La venjança dels Sith (II)

Anterior

= 2 =

Dooku

La tempesta de trets làser rebotant per tot l'hangar va cessar de sobte. Raïms de droides de combat es van retirar darrere de les naus i van sortir per les escotilles.

El rostre familiar d'Obi-Wan va sorgir a l'altre costat de la seva fulla mentre deixava que aquesta s'apagués.

‒Odio que facin això.

El sabre làser d’Ànakin Skywalker havia tornat ja a la seva cintura.

‒Que facin què?

‒Abandonar la batalla i retrocedir sense motiu.

‒Sempre hi ha un motiu, Mestre.

Obi-Wan va assentir.

‒Per això ho odio.

Ànakin va contemplar el terra cobert de fumejants parts de droides dispersades per tot l'hangar, va arronsar les espatlles i es va ajustar el guant negre.

‒R2, on està el Canceller?

El connector de dades del petit droide girà en la connexió de la paret. El seu ull holoprojector va girar sobre si mateix, i el làser blau va generar una imatge fantasmal prop de la bota d'Ànakin: Palpatine encadenat a una gran cadira. Fins i tot en la petita imatge translúcida, semblava esgotat i adolorit, però seguia viu.

El cor d'Ànakin va bategar un cop contra les costelles, dolorosament. No arribava massa tard. Aquest cop no.

Es va inclinar sobre un genoll i va mirar la imatge amb ulls entretancats. Palpatine semblava haver envellit deu anys des de l'última vegada que l'havia vist. Un múscul es marcà al llarg de la mandíbula del jove Jedi. Si Grievous li havia fet mal... Si tan sols l’hagués tocat...

La mà d'duracer articulat es va tancar amb tanta força dins del seu guant negre que la retroalimentació electrònica li va fer mal a l'espatlla.

Obi-Wan va parlar des de dalt d'aquesta espatlla.

‒Tens la seva localització?

La imatge va onejar i es va retorçar fins a formar un plànol del creuer. R2 va mostrar una pulsació de blau més clar al capdamunt de l'espiral cònica.

‒En les habitacions del General. ‒Esbufegà Obi-Wan‒. Algun senyal del propi Grievous?

La pulsació va saltar al pont del creuer.

‒Hmm. I els seus guàrdies?

L’holoimatge va tornar a onejar i es va transformar un cop més en una imatge de les habitacions del General. Palpatine semblava estar sol. La cadira era al centre d'una zona de sòl buit, mirant cap a una enorme paret corba de visualització.

‒Això no té sentit ‒Va murmurar Ànakin.

‒És clar que el té. És un parany.

Ànakin tot just el va sentir. Es mirava el puny enguantat. El va obrir, el va tancar i va tornar a obrir-lo. El dolor de la seva espatlla baixava fins al seu bíceps...

I no parava.

El seu colze punxava, i també el seu avantbraç. Sentia el canell com banyat en grava al vermell, i la seva mà...

La seva mà cremava.

Però no era la seva mà. Ni el canell, ni l’avantbraç, ni el colze. Tot era una creació artificial de duracer i servomotors.

‒Ànakin?

Els llavis d'Ànakin es van contraure, mostrant les dents.

‒Fa mal.

‒El teu braç de recanvi? Quan el vas equipar amb sensors de dolor?

‒No ho he fet. Aquesta és la qüestió.

‒El dolor està en la teva ment, Ànakin...

‒No ‒el cor d'Ànakin es va congelar. La seva veu es va tornar tan freda com l'espai‒. El sento a ell.

‒A ell?

‒A Dooku. És aquí. En aquesta nau.

‒Ah ‒Va assentir Obi-Wan‒. Segurament.

‒Ho sabies?

‒Ho suposava. Creies que Grievous no hauria trobat l'emissor de Palpatine? No pot ser accidental que el senyal del senyalitzador del Canceller es rebés amb aquesta claredat enmig de tantes contramesures electròniques. Això és un parany. Un parany per a Jedi. ‒Obi-Wan va posar una càlida mà a l'espatlla d'Ànakin. El rostre del Mestre Jedi estava més seriós que mai‒. Possiblement un parany disposat per a nosaltres. Un parany personal.

La mandíbula d'Ànakin es va tensar.

‒Estàs pensant en com va intentar reclutar-te a Geonosis. Abans que t’enviés a ser executat.

