La venjança dels Sith (III)

Anterior

= 3 =

El camí dels Sith

Les portes del turboascensor es van obrir amb un xiuxiueig. Ànakin es va prémer contra la paret. Parts de droides tallades per sabre làser cobrien el sòl als seus peus. A l'altra banda semblava haver un vestíbul d'ascensor d'allò més corrent: pàl·lid, nu i buit.

Ho vam aconseguir. Per fi.

El cos d'Ànakin taral·lejava la melodia de la seva abrasadora fulla blava.

‒Ànakin.

Obi-Wan estava parat contra la paret contrària, mostrant una calma que Ànakin amb prou feines podia comprendre. Va clavar una mirada significativa en el sabre làser que empunyava el jove Jedi.

‒Ànakin, rescat ‒Va dir en veu queda‒. No destrucció.

Ànakin va mantenir l'arma a la mateixa posició.

‒ I Dooku?

‒Quan posem fora de perill al Canceller, podrem volar la nau ‒Va respondre Obi-Wan amb un indici de somriure.

Els dits mecànics d'Ànakin van prémer el mànec del sabre làser amb força, fins que va cruixir.

‒Preferiria fer-ho a mà.

Obi-Wan va creuar amb precaució la porta del turboascensor. Res li va disparar. Va fer un senyal a Ànakin perquè avancés.

‒Sé que és difícil, Ànakin. Sé que, a molts nivells, això és una qüestió personal. Has de tenir una cura extra per no oblidar el teu entrenament, i no em refereixo només a l'entrenament per al combat.

La calor va aflorar a les galtes d'Ànakin.

‒Jo no... ‒sóc ja el teu padawan, va bordar en la seva ment, però era l'adrenalina qui parlava. Va contenir les paraules i dir en el seu lloc-:... penso decebre't, Mestre. Ni al Canceller Palpatine.

‒No tinc cap dubte d'això, però no oblidis que Dooku no és un simple Jedi Fosc com aquesta Ventress; és un Senyor dels Sith. Les gargamelles de la seva trampa estan a punt de tancar-se, i podem córrer un perill de quelcom més que simplement físic.

‒Sí. ‒Ànakin va deixar que la fulla desaparegués i va passar al costat d’Obi-Wan, caminant fins al vestíbul del turboascensor. Impactes distants van ressonar per tota la nau, i el sòl es va agitar com una bassa en un riu desbordat; però ell amb prou feines es va adonar d'això‒. És que... ha fet... tantes coses... No només als Jedi, sinó a la galàxia...

‒Ànakin... ‒Va començar a avisar-lo Obi-Wan.

‒No et preocupis. No estic furiós i no busco venjança. Només... ‒Va alçar el sabre làser‒. Només espero impacient que tot això acabi.

‒La impaciència...

‒És distracció. Ho sé. Com sé que l'esperança és tan buida com la por. ‒Ànakin es va permetre somriure, però només una mica‒. I ja em sé tota la resta que et mors per dir-me ara.

La subtil inclinació de cap d'Obi-Wan, lleugerament pesarosa, era tan afectuosa com una abraçada.

‒Suposo que en algun moment hauré de deixar d'intentar entrenar-te.

El somriure d'Ànakin es va ampliar fins gairebé donar peu a una riallada.

‒Crec que és la primera vegada que ho admets.

Es van aturar davant la porta de les habitacions del General: un enorme oval d’iridita opalescent emmarcat d'or. Ànakin va mirar el seu reflex en ella, gairebé fantasmal, i va buscar amb la Força a l'habitació, deixant que la Força entrés en ell.

‒Estic preparat, Mestre.

‒Sé que ho estàs.

Es van aturar un moment, colze amb colze.

Ànakin no va mirar al seu company, va mirar a la porta, a través de la porta, buscant en les lluents profunditats un indici d'un futur imprevisible.

No podia imaginar la seva vida sense guerra.

