I la banda va tocar: El relat de la banda (I)

I la banda va tocar: El relat de la banda

per John Gregory Betancourt

10. I

Com va arribar la banda a Tatooine

Evar Orbus va deixar l'estoig de micròfons, va estirar els seus vuit tentacles tot el possible, i es va sacsejar la pols de les seves brànquies situades sota els quatre ulls del seu ovalat cap.

Finalment, va pensar, ha arribat el moment.

Es va girar lentament, absorbint la vista de l’espaiport de Mos Eisley. Malgrat com era de tard, el lloc estava ple d'activitat a mesura que humans, soldats d'assalt imperials, droides i éssers provinents d'un centenar de mons diferents es desplaçaven entre les pistes d'aterratge. En el cel, el sol primari descendia cap a un calitjós horitzó, seguit de prop per la seva contrapart de menor grandària. Va sentir una ona d'entusiasme començar a créixer en el seu interior. Aquest planeta li recordava al seu món natal més que cap altre que hagués vist fins al moment en els seus viatges. Ho podria fer molt bé aquí, pensava.

—On vol aquestes coses? —va cridar una veu esquerpa.

Evar es va tornar. El Capità Hoban del Somni Estel·lar, un humà d'aspecte qüestionable que vestia un mico de lluentor metàl·lica, havia obert la rampa d'accés al compartiment de càrrega. Un dels seus vells i atrotinats droides sostenia una gran caixa que portava «Evar Orbus i Els seus Somicons del Jizz Galàctics» escrit a mà en un costat.

—Per aquí, si us plau —va dir Evar. Va apuntar amb un tentacle cap a l'àrea de càrrega darrere de la nau—. Tenim un transport de camí.

El droide va moure la caixa i gairebé li cau.

—Vigila! —va cridar Evar. Va sentir una estocada en els seus sentits amb només pensar de veure destruïda la seva font de guanyar-se el pa a les mans d'un munt de ferralla itinerant—. Vigila amb aquests instruments! Si els danyes, hauràs de reemplaçar-los!

El droide va emetre una xiuletada d'enuig.

—Amb cura —li va dir el Capità Hoban al droide. Li va dirigir un somriure de disculpa a Evar Orbus—. No hi ha res de què preocupar-se, senyor. Traslladem caixes com aquesta sovint.

Però les trenqueu?, va ser el primer que va pensar Evar. No obstant això, sabia que no convenia dir-ho. Es va acontentar amb observar al droide atentament amb tres dels seus ulls mentre el quart girava al voltant a la recerca del seu transport.

La rampa sota els seus peus es va sacsejar quan algú va començar a baixar per darrere d'ell. Es va apartar a un costat, girant un ull per observar.

Era, per descomptat, Max Rebo, el seu teclista ortolà. Max va mirar a esquerra, després a dreta al voltant de la nau, ensumant l'aire suaument amb el seu nas semblant a una trompa. Probablement buscava el seu proper menjar, va pensar Evar.

—Això que oloro és nutripastís parwan especiat? —va preguntar Max—. Crec que ha d'haver-hi un restaurant a prop. I si em deixo caure per allà i faig un cop d'ull? Ja fa estona que ha passat l'hora de menjar, ja saps.

—Menjarem quan arribem a la cantina —va respondre Evar uniformement. Amb freqüència li semblava que el cervell d’en Max estava en el seu estómac.

—Però...

—Ja m'has sentit —va posar els seus quatre ulls sobre Max, qui va empassar saliva mansament—. Si vols ajudar, vés a veure què està retardant tant a Sy i a Snit.

—D'acord! —el rostre d’en Max es va il·luminar perceptiblement—. Llavors podrem menjar! —donant-se la volta, va avançar remenant-se rampa amunt de nou tan ràpid com les seves curtes i grassonetes cames li van permetre.

Evar va tornar tres dels seus ulls de tornada als droides. Sí, va pensar, definitivament les coses pinten bé. Tenia crèdits en la seva butxaca, un contracte de sis mesos acordat, i finalment, un agradable clima en el qual viure. Quan arribessin a la cantina, tot seria perfecte.

Però ara, què passava amb el transport que li havien promès...?

Usant el seu comunicador personal, va trucar a la cantina.