‒És possible que haguem de tornar a enfrontar-nos amb aquesta elecció.

‒No és una elecció ‒Ànakin es va aixecar. La seva mà es va tancar i va romandre així, a un centímetre del sabre làser‒. Que ens l'ofereixi. Porto la meva resposta al cinturó.

‒Vés amb compte, Ànakin. La nostra prioritat és la seguretat del Canceller.

‒Sí, sí, és clar ‒el gel al pit d'Ànakin es fongué‒. D'acord, és un parany. Què fem ara?

Obi-Wan es va permetre un somriure mentre es dirigia cap a la següent sortida de l'hangar.

‒El mateix de sempre, el meu jove amic: fer-la saltar.

‒Puc treballar amb aquest pla. ‒Ànakin es va tornar cap al seu astromecànic‒. Tu queda't aquí, R2.

El petit droide el va interrompre amb un brunzit.

‒Sense discussions. Queda't. Ho dic de debò.

El xiulet de rèplica d’R2-D2 tenia un to clarament trist.

‒Mira, R2, algú ha de mantenir el contacte amb l'ordinador. Veus en mi algun connector de dades?

El droide va semblar mostrar-se d'acord, però no abans de xiular alguna cosa que va sonar com un suggeriment d'on podia buscar-lo.

Obi-Wan va negar amb el cap des de l'escotilla oberta.

‒La veritat, la forma en què parles amb aquesta cosa.

Ànakin va caminar cap a ell.

‒Vigila, Mestre, atacaràs els seus sentiments...

Obi-Wan es va parar en sec i amb una estranya expressió a la cara, com si intentés somriure i arrufar el nas al mateix temps.

‒Ànakin?

Aquest no va contestar. No podia contestar. Estava mirant a una imatge de dins de la seva ment. Una imatge no. Una realitat.

Un record d'una cosa que encara no havia passat.

Va veure al Comte Dooku de genolls. Va veure sabres làser creuats davant el coll del Comte.

Els núvols es van aclarir en el seu cor. Núvols de Jabiim, d’Aargonar, de Kamino, i fins i tot del campament tusken. Per primera vegada en massa anys es va sentir jove, tan jove com era realment.

Jove, lliure i ple de llum.

‒Mestre... ‒la seva veu semblava la d'algun altre. D'algú que no havia vist el que ell havia vist. Que no havia fet el que ell havia fet‒. Mestre, aquí..., ara..., tu i jo...

‒ Sí?

Pestanyejà.

‒Crec que guanyarem la guerra.

========

El vast hemisferi de la paret de visualització va florir amb la batalla. Sofisticats algoritmes sensors comprimien el combat que s'estenia per tota l'òrbita de la capital galàctica fins convertir-ho en una visió a l'abast del gaudi de l'ull nu. Creuers, separats per centenars de quilòmetres i que intercanviaven trets a gairebé la velocitat de la llum, semblaven gairebé enganxats casc amb casc, units per polsants cables de foc. Les descàrregues de turbolàser es convertien en veloços feixos de llum que es trencaven en estelles prismàtiques contra els escuts que florien en supernoves en miniatura que s'empassaven naus senceres. Els invisibles núvols de mosquits, que eren en realitat duels entre caces estel·lars, es van convertir en un lluminós ball d'arnombres al final de la breu primavera de Coruscant.

L'únic moble a l'interior d'aquesta immensa corba de carnisseria filtrada per ordinador era una cadira situada enmig d'un ampli sòl buit, l'anomenada Cadira del General. Igual que aquesta cabina, situada a la part alta de la torre cònica de la nau insígnia, era conegut com les habitacions del General.

Donant l'esquena en aquesta cadira i a l'home encadenat a ella, amb les mans creuades sota la capa de sedós teixit cuirassat, estava el Comte Dooku.

Darth Tyrannus, Senyor dels Sith.

Contemplava l'obra del seu Mestre, i era bona.

Més que bona. Era magnífica.

Fins i tot la tremolor ocasional de la coberta sota les seves botes, quan la nau s'estremia davant els torpedes enemics i les descàrregues de turbolàser, ho sentia com un aplaudiment.

Darrere d'ell va sonar el murmuri de l'holocomunicador intern de la nau, que va cruixir amb una veu que era alhora electrònica i estranyament expressiva, com si fos un home parlant a través del vocalitzador electrosònic d'un droide.