‒Ànakin ‒la veu d'Obi-Wan s'havia suavitzat, i la seva mà era càlida al braç d’Ànakin‒. En aquests moments no hi ha un altre Jedi amb el qual preferiria tenir al meu costat. Cap altre home.

Ànakin es va girar i va trobar en els ulls d'Obi-Wan una profunditat de sentiments que havia albirat només en rares ocasions al llarg de tots els seus anys junts, i l'amor pur i sense complicacions que va sorgir al seu interior li va semblar una promesa de la mateixa Força.

‒Jo... No voldria que fos d'una altra manera, Mestre.

‒Crec que hauries d’acostumar-te a dir-me Obi-Wan ‒Va dir el seu antic Mestre, provocant una divertida mirada de sorpresa en Ànakin davant les paraules que brollaven de la boca.

‒Obi-Wan, anem a pel Canceller.

‒Sí. Anem.

========

Dins de la beina d'un turboascensor, Dooku observava les imatges hologràfiques de Kenobi i Skywalker baixant amb precaució les escales corbes de la balconada d'entrada que accedia al nivell principal de les habitacions del General. Es movien a poc a poc per mantenir-se ancorats ene’ oscil·lant creuer. La nau es va estremir, sotraguejà per un impacte múltiple de torpedes i les llums van tornar a apagar-se. La llum és sempre el primer a fallar quan l'energia de suport vital es desvia cap al control de danys.

‒Senyor ‒Grievous semblava preocupat mitjançant el comunicador intern de la nau‒. Els danys que està rebent la nau comencen a ser greus. Hem perdut el trenta per cent dels sistemes automatitzats d'armament i podem perdre la capacitat per saltar a l'hiperespai.

Dooku va assentir assenyadament per a si mateix, arrufant les celles cap als fantasmes de translúcid blau que s'apropaven a Palpatine.

‒Doni el senyal de retirada a tota la força d'atac, general, i prepari la nau per al salt. M'uniré a vostè en el pont quan els Jedi hagin mort.

‒Com ordeni senyor. Grievous, fora.

‒Sí que estàs fora, vil criatura ‒Va murmurar Dooku a la connexió apagada‒. Fora dels nostres plans, sense sort i sense temps.

Va llançar a un costat el comunicador i va ignorar el soroll que va fer contra la coberta. Ja no li resultava útil. Que es destruís juntament amb Grievous, els seus repulsius guardaespatlles i la resta del creuer quan ell estigués capturat sa i estalvi i lluny d'allà.

Va assentir als dos voluminosos superdroides de combat que li flanquejaven. Un va obrir la porta de l'ascensor i tots dos la van creuar, pivotant per prendre posicions a banda i banda.

Dooku es va allisar la capa de resplendent teixit blindat i va sortir amb una majestuosa gambada al vestíbul en penombra de l'ascensor. La porta de les habitacions del General encara cremava a la pàl·lida llum d'emergència, allà on aquests dos vilatans idiotes l'havien foradat amb els sabres làser. Si passava pel forat corria el risc de socarrimar-se els pantalons. Dooku va sospirar i va fer un gest. El que quedava de l’opalescent porta va lliscar silenciosament per deixar-li pas.

No pensava combatre als dos Jedi amb els pantalons cremant, és clar.

Ànakin va lliscar per la filera de cadires situada a un costat de la immensa taula de reunions que dominava el centre de l'habitació principal del general Grievous; Obi-Wan li va imitar per l'altre costat. Llampecs silenciosos centellejaven i brillaven. L'única il·luminació de la sala procedia de l'enorme paret corba de visualització que hi havia al final de la mateixa; una tempesta de descàrregues de turbolàser, trets anticaça i les supernoves en miniatura provocades per la mort de naus senceres.

Contra aquesta carnisseria de fons es dibuixava una ombra: la silueta d'una cadira de respatller alt.

