El Laberint del Mal (X)

Anterior

10

En aquells temps, una cita amb el Canceller Suprem Palpatine no era una cosa que es pogués prendre a la lleugera... Ni tan sols per a un membre de l'anomenat Comitè Legitimista. Una cita?

Més aviat una audiència.

Bail Organa acabava d'arribar a Coruscant, i encara vestia la capa blau fosc. La túnica amb volants i les botes negres fins al genoll que la seva dona havia triat per al viatge des d’Alderaan. Només havia passat un mes estàndard lluny de la capital galàctica i amb prou feines podia creure els pertorbadors canvis que havien ocorregut durant la seva curta absència.

Alderaan seguia semblant un paradís, un santuari. Només pensar en la bellesa blava i blanca del seu món natal li feia anhelar ser-hi, tornar a trobar-se en companyia de la seva estimada esposa.

–Necessito veure una altra identificació –va dir el soldat clon de Seguretat a càrrec de la plataforma de desembarcament.

Bail va assenyalar l’identixip que ja estava col·locat a l'escàner.

–Està tot aquí, sergent. Sóc membre del Senat de la República.

El soldat va contemplar la pantalla de l'identificador, després va tornar a mirar-lo.

–Això sembla. Però segueixo necessitant una altra identificació.

Bail va sospirar exasperat i va ficar la mà a la butxaca del pit de la seva túnica brocada per buscar la seva targeta de crèdit.

El nou Coruscant, va pensar.

Soldats sense rostre empunyant rifles làser a la plataforma del transbordador, a les places, enfront dels bancs, els hotels i els teatres, onsevulga que un grup de persones pogués reunir-se o barrejar-se. Examinaven les multituds i detenien a qualsevol que encaixés en el possible perfil d'un terrorista. Registraven individus, coses, residències. No per gust, perquè els soldats clon no actuaven així. Només responien al seu entrenament, i els seus deures eren en bé de la República.

Se sentien rumors de protestes antibèl·liques dissoltes per la força, de desaparicions i d'apropiacions de propietaris particulars. Les proves d'aquest tipus d'abusos de poder rarament sortien a la superfície i, de fer-ho, eren ràpidament desacreditades.

L’omnipresència dels soldats semblava molestar a Bail més que als pocs amics que tenia a Coruscant, o que els seus companys del Senat. Hi havia intentat atribuir la seva agitació al fet que procedia del pacífic Alderaan, però això només ho explicava en part. El que més li molestava era la facilitat amb què la majoria dels habitants de Coruscant s'havia aclimatat als canvis. Estaven predisposats, gairebé amb entusiasme, a renunciar a les llibertats personals en nom de la seguretat. I, a més a més, era una seguretat falsa. Perquè, encara que Coruscant semblava lluny de la guerra, també era el centre d'ella.

I ara, després de tres anys d'un conflicte que podia acabar tan bruscament com havia començat, cada nova mesura de seguretat s’acceptava amb massa calma. Excepte, naturalment, pels membres d'aquelles espècies més estretament associades amb els plans separatistes –geonosians, muuns, neimoidians, gossams i la resta–, molts dels quals havien estat condemnats a l'ostracisme o s'havien vist obligats a fugir de la capital. Després de viure tant de temps entre la por i la ignorància, pocs habitants de Coruscant s'aturaven a preguntar-se què estava succeint de veritat. I menys encara el Senat, massa ocupat a modificar una Constitució que ja no complia amb el seu paper d'equilibrar el creixent poder del Govern.

Abans de la guerra, una corrupció estesa havia ofegat el procés legislatiu. Els projectes de llei llanguien, les mesures necessàries s'endarrerien anys sense ser posades en pràctica, les votacions eren qüestionades i els recomptes de vots es repetien interminablement... Però un dels efectes de la guerra havia estat substituir la corrupció i la inèrcia per l'abandonament del deure. Els discursos raonats i els debats s'havien tornat tan rars com arcaics. En un clima polític on els representants tenien por de dir el que pensaven resultava més fàcil, i més segur, cedir el poder als qui, almenys, semblaven disposar d'algun indici de veritat.

–És lliure de marxar –va dir el soldat per fi, aparentment convençut que Bail fos realment qui les credencials deien que era. Bail va riure per dins.

Lliure de marxar on?, es va preguntar.

En les altures de Coruscant no podia ser un vianant. Caminar era una activitat reservada als que ocupaven els nivells inferiors del planeta. Bail va aturar un aerotaxi i va demanar al xofer-droide que el portés a l'edifici del Senat.

Fora del paisatge normal, per sobre de la miríada de congostos abissals que fendien el panorama urbà, lluny de les patrulles de seguretat o els ulls tafaners dels espies de la República, Coruscant s'assemblava molt al planeta que Bail havia conegut. El trànsit era tan dens com sempre, amb naus arribant de forma perpètua i ininterrompuda des de tots els punts de la galàxia. S'havien obert nous restaurants i s'havia creat més art. Paradoxalment, en l'aire semblava surar més jovialitat i oportunitats que mai per caure en tota mena de vicis. Fins i tot amb el comerç de la Vora Exterior interromput, molts habitants de Coruscant portaven una bona vida, i molts senadors seguien gaudint dels il·limitats privilegis que gaudien des dels anys previs a la guerra.