‒Senyor Tyrannus, ja han arribat Kenobi i Skywalker.

‒Sí ‒Dooku els havia sentit a tots dos en la Força‒. Guia’ls fins a mi.

‒Senyor, he de tornar a expressar la meva objecció a...

Dooku es va girar i, des de la seva imponent alçada, va mirar a l’holoimatge blavosa del comandant del Mà Invisible.

‒Ja he pres nota de les seves objeccions, general. Deixeu-me a mi als Jedi.

‒Però guiant-los fins a vostè també els enviem directes al propi Canceller! Per què segueix ell encara en aquesta nau? Hauria d'estar ocult. Hauria d'estar protegit. Hauríem d’haver-lo tret del sistema fa hores!

‒Les coses són com són perquè Lord Sidous desitja que siguin així. En cas que vulgui seguir posant objeccions, preneu-vos la llibertat de presentar-les a ell.

‒Jo, ah, no crec que això sigui necessari.

‒Molt bé, llavors. Limiti els seus esforços a impedir que ens abordin tropes de reforç. Cap Jedi suposa un perill per a mi sense les seves mascotes clon recolzant-lo.

Un altre sotrac va sacsejar la coberta, aquesta vegada de forma més pronunciada, seguit d'un sobtat canvi en el sentit de la gravetat artificial del creuer que hauria fet trontollar a un altre home; però amb la Força mantenint la solidesa dignificada de la seva postura, l'efecte que va provocar en Dooku es va limitar a un alçament de cella.

‒I puc suggerir que dediqui una mica d'atenció a protegir aquesta nau? Que la destrueixin estant vostè i jo a bord podria perjudicar seriosament aquesta guerra, no li sembla?

‒Això ja s'està fent, senyor. Vol el meu senyor observar l'avanç dels Jedi? Puc connectar els monitors de seguretat amb aquest canal.

‒Gràcies, general. Això seria molt d'agrair.

‒És vostè tan cortès com sempre, senyor. Grievous, fora.

El Comte Dooku es va permetre un somriure gairebé invisible. La seva immutable cortesia, tret de la veritable aristocràcia, acudia a ell sense esforç, però, d'alguna manera, sempre semblava impressionar al simple populatxo. A més d’aquells amb mentalitat de simple populatxo, al marge dels seus èxits o el seu rang, com, per exemple, aquest ciborg repulsiu de Grievous.

Va sospirar. Grievous era útil. No només era un comandant de camp molt capaç, sinó que aviat seria un meravellós cap de turc al qual atribuir totes les atrocitats d'aquesta guerra tristament necessària. Algú havia de carregar amb això, i Grievous era la criatura ideal per a aquesta tasca. Perquè, per descomptat, no seria Dooku.

De fet, era un dels objectius de la cataclísmica batalla que tenia lloc fora.

Però no l'únic.

La imatge d'escàner blau que tenia davant va esdevenir un conjunt de miniatures de Kenobi i Skywalker, tal com els havia vist moltes vegades abans: avançant espatlla amb espatlla, fent girar els sabres làser mentre desmantellaven amb entusiasme un droide rere l'altre, després un altre... Sentint-se com si estiguessin guanyant quan en realitat eren conduïts just fins on els Senyors Sith volien.

Eren com nens. Dooku va negar amb el cap.

Gairebé era massa fàcil.

========

Aquest és Dooku, Darth Tyrannus, Comte de Serenno:

El que una vegada va ser un gran Mestre Jedi, ara el major Senyor dels Sith, és un colós fosc que domina la galàxia. Némesis de la corrupta República, oriflama de la Confederació dels Sistemes Independents, és la personificació de la commoció i la por.

Va ser un dels Jedi més respectats i poderosos dels vint-i-cinc mil anys d'història que té l'Orde, però ara, a l'edat de setanta anys, els seus principis no li permetien seguir servint a una República on el poder polític es ven al millor postor. Es va acomiadar del seu padawan, Qui-Gon Jinn, ja un Mestre llegendari per mèrits propis, i es va acomiadar dels seus amics íntims del Consell Jedi: Mace Windu i l'ancià Mestre Yoda. Es va acomiadar del propi Orde Jedi.

