La venjança dels Sith (IX)

Anterior

= 9 =

Padmé

Ella mirava des de l'ombra d'un gran pilar que s'alçava fins a la tarda enrogida que es filtrava pel sostre de transpariacer voltat de l'atri de l'Edifici del Senat, observant com s'amuntegaven els senadors per creuar l'arcada que sortia des de la plataforma d'aterratge del canceller. Llavors va veure al propi Canceller, a C3PO i sí, aquest era R2-D2!, pel que ell no podia estar molt lluny... I només llavors el va veure entre ells, alt i dret, amb el seu pèl aclarit fins al ros per la radiació i amb un animat somriure als llavis que li va arribar al pit i li va obrir el cor.

I va poder tornar a respirar.

Quan va passar pel seu costat el remolí de reporters de l’HoloNet, la xerrameca dels senadors i la veu amablement tranquil·litzadora de Palpatine parlant en el seu to més paternal i reposat, ella no es va moure, ni tan sols per alçar una mà o girar el cap. Va romandre en silenci, immòbil, permetent-se tot just respirar, sentint els batecs del seu propi cor. I podria haver-se quedat allà per sempre, en les ombres, i els seus somnis més estimats s'haurien fet realitat amb només haver-lo vist amb vida...

Però quan ell es va apartar del grup, mantenint una tranquil·la conversa amb Bail Organa, d'Alderaan, i va sentir que aquest li deia alguna cosa sobre el final del Comte Dooku, la fi de la guerra i un final a les tàctiques de policia estatal de Palpatine, va recuperar l'alè i el va retenir, perquè va saber que el proper que sentiria seria la veu d'ell.

‒M'agradaria que fos així ‒Va dir Ànakin‒, però la lluita continuarà fins que el general Grievous es vegi reduït a trossos. El Canceller és molt clar al respecte, i crec que tant el Senat com el Consell Jedi estaran d'acord.

I després d'això no podia esperar ser més feliç, fins que els ulls d'ell van captar la seva ombra immòbil i silenciosa. Ell es va aixecar, i una nova llum va il·luminar la cara daurada en dir "disculpi’m" al senador d'Alderaan. Un moment després corria a reunir-se amb ella en les ombres, i es van veure l'un en braços de l'altre.

Els seus llavis es van trobar, i l'univers va tornar a ser, per última vegada, perfecte.

========

Aquesta és Padmé Amidala:

Una jove d’impressionants èxits que en la seva curta vida ha estat ja la Reina escollida més jove del seu planeta, una guerrillera partisana i la veu de la raó més mesurada, intel·ligent i persuasiva del Senat de la República.

Però, en aquest moment, no és cap d'aquestes coses.

Encara pot jugar a ser-les, ja que pretén ser una senadora. Encara té l'autoritat moral d'una antiga Reina i no és tímida a l'hora d'utilitzar en un debat polític la seva reputació de valenta lluitadora, però en la seva realitat més íntima, al nucli més fonamental i irrompible del seu ésser, és una cosa completament diferent.

És l'esposa d'Ànakin Skywalker.

Però "dona" és una paraula massa pobre per comunicar la seva veritat; "Dona" és una paraula petita, vulgar. Una paraula que pot brollar d'una boca desdenyosa amb molts ressons mesquins i desagradables. Per a Padmé Amidala, dir "Sóc la dona d'Ànakin Skywalker" és a dir ni més ni menys que "Estic viva".

La seva vida abans d'Ànakin pertanyia a una altra persona, a un ésser inferior digne de compassió, algun esperit empobrit que mai hauria sospitat com de profundament que s'ha de viure la vida.

La seva veritable vida va començar la primera vegada que va mirar als ulls d'Ànakin Skywalker i va trobar en ells no l'adoració sense condicions del petit Annie de Tatooine, sinó la passió directa, abrasadora i sense vergonya d'un poderós Jedi. Un jove, sí, però ja un home fins a l'últim centímetre del seu ésser. Un home amb una llegenda que ja s'estava forjant dins i fora de l'Orde Jedi. Un home que sabia amb precisió el que volia i era prou honest com per limitar-se a demanar-ho. Un home prou fort com per descobrir davant seu, sense por i sense vergonya, els seus més profunds sentiments. Un home que l'havia estimat durant tota una dècada, amb cor pacient i fidel, mentre esperava l'acte del destí que, estava segur, algun dia obriria el cor d'ella al foc que cremava en el d'ell.