Des d'allà dalt, un havia de fixar-se molt per descobrir els canvis.

A l’ovalat aerotaxi, per exemple.

La prima cinta que recorria la pantalla situada davant els seients dels passatgers era un anunci que exaltava les virtuts de COMPOR, la Comissió per a la Protecció de la República.

NO APLICABLE NECESSÀRIAMENT ALS NO-HUMANS.

I allà, llampant sobre la façana d'un gratacels d'oficines, una de les últimes notícies de l'HoloRed detallava la victòria republicana a Cato Neimoidia. Últimament només emetien una victòria rere l'altra, amb lloances per al Gran Exèrcit de la República i glòria per als soldats clon.

Rarament s'esmentava als Jedi, excepte quan un d'ells era condecorat per Palpatine a la Gran Plaça del Senat, ja fos el jove Ànakin Skywalker o algun altre. Amb prou feines es veia un Jedi adult a Coruscant. Disseminats per tota la galàxia, lideraven les companyies de soldats en la batalla. A les holonotícies els encantava utilitzar la frase "pacificació agressiva" per descriure els seus actes. Malgrat com de difícil que era forjar una amistat amb els Jedi, Bail havia arribat a conèixer alguns: els Mestres Obi-Wan Kenobi, Yoda. Mace Windu, Saesee Tiin..., els pocs privilegiats que també havien pogut entrevistar-se personalment amb Palpatine.

Bail es va remoure en el seu seient.

Ni els crítics més despietats i Palpatine al Senat, o en els diferents mitjans de comunicació, podien evitar valorar positivament allò en el que Coruscant s'havia convertit. Encara que Palpatine no era tan innocent com pretenia, no se li podia culpar de tot allò. Per començar, el seu talent per a ser sincer i exigent alhora li havia fet guanyar la seva elecció. Almenys segons Bail Antilles, predecessor de Bail al Senat.

"Fa tretze anys, el Senat només estava interessat de lliurar-se d’en Finis Valòrum", li havia dit una vegada Antilles. El pobre Valòrum, que havia cregut sincerament que podria aportar honestedat al Senat. Fins i tot en aquells dies, Palpatine tenia la seva porció d'amics influents.

Tot i així, Bail no podia evitar preguntar-se qui hauria succeït a Palpatine com a Canceller Suprem si les crisis separatistes de Raxus Prime i Amar IV no haguessin ocorregut en un moment tan oportú, just quan estava a punt d'expirar el mandat d’en Palpatine. Va recordar els arguments esgrimits per aprovar l'Acta de Poders d'Emergència. En resum, que era perillós "canviar de cavall enmig del riu". En aquells dies, molts senadors creien que la República havia d'esperar el moment propici i permetre que el moviment del Comte Dooku aconseguís el seu ple desenvolupament.

Però tot va canviar quan la magnitud de l'amenaça separatista es va fer patent.

Tot va canviar quan sis mil sis-cents mons es van separar de la República, atrets per la promesa d'un comerç lliure i sense restriccions. Tot canvià quan corporacions fortament armades, com el Gremi de Comerç i la TecnoUnió, es van alinear amb Dooku. Tot va canviar quan la Vora Exterior i la Ruta de Comerç de Rimma va ser inaccessible per als carregaments de la República.

En conseqüència, el Senat va votar una esmena a la Constitució, aprovada per majoria aclaparadora, i va prorrogar el mandat d’en Palpatine per temps indefinit, donant per descomptat que dimitiria voluntàriament del seu càrrec quan la crisi acabés. No obstant això, la probabilitat d'una resolució ràpida de la crisi es va evaporar molt aviat. Tot d'una, l'abans cortès i modest Palpatine es va convertir en el campió de la democràcia, jurant que mai abandonaria una República dividida.

Van començar a circular rumors sobre la necessitat d'una acta de Reclutament Militar, però el mateix Palpatine es va negar a crear un exèrcit republicà. Això l'hi va deixar a altres, sobretot a Sand Panthers. Finalment, fins i tot va intentar negociar un tractat de pau, però el Comte Dooku es va negar a escoltar-lo.

Per això es va declarar la guerra.

Bail recordava amb claredat el dia en què havia comparegut en un balcó de l'Edifici Administratiu del Senat al costat de Palpatine, Mas Amedda, els senadors malastarians i diversos altres. Aquell dia va presenciar com milers de soldats clon embarcaven en enormes naus que portarien la guerra als separatistes. Podia recordar amb claredat el seu absolut desconsol. La guerra i el mal havien tornat després de més de mil anys de pau.

Més ben dit, se'ls havia permès tornar.