Ànakin va captar la mirada d'Obi-Wan a l'altre costat de la taula i va assenyalar amb el cap la forma fosca que hi havia més enllà. Obi-Wan va respondre el gest manual Jedi per "apropar-se amb precaució", afegint la de "preparat per actuar".

Ànakin estrenyia els llavis. Com si necessités que li diguessin això. Després dels problemes que havien tingut en els turboascensors, podia passar qualsevol cosa aquí i ara. Pel que sabien, el lloc podia estar ple de droidekes.

Va tornar la llum.

Ànakin es va quedar paralitzat.

La fosca figura de la cadira... era el Canceller Palpatine, sí, i no hi havia droides a la vista. El cor havia d'haver saltat d'alegria al pit, però...

Palpatine no tenia bon aspecte.

El Canceller semblava més que vell, tan vell com Yoda. Posseïdor d'una edat incomprensible. Exhaust i adolorit. I quelcom pitjor...

Ànakin va veure a la cara del Canceller una cosa que mai havia somiat trobar en ell, i això li va arrencar l'alè dels pulmons i va esborrar les paraules del seu cervell.

Palpatine semblava espantat.

Ànakin no sabia què dir. No podia imaginar què dir. Només podia imaginar el que podien haver fet Grievous i Dooku per omplir de por la cara d'aquest home valent i bo...

I aquest pensament va bullir la seva sang fins tensar-li la cara i enfosquir-li el cor, i va reprendre el tronar a les orelles: un tronar d’Aargonar. De Jabiim.

El tronar del campament tusken.

Si Obi-Wan havia estat colpejat per una inquietud semblant, no va ser evident. El Mestre Jedi va inclinar el cap amb la seva habitual cortesia.

‒Canceller ‒Va dir amb una salutació calmada i respectuosa, com si s'haguessin trobat per casualitat al Gran Vestíbul del Senat Galàctic.

L'única resposta de Palpatine va ser un murmuri tens.

‒Ànakin, darrere teu...

Ànakin no es va tornar. No li feia falta. No només pel so de talons de botes i l'estrèpit de magnàpodes creuant el llindar de la balconada d'entrada, sinó per la Força que hi havia en ell i que va embolicar el seu cos en una sobtada encaixada, com si fos el puny d'un home sobresaltat.

Va poder sentir en la Força on miraven els ulls de Palpatine: la font d'aquesta por que emanava d'ell com vapor traspassant un bloc d'aire congelat. I va poder sentir aquesta onada de poder encara més freda -més freda que el gebre a la boca d'un mynock- que entrava darrere d'ell a la sala, com una daga de gel clavant-se en la seva esquena.

És curiós, va pensar. Després de Ventress, tendeixo a esperar que el Costat Fosc sigui calent...

Quelcom es va obrir en el seu pit. El tronar de les orelles es va dissoldre en el fum vermell que es retorçava a la base de la seva columna vertebral. El sabre làser va trobar la seva mà, i els seus llavis es van allunyar de les seves dents en un somriure que hauria reconegut un drac Krayt.

Allò que li dificultava parlar havia desaparegut.

‒Això ‒Va murmurar a Palpatine i a si mateix‒ no és cap problema.

La veu que els hi va parlar des de la balconada d'entrada era d'un baríton elegant amb tons d’oliosa ressonància, com la banya de caverna d'un roure kriïn.

La veu del Comte Dooku.

‒General Kenobi. Ànakin Skywalker. Cavallers, terme que prenc en el seu sentit més ampli, considereu-vos els meus presoners.

Ànakin ja no tenia cap mena de problema.

La balconada d'entrada proporcionava a Dooku l'angle ideal -per sobre dels Jedi i mirant en la seva direcció- per calibrar la situació abans de començar la farsa.

Com tota farsa que es preï de tal, el seu desenvolupament subsegüent havia de procedir amb lògica implacable a partir de la seva ridícula premissa inicial: que Dooku pogués ser vençut per simples Jedi. Per qualsevol Jedi. Era una pena que el seu antic amic Mace no pogués estar avui amb ells; no tenia cap dubte que el Mestre korun hauria gaudit de la funció.