Se'l considera un dels Perduts, els Jedi que van renunciar a la seva lleialtat a l'Orde i van dimitir dels deures de la Cavalleria Jedi per servir a ideals encara més elevats que els professats pel propi Orde. Els Vint Perduts, com se'ls anomena des que Dooku va ingressar a les seves files, són recordats pels Jedi amb honor i amb pesar. Les seves efígies, esculpides en brònzium, s'alcen a la capella on es troben els arxius del Temple.

Aquestes imatges de brònzium són melancòlics records que alguns Jedi tenen necessitats que l'Orde no pot satisfer.

Dooku es va retirar als dominis de la família, el sistema planetari de Serenno. En assumir el títol hereditari de Comte, es va convertir en un dels éssers més rics de la galàxia. La seva immensa riquesa podria haver comprat l'aliança dels senadors que volgués, donada la desvergonyida corrupció endèmica a la República, i potser fins i tot comprar el control de la mateixa República.

Però un home del seu llinatge, dels seus principis, mai es rebaixaria a ser el senyor d'un munt d'escombraries, el cap d'una horda de saquejadors que s'enfronten per engrunes, i, per a ell, la República no era més que això.

Així que va emprar el gran poder de la seva fortuna familiar, i el poder enormement major de la seva inqüestionable integritat, per començar a netejar la galàxia de la nafra que era aquesta suposada democràcia.

És la icona del moviment separatista, la seva cara pública. És a la Confederació de Sistemes Independents el que Palpatine a la República: el símbol viu de la justícia de la seva causa.

Aquesta és la versió de cara al públic.

Aquesta és la versió que fins i tot Dooku es creu en els seus moments de debilitat.

La veritat és més complicada.

Dooku és... diferent.

No recorda molt bé quan va descobrir que era diferent. Potser quan era un jove padawan i va ser traït per un altre aprenent que havia afirmat ser el seu amic. Lorian Nod l'hi havia dit a la cara: "Tu no saps el que és l'amistat."

I no ho sabia.

S'havia enfurismat, és clar. Tant, que la seva reputació havia corregut perill. I s'havia enfurismat amb ell mateix pel seu error de judici i per haver considerat aliat a algú que en realitat era un enemic. El més sorprenent de tot l'assumpte va ser que, fins i tot després de delatar-lo davant dels Jedi, l'altre noi havia esperat que ell participés en una mentida, en nom de la seva "amistat".

Tot havia estat tan absurd que no va saber com respondre-li.

De fet, mai havia estat molt segur a què es referien els éssers en parlar d'amistat. Malgrat sentir en els altres l'energia que provocaven les emocions, sempre havia percebut l'amor, l'odi, l'alegria, la ira... traduïts a una altra classe de sentiments.

Els que tenien sentit per a ell.

Podia comprendre la gelosia, i també la possessió; ell era ferotge quan algun ésser s'apoderava del que li pertanyia per dret.

La intolerància, la intractabilitat de l'univers i les vides indisciplinades dels seus habitants. Aquest era l'estat natural de les coses.

La rancúnia és una diversió; ell obtenia un plaer considerable del sofriment dels seus enemics.

L'orgull és una virtut en un aristòcrata, i la indignació un dret inalienable quan algú gosava impugnar la seva integritat, el seu honor o el seu legítim lloc en el cim de la jerarquia natural de l'autoritat.

I la indignació moral tenia per a ell tot el sentit; quan els assumptes incorregiblement vulgars dels éssers ordinaris es negaven a conformar-se a l'estructura clarament òbvia de "Com Ha de Ser La Societat".

És completament incapaç que li importi el que qualsevol criatura pugui sentir per ell. Només li importa el que aquesta criatura pugui fer per ell. O a ell.

Molt possiblement sigui així perquè els altres éssers són molt... interessants.

O, en cert sentit, completament reals.

Per a Dooku, els altres éssers són, sobretot, abstraccions, simples esbossos esquemàtics que es divideixen en dues categories bàsiques. La primera és "valuosos", éssers que poden ser utilitzats per servir als seus diversos interessos. Entre ells van estar durant una bona part de la seva vida, i fins a cert punt ara mateix, els Jedi, especialment Mace Windu i Yoda, els qui li van considerar el seu amic durant tant de temps, que això els va encegar per complet a la veritat dels seus actes. I, per descomptat, i només de moment, la Federació de Comerç, el Clan Bancari Inter-galàctic, la TecnoUnió, l'Aliança Corporativa i els fabricants d'armes de Geonosis. I fins i tot el simple populatxo de la galàxia, que existeix sobretot per proporcionar-li un públic prou ampli com per fer justícia a la seva grandesa.