No obstant això, Bail va deixar a un costat els seus sentiments i va complir amb el seu paper, elaborant lleis que abans hagués denunciat públicament, recolzant "l'eficaç modernització d'una enutjosa burocràcia" de Palpatine. I durant l'Esmena Reflex, catorze mesos enrere, els seus temors ressorgiren i es van intensificar. La sobtada desaparició del senador Seti Ashgad, arran d'oposar-se a la instal·lació de càmeres de vigilància a l'edifici del Senat: la sospitosa explosió d'una fragata estel·lar en la qual Finis Valòrum viatjava com a passatger; l'aprovació d'una llei de seguretat que concedia a Palpatine màxims poders a Coruscant...

La conducta del mateix Canceller Suprem, amb freqüència aïllat per la seva cohort de consellers i els seus il·legals guàrdies personals abillats de vermell, o la seva inflexible disposició a continuar lluitant fins guanyar la guerra... L'humil i modest Palpatine havia desaparegut. I amb ell, el dòcil Bail Organa. Bail va jurar exposar obertament les seves preocupacions i va començar a conrear l'amistat de senadors que compartien les seves mateixes preocupacions.

Quan l’aerotaxi va baixar, alguns d'ells li esperaven en l'àmplia plaça que s'estenia davant de l'edifici amb forma de bongo del Senat: Padmé Amidala, de Naboo; Mon Mothma, de Chandrilà; els senadors humans Terr Taneel, Bana Breemu i Fang Zar; i el senador alienígena Chi Eekway.

Prima i amb el pèl curt, Mon Mothma va córrer per abraçar-lo quan aquest es va acostar.

–Una ocasió important. Bail –li va xiuxiuejar a la seva oïda esquerra–. Tenim una audiència amb Palpatine.

Bail va somriure per dins. Pensaven el mateix.

Padmé també el va abraçar, però semblava incòmoda. El seu aspecte, en canvi, era radiant. Encara que amb la cara una mica més rodona del que Bail recordava, gràcies a les seves túniques elegants i el seu elaborat pentinat era el viu exemple d'una bellesa clàssica. Un droide daurat de protocol es trobava dret darrere d'ella. Padmé va explicar a Bail que acabava de passar una setmana meravellosa a Naboo, visitant a la seva família.

–Naboo és un món extraordinari –va dir Bail–. Mai entendré com ha ofert a algú tan tossut com el nostre Canceller Suprem.

Padmé el va renyar, arrufant les celles.

–No és tossut, Bail. El que passa és que no el coneix tant com jo. En el seu cor comparteix les nostres preocupacions.

–Això espero, pel bé de tots –va apuntar Chi Eekway amb el disgust arrugant la cara blavosa.

–Infravalora l'agudesa de Palpatine –va respondre la Padmé–. A més, aprecia que se li parli amb franquesa.

–No hem estat altra cosa que francs, senadora –va dir Fang Zar. Amb un èxit més aviat escàs.

Padmé els va mirar a tots.

–Segur que quan ens vegi a tots units...

–Representar a una desena part del Senat potser no sigui suficient –va confessar Bana, vestit de cap a peus amb vestidures de seda brillant–, però és important que no renunciem a les nostres conviccions.

Eekway va assentir greument amb el cap.

–Esperem-ho..., encara que no comptem amb això –va sentenciar Fang Zar.

La conversa va derivar cap a assumptes personals mentre entraven en l'immens edifici. Va ser un grup animat el que va arribar al despatx situat directament sota la Gran Plaça, on la secretària humana encarregada de les cites d’en Palpatine els hi va demanar que esperessin a la zona de recepció.

Després d'una hora d'espera, el seu ànim va començar a decaure. Llavors, la porta del despatx de Palpatine es va obrir i en el llindar aparèixer Sate Pestage, un dels consellers en cap de Palpatine.

–Senadors, quina agradable sorpresa!

Bail es va aixecar i va parlar per tots.

–No hauria de ser-ho. La cita va ser confirmada fa més de tres setmanes.

Pestage es va girar cap a la secretària encarregada de les cites.

–De veritat? No estava informat.

–Hauria d’estar-ho –va intervenir la Padmé–, ja que la cita es va tramitar a través de la seva oficina.

–Alguns de nosaltres hem arriscat molt i hem viatjat grans distàncies –va afegir Eekway.

Pestage va estendre les seves mans en gest conciliador.

–Aquests temps requereixen sacrificis, senador. O potser creu arriscar més que el propi Canceller Suprem?

–Ningú suggereix que el Canceller Suprem s'hagi mostrat menys que incansable... en la seva tasca –va dir Bail–, però el fet és que va acceptar rebre'ns, i no marxarem fins que ens honori amb la seva presència.

–No li demanem molt de temps –va afegir Terr Taneel en un to més apaivagador.

–Potser no, però han de comprendre que està molt ocupat. Cada dia es produeixen nous esdeveniments que requereixen la seva atenció –Pestage va mirar a Bail–. Crec que molts de vostès són amics del Consell Jedi. Per què no el visiten mentre intento buscar un forat a la seva agenda?

La fúria motejà la cara barbada d’en Bail.

–No marxarem fins que ens rebi, Sate.

Pestage va forçar un somriure.

–És la seva prerrogativa, senador.

Següent