Dooku sempre havia preferit els públics avesats.

Almenys Palpatine era aquí, encadenat a la gran cadira situada al fons de la sala, amb la batalla espacial girant a la paret de visualització darrere d'ell, com si la seva retallada silueta desplegués grans ales de guerra. Però Palpatine era menys públic que autor.

Que en absolut era el mateix.

Skywalker donava l'esquena a Dooku, però ja havia tret l'arma i el seu cos alt i esvelt estava immòbil davant la previsió del que passaria, tant que gairebé semblava tremolar. Resultava patètic. Era un insult anomenar Jedi aquest noi.

Kenobi, en canvi, era una cosa molt diferent; un exemple clàssic de com d’obsoleta que estava la seva espècie. Es limitava a quedar-se parat, mirant amb calma a Dooku i als superdroides de combat que el flanquejaven, completament relaxat, amb les mans obertes i amb una expressió de mig interès a la cara.

Dooku va obtenir certa satisfacció malenconiosa, una agradable contemplació solitària de la seva pròpia grandesa no reconeguda, en pensar que Skywalker mai podria comprendre quanta reflexió i planificació, quant treball havia invertit Lord Sidious a orquestrar la seva falsa victòria. Com mai comprendria l'art, l'autèntica mestria que Dooku anava a invertir en la seva pròpia derrota.

Però així era la vida. Calia sacrificar-se per poder aconseguir un bé més gran.

Després de tot, s'estava lliurant una guerra.

Va invocar la Força, acumulant-la en el seu interior i embolicant-se en ella. Va respirar en ella i la va mantenir arremolinada en el seu cor, aferrant-se a ella fins que va poder sentir la galàxia girant al seu voltant.

Fins convertir-se en l'eix de l'univers.

Aquest era el veritable poder del Costat Fosc, el poder que havia sospitat tenir fins i tot quan era un nen, el que havia buscat durant tota la seva llarga vida fins que Darth Sidious li va mostrar que sempre havia estat seu. El Costat Fosc no li conduïa al centre de l'univers, li feia ser-ho.

Va acumular poder en el seu ésser més interior fins que la Força en si mateixa només va existir per servir a la seva voluntat.

Ara, l'escena que es desenvolupava als seus peus era subtilment diferent, encara que no hagués cap canvi per als ulls físics. Amb estimulant precisió, la percepció de Dooku va calibrar des del Costat Fosc als que tenia sota ell.

Kenobi era lluminós, un ésser transparent, una finestra a un prat assolellat de la Força.

Skywalker era un núvol de tempesta il·luminada amb perillosos raigs que iniciava la rotació que amenaça amb convertir-la en un tornado.

I després estava Palpatine, per descomptat, i estava més enllà del poder. No evidenciava res del que podia albergar el seu interior, però, davant els ulls del Costat Fosc, era un horitzó negre. Sota la seva superfície completament vulgar hi havia un no-res absolut, perfecta. La foscor més enllà de la foscor.

Un forat negre en la Força.

I interpretava a la perfecció el seu paper de segrestat indefens.

‒Busqueu ajuda! ‒El to de pànic en el seu ronc murmuri sonava real fins i tot per a Dooku‒. Heu d'aconseguir ajuda. Cap de vosaltres és rival per a un Senyor dels Sith!

Llavors, Skywalker es va tornar per mirar directament als ulls d’en Dooku per primera vegada des d'aquell hangar abandonat de Geonosis. La seva rèplica estava clarament pensada tant per Dooku com per Palpatine.

‒Això digui-ho a qui Obi-Wan va fer trossos a Naboo.

Una bravata buida. Maul havia estat un animal. Un animal amb certes habilitats, però que no per això deixava de ser una bèstia.

‒Ànakin... ‒Dooku va poder sentir en la Força la desaprovació d’en Kenobi davant la fatxenderia de l’Skywalker, i la contenció sense esforç de Kenobi a l'hora d'enfocar la present situació ‒,... aquest cop, ho farem junts.

Els aguts ulls d’en Dooku van notar la tensió a la mà droide de l’Skywalker, que aferrava el sabre làser.

‒Jo anava a dir justament això.

Bé llavors. Era hora de continuar amb la comèdia.

Dooku es va inclinar cap endavant, i la seva capa de tela blindada es va obrir com si fossin unes ales. Es va elevar suaument en l'aire i va baixar fins el nivell principal, emprant la Força per planejar d'una manera lenta i digna. Va aterrar a la capçalera de la taula de conferències i va mirar als dos Jedi des de sota d'unes celles alçades.

‒Entreguin-me les seves armes, si us plau, cavallers. No donem un espectacle davant el Canceller.

Obi-Wan va alçar la seva arma per assumir la defensa ataro a dues mans, a l'estil de Qui-Gon i de Yoda. La seva fulla espurnejà en cobrar vida, i l'aire es va omplir d'una olor elèctrica.

‒Aquesta vegada no t'escaparàs, Dooku.

‒Escapar de vosaltres? Si us plau ‒Dooku va permetre que sortís a la llum el seu habitual somriure‒. De veritat penseu que he organitzat tota aquesta operació amb la intenció d'escapar? Fa hores que podia haver-me portat al Canceller fora del sistema, però tinc coses millors que fer amb la meva vida que tenir cura d'ell mentre espero al fet que vosaltres intenteu rescatar-lo.

Skywalker va col·locar el sabre làser en posició shien; la mà de duracer del seu guant negre inclinada a l'altura de l'espatlla i la fulla inclinada cap amunt i cap a fora.

‒Això és més que un intent.

‒I una mica menys que un rescat.

Amb un gest assajat, Dooku es va tirar enrere la capa, apartant-la de la seva espatlla dreta i descobrint la mà amb què lluitava, i que va fer servir per fer un gest ociós a la parella de superdroides de combat que encara seguien amunt, a la balconada.

‒Si us plau, cavallers. O he ordenar als droides que obrin foc? Resultaria molt poc polit, amb els trets làser rebotant a l'atzar per tot arreu. Per descomptat, nosaltres tres correríem poc perill, però la veritat és que odiaria que el Canceller patís algun dany.

Kenobi es va moure cap a ell amb gràcia pausada, hipnòtica, com si flotés en una placa repulsora invisible.

‒Per què serà que trobo això difícil de creure?

Skywalker li va imitar, movent-se cap al flanc de Dooku.

‒A Geonosis no semblava preocupar-li tant el vessament de sang.

‒Ah ‒el somriure d’en Dooku es va ampliar encara més‒. I com està la senadora Amidala?

‒No... ‒la tempesta que era Skywalker en la Força va rugir amb poder sobtat‒. No mencions ni tan sols el seu nom.

Dooku va deixar això de banda. Els problemes personals del noi eren massa pesats per continuar per aquest costat; sabia massa sobre la complicada vida privada de l’Skywalker.

‒No desitjo cap mal al Canceller Palpatine, nen imprudent. No és ni soldat ni espia, mentre que el teu amic i tu sou les dues coses. Només un desafortunat accident de la història ha volgut que ell triés defensar una República corrupta contra la meva empresa de reformar-la.

‒Voldràs dir destruir-la.

‒El Canceller és un civil. El general Kenobi i tu, en canvi, sou legítims objectius militars. A vosaltres us correspon decidir si veniu amb mi com a captius... ‒una estirada de la Força va portar el seu sabre làser a la seva mà amb velocitat invisible, la seva brillant fulla escarlata va néixer cap avall, inclinada cap al seu costat- o com cadàvers.

‒Quina coincidència ‒Va replicar Kenobi amb sequedat, mentre es movia per situar al Comte just entre Skywalker i ell‒. Tu afrontes una decisió idèntica.