L'altra categoria és "amenaces". En aquest segon grup inclou a tots els éssers intel·ligents que no pot incloure en el primer.

No hi ha una tercera categoria.

I algun dia pot ser que no hi hagi una segona. Ser considerat una amenaça pel Comte Dooku és una sentència de mort. Una sentència de mort que, per exemple, pensa executar en els seus actuals aliats: els dirigents de les esmentades Federació de Comerç, Clan Bancari Inter-galàctic, TecnoUnió, Aliança Corporativa i armers geonosians.

La traïció és el camí dels Sith.

========

El Comte Dooku va contemplar amb clínic desgrat com les imatges de l'escàner blau de Kenobi i Skywalker s'embrancaven en una farsa-persecució ridícula, perseguits per droides destructors dins i fora de les beines dels turboascensors que es desplaçaven amunt i avall, i també lateralment.

‒Serà una vergonya ser capturat per ell ‒Va dir a poc a poc, en to meditatiu, com si parlés només per a si mateix.

La veu que li va respondre li resultava tan familiar que de vegades els seus pensaments parlaven per ella en comptes de per la seva.

‒Una vergonya a la qual podràs sobreviure, Lord Tyrannus. Al capdavall, és el Jedi més gran que existeix, no? Per ventura no ens hem assegurat que tota la galàxia comparteixi aquesta opinió?

‒Així és, Mestre, així és ‒Dooku va tornar a sospirar. Avui sentia fins a l'última hora dels seus vuitanta-tres anys‒. Em resulta... fatigós fer el paper de malvat durant tant de temps, Mestre. Em sorprenc esperant amb impaciència un captiveri honorable.

Un captiveri que li permetés passar còmodament la resta de la guerra, que li permetés repudiar als seus antics aliats quan aparentés descobrir la veritable amplitud dels crims comesos pels separatistes contra la civilització, i que li permetés unir-se al nou Govern conservant intacta la seva reputació d'integritat i idealisme.

El nou Govern...

Aquesta havia estat l'estrella de la seva destinació tots aquests anys.

Un Govern net, pur i directe, sense la desagradable humiliació que suposava demanar favors al populatxo ignorant i a les criatures subhumanes que conformaven aquesta República que tant menyspreava. El Govern al qual serviria seria l'autoritat personificada.

Autoritat humana.

No era accidental que les principals potències que conformaven la Confederació de Sistemes Independents fossin neimoidians, skakoans, quarrens, aqualish, jun, gossam, sy myrthians, koorivar i geonosianss. Al final de la guerra, els alienígenes serien aixafats i desposseïts de les seves pertinences, i els seus sistemes i les seves riqueses serien lliurats als únics éssers mereixedors. Éssers humans.

Dooku serviria a un Imperi de l'Home.

I el serviria com només ell podia servir-lo. Perquè havia nascut per servir-lo. Aixafaria l'Orde Jedi per crear-la de nou, sense lligams amb polítics corruptes, sinó lliure per dur a la galàxia la veritable autoritat i la veritable pau que necessitava desesperadament.

Un Orde que no negociaria. Que no intervindria.

Un Orde que s'imposaria.

Els supervivents de l'Orde Jedi es convertirien en l'Exèrcit Sith.

El Puny de l'Imperi.

I aquest puny es convertiria en un poder molt superior al més fosc somni de qualsevol Jedi. Els Jedi no eren els únics usuaris de la Força que hi havia a la galàxia; de Hapes a Haruum Kal, de Kiffu a Dathomir, hi havia poderosos humans i gairebé humans grans en la Força que s'havien negat a lliurar als seus fills a una vida de servitud en l'Orde Jedi. No rebutjarien l'Exèrcit Sith.

No se'ls donaria aquesta elecció.

Dooku va arrufar les celles davant l’holoimatge. Kenobi i Skywalker seguien amb la seva comèdia barata a un altre turboascensor, possiblement manipulat per un Grievous que intentava divertir-se una mica mentre els droides de combat els perseguien amb poca traça.