—Sí? —va contestar un bith, els seus plecs bucals es van retreure per revelar una boca sorprenentment superficial. Estava assentint amb el seu alt i calb cap al ritme d'una música provinent d'una font que Evar no podia veure.

—Salutacions, senyor —va dir Evar—. Està per aquí el wookiee Chalmun?

—No està aquí. Va sortir per negocis.

—Tal vegada això ho expliqui. El nostre transport no estava esperant a l’espaiport...

—No som una agència de viatges —la criatura va fer posat de tallar la comunicació.

—Esperi! —va etzibar Evar—. Sóc Evar Orbus!

—I?

—De: Evar Orbus i Els seus Somicons del Jizz Galàctics. Tal vegada hagi escoltat parlar de nosaltres.

—Somicons del Jizz? No.

Era això disgust en la seva veu? Evar va esbufegar una mica, però va contenir la seva ràbia. Si deia el que pensava, sense cap dubte el bith tallaria la comunicació. Es va donar la satisfacció de dedicar-li mentalment insults a cinc generacions de la família del bith.

—Mira, incompetent —va rugir finalment Evar—, digues-li al teu cap que la nova banda està aquí. Aconsegueix-nos un transport, ara, o posaré el teu cap en una safata quan hi arribi.

—Nova banda? —el bith va fer una pausa, frunzint els seus plecs bucals, llavors es va dirigir a algú que Evar no podia veure. Aquest algú li va contestar.

El primer bith va tornar a mirar a Evar.

—Quina plataforma d'aterratge?

—Set.

—Un transport estarà allà en breu.

—Gràcies —va dir Evar amb satisfacció. Va tallar la comunicació.

Menjar, menjar, gloriós menjar!, pensava Max mentre es desplaçava remenant-se pel passadís. Cada trepitjada era una invitació a menjar; cada aroma una trucada a alimentar-se. Semblava que haguessin passat setmanes des de l'últim menjar. Si no era acurat, podria consumir-se fins a quedar-se en res, com Snit. No és que Evar Orbus pogués notar-ho... l'única cosa que li preocupava al letaki era els diners.

Ara, va pensar, el menjar estava més a prop. Menjar, menjar, gloriós menjar! I tot el que havia de fer era portar fora a Sy Snootles i a Snit.

Sabia que Sy provocaria el major retard. Sempre li portava molt vestir-se. Per aquesta raó, li portava molt fer qualsevol cosa. No pots confiar en la gent que menja amb mossegadetes, va pensar, tal com sempre deien els seus avis.

Va copejar la porta de la cabina de Sy, balancejant-se impacientment sobre els seus peus.

—Sí? —va respondre una veu delicada i fina des de l'interior.

—Sóc jo —va dir Max—. Evar diu que cal apressar-se. El transport està llest i necessitem menjar —si això no la feia sortir, res ho faria.

—Aquí estaré.

—De pressa! —va dir. Donant-se la volta, va continuar pel passadís.

Menjar, menjar, gloriós menjar! Ja gairebé podia sentir els seus sabors. Bistec de bantha, herba kiwip, i suc de gannesa. Guisat de foc, pa arbori d'espígol, i un suculent ploth. Yarnak rostit, fideus de gingebre, i coca de llavors blanca. Podria menjar de tot. Tot el que havia de fer era trobar a Snit i estaria llest.

La porta de la cabina del kitonak estava oberta, així que Max va entrar directament. Després de tot, per què perdre temps quan el menjar esperava? Al més aviat possible que es posessin en marxa, abans menjarien, pensava.

Snit estava arraulit en una cantonada, el seu gran cap bulbós estava entre les seves grans mans bulboses. Sanglots estremien el seu cos. Era la mostra d'emocions més notable que Max havia vist d'ell.

Pobre primitiu, va pensar Max. Evar tenia realment famèlic a Snit. En els sis mesos que havia estat amb la banda, per la qual cosa sabia Max, Snit només havia menjat sis vegades... un sol llimac gran cada vegada. Quan Evar va comprar a Snit a Ovrax IV, el ventre de Snit penjava tan baix que no podies veure les seves cames. Aquell va ser un kitonak feliç, va pensar Max amb una mica d'enveja, imaginant els fabulosos menjars que haurien estat necessaris per crear un cos tan gros. No obstant això, des de llavors, Snit havia perdut la meitat del seu pes corporal. Vestit només amb uns pantalons curts vermells, tenia un aspecte positivament esvelt per un kitonak... si bé l'aspecte d'una malforjada massa de llevat, així i tot una esvelta massa de llevat.

