen —li va dir a Skywalker, finalment, i no va poder evitar dir alguna cosa sobre el proper derrocament de Jabba—. Part del que has predit es complirà en qüestió de dies. El teu amic estarà millor congelat fins llavors. Estarà completament segur en la carbonita durant els problemes que vindran. Però estàs equivocat sobre els diners. Necessitaré grans quantitats per complir els meus somnis. Jabba no acceptarà la teva oferta de pagament amb interessos per Solo, encara que la hi transmetré. No obstant això, tingues la seguretat que quan arribi el dia, jo l'acceptaré.

Skywalker es va aixecar ràpidament i es va inclinar com si la reunió hagués acabat, encara que Fortuna no havia tingut temps d'oferir-li un got d'aigua especiada o acabar els seus altres deures com a amfitrió. Aquesta brusquedat era inesperada, i Fortuna es va preguntar si l'humà tenia pressa per anar-se’n perquè s'havia adonat que Fortuna sabia la veritat sobre ell i el seu pla. Aquest pla canviaria ara, Fortuna estava segur d'això. No es va aixecar ni va retornar la inclinació a Skywalker.

—No obstant això, tindré a Solo —va dir Luke, i Fortuna no va detectar cap arrogància en el que va dir, cap ostentació. Les seves paraules eren una simple constatació del que realment creia.

—En efecte, tindràs al teu amic després que em donis els diners a mi. Sabràs quan venir —va dir Fortuna. Skywalker es va tornar i es va allunyar.

Fortuna no li va dir al jove humà d'ulls brillants exactament com pensava mantenir la seva paraula. Li vendria el que quedés d'en Han Solo per llavors: el seu cervell. Això seria el que els guàrdies lliurarien en aquest «Jedi» després de tenir els seus diners. Tal acord cridaria l'atenció de l'Imperi i milloraria la posició de Fortuna en ell.

Jabba va rebutjar l'oferta del Jedi i va ordenar a Fortuna no admetre a Skywalker..., just com Fortuna havia predit. En el temps que va seguir, Fortuna va observar acuradament a aquells que la Rebel·lió havia plantat en el palau. Els droides, i el guàrdia que servia amb excel·lència. Després es van plantar fins i tot més representants de la Rebel·lió... acollits, per així dir-ho, en el si de Jabba: una dona humana, Leia Organa, una vegada princesa i senadora imperial... ara una esclava ballarina, després que es desemmascarés estúpidament a si mateixa i estalviés la molèstia a Fortuna de treure a Han Solo de la carbonita; i el wookiee, Chewbacca, amb qui Organa va completar la seva fracassada disfressa i que va ser empresonat immediatament, estant ara amb el seu vell amic Solo. Aquesta conspiració no semblava estar anant massa bé... amb els actors principals semblant feliços amb les seves ocupacions, empresonats, o esclavitzats. Fortuna pensava que havia tingut raó en no donar cap crèdit a la Rebel·lió, si això era el millor que podien fer per rescatar a algú. Donava més crèdit al pla del cuiner d'enverinar a Jabba.

Però l'antiga princesa havia aconseguit fer una cosa bé, en el que respectava a Fortuna: havia introduït un detonador termal en el palau, i ara el tenia Fortuna... després de robar-li-ho a un guàrdia whíphid que l'hi havia robat a la princesa durant la commoció posterior al seu desemmascarament. Ningú va preguntar què havia estat d'ell. Això feia del detonador un meravellós pla de contingència.

Llavors, un matí, Fortuna es va despertar de sobte, abans que tots els altres. Alguna cosa no estava bé en el palau: hi havia algú allà que no hauria d'estar, i estava avançant cap a la sala del tron. Fortuna es va incorporar i va arreglar les seves robes, la seva intuïció li va dir qui venia: Luke Skywalker. Fortuna es va moure ràpidament i silenciosament a través de la sala del tron i es va reunir amb Skywalker en la part superior de l'escala.