Dooku els va mirar per torns, amb calma, immutable. Va alçar la fulla per saludar-los a l'estil Makashi i va tornar a situar-la en guàrdia.

‒No presumiu de tenir l'avantatge només perquè sou dos.

‒Oh, ho sabem ‒Va dir Skywalker‒. Perquè també sou dos.

Dooku tot just va aconseguir contenir un sobresalt de sorpresa.

‒O potser hagi de dir que éreu dos ‒Va seguir dient el jove Jedi‒. Tenim enxampat al teu company Sidious, hem seguit les seves petjades per tota la galàxia. Ara mateix estarà sota custòdia Jedi.

‒De veritat? ‒Dooku es va relaxar. Es va sentir terriblement temptat a picar-li l'ullet a Palpatine, però, per descomptat, no ho va fer‒. Quina sort per a vosaltres.

En el fons, és molt simple, va pensar. Aïllar Skywalker, matar Kenobi. Després d'això, només necessitaria empènyer a Skywalker fins enfurir-lo prou com per trencar la seva contenció Jedi i revelar-li el paisatge infinit del poder Sith.

Lord Sidious es faria càrrec llavors.

‒Rendeix-te ‒la veu de Kenobi es va endurir a posta‒. No et donarem una altra oportunitat.

Dooku va alçar una cella.

‒No crec que fos necessari, llevat que algun dels dos porti a Yoda en una butxaca.

La Força espurnejà entre ells, i la nau va tremolar i sotraguejà davant d'una nova andanada dels turbolàsers. Dooku va decidir que ja havia arribat el moment. Va llançar una falsa mirada de dalt a baix, una insinuació de distracció per provocar l'atac...

Els tres es van moure alhora.

La nau es va estremir i el fum vermell va brollar de la columna d'Ànakin fins als seus braços, cames i cap. I quan Dooku va insinuar una mirada de preocupació de dalt a baix, distraient-lo un mig instant, Ànakin no va poder seguir esperant.

Va saltar en l'aire, inclinant el sabre làser per matar.

Obi-Wan va saltar des de l'altre costat, en perfecta coordinació..., i tots dos es van trobar en l'aire, ja que el Senyor Sith ja no estava entre ells.

Ànakin va alçar la mirada just a temps de veure la sola de la bota de cuir de rancor d’en Dooku caure sobre la seva cara i llançar-lo a terra. Va recórrer sense esforç a la Força per redreçar-se i aterrar completament equilibrat, després va tornar a saltar cap als llampeguejants centelleigs, escarlata contra blau cel, que brollaven d’entrexocar de sabres làser amb el qual Dooku feia retrocedir a Obi-Wan, una successió de florejos i estocades entreteixides que apartaven la fulla del Jedi cada vegada que aquest buscava el seu cor.

Ànakin es va llançar contra l'esquena d’en Dooku, i el Comte es va mig tornar, fent un gest casual mentre mantenia a ratlla a Obi-Wan amb una sola mà. Les cadires de la taula de conferències van saltar i van girar cap al cap d'Ànakin, que va aconseguir tallar la primera en dos amb cert desdeny. Però la segona li va colpejar als genolls, i la tercera es va estavellar contra la seva espatlla, enderrocant-lo.

Es va maleir per dins i va buscar en la Força per agafar diverses cadires pel seu compte, però la pròpia taula de conferències el va copejar i el va desplaçar fins aixafar-lo contra la paret. El sabre làser va escapar dels seus dits laxos i va rodar per la superfície de la taula per caure a terra per l'altre extrem.

I Dooku tot just semblava estar prestant-li atenció.

Atrapat, sense alè i mig atordit, Ànakin va pensar: Si això segueix així, hauré d’enfadar-me.

Mentre desviava sense esforç una enlluernadora pluja d’estocades blaves per part de Kenobi, Dooku va sentir que la Força apartava de la paret la taula de conferències i la llançava contra la seva esquena amb velocitat sorprenent. Tot just va aconseguir elevar-se prou per saltar d'esquena sobre ella, evitant que li partís la columna en dos.