Però encara que ella estimava al seu marit sense reserves, l'amor no li encegava als seus defectes. És més gran que ell, i prou sabia com per comprendre’l a ell millor que ell a si mateix. No és un home perfecte, està ple d'orgull i és taciturn, i de geni ràpid; però aquests defectes només li fan estimar-lo encara més, ja que cada un d'ells es veu més que compensat per la grandesa que hi ha en ell, per la seva capacitat per a l'alegria i pel riure purificador, per la seva extraordinària generositat d'esperit, per la seva apassionada devoció no només cap a ella, sinó al servei de tots els éssers vius.

És una criatura salvatge que ha acudit dòcilment fins a la seva mà, un tigre de les lianes que ronca contra la seva galta. Cada frec suau d'ell, cada mirada amable o paraula d'amor és, en si mateixa, un petit miracle. Com no estarà ella agraïda per semblant regal?

Per això no ha permès que el seu matrimoni sigui del domini públic. El seu marit necessita ser un Jedi. Ha nascut per salvar la gent. Llevar-li això seria mutilar totes les coses bones del seu turmentat cor.

I ara l'abraça en aquest petó infinit, envoltant-li el coll amb les dues mans. Perquè en el centre del seu cor nia un fred temor que li xiuxiueja que el seu petó no és infinit, que només és una pausa en l'embat de l'univers, i que quan s'acabi, haurà d'afrontar el futur.

I això la té aterrida.

Perquè tot ha canviat mentre ell era fora.

Avui, aquí, al vestíbul de l'Edifici del Senat, ella li porta la notícia d'un regal mutu, un regal ple d'alegria i de terror. Aquest regal és el tall d'un ganivet que ja ha separat el seu passat del seu futur.

Durant llargs anys s'han tingut l'un a l'altre només en secret, només en moments robats als assumptes de la República i de la guerra. El seu amor ha estat el refugi perfecte, una llarga tarda tranquil·la, càlida i assolellada, lluny de la por i el dubte, del deure i del perill. Però, ara, ella porta al seu interior un exterminador planetari que acabarà per sempre amb la seva càlida tarda, cegant-los en la imminent nit.

Ara és quelcom més que l'esposa d'Ànakin Skywalker.

És la mare del futur fill d'Ànakin Skywalker.

========

El petó va acabar finalment, després d'una eternitat massa breu.

Ella es va aferrar a ell, respirant en la seva presència després de tant de temps, murmurant paraules d'amor contra el seu ampli pit mentre ell murmurava paraules d'amor als rínxols del seu cabell suaument perfumat.

Una mica després, ella va tornar a trobar les paraules.

‒Ànakin, Ànakin, oh, el meu Ànakin, n... no puc creure que hagis tornat. Em van dir... ‒gairebé sanglota davant aquest record‒. Es deia... que t'havien matat. Jo no vaig poder... Tots els dies...

‒No creguis mai aquestes històries ‒Va xiuxiuejar ell‒. Mai. Sempre tornaré amb tu, Padmé.

‒He viscut un any per cada hora que has passat fora...

‒Ha estat tota una vida. Dues vides.

Ella va allargar la mà cap a la cremada de la seva galta.

‒T’han ferit...

‒Res greu ‒Va dir ell amb mig somriure‒. Només és un record poc amistós que no he de deixar de banda la pràctica amb el sabre làser.

‒Cinc mesos ‒era gairebé un gemec‒. Cinc mesos. Com han pogut fer-nos això?

Ell va posar suaument la galta a la coroneta d'ella.

‒Si no haguessin segrestat al Canceller, encara estaria allà. Em sento gairebé..., és terrible dir-ho, però em sento agraït. M'alegro que el segrestessin. Va ser com si ho haguessin disposat tot per retornar-me a casa.

