12.II
Mentrestant,
els weequays treballaven poderosament per treure-li informació útil al quay.
Simplement era qüestió de fer les preguntes correctes. Si els weequays
ensopegaven amb l'arma correcta i després amb la veritable identitat de
l'assassí, el Gran Déu Quay els faria saber que per fi ho havien aconseguit. No
obstant això, el temps se'ls escapava mentre conjecturaven una cosa després
d'una altra, des de tot tipus d'objectes contundents fins a un munt de palla
prop del munt de ferralla.
—Ak-Buz
podria haver estat asfixiat en la palla —va insistir el president—. És
possible.
—I
tu m'acuses de perdre el temps —va dir el secretari amb menyspreu—. Oh Gran Déu
Quay, va ser el capità de la barcassa ofegat en un cubell d'aigua?
—No
comptis amb això. —Malgrat tot, Quay tenia més paciència que la deïtat
primitiva mitjana.
—L'arma
comença amb la lletra A? —va preguntar el president.
L'altre
weequay li va mirar furiosament.
—Ara
estarem aquí tota la tarda. Quina forma més ximple de...
—La
meva resposta és no —va dir la bola-déu.
—La
lletra B? —va preguntar el president.
—Mai
esbrinaràs res d'aquesta manera —va dir el secretari—. Exigeixo noves eleccions...
—Decididament
així és. —Tots dos weequays van mirar fixament l'esfera blanca de plàstic.
—La
lletra B? —va dir el secretari.
—B
de... què? —va dir el president—. Blàster? No, ja vam preguntar això. Bantha?
L'assassí matarà a la següent víctima amb un bantha?
Va
haver-hi un tibant silenci en les barraques. Llavors el quay va respondre:
—No
es pot predir ara.
El
president va inspirar profundament i va tornar a exhalar.
—L'assassí
matarà a la següent víctima amb un bantha?
Aquesta
vegada el quay no ho va dubtar.
—La
meva resposta és no.
Els
weequays van seguir per l'alfabet, tractant amb tots els objectes i tècniques
que se'ls van ocórrer. Finalment, mentre tres weequays armats més entraven en
les barraques, el secretari va preguntar:
—Bomba?
És una bomba? En la barcassa velera?
—Els
indicis apunten al fet que sí —va dir la veu mecànica.
Els
cinc weequays van quedar bocabadats.
—Oh
Gran Déu Quay —va dir el president amb veu ronca—, nosaltres, els teus
veritables creients, et donem les gràcies! Anem a utilitzar el do de la teva
profecia per protegir als teus serfs, i lloem la teva saviesa i poder.
Un
dels weequays nouvinguts va anar fins a la taula.
—Què
significa això? —va exigir.
—Ak-Buz
està mort —va dir el secretari.
—Bomba
a bord de la barcassa velera —va dir el president.
—Hem
de trobar-la —va dir el tercer weequay.
—Hem
de desarmar-la —va dir un quart.
—Hem
de castigar... a qui? —va preguntar el cinquè.
El
secretari va contemplar al president.
—El
nom de l'assassí comença amb la lletra A? —li va dir al quay. El secretari no
va dir res; només va tancar els ulls amb força i es va fregar el front adolorit.
Anava a ser un dia molt llarg.
Barada
no deixaria que els seus obrers fessin una pausa per al menjar del migdia fins
que la unitat AE-35 hagués estat reparada i tornada a instal·lar en la
barcassa. No era un treball difícil, però Barada era un supervisor molt
exigent. Havia de ser-ho. Si hi hagués el més mínim mal funcionament, si
qualsevol avaria mecànica interrompia el creuer de plaer del hutt, el mateix Barada
seria el següent cadàver que trobessin en el munt de ferralla. No tenia la
intenció que això succeís.
Va
comprovar amb cura els ancoratges i connexions, després va lliscar la tapa de
la escotilla de l’AE-35 al seu lloc i la va tancar d'una palmada.
—Bé
—va dir. Es va netejar el front suós amb una mà—. Alguna cosa més?
Mal
Hyb, la capaç assistent humana d’en Barada, va mirar un quadern de dades a la
seva mà.
—Totes
les proves de diagnòstic van donar verd —va dir.
El
mecànic va assentir amb el cap.
—No
hi ha res més que puguem fer ara, suposo. Molt bé, anem a prendre'ns una hora
per a l'esmorzar. Tornarem a revisar la barcassa més tard, abans que el hutt hi
arribi.
Mal
Hyb va arrufar el nas. Era reconeguda en el taller per la seva habilitat amb el
bufador de soldar. Encara que era dos peus més baixa que Barada i de contextura
compacta, també era una bona aliada en una baralla. La seva capacitat de lluita
sempre sorprenia als seus oponents... una vegada.