La veritat és que tot això era tan...

Indigne.

‒Puc suggerir, Mestre, que donem una altra oportunitat a Kenobi? El suport d'un Jedi de la seva integritat seria molt valuós en establir la legitimitat política del nostre Imperi.

‒Ah, sí. Kenobi ‒la veu del seu Mestre es va tornar sedosa‒. Fa molt que t'interesses per Kenobi, oi?

‒Per descomptat. El seu Mestre va ser el meu padawan. D'alguna manera, és gairebé el meu nét...

‒És massa gran. Està massa adoctrinat. Irrecuperablement enverinat per les faules Jedi. Va quedar molt clar a Geonosis, oi? Creu servir a la Força en si. La realitat no és res davant semblant convicció.

Dooku va sospirar. Se suposava que no havia d’afectar-li, i menys havent ordenat anteriorment la mort d'aquest Mestre Jedi.

‒Molt cert, suposo. Som afortunats en no haver actuat mai motivats per il·lusions semblants.

‒Kenobi ha de morir. Avui. Per la teva mà. La seva mort pot ser la clau que ens lliuri a Skywalker per sempre.

Dooku ho comprenia. La mort del mentor de l’Skywalker no només trencaria el ja precari equilibri emocional del jove Jedi i el llançaria pel més fosc dels precipicis, sinó que eliminaria el principal obstacle per a la seva conversió. Mentre Kenobi seguís amb vida, Skywalker mai estaria del tot en el bàndol dels Sith. La inamovible fe d’en Kenobi en els valors Jedi mantindria la bena Jedi en els ulls de l’Skywalker, i posaria grillons Jedi al veritable poder del jove.

Així i tot, Dooku tenia les seves reserves. Tot estava passant amb excessiva rapidesa. Hi havia meditat Sidious totes les implicacions d'aquesta operació?

‒He de preguntar-t'ho, Mestre. De debò és Skywalker l'home que volem?

‒És poderós. Potencialment, fins i tot més que jo.

‒Precisament per això ‒Va dir Dooku en to meditatiu‒. No sé si seria millor matar-lo.

‒Tan segur estàs de poder fer-ho?

‒Si us plau. De què serveix el poder si no ho controla la disciplina? El noi és tan perillós per a si mateix com per als seus enemics. I aquest braç mecànic... ‒el llavi d’en Dooku es va arrufar amb assajat desgrat‒. Repulsiu.

‒Potser hauries de perdonar el seu braç de veritat.

‒Mmm. Un cavaller hauria après a lluitar amb una sola mà ‒Dooku va fer un gest, rebutjant la idea‒. Ja ni tan sols és humà del tot. L'ús d'aquests sistemes biodroides en Grievous és gairebé perdonable, ja que abans era una criatura de per si tan desagradable que les seves parts mecàniques no deixen de ser una clara millora. Però una fusió de droide i humà? És horrorós. El súmmum del mal gust. Com podrem justificar la nostra associació amb ell?

‒Què afortunat sóc ‒el to sedós del seu Mestre es va suavitzar encara més‒ tenint un aprenent que considera adequat qüestionar-me.

Dooku va alçar una cella.

‒M'he excedit, Mestre ‒Va dir amb la seva elegància habitual‒. Només estic comentant la situació, no discutint-la. En absolut.

‒El braç de l’Skywalker ho fa encara més útil per als nostres objectius. És el símbol permanent dels sacrificis que ha fet en nom de la pau i la justícia. És una marca d'heroisme que haurà de portar públicament la resta de la seva vida. Ningú no pot mirar-lo i dubtar del seu honor, el seu valor i la seva integritat. És perfecte tal com és. Perfecte. L'única qüestió que queda és si serà capaç de transcendir les limitacions artificials de l'adoctrinament Jedi. I justament per descobrir això, senyor Comte, és per al que s'ha concebut l'operació d'avui.

Dooku no podia discutir-ho. El Senyor Fosc no només havia introduït a Dooku en regions de poder que superaven les seves més espectaculars fantasies, sinó que també era un manipulador polític tan subtil que gairebé podia pensar-se que les seves habilitats empetitien el poder del mateix Costat Fosc. Es diu que cada vegada que la Força tanca una escotilla, s'obre una finestra..., i que per cada finestra que s'ha esquerdat en els últims tretze anys estàndard hi ha un Senyor Fosc dels Sith en la seva vora, mirant per l'esquerda, pensant en la millor manera de travessar-la.

Millorar el pla del seu Mestre era gairebé impossible. Havia d’admetre que la seva idea de substituir Skywalker per Kenobi era producte de cert sentimentalisme inoportú. Skywalker era, gairebé amb seguretat, l'home adequat.

Havia de ser-ho. Darth Sidious havia dedicat una quantitat considerable d'anys a què fos així.

La prova d'avui eliminaria el "gairebé".

No tenia cap dubte que Skywalker cauria. Dooku comprenia que tot això era alguna cosa més que una prova per a l’Skywalker. Estava segur que, encara que Sidious no ho havia dit clarament, ell també estava sent posat a prova. L'èxit demostraria al seu Mestre que era digne de rebre el mantell del Mestratge. Quan acabés la imminent batalla, ja hauria iniciat a Skywalker en les moltes glòries del Costat Fosc, tal com Sidious li havia iniciat un cop a ell.

No va dedicar cap pensament al seu fracàs. Per què havia de fer-ho?

‒Però..., perdona, Mestre. Estàs segur que Skywalker acceptarà les meves ordres si Kenobi cau davant la meva fulla? Has d’admetre que la seva biografia no dóna moltes seguretats que sigui capaç de mostrar-se obedient.

‒El poder de l’Skywalker comporta més que la simple obediència. Comporta creativitat i sort. Mai haurem de preocupar-nos de donar-li la classe d'instruccions que requereix, per exemple, Grievous. Fins i tot els estúpids cecs del Consell Jedi poden veure això amb claredat. Ni tan sols ells intenten dir-li com, es limiten a dir-li què. I ell troba el camí. Sempre.

Dooku va assentir. Per primera vegada des que Sidious li va revelar tota la subtilesa d'aquest cop mestre, es va permetre relaxar-se prou com per imaginar el resultat.

En capturar heroicament al Comte Dooku, Ànakin Skywalker es convertiria en l'heroi definitiu. Seria el major heroi en la història de la República, potser del mateix Orde Jedi. La pèrdua del seu estimat company afegiria la quantitat justa de tragèdia perquè la malenconia tenyís les seves paraules quan concedís entrevistes a l’HoloNet, denunciant la corrupció del Senat que havia perllongat la guerra. O quan insinués delicadament -molt delicadament, per no dir reticentment- que la corrupció dins de l'Orde Jedi també havia perllongat la guerra.

Quan anunciés la creació d'un nou Orde de guerrers usuaris de la Força.

Seria el perfecte general al comandament de l'Exèrcit Sith.

Dooku, impressionat, només podia negar amb el cap. I pensar que només dies abans els Jedi semblaven gairebé a punt de descobrir, i fins i tot destruir, tot allò pel que havien treballat el seu Mestre i ell. Però no havia de témer res. El seu Mestre no perdia mai. Mai perdria. Era la personificació d’allò imbatible.

Com es pot derrotar un enemic que un considera un amic?

I ara, amb un únic i brillant cop, el seu Mestre tornaria l'Orde Jedi del revés, com un ourobouros d’Ethrani devorant la seva pròpia cua.

I aquest era el dia. L'hora.

La mort d'Obi-Wan Kenobi seria la mort de la República.

Avui naixeria l'Imperi.

‒Tyrannus, et trobes bé?

‒Estic... ‒Dooku es va adonar que els ulls se li humitejaven‒. Sí, Mestre. Estic més que bé. Avui és el clímax, el gran final, la culminació de totes les dècades d'esforços... Em sento una mica aclaparat.

‒Recupera’t, Tyrannus. Kenobi i Skywalker són a prop de la porta. Interpreta el teu paper, Aprenent, i la galàxia serà nostra.

Dooku es va aixecar, i per primera vegada va mirar al seu Mestre als ulls.

Darth Sidious, Senyor Fosc dels Sith, estava assegut a la Cadira del General, encadenat a ella pels canells i turmells.

Dooku va fer una reverència.

‒Gràcies, Canceller.

‒Retira’t. Ja són aquí ‒Va replicar Palpatine de Naboo, Canceller Suprem de la República.

Següent