Els braços d'ell eren tan forts, tan càlids, i la seva mà li tocava els cabells amb carícies tan suaus, que era com si ell la considerés fràgil com un somni. Ell es va inclinar per fer-li un altre petó, un nou petó, un petó que esborrés tots els somnis foscos i tots els dies, hores i minuts d'insuportable por...

Però, a prop de distància, l'atri seguia ple de senadors i d'equips de l’HoloNet, i el preu que Ànakin hauria de pagar quan el seu amor es conegués va fer que Padmé apartés la cara i posés les mans al pit d'ell per allunyar-lo.

‒Aquí no, Ànakin. És massa arriscat.

‒No, aquí si. Justament aquí ‒Va tornar a atreure-la cap a ell sense esforç, vencent la seva reticent resistència‒. Estic cansat d'enganys. De dissimulacions i de mentides. No tenim res del que avergonyir-nos! Ens estimem i estem casats. Igual que trilions d'éssers en tota la galàxia. És una cosa del que hauríem de parlar a crits, no en murmuris...

‒No, Ànakin. No som com tots els altres. Ells no són Jedi, no podem deixar que el nostre amor acabi fent que t’expulsin de l'Orde per la força...

‒Expulsar-me per la Força? ‒ell li va somriure amb orgull‒. Això és un joc de paraules?

‒Ànakin... ‒ell seguia sent capaç d’enfurir-la sense ni tan sols intentar-ho ‒. Escolta. Tenim un deure envers la República. Els dos, però el teu és ara molt més important. Ets el rostre dels Jedi, Ànakin. Malgrat tots aquests anys de guerra, hi ha molta gent que encara vol als Jedi, i això és, sobretot, perquè et volen a tu, entens? Els hi agrada la teva història. Ets com una cosa sortida d'un conte de fades; el príncep secret, ocult entre els camperols i creixent sense saber com d’especial que és el seu destí. Llevat que en el teu cas, la història és real. De vegades crec que l'únic motiu pel qual el poble de la República segueix pensant que podem guanyar la guerra és perquè tu lluites per ells...

‒Amb tu sempre acabem tornant a la política ‒Va dir Ànakin. Aquesta vegada el seu somriure havia desaparegut‒. Tot just he tornat a casa i ja m’estàs intentant convèncer perquè torni a la guerra...

‒No estic parlant de política, Ànakin, sinó de tu.

‒Alguna cosa ha canviat, oi? ‒El tro va sorgir en la seva veu‒. Ho vaig sentir, fins i tot allà. Alguna cosa ha canviat.

Ella va abaixar el cap.

‒Tot ha canviat.

‒Què? El què? ‒ell la va agafar per les espatlles amb mans fortes i irresistiblement poderoses‒. Hi ha algú més. Puc sentir-ho en la Força! Hi ha algú interposant-se entre nosaltres...

‒No com creus. Ànakin, escolta’m...

‒Qui és? Qui?

‒Para. Ànakin, para. Ens faràs mal.

Ell va obrir les mans de cop, com si ella les hi hagués cremat. Va donar un pas insegur cap enrere, amb la cara sobtadament cendrosa.

‒Padmé... Jo mai... Ho sento, és que...

Es va recolzar en el pilar i es va portar als ulls una mà tremolosa.

‒L’Heroi Sense Por. Quin acudit..., Padmé, no puc perdre’t. No puc. Només visc per tu. Espera... ‒Va alçar el cap, arrufant les celles i desconcertat‒. Has dit "ens"?

Ella va allargar la mà cap a ell, i ell la va agafar. Les llàgrimes apuntaven als ulls d'ella, i el llavi li tremolava.

‒Estic... Annie, estic embarassada...

Ella el va mirar, i tot el que significaria el seu fill va passar per la ment d'Ànakin. A ella li va donar un salt el cor quan el primer que va veure va ser l'alegria salvatge i gairebé explosiva que apuntava a la cara d'ell, perquè això significava que, malgrat tot el que hagués pogut passar en la Vora Exterior, seguia sent el seu Annie.

Això significava que la guerra que li havia marcat el rostre no li havia marcat l'esperit.

I va veure com aquesta alegria s'esvaïa a mesura que començava a entendre que el seu matrimoni no podria romandre ocult per molt temps, que ni tan sols les voluminoses vestidures que vestia podrien amagar sempre el seu embaràs. Que ell seria expulsat en desgràcia de l'Orde Jedi, que ella seria rellevada del seu càrrec i cridada a Naboo. Que la mateixa celebritat que li havia fet a ell tan important per a la guerra es tornaria contra els dos, convertint-los en carnassa fresca per a una galàxia sencera plena de cercadors d'escàndols.

I el va veure decidir que no li importava.

‒Això és ‒Va dir a poc a poc, i la brillantor salvatge va tornar als seus ulls‒... meravellós..., Padmé. És meravellós. Quant fa que ho saps?

Ella va negar amb el cap.

‒Què farem?

‒Anem a ser feliços, això és el que serem. I anem a ser-ho junts. Els tres.

‒Però...

‒No ‒ell va posar un dit als seus llavis, somrient‒. Sense peròs. Sense preocupacions. Et preocupes massa.

‒He de fer-ho ‒Va dir ella, somrient a través de les llàgrimes dels seus ulls‒. Perquè tu mai et preocupes per res.

Ànakin es va incorporar de sobte al llit, panteixant i mirant cegament a la foscor aliena.

Encara tronava en la seva ment el crit d'ella per ell, com havia suplicat per ell, com li havien fallat les forces en aquella taula estranya en la qual només havia pogut gemegar: "Ànakin, ho sento. T'estimo. T'estimo." I tot això no li deixava veure els contorns de la cambra amortallada a la nit, ni escoltar qualsevol so que no fos el turbomartelleig del seu cor.

La seva mà de carn va trobar plecs estranys de llençols de seda amarades de suor que li envoltaven la cintura. Per fi va recordar on era.

Es mig va tornar, i ella estava amb ell, tombada en el seu costat del llit, amb la seva gloriosa cabellera dispersa en ventall sobre el coixí, els ulls tancats i un mig somriure en els seus preciosos llavis. I quan ell va veure el llarg i lent ascendir i descendir del pit d'ella, el cicle de la respiració, va apartar la cara, el va enterrar a les seves mans i va sanglotar.

Les llàgrimes que corrien entre els seus dits eren llàgrimes de gratitud.

Ella estava viva, i era amb ell.

Va apartar els llençols en un silenci tan profund que va poder sentir el grinyol dels servomotors de la seva mà mecànica, i es va aixecar.

Creuant el vestidor, un tram corbat d'escales portava a la barana situada sobre la plataforma d'aterratge privada de la Padmé. Es va recolzar a la barana, freda a la nit, i va mirar a l'interminable paisatge nocturn de Coruscant.

Encara cremava.

De nit, Coruscant sempre havia estat una galàxia interminable de llums brillant des de bilions de finestres en milions d'edificis que s'alçaven quilòmetres cap al cel, amb les seves llums de navegació, els anuncis i l'infinit fluir de llums de lliscants que recorrien els rius de les pistes de trànsit de les altures. Però aquesta nit, les apagades d'energia s'havien empassat retalls esfilagarsats de ciutat en una vasta nebulosa de foscor, trencada només per la malèvola brillantor de les nanes vermelles, que eren els innombrables incendis.

Ànakin no va saber quant de temps va romandre allà, mirant. La ciutat semblava estar com ell se sentia. Danyada. Trencada en combat.

Tacada de foscor.

Però preferia mirar la ciutat abans de pensar en per què es trobava allà, mirant-la.

Ella es movia més silenciosa que la fumejant brisa, però ell va sentir que s'acostava.

Es va parar al seu costat, a la barana, i va passar la seva suau mà humana pel dors de la dura i mecànica d'ell. Després es va limitar a ser-hi parada, mirant en silenci la ciutat que s'havia convertit en la seva segona casa, esperant pacient a què ell li digués el que passava i confiant en què l'hi diria.

Ell podia sentir la seva paciència i la seva confiança, i estava tan agraït per les dues coses que les llàgrimes van tornar a sorgir als seus ulls. Va haver de pestanyejar a l'ardent nit, i parpellejar de nou, per impedir que aquestes llàgrimes recents es vessessin per les galtes. Va passar la mà de carn sobre la d'ella i la va mantenir allà fins que es va poder permetre parlar.

‒Un somni ‒Va dir per fi.

Ella va acceptar això amb un assentiment greu, lent.

‒ Molt dolent?

‒Era... Com els que solia tenir ‒no podia mirar-la‒ sobre la meva mare.

Ella va tornar a assentir, però amb més gravetat i més lentitud encara.

‒ I?

‒I... ‒Va mirar els petits i esvelts dits d'ella, i lliscà els seus entre ells, unint les dues mans en un puny suplicant‒. Era sobre tu.

Ara ella es va apartar, recolzant-se un cop més a la barana, mirant la nit. Sota la polsant resplendor dels focs distants estava més bella del que l'havia vist mai.

‒Molt bé ‒Va dir ella a poc a poc‒. Era sobre mi.

I es va limitar a esperar, confiant en ell.

Quan Ànakin va aconseguir a la fi dir-ho, tenia la veu ronca i trencada, com si s'hagués passat el dia cridant.

‒Era... Sobre tu. Mories. No podia suportar-ho. No puc suportar-ho.

No podia mirar-la. Va mirar a la ciutat, a terra, a les estrelles, i va descobrir que no hi havia lloc al qual suportés mirar.

Només podia tancar els ulls.

‒Moriràs donant a llum.

‒Oh ‒Va dir ella.

Això va ser tot.

Només li quedaven uns mesos de vida. Només els hi quedaven uns mesos per estimar-se. Ella mai veuria al seu fill. I l'únic que ella deia era: "Oh".

Al cap d'un moment, el frec de la mà d'ella a la galta li va fer obrir els ulls, i ell se la va trobar mirant-lo amb calma.

‒I el nen?

Ell va negar amb el cap.

‒No ho sé.

Ella va fer que sí i es va apartar, movent-se cap a una de les cadires de la barana. Es va asseure en ella i es va mirar les mans, unides a la falda.

Ell no ho suportava. No podia veure-la tan calmada i acceptant la seva pròpia mort. Es va acostar a ella i es va agenollar.

‒Això no passarà, Padmé. No ho permetré. Si hagués arribat un dia abans, una hora, hauria salvat la meva mare... ‒mossegà el dolor que creixia al seu interior i va parlar a través de dents premudes‒. Aquest somni no es farà realitat.

Ella va assentir.

‒No crec que passi.

Ell va pestanyejar.

‒No ho creus?

‒Estem a Coruscant, Annie, no a Tatooine. A Coruscant les dones no moren en donar a llum, ni tan sols les dels crepusculars, en els nivells inferiors. I tinc un droide metge de primera que m'assegura que estic en perfecte estat. El teu somni devia ser... alguna classe de metàfora o alguna cosa així.

‒Jo... Els meus somnis són literals, Padmé. No distingiria una metàfora ni encara que em mossegués. I no puc veure el lloc en què estàs... O potser no sigui a Coruscant...

Ella va apartar la mirada.

‒He estat pensant... en anar a algun lloc..., a un altre lloc, per tenir el nen en secret, per protegir-te. Perquè puguis seguir en l'Orde.

‒Jo no vull seguir en l'Orde! ‒Ell va agafar la cara d'ella entre els palmells de les seves mans perquè hagués de mirar-lo als ulls, perquè pogués veure com de debò que deia cada paraula‒. No em protegeixis. No ho necessito. Hem de començar a pensar ja mateix en com t’anem a protegir a tu. Perquè l'únic que vull és que estiguem junts.

‒I ho estarem. Però en el teu somni hi ha d'haver alguna cosa més que la meva mort en el part. Això no té sentit.

‒Ho sé, però no puc ni començar a imaginar el que pot ser. És massa... No puc ni pensar-hi, Padmé. Em tornaria boig. Què farem?

Ella li va fer un petó el palmell de la mà de carn.

‒Anem a fer el mateix que tu em vas dir quan et vaig fer aquesta mateixa pregunta aquesta tarda. Serem feliços junts.

‒Però nosaltres... no podem... Espera. No puc. He de fer alguna cosa.

‒Doncs clar que sí ‒ella va somriure, orgullosa‒. Això és el que ets. En això consisteix ser un heroi. I Obi-Wan?

Ell va arrufar les celles.

‒Què passa amb ell?

‒Una vegada em vas dir que era tan savi com Yoda i tan poderós com Mace Windu. No podria ajudar-nos?

‒No ‒el pit d'Ànakin es va constrènyer com si un puny li espremés el cor‒. No puc... Hauria de dir...

‒És el teu millor amic, Annie. Ja ha de sospitar-ho.

‒Una cosa és que sospiti i una altra que l'hi refreguem a la cara. Segueix estant en el Consell. Hauria d'informar sobre mi i...

‒I què? És que hi ha alguna cosa que no m'hagis explicat?

Ell va apartar la mirada.

‒No sé si està de part meva.

‒De la teva part? Què estàs dient, Ànakin?

‒Està en el Consell Jedi, Padmé. Sé que el meu nom s'ha esmentat per al Mestratge. Sóc més poderós que qualsevol Mestre Jedi viu. Però algú bloqueja el meu accés. Obi-Wan podria dir-me qui és i per què..., però no ho fa. No estic segur que es posi del meu costat si arribo a enfrontar-me a ells.

‒No m'ho puc creure.

‒No té res a veure amb creences ‒Va murmurar amb una mica d’amargor‒. És la veritat.

‒Llavors hi haurà alguna raó. Ànakin, és el teu millor amic. T’estima.

‒Potser sí, però no crec que confiï en mi ‒els seus ulls eren tan buits com la nit‒. I no estic segur que puguem confiar en ell.

‒Ànakin! ‒Ella li va agafar el braç‒. Què et fa dir això?

‒Ningú es refia de mi, Padmé. Cap d'ells. Saps el que sento quan em miren?

‒Ànakin...

Es va tornar cap a ella, i tot el seu ésser li feia mal. Volia plorar, enfuriar-se i convertir la seva fúria en una arma que li alliberés per sempre.

‒Por. Sento la seva por. I per res.

Però podia ensenyar-los una cosa. Podia donar-los un motiu per a la seva por.

Podia mostrar el que havia descobert en el seu interior a les habitacions del General, al Mà Invisible.

Una mica d'això devia sorgir al seu rostre, perquè va veure que, només per un segon, una ombra de dubte se cenyia sobre els ulls d'ella, una fogonada, però que li va cremar com un sabre làser. I ella es va estremir. I aquest sotrac va esdevenir un calfred que es va tornar una tremolor, i ell la va estrènyer contra el seu pit i va enterrar la cara en el seu pèl, i la forta i suau calidesa d'ella el va refredar prou.

‒Padmé ‒Murmurà‒, oh, Padmé, ho sento molt. Oblida el que he dit. Res d'això importa ara. Aviat me n'aniré de l'Orde perquè no permetré que tinguis al nostre fill en un planeta llunyà. No deixaré que afrontis sola el meu malson. Estaré per a tu, Padmé. Sempre. Passi el que passi.

‒Ho sé, Annie. Ho sé.

Ella el va apartar amb suavitat i el va mirar. Les llàgrimes van brillar com gemmes vermelles a la llum dels focs.

Vermelles com la sintètica brillantor sanguinolenta del sabre làser de Dooku.

Va tancar els ulls.

‒Anem a dins, Ànakin ‒Va dir ella‒. La nit està refrescant. Vine al nostre llit.

‒D'acord. D’acord ‒Va descobrir que tornava a poder respirar i que les tremolors s'havien calmat‒. Però...

Va envoltar les seves espatlles amb el braç per no haver de mirar-la als ulls.

‒Però no diguis res a Obi-Wan, d'acord?

Següent