—Necessitem que surtis ara —li va dir Max—. És hora de menjar —va agregar feliçment. Això hauria d'animar-lo, va pensar.

Per al seu alleujament, Snit va parar de sanglotar i es va aixecar sobre els seus amplis peus circulars. Uns petits ulls negres es van posar en ell des de sota una àmplia i bulbosa front.

—Anem —va dir Max, prenent de la mà a Snit i conduint-lo cap al passadís. Podrien recollir a Sy en el seu camí cap a l'exterior, va pensar. No hi havia ningú més famolenc? Va sentir el seu estómac retorçar-se. És l'hora del menjar, menjar, gloriós menjar!

Evar Orbus estava al costat de les seves vuit caixes d'equip i treia fum en silenci. On en els set inferns estava aquest transport? Mai confiïs en un bith, va pensar amb ràbia. Havia tingut picabaralles amb ells abans. Pot ser que la seva oïda fos més aguda que la seva, però això no els feia millors, ni de llarg. Havia passat mitja hora des que hi havia trucat. Definitivament parlaria amb el wookiee sobre aquest cambrer.

Sy Snootles, amb els llavis arrufats furiosament, continuava balancejant-se d'una fina cama a una altra. Havia estat mirant-li fixament des que havia sortit a l'exterior vint minuts abans.

—Què estàs mirant? —va exigir finalment Evar.

—Max m'ha donat pressa per sortir —va dir amb la seva veu aguda i fina—, dient que tenies el transport llest per portar-nos a menjar. No hi ha transport. No hi ha menjar. Podria haver estat descansant en la meva cabina. Ja saps com de fràgil que sóc, Evar. Aquest aire del desert no és bo per als meus llavis. Per no parlar de la meva gola. Per no parlar dels meus pulmons.

Evar va sospirar dintre seu. Ho sabia tot sobre els seus llavis i pulmons. Per descomptat els mantenia funcionant a hipervelocitat. Si no fos una de les millors cantants que havia vist mai, i si el seu contracte no tingués penalitzacions molt desagradables per terminació primerenca, l'hauria substituït en una mil·lèsima de segon per la primera puça de sorra que s'hagués trobat.

Just quan era a punt de deixar anar un comentari molt tallant sobre aquests mateixos llavis i pulmons, un aerobús es va acostar espetegant i va aterrar enfront d'ells. Un bith (possiblement el mateix amb qui havia parlat anteriorment; mai havia estat capaç de distingir-los) estava assegut en el seient del pilot.

—Sento la tardança, senyors —va dir el bith, abaixant-se. Va obrir el compartiment de passatgers i tres biths més van sortir—. He demanat ajuda a alguns amics. Tenen equipatge?

Evar va assentir amb aire de suficiència. Aquest bith certament semblava conèixer el seu lloc.

—El nostre equip està aquí —va dir, fent un gest amb dos tentacles.

Max rebotava feliçment en el seu seient de l’aerobús, pensant en el menjar per davant. No havia estat tan famolenc en hores. Es va tornar cap al bith al costat d'ell, amb la intenció de preguntar-li sobre les instal·lacions de cuina de la cantina, quan abruptament el bith va treure un blàster de sota la seva roba.

—Per a què és això? —va preguntar Max. Es va donar la volta—. Evar, té un...

Max es va interrompre. Tots els altres biths també havien tret blàsters, va veure de sobte. Definitivament alguna cosa havia anat malament. Va empassar saliva i va sentir les seves orelles començar a estarrufar-se per la por. Què estava passant? Era gairebé suficient com per fer-li oblidar el menjar.

—Mans en l’aire! —va dir un dels biths—. Ara! Odiaríem haver d'embrutar l'interior de l’aerobús!

Max va complir a l'instant. Es va sentir alleujat en veure que Sy i Snit feien el mateix. Només Orbus va vacil·lar.

—No ho entenc —va dir Orbus—. Estem sota contracte!

—La cantina ja té una banda —va dir el bith pilot—. No necessitem una altra.

—Tinc un contracte...

—Nosaltres també —va dir un altre bith.