—Què fas aquí? —va preguntar—. Ja saps que Jabba no ha acceptat la teva oferta, i no parlarà amb tu. Has d'esperar-me a mi.

—Em portaràs amb Jabba ara —va dir Skywalker. Sense explicació. La típica arrogància.

—Et portaré amb Jabba ara —li va respondre a Skywalker.

Per un breu moment, Fortuna va fer una pausa per considerar si els trucs del Jedi podrien haver influït en la seva ment, però ràpidament va ometre aquest pensament. Segurament no podria ser així.

Fortuna va començar a baixar les escales i va mirar a Jabba. Despertar-lo al matí era una tasca per no prendre's a la lleugera, però ho faria. Els incompetents guàrdies estaven per fi removent-se i mirant en la seva direcció. L'humà va seguir a Fortuna per les escales i va murmurar alguna cosa sense sentit a les seves esquenes sobre servir bé al seu amo i ser recompensats. Fortuna no va poder reprimir un somriure. Ell va parlar en l'oïda de Jabba:

—Luke Skywalker, el Jedi, ha vingut a parlar amb vostè.

Jabba es va enfuriar a l'instant, i Fortuna es va preparar.

—Et vaig dir que no l’admetessis —bramà Jabba.

—Se m'ha de permetre parlar —va dir Skywalker. Va tractar d'usar el seu truc poc subtil de manipulació mental en tots a la sala.

—Se li ha de permetre a parlar —va dir Fortuna, però Jabba va empènyer a Fortuna contra la paret.

—Estúpid feble mental! —li va cridar.

Fortuna es va prendre el seu temps per aixecar-se i allisar les seves robes. Ningú li mirava. Fortuna es va sentir avergonyit davant els seus seguidors. Era un moment precari. Fortuna havia planejat llançar el seu cop en dos dies; ara sabia que hauria d'arribar en qüestió d'hores. Els seus plans haurien de canviar, i canviar ràpidament. Una vegada que el favor de Jabba li havia estat retirat, no viuria molt temps.

Fortuna va analitzar ràpidament la seva situació. Tal vegada Jabba tenia raó sobre la seva feblesa mental: mirant enrere, Fortuna podia pensar que Skywalker havia influenciat la seva ment... però aquest no era moment per dubtar d'ell mateix, no si volia sobreviure. Es va preguntar quant dels seus plans suposava o coneixia Jabba. Molt, probablement: no hauria reaccionat violentament si encara confiés en Fortuna i el seu judici. Fortuna va deixar que la seva intuïció toqués les ments dels seus seguidors, i es va sorprendre: no requeria cap entrenament especial en intuïció percebre el menyspreu que alguns sentien ara per ell. Tres fins i tot estaven disposats a desemmascarar la conspiració de Fortuna. Fortuna es va adonar que, donades les circumstàncies, els seus plans podrien haver d'abreujar-se encara més... abans que els seus suports s'erosionessin més. L'arrogant «Jedi» va ser llançat al rancor, i en la commoció que va seguir, amb tothom arremolinant-se al voltant per veure al rancor menjar-se a Skywalker, ningú es va adonar que Fortuna desapareixia durant un moment. Aviat va tornar. Si els seus plans havien de canviar ràpidament (de dies, a hores, o potser a minuts) podria adaptar-ho. Ara tenia el detonador termal robat en la butxaca, i mantenia una mà sobre ell.

Les coses van canviar ràpidament: Skywalker va aconseguir matar al rancor... per a sorpresa de tothom. Per què no ha pogut venir abans?, es va preguntar Fortuna. Nat encara estaria en el seu cos, i valuosos esclaus i uns altres (incloent una talentosa ballarina) encara estarien vius. Jabba va ordenar que Skywalker, el wookiee, i Solo fossin llançats al sarlacc i va començar a fer els preparatius, deixant clar a tothom la importància de volar amb ell en la seva barcassa per presenciar les execucions: i Fortuna i catorze conspiradors van veure la seva millor oportunitat materialitzar-se.