—Més
proves? —va preguntar ella.
Barada
grunyí.
—Tu
no has treballat pel hutt tant com jo. Si pogués fer que aquest equip ho fes,
estaria corrent diagnòstics tot el dia i tota la nit. He vist al hutt executar
un tècnic perquè un obturador xerrotejava.
Mal
Hyb va negar amb el cap i es va allunyar. Barada va sentir un so, es va tornar
i va veure a un grup de cinc weequays entrant a l'hangar de la barcassa. No
estava content.
Els
weequays se li van acostar. Un d'ells va fer un gest cap a la barcassa.
—Volen
anar a bord? —va dir Barada—. Per què? Encara estan tractant d'esbrinar qui va
matar a Ak-Buz?
El
portaveu weequay va assentir.
—De
cap manera —va dir Barada—. Hem afinat tota la barcassa i no vull que uns pinxos
amb cara de cuir l'arruïnin.
Un
segon weequay va tendir una bossa de paper. Barada la va agafar, la va obrir i
va mirar en el seu interior.
—Bunyols
—va dir ell, sorprès—. Bunyols de Porcellus?
Un
altre dels weequays va assentir amb el cap.
—Està
bé, suposo —va dir el mecànic—. Vostès també han de fer el seu treball. Però no
toquin res.
Els
cinc weequays van formar en una sola fila i van pujar a la barcassa velera.
Barada es va asseure rígidament en el formigó i va agafar el primer bunyol de
la bossa.
• • •
Els
weequays van furgar en la barcassa velera, sense estar del tot segurs què estaven
buscant. Una bomba, per descomptat, però quin tipus de bomba era? Com de gran?
I on? Hi havia un milió de llocs per amagar-la.
El
weequay president portava el quay amb ell, i va murmurar:
—Comença
el nom de l'assassí amb la lletra V? Vader? Valarian? Venti Paz?
El
quay va començar a balbotejar.
—W...
—Sí?
—va preguntar el weequay.
—W...
—Oh,
Gran Déu Quay, què estàs tractant de dir? —El weequay president va copejar la
bola oracle amb una sorprenent falta de pietat—. «W». Wookiee? És això? El
wookiee és l'assassí?
—No
crec que això sigui possible —va dir el secretari.
—W...
—va dir el quay.
—Weequay?
—va preguntar el president—. No pot ser! Un weequay, culpable d'assassinat?
—W...
Un
tercer weequay escoltava l'intercanvi.
—Quin
és el problema aquí? —va preguntar.
—No
ho sé —va dir el president—. El Gran Déu Quay està tenint problemes per
comunicar-se.
—W...
—Whíphid?
—va preguntar el secretari.
—Sens
dubte[1] —va dir
per fi la bola de plàstic.
—Ah
—va dir el president—. El misteri està resolt. El whíphid va posar la bomba a
bord.
Els
cinc weequays van assentir amb el cap, satisfets, per fi, en conèixer la
veritat. Es van quedar en el saló privat de Jabba, passant-se les piques de
força d'una mà a l'altra. El president sostenia l'ara silenciós quay.
—Per
descomptat —va dir el secretari lentament—, hi ha una bomba. I també nosaltres
anem a estar a bord quan detoni. Encara hem de buscar-la.
—Busquem-la!
—va cridar un dels altres.
—Sí
—va dir el president—. Vostès quatre busquin en la barcassa. Jo vaig a
consultar al Gran Déu Quay.
Quatre
dels weequays van començar una frenètica caça dels explosius ocults. Es van
llançar a obrir els armaris, donar volta els mobles, danyar les mampares
buscant panells i compartiments secrets. Mentrestant, el president es va
asseure a una taula amb l'esfera de la profecia i va dir:
—Està
la bomba sota el coixí porpra?
—Molt
dubtós.
—Està
la bomba sota el coixí daurat?
—No
comptis amb això.
—Està
la bomba oculta en la pila de sedes? —El president es va adonar que no estava
fent molt bons progressos, però no sabia quina altra cosa fer. Ell era un bon,
honest i franc weequay, però tenia limitacions weequay, després de tot.
Una
hora més tard, els hostes i servents del hutt van començar a arribar, per
preparar la barcassa velera per a l'excursió del dia. Alguns els van llançar
mirades sospitoses als weequays, però com els weequays servien com a guàrdies
de seguretat en la barcassa, se'ls va permetre continuar la seva cerca sense
obstacles.
—Intentin
barrejar-se —va murmurar el president als seus companys. Encara seguien obrint
la barcassa de popa a proa, però ara tractaven de semblar casuals i despreocupats.
La veritat era que a mesura que passaven els minuts, era cada vegada més
probable que la bomba detonés i convertís a tots en els seus àtoms
constituents. Fins i tot els weequays ho entenien.