—Un que hem de mantenir —va dir un tercer.

—Començo a captar-ho —va dir Orbus lentament.

—Jo no —va dir Max, esperant que algú pogués explicar-li-ho.

—Calla, Max —li va dir Sy Snootles.

Max la va mirar. Quin dret tenia ella per dir-li que callés? Orbus era el líder de la banda, després de tot, no ella.

—Així que —va continuar el bith conductor—, ens agradaria que féssiu una audició per a un altre. Algú molt especial, allà en el Mar de les Dunes. Cert sarlacc en el Gran Pou de Carkoon.

Tots van riure com si això fos graciós. Max va mirar d'un bith a un altre. Per contra, ell pensava que això significava problemes. Com a mínim, certament retardaria el sopar.

Evidentment Orbus sentia el mateix; de sobte va baixar un tentacle. Flames van sorgir de la seva punta, escampant-se a través de la cabina de l’aerobús cap al pilot i els controls. El tentacle havia de ser una falsificació, es va adonar Max. Mai hagués imaginat que ocultava una arma. Orbus tenia molts tentacles, qui hauria notat un d’extra?

Amb un gemec infaust, l’aerobús va oscil·lar violentament fora de control. Diversos dels biths van cridar en pànic. Sy va xisclar i Snit grunyí. Evar estava cridant ordres. Max va tancar els ulls amb força i va tractar de no vomitar.

Amb un sobtat cruixit que sacsejava els ossos, l’aerobús va copejar alguna cosa. Max va sentir l'univers girar salvatgement al seu voltant. Va obrir un ull i va veure el terra (encara movent-se) directament sobre el seu cap. No, no, no, va pensar. Això no pot estar passant.

L’aerobús va copejar de nou, va donar un parell de voltes de campana més, i després va lliscar fins a detenir-se del revés. Tothom jeia en un munt en el que havia estat el sostre. Max va empassar, i després va tractar d'aixecar-se. El seu equilibri semblava estar fora de joc. Encara sentia com si la cabina estigués movent-se a pesar que podia veure que no era així.

De sobte un tentacle va embolicar el seu braç.

—Anem, Max! —va dir Evar, tirant d'ell.

Max es va centrar en el seu cap una mica atordit.

—Què...?

—Hem de sortir d'aquí! Ens mataran!

Max es va espavilar de sobte. Sí, havien d'escapar. Sy Snootles estava jaient en braços de Snit. Ell va recollir el seu cos inert una mica vacil·lant. La seva probòscide queia del seu braç com una serp flàccida. Per sort, ella encara respirava.

Un dels biths s'havia posat dempeus i els observava amb una mirada atordida.

—Us doneu compte del que heu fet? —va exclamar suaument—. Hem pres prestat aquest aerobús!

—No és el meu problema —va dir Evar. Ara sostenia dos dels blàsters dels biths en els seus tentacles, va veure Max—. Queda't on estàs!

Llavors, un tret de blàster provinent d'un dels biths en el terra li va donar a Orbus en el costat. La força del tret el va llançar a través de l’aerobús. Va copejar la paret amb un so humit i es va lliscar cap al terra, deixant una taca de color verd pàl·lid enrere. L'olor de carn cremada va omplir l'aire.

Max es va tornar i va fugir, per una vegada no tenia ni una mica de gana.

Sy Snootles va obrir els ulls i va veure un esborrall de duracret. Va aixecar el cap. Estava en braços d’en Max, es va adonar, i aquest estava corrent per un llarg carrer desert amb Snit per darrere. Va aixecar la mirada cap a la pell blava envellutada de la seva cara, va veure llàgrimes en els seus ulls, i es va adonar que les coses havien anat terriblement malament. L'últim que recordava era que Orbus havia baixat el seu tentacle fals en l’aerobús i havia començat a disparar. Què havia passat?

Llavors Max va veure que estava desperta i es va detenir.

—Estàs bé? —va preguntar.

—Crec que sí —va dir—. Baixa'm.

Max ho va fer i va mirar amb pena cap a ella.

—Què anem a fer? —va preguntar.

—On està Orbus? —va demandar ella.

—Mort —va dir Max—. Li van disparar. Nosaltres vam córrer.

—Bé. Aquesta és la primera cosa intel·ligent que ha fet ningú des que hem arribat aquí —va creuar les mans sobre la seva cintura arrodonida i es va passejar lentament, el seu llarg nas es balancejava d'un costat a un altre. Max semblava que estava en estat de xoc. Snit semblava tan perdut com sempre—. Amb Orbus fora —va dir lentament—, els seus contractes amb nosaltres són nuls. Això està prou clar, fins i tot per a les normes de la Federació Intergalàctica de Músics.

—Justa —va dir Max.

—Això significa que som lliures, nois. Snit, ara pots fer el que vulguis. Orbus ja no és el teu amo. Max, ara pots comprar el teu propi menjar. I jo puc cantar on vulgui.

Snit es va asseure i es va recolzar contra una paret.

—No em diguis Snit —va dir.

—Què? —va exclamar Sy. Aquesta era la primera vegada que li sentia dir una frase sencera. En general, simplement es quedava aquí bufant a través de flautes amb aquests immensos pulmons que tenia.

—No em diguis Snit —va dir de nou.

—Com vols ser anomenat? —va preguntar.

Ell va respondre amb una llarga sèrie de tons xiulats.

—No puc dir això —li va dir ella—. Què tal si et poso un nom artístic realment genial? Alguna cosa especial, alguna cosa realment fabulosa, una cosa del que estiguis orgullós.

—D’acord —va dir.

Sy es va detenir i va pensar per un moment.

—Droopy —va dir—. Droopy McCool[1].

—D’acord —va dir Snit.

—Algú té una mica de diners? —va preguntar Sy, i abans que ningú pogués respondre va continuar—. Per descomptat que no, Orbus ho tenia tot. Així que anem a necessitar diners, i la manera d'aconseguir-ho és treballar. Per treballar necessitem un equip, i el nostre equip està en aquest aerobús. Per tant, senyors, anem-hi.

—Anem-hi? —va dir Max.

—De tornada a l’aerobús, per descomptat. No pensaràs que anem a deixar el nostre equip allà, veritat?

—Ens dispararan! —es va queixar Max.

—No tenim cap actuació —va assenyalar ella—, i no tindrem cap actuació si no aconseguim els nostres instruments. Per on s’hi va?

Max va assenyalar.

Ella va assentir.

—Anem-hi!

—Jawes! —va dir Max.

Estaven arremolinant-se sobre l’aerobús com si fossin els seus amos. Diversos es van tornar quan es van acostar, els seus petits ulls grocs brillaven feblement sota les seves caputxes marrons.

—Nostre! —va dir un dels jawes. Va treure un petit blàster i va fer un gest grandiloqüent amb ell—. Enrere!

—Nostre! —li va dir Sy Snootles. Per a sorpresa de Max ella va caminar al voltant d'ell com si no estigués allà i va assenyalar a una caixa—. Veus? Té el nostre nom.

El jawa va baixar el blàster.

—Tu Evar Orbus?

—És ell —ella va assenyalar a Max, que va empassar i va tractar de semblar autoritari—. Volem les nostres caixes. Vosaltres podeu quedar-vos amb l’aerobús.

—Comprar caixes?

—Comprar el nostre propi equip? No ho crec.

—És rescat!

—Quant? —va preguntar ella.

El jawa va vacil·lar.

—Cinquanta crèdits!

—Cinc! —va dir Sy—. A més haureu de lliurar-les al nostre hotel.

El jawa va aixecar els braços consternat i va suggerir un preu lleugerament més alt, i Sy va respondre amb un altre lleugerament inferior. Max va observar amb sorpresa creixent mentre passaven els següents minuts regatejant, establint finalment el preu en vint crèdits. Sy va pagar d'una bosseta que guardava amagada en la seva faldilla.

—Propines —li va dir a Max quan va observar que ell la mirava.

Max va sacsejar el cap. S'havia imaginat que ella les retenia. Se suposava que les propines havien de dividir-se uniformement entre tots els membres de la banda.

Per llavors els jawes ja tenien les caixes carregades a bord d'un trineu de càrrega.

—Anem! —li va dir Sy, saltant a bord—. Sortim d'aquí! Aquests biths estaran de tornada en qualsevol moment!

Següent

---

[1] Droopy, una traducció podria ser musti o allò que penja, McCool, podria ser McGuai. (N. Del T.)