Jabba mai tornaria viu d'aquest viatge.

Fortuna va decidir que engegaria el detonador termal just després d'escapar de la barcassa: mataria a Jabba i a tots aquells que havien presenciat com Jabba li va avergonyir. Va lamentar la probable pèrdua del cos d’en Solo, però trobaria un altre per a Nat. Fortuna va completar metòdicament els preparatius per al seu cop. Tenia el seu esquif privat col·locat en la barcassa per a la seva fugida. Va deixar ordres als monjos perquè prenguessin el control del palau quan tots se n'anessin amb Jabba. Va enviar codis que congelaven tots els comptes d’en Jabba.

La seva conspiració estava en marxa.

Totes les conspiracions estaven en marxa. Fortuna es va reclinar i, durant el passeig a través de la sorra, va contemplar les moltes maneres en les quals Jabba podria morir en aquest viatge. La situació era enormement divertida. R2-D2, un dels droides de la Rebel·lió, va rodar cap a ell i li va oferir la seva selecció de begudes, delicats entrepans, i cucs effrikim escabetxats (finalment havien arribat) que segurament farien les delícies d’en Jabba... i segurament el matarien: els cucs estaven tots enverinats. La meitat de les begudes estaven enverinades. El verí era lent... aquells que l’ingerissin no s'adonarien del seu efecte en bastant temps. Fortuna podia distingir quins gots eren segurs, i va beure lliurement. Va observar a Jabba menjar-se un grapat de cucs effrikim i iniciar el procés de la seva mort. Fortuna va ajustar silenciosament el detonador termal per assegurar-se d'això.

C-3PO es va acostar a Fortuna i es va inclinar.

—Amo Fortuna —va dir—. Puc fer-li una pregunta?

—Certament.

—Algú ha estat rescatat alguna vegada del sarlacc?

—No que jo sàpiga —va dir Fortuna, i es va donar la volta, sense voler ser molestat per les preocupacions d'un androide. Així i tot, es va preguntar per què l’androide preguntava sobre el rescat del sarlacc. La intuïció de Fortuna no podia dir-li-ho... era difícil desentranyar les motivacions dels éssers mecànics. Però Fortuna va suposar que hi havia devoció en l’androide. Tal vegada una altra conspiració estava naixent: una per sortir a rescatar d'alguna manera a un antic amo. Això va colpejar a Fortuna. Va pensar que, si tal devoció podia ser tornada cap a ell, li donaria la benvinguda. Es va tornar cap a l’androide.

—C3PO —va dir en veu baixa—. El meu esquif privat està amagat prop de la reixeta de ventilació de popa. Vés i espera allà. Quan em vegis córrer cap enllà, descobreix l’esquif i puja en ell.

Però l’androide mai va tenir oportunitat d'anar a l’esquif. Va persistir a presenciar les execucions, i allò inesperat va tenir lloc. Els rebels van resultar més difícils d'executar del que Jabba va anticipar, i van esclatar els combats. En la commoció, Fortuna va perdre de vista a C-3PO. Mai va saber què va ser de l’androide. Però Fortuna es va quedar en la barcassa just el temps suficient per saber què va matar realment a Jabba. No va ser el verí. No va ser cap dels assassins després de les seves diverses recompenses. No va ser, finalment, el detonador termal manipulat: Leia, l'antiga princesa, va escanyar a Jabba amb les seves cadenes. Fortuna va observar a Jabba morir, després va córrer cap al seu esquif.

Va pensar que hauria d'haver esperat allò inesperat. Era el camí de l'univers: sorprendre sempre.

El viatge de retorn al palau va ser un plaer per a Fortuna. La llum de la detonació termal va arribar exactament quan va esperar que ho fes, i l'ona de xoc li va semblar una agradable brisa: un vent de canvi. No es va trobar amb cap habitant de les sorres, ni soldat de les sorres, ni tan sols amb un jawa. Era com si, després de l'explosió, el desert estigués esperant quelcom més.