Es
va donar l'ordre de salpar, i no obstant això no hi havia hagut cap evidència
de l'amenaça oculta. Els convidats a la festa estaven gaudint del menjar del
hutt i bevent el licor del hutt i en general fent la recerca més difícil. El
president weequay es va trobar mirant als tres malèvols ulls d’en Ree-Yees, el
gran. El president es va tornar cap al quay i va preguntar:
—Està
la bomba en la cabina de control?
Embogida,
la bola blanca va dir:
—Resposta
nebulosa. Torna a intentar-ho.
El
weequay volia llançar l'aparell contra la paret per la frustració, però això
hauria atret una atenció no desitjada, i el Gran Déu Quay probablement hagués
exigit algun càstig horrible. El president va observar un androide de protocol
de color daurat que conversava amb un model R2 que estava servint begudes.
—Senyor
president —va murmurar una veu baixa.
El
weequay es va tornar. Els seus quatre companys estaven parats a prop. Un
sostenia una cosa coberta amb un quadrat de setí verd.
—El...
article? —va murmurar el president.
Els
altres quatre weequays van assentir amb el cap. El president va aixecar una
cantonada del material setinat i va veure un detonador termal.
—Hem
de desarmar-la. En secret. En silenci.
La
banda tocava la seva horrible música. Els convidats passejaven, inconscients
del perill enmig d'ells. Mentrestant, els cinc weequays van formar un grup
atapeït i van treballar febrilment per desmantellar el detonador. En la
barcassa disposaven de les eines adequades, per descomptat, però el problema
era que dos dels weequays estaven en desacord sobre la tècnica de desarmament.
—Treu
aquest pegat de circuits ara —va dir el secretari.
—Ens
mataràs a tots —va dir el president—. Talla les connexions de verds i grocs.
Després treu el pegat de circuits.
—No
hi ha cap connexió verda —va insistir el secretari—. Hi ha una groga i una
grisa.
—El
problema està en els teus ulls —va dir el president.
—De
pressa! —va dir un dels altres.
—És
la meva responsabilitat —va dir el president. Va agafar el detonador i les
eines. Va tallar primer el connector verd, després el connector groc i després
va arrencar el pegat de circuits.
Els
weequays no van dir res. No es van adonar que cap d'ells ni tan sols havia
respirat durant gairebé un minut.
—Podries
haver-nos volat en trossos —va acusar el secretari—. Hauries d'haver consultat
al Gran Déu Quay abans d'actuar.
—Se'm
va oblidar —va dir el president.
—Però
la bomba està morta! —va dir un dels altres.
—Som
victoriosos! —va dir un altre.
Una
veu alta i clara va arribar des de més enllà de la mampara.
—Jabba,
és la teva última oportunitat! Allibera'ns o mor!
El
hutt va respondre amb unes paraules en el seu propi idioma.
—Què
està passant? —va preguntar un weequay.
El
president es va voltejar ràpidament. El pànic i la confusió estaven
apoderant-se de la barcassa. Una esclava humana estava escanyant al gran Jabba
amb les seves pròpies cadenes. Se sentien trets des de fora. Un dels weequays
va obrir una persiana per mirar cap a fora i va ser agafat i arrencat de la
nau, llançat cap avall al terra del desert.
Aferrant
la seva pica de força, el president va portar als weequays restants cap al que
ara era clarament una batalla. Va agitar la pica cap amunt, sortint abans que
els altres a la coberta. El president va arribar per veure al presoner humà
vestit de negre, usant un sabre de llum per buidar la coberta de guàrdies
weequay i altres defensors.
—Pren
l'arma! —va cridar l'humà a l'esclava—. Apunta-la la coberta!
—Pel
Gran Déu Quay —va murmurar suaument el president. Després va avançar. Almenys
havien desarmat la bomba, per la qual cosa la barcassa velera estava fora de
perill.
Abans
que ell pogués atacar, l'humà amb el sabre de llum va embolicar un braç al
voltant de l'esclava, va aferrar una corda pesada i donà una puntada el
mecanisme de tret del canó de la coberta. Llavors ell i la noia es van
balancejar des de la barcassa a un petit esquif repulsor que surava sobre el
terrible Gran Pou de Carkoon, on habitava el Sarlacc.
El
president els va veure escapar. Al seu voltant, la barcassa cremava i explotava
en ruïnes, però desafortunadament els weequays tampoc tenen suficient
imaginació per témer la mort. El president tranquil·lament es va aferrar a una
barana mentre una altra tremenda explosió partia la barcassa en trossos.
L'últim
que va veure va ser la gloriosa visió de la bola blanca del quay llançada en
l'aire: el Gran Déu Quay ascendint cap al cel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada