Vells amics: El relat d’Ephant Mon (I)

Vells amics: El relat d’Ephant Mon

 

per Kenneth C. Flint

8.I

Vaig veure a Skywalker per primera vegada just després que va entrar al Palau de Jabba.

Llavors era només una figura negra, embolicada en una capa gran, amb el rostre ocult per una caputxa. Així i tot, hi havia quelcom en ell que em va posar els pèls de punta.

Aquest vell instint merc em va fer cobrir-me darrere d'una pila de calaixos —una cosa no tan fàcil per a un tipus de més de dos metres d'altura— per observar al desconegut com un gos salvatge espantat. De moment estava sent confrontat pel delegat de Jabba Bib Fortuna mentre que un parell de bavejants guàrdies gamorreans esperava.

El vaig mirar molt intensament. Hi havia quelcom en ell que va fer que em travessés una curiosa ondulació. Estava removent tot tipus de coses, i no vaig poder identificar-les. Por? No, no és per a mi. Però confusió i meravella? Sí, això segur.

De totes maneres, la discussió entre ell i Fortuna va durar només uns segons. Llavors el majordom d’en Jabba es va girar i li va mostrar el camí com si hagués comprat el palau. Es van dirigir pel corredor cap al saló del tron de Jabba, els guàrdies es van alinear per darrere.

Em vaig ajupir més darrere de les caixes, algun impuls encara volia mantenir-me ben amagat. Va funcionar, però solament per a Fortuna i els guàrdies que li seguien. Cap d'ells em va veure quan van passar. Però el de negre, va girar el cap quan va passar i em va mirar directament.

Quan la seva mirada es va creuar amb la meva, vaig sentir algun tipus de... de... Bé... un poder em va copejar com el pom d'un gaderffii just entre els ulls. Vaig sentir una explosió d'energia blanca disparar-se a través meu, il·luminant les meves entranyes fins al mateix centre.

Va embogir algunes coses en el fons en el crani. Van pujar des de les negres profunditats com un cadàver madur en un pantà. Aquí hi havia algunes coses lletges, records d'algunes coses que era millor deixar submergides. Però una brillant visió refulgia entre el fang: el record de verd i daurat d'una terra d'arbres i sol.

I això em va clavar una punxada d'una cosa perduda que de sobte vaig saber que havia estimat.

Vaig sacsejar el cap per aclarir-lo de la boja sensació i vaig parpellejar un parell de vegades. Quan vaig mirar de nou, tots havien desaparegut girant la corba del corredor.

Em vaig dir que eren massa nits de tabola amb Jabba. Res més. I, encara que tenia un persistent desig d'anar darrere d'ells i veure si n’hi havia més, el vaig apartar. Tenia una cita, i ja arribava tard. Em vaig encaminar cap al garatge trotant el millor que podia.

Vaig trobar a Barada, amb el cap enterrat en el compartiment del motor d'un dels seus vehicles consentits, com de costum. Sempre semblava estar treballant en un o un altre vehicle repulsor de la gran flota de Jabba. Crec que li ajudava a oblidar el parany que era la seva vida.

El pobre klatooinà estava lligat per un contracte per sempre amb el hutt, vaig suposar. Era massa valuós per a Jabba. L'Inflat mai anava a deixar que aquest pobre idiota comprés la seva sortida. Però el tipus encara era absolutament lleial al seu cap i també absolutament honest. I era un dels pocs d'allà que realment em queia bé.

—Com va tot, cap? —El vaig saludar, donant-li un copet a l'esquena—. Tens una màquina per a mi?

Va assenyalar al seu voltant sense treure el cap de les entranyes de la nau.

—Emporta’t qualsevol esquif que vulguis.

Hi havia diversos vehicles utilitaris petits estacionats al nostre voltant. Però no eren prou bons.

—Necessito quelcom una mica més ràpid. Estic apurat, amic.

Aquesta vegada va treure el cap i es va tornar cap a mi. El seu rostre mostrava un gest arrufat, però sempre era així. La personalitat darrere d'ell era molt fervent i generalment bondadosa.