Va arribar al palau al capvespre. Les portes es van obrir per a ell immediatament. Els monjos es van reunir amb ell a l'interior: havien pres el palau.

—Mestre Fortuna —va dir un d'ells—. Les coses van segons el previst en la barcassa?

—Jabba està mort. Jo estic al comandament ara. Convoca als alts monjos a la sala del tron: haig de parlar amb ells.

Havia anat amb compte de no dir-ne la sala del tron de Jabba. Era seva ara.

Fortuna es va apressar cap allà i va començar a introduir informació important en els sistemes de seguretat del palau: contrasenyes havien de ser canviades, autoritzacions de seguretat millorades o denegades, sistemes de defensa robòtics posats en alerta total. Els atacs podien provenir de moltes parts en un moment com aquest.

Però de sobte el terminal principal es va apagar. A continuació, tots els terminals es van apagar. Les llums del sostre van parpellejar i es van apagar. Fortuna només tenia la llum de les espelmes i torxes en els seus nínxols.

Es va apressar a través de la sala de tron... i va trobar la porta principal tancada i bloquejada.

Tot havia succeït molt silenciosament.

I va saber immediatament el que havia succeït.

Els monjos li havien traït. D'alguna manera, havien percebut les seves intencions cap a ells. Hauria d'haver-se adonat que els monjos no voldrien reemplaçar un grup de criminals per un altre... quan podien tenir tot el palau per a ells. No va requerir cap do intuïtiu especial adonar-se d'això. De sobte es va preguntar què havia après sobre la intuïció dels monjos, després de tot... jocs de saló, trucs de nens? Hi havia profunditats allà que no havia imaginat.

Però hi havia moltes maneres de sortir de la sala del tron i el palau. Podia completar el seu cop des de la casa de la ciutat de Mos Eisley... després tornar per reprendre el palau dels monjos.

Es va precipitar cap a la primera sortida secreta, però estava bloquejada. Cada sortida estava bloquejada. Fortuna va córrer a la tarima de Jabba i va prémer el botó que obriria la trapa al pou del rancor... però no es va moure.

Fortuna estava atrapat.

Els amagatalls secrets d'armes havien estat buidats. Fortuna tenia el seu blàster, però un blàster no podia contenir a un exèrcit de monjos.

Un terminal va parpellejar encenent-se. Un missatge estava escrit a través de la pantalla. Fortuna va córrer cap allà i el va llegir: Has progressat ràpidament en el teu camí espiritual, Germà Fortuna. La teva recerca ha acabat. Prepara't per a la il·luminació.

Fortuna va aferrar el terminal per un moment, tractant de respirar, llavors va intentar introduir una resposta. El terminal no acceptava cap. Li hagués agradat negociar amb els alts monjos (honestament aquesta vegada), però dubtava que li haguessin escoltat. En qualsevol cas, no estaven anant a la sala del tron. Ell sabia qui anirien cap a ell.

Fortuna es va asseure en un extrem de la sala del tron de Jabba i va posar les seves mans en la seva falda. Sabia que anava a ser una de les últimes vegades que sentiria les seves mans, i de sobte li resultaven molt estimades. Va baixar la mirada al seu cos, i li va resultar molt estimat.

Durant un temps, es va preguntar sobre les petites coses sobre les quals mai podria tenir resposta: Quants del personal d’en Jabba se les hi havia arreglat el cuiner per enverinar en la barcassa abans d'enverinar al mateix Jabba? Quant temps trigarien els monjos a escombrar la sorra que generacions de delinqüents havien deixat en el palau? Què farien els cuiners amb el greix que els havia fet guardar?

Va sentir un so en el passadís principal més enllà de la sala del tron. Era inconfusible. Va treure el seu blàster i va considerar usar-ho contra si mateix, però no ho va fer. El va deixar a un costat, en el tron buit, i va escoltar els grinyols del carro dels cirurgians aproximant-se.

FI