—Per a tu, Mon, està bé. Emporta’t aquest XP-38A d’allà. —Va assenyalar un lliscant de cos baix i estilitzat—. És el millor que tinc. Però, vés amb compte! La direcció està molt fluixa.

La direcció estava com l'havia anunciat, però també la velocitat. Vaig recuperar el temps perdut quan vaig navegar al port espacial de Mos Eisley i em vaig detenir davant de l'hotel El Dèspota Afortunat.

Vaig sortir i vaig mirar al meu voltant, observant el lloc. Cert, l'extens espaiport era bàsicament un tirador per a les escombraries de la galàxia, però encara m'agradava anar allà de tant en tant. Venia d'un planeta ple de llum i espai obert. La sensació de tancament en la pila de Jabba m'afectava bastant ràpid. Prenia qualsevol oportunitat per estirar les cames, tals com eren.

Vaig caminar cap a l'hotel. El vell lloc no era realment un edifici. S'havia convertit a partir d'un apallissat transport de càrrega per alguns inversors amb més crèdits que cervell. Mai havia estat un èxit i ara estava obert només com a façana per a les operacions de la Dama Valarian.

Ara aquesta dama whíphid era una client amb nassos, tractant en forma arriscada d'arrabassar-li un tros de pastís a Jabba sota els seus... eh... barbetes. També semblava que podria aconseguir-ho.

Vaig pujar per l'empinada rampa exterior fins al nivell superior on estaven el saló de l'hotel i el casino. Aquests bessons humanoides massa bonics i suaus, Sturn i Anton, estaven en la recepció i em van saludar alegrement quan vaig passar pel vestíbul. Em posaven la pell de gallina... i això és un munt de pell.

Més enllà d'ells, a l'esquerra, estava el saló de l'hotel. Vaig girar cap a allà, esperant prendre un glop ràpid abans de la meva cita.

Tenia un aspecte lamentable, com tot el local. Els accessoris i mobles de luxe s'havien desgastat feia molt temps per convertir-se en ferralla de tercera mà, i la dama no havia gastat ni un crèdit a restaurar les coses.

Hi havia algunes desenes d'éssers diversos bevent allà. Els vaig donar una mirada casual mentre em dirigia cap a la barra. L'únic notable era el Prefecte Talmont amb cara de mostela, la titella local de l'Imperi. Ineficaç de raça. Bavós de naixement. De poca confiança per naturalesa. Estava assegut a una taula bevent amb alguns dels seus oficials, prenent-se un rar moment per riure.

Però va parar abruptament per mirar-me fix quan vaig entrar.

Vaig arribar a la barra al costat d'un parell de nois de tipus humanoide. Eren grans, carnosos, i amb un front bastant baix. Treballadors manuals, vaig suposar, però no de Tatooine. Eren massa nets per això. I no tenien l'olor local.

El bith de cap bulbós que atenia el bar es va acostar.

—És bo veure't, Mon —va saludar—. Has vingut aquí per veure a la dama?

Vaig assentir amb el cap.

—Fes-li saber que estic aquí, vols? Però primer, dóna'm una cervesa. De la marca habitual.

—Millor posa-ho en una galleda, taverner, per a una boca com aquesta —va dir un dels humanoides, i els dos van petar de riure.

—Sí —va dir l'altre. I per a mi—: Escolta, tros de cara, com feixos t’ho fas per portar-te una copa a la boca amb aquests braços?

Els vaig ignorar als dos. Mentre esperava la meva beguda, vaig mirar per sobre de la barra al meu reflex en el brut mirall de darrere. Suposo que per a aquests tipus humanoides d'estranya constitució jo semblava gairebé tot una cara llarga sobre dues cames curtes i grassonetes. I tal vegada els meus gruixuts braços no semblaven capaços d'arribar a la meva boca. Però per a un chevin se'm considera un espècimen decent. O, ho vaig ser. És cert que he guanyat algunes arrugues més en el vell musell. Però ha vist molt desgast al llarg dels anys, es va ficar en llocs en els quals probablement no hauria d'haver estat.

A més, la bellesa és relativa en la galàxia, i els viatgers més experimentats respecten això. Aquests dos bromistes havien d'haver estat més verds que un granger d'humitat, i igual de mal educats.

—Ei, lleig —un dels dos va persistir, donant-me una empenta—, t'estem parlant a tu.

Aquesta vegada em vaig donar volta cap a ell.

—Farratge de bantha estàs buscant problemes?

—Segur que tu no vas a donar-nos cap, carota —es mofà.

—Estàs demanant comprar el Depp, noi —li va advertir el cambrer—. Aquest és Ephant Mon. Ell...

L'altre li va interrompre.

—És un gran cap parlant amb massa cara! Mira com li tallo un nas més gran!

Vaig veure el ganivet ample a la seva mà. Em vaig llançar cap endavant, copejant cap avall amb el front en la part superior del seu crani.

L'os superior d'un chevin és com el ferro. El crani d'un humanoide no. Es va trencar com un ou i va caure violentament.

L'altre idiota encara va atacar, traient un blàster de sota el seu abric. La meva vibrofulla va ser més ràpida. La vaig treure i introduir en el seu pit abans de la seva arma acabés de sortir de la pistolera. Havia fet el salt final abans de caure al terra tacat de begudes.

Els oficials al costat d’en Talmont es van parar a l’uníson, amb les armes a les mans. Però el prefecte els hi va indicar que s'asseguessin. Es va aixecar i va caminar casualment fins a mi, mirant els cossos tirats junts en el pis.

—Bé, bé, el meu volgut Ephant Mon, veig que has alliberat a dues ànimes turmentades més.

—Parlant de veure, em sorprèn que em reconegués —li vaig dir, guardant la meva fulla.

—No es pot confondre el teu estil —va dir, mirant-me amb els ulls entretancats. Era molt miop.

—Alguna queixa?

—Per lliurar-me d'una mica de xusma? —va dir suaument—. És clar que no. No tenim cap lloc per a ells. —Em va mirar amb més curiositat—. Però què hi ha de tu? Has vingut aquí per negocis?

—Només per una copa.

—De debò? Em sorprèn que el teu cap Jabba t'hagi deixat anar la corretja.

—Ningú em diu a on o quan haig d'anar. Ni tan sols Jabba! —Vaig dir bruscament—. Sóc un agent lliure.

—Això he sentit. —Sonava escèptic—. Ningú entén per què.

—Quina llàstima —vaig dir bruscament.

—Molt intrigant —va reflexionar—. Algú així estaria en condicions d'aprofitar-se molt del hutt.

—No m'aprofito de les meves lleialtats, Talmont.

S’enrojolà davant el comentari, però abans que pogués respondre el bàrman es va acostar.

—Ephant, Valarian diu que passis dintre —va anunciar. Va fer un gest cap als cadàvers—. Jo m'encarrego de tot aquí.

—Gràcies. —Em vaig donar la volta per anar-me’n.

—Vas a veure la Valarian, eh? —va cridar Talmont per darrere meu—. Parlaves de debò sobre les lleialtats? Ella és la rival de Jabba.

—Si estàs tan interessat en les intrigues —li vaig replicar—, per què no parles amb Tessek?

No vaig haver de donar-me la volta per saber que aquesta vegada havia donat en el clau. Vaig poder sentir el seu panteix de sorpresa.

Un curt passadís conduïa del bar al casino. Per descomptat, només ho era en el nom. Jabba havia bloquejat tots els intents de la Dama per aconseguir la llicència de jocs d'atzar, així que en aquests dies no era molt més que un menjador, desert en aquesta hora.

Una vegada havia estat un lloc elegant amb una pantalla hologràfica estel·lar en els sostres i peixos exòtics en aquaris en les parets externes en forma d'ull de bou. Però ara la pantalla estava apagada, la majoria de les peixeres estaven sense vida, i les taules buides amb les seves estovalles fetes esquinçalls es veien molt tristes en la penombra.

Vaig passar per la porta en una paret i vaig entrar a una petita oficina. Venutton, el primatxó i estirat assistent humà de la Valarian, em va fer passar ràpidament a la seva oficina.

Era un lloc auster. No hi havia cap decoració inútil per a aquesta Dama. La mateixa cap estava asseguda darrere d'un escriptori gran al centre de la cambra.

La Dama Valarian era una whíphid molt jove —dimonis, una qualsevol cosa molt jove!— per dirigir una operació tan gran. Però quan la veies, no et sorprenia. La seva presència era considerable. La seva enorme mola omplia la cadira i dominava la sala. El seu rostre amb ullals i enlluernadora mirada eren ferotges.

Sí, tenia una cara molt gran, tal vegada una mica assemblada a la meva. Tal vegada és per això que mostrava un cert interès en mi. Però el seu principal interès eren els meus contactes.

—Bé, Dama V —vaig saludar—. Com va tot?

—Pèssim, com sempre —va dir ella en una veu que era un profund grunyit—. Mira, no perdem el temps de cap dels dos en cortesies. Ho has pensat més?

—No va ser necessari —li vaig dir rotundament—. Ja saps el que penso.

—No puc creure que puguis romandre fidel en aquest munt de farratge podrit després del que t'he ofert!

—Ho sento. Així són les coses.

—Et diré com són les coses! —Grunyí ella, aixecant-se. Es va moure cap a mi, amb el cos tibant per la ira—. El hutt em bloqueja en cada moviment. Saboteja les meves operacions, atia als akks de la llei contra mi, em roba els meus negocis, m'asseca amb els pagaments. —Es va acostar gairebé fins al meu costat mirant-me amenaçadorament als ulls. Tenint en compte que ella és tan alta com jo i d'una contextura molt més robusta, feia una bona amenaça—. Aquí tinc l'oportunitat de posar a algú del meu costat i em rebutja. Això no m'agrada, Mon!

Em vaig mantenir ferm i vaig respondre fredament:

—Esperava no haver de barallar-me amb tu, Valarian. Vaig pensar que érem amics.

Veient que no podia intimidar-me, va sospirar i va fer un pas enrere, deixant de fer-se la dura.

—Està bé, tens raó —va dir resignada—. Ni intentaré forçar-te. Però mira —ho va intentar més raonablement—, ell caurà aviat. No pots negar-ho. Si no és per les meves pressions, llavors per les d'algú més.

—Creus que no ho sé? —Li vaig dir—. Ja tinc la idea que Tessek està tramant alguna cosa amb Ree-Yees i alguns altres també els estan ajudant. I estic bastant segur que Talmont té una part en el tracte. Intento advertir a Jabba de les conspiracions quan les trobo, però no puc trobar-les totes.

—Llavors per què no deixar-ho? —afalagà, posant-me la mà en l'espatlla—. Podríem tenir un bell tracte junts, tu i jo. Som semblats, veritat? Tots dos ens obrim camí lluitant des del no-res.

—Tal vegada per a tu era el no-res —vaig respondre—. Per a mi va ser diferent. —D'alguna manera les seves paraules havien tornat a despertar un record i estava veient les prades assolellades i extenses d'un planeta llunyà—. Sí, hi havia alguna cosa. Jo tenia alguna cosa. Potser era simple, però net, obert i honest. És curiós, no havia pensat en això per molts anys. Però, dues vegades avui...

—Què? —va preguntar, baixant la mà i fent un pas enrere per mirar-me als ulls inquisitiva.

En adonar-me que havia desvariejat en un somni estrany, em vaig tirar enrere.

—Oh... no és res —vaig dir bruscament—. Però mira, Si us plau creu-me, Valarian. Hi ha un nus que em lliga a Jabba que ni les promeses ni els diners poden tallar.

Em va mirar amb duresa als ulls i va assentir amb acceptació.

—D'acord. —Va dir somrient—. Hauria de considerar-te el meu enemic, però no puc. Sense ressentiments.

Jo també vaig somriure.

—Sense cap. Bé, millor serà que torni ara. Ja m'he anat per una hora. —Em vaig tornar cap a la porta.

—Només recorda —em va cridar mentre sortia—, si sobrevius a la caiguda, encara pots venir a treballar per a mi.

Quan vaig tornar pel vestíbul, l'esquadró de la carn morta venia a retirar els cadàvers. Talmont estava allà, i la seva mirada ajustada em va seguir quan sortia. Ara ell estava preocupat.

 

Següent