‒Vaja, Vaja ‒Va dir amb una rialleta‒. Sembla que, al capdavall, el noi té una mica de poder.

La seva tombarella cap enrere li va col·locar a peu dret just davant del noi, que corria després de la taula que havia llançat, envestint de cap, desarmat i amb la cara ja completament encarnada.

‒Sóc dues vegades el Jedi de l'última vegada!

Ah, va pensar Dooku. Quin ego tan fràgil. Sidious haurà d’ajudar-lo en això. Però fins llavors...

El mànec del sabre làser de l’Skywalker va xiular per l'aire fins a la seva mà, en perfecta sincronia amb una espasada circular.

‒Els meus poders s'han doblat des de l'última vegada que ens vam veure.

‒Què bé per a tu.

Dooku es va apartar, esquivant-lo netament, i va atacar a la cama del noi, però Skywalker va parar l'estocada en passar i se les va manegar per moure la fulla fins darrere del seu cap i desviar el cop casual que Dooku va intentar clavar-li al clatell. L'impuls de la seva maldestre envestida el va posar en el camí de Kenobi, pel que aquest va haver d'emprar la Força per saltar per sobre del cap del seu company.

Directe cap a la fulla alçada de Dooku.

Kenobi va apartar la fulla escarlata amb una espasada mentre pivotava en l'aire, i Dooku va tornar a apartar-se, de manera que aquesta vegada va ser Kenobi qui es va posar en el camí de l’Skywalker.

‒Això és realment patètic ‒Va dir Dooku.

Oh, estaven plens d'energia, saltant i girant, colpejant gairebé a l'atzar, fent trossos les cadires i usant la Força per llançar-les en totes les direccions concebibles. Mentrestant, Dooku continuava superant a la seva manera metòdicament elegant, de forma tan completa que amb prou feines podia contenir-se per no riure en veu alta.

Només havia de contrarestar les seves tàctiques, que eren deprimentment vulgars; Skywalker era l’àgil, saltant d'un costat a un altre com un falcopenat espasmòdic, en una variant Jedi de neek-en-mig amb la qual intentaven atacar-lo per tots dos costats alhora; Kenobi utilitzava una mesurada cadència shii-txo que el feia previsible com un droide llenyataire, movent-se pas a pas, reduint angles d'atac i assetjant a Dooku de manera maldestra però constant, intentant arraconar-lo.

Mentre que Dooku només necessitava moure’s d'un costat a un altre, donant algun salt ocasional aquí i allà per poder lluitar per torns amb cada un, en comptes de contra els dos alhora. Era de suposar que en un altre entorn podrien arribar a ser raonablement efectius; era obvi que havien desenvolupat el seu estil lluitant en equip contra gran quantitat de contrincants. No estaven preparats per combatre contra un únic usuari de la Força, i, per descomptat, no contra un amb el poder d’en Dooku. Ell, en canvi, sempre havia lluitat sol. Li resultava risiblement fàcil mantenir els Jedi ensopegant, entrebancant i interposant-se l'un en el camí de l'altre.

Ni tan sols s'adonaven que ell dominava completament el combat. Mentre lluitessin tal com se'ls havia entrenat, alliberant-se de tot desig i deixant que la Força fluís per ells, no tindrien cap possibilitat de contrarestar el domini que tenia Dooku de les tècniques Sith. No havien après res des que els va vèncer a Geonosis.

Permetien que la Força els dirigís; Dooku dirigia la Força.

Desviava cap a les seves parades els cops que li dirigien, i en els seus contraatacs incloïa empentes de poder fosc que alteraven subtilment l'equilibri dels Jedi i els hi trencava el ritme. Podia haver-los matat tan fàcilment com aquesta criatura de Maul havia acabat amb els Vigos del Sol Negre.

Però només tenia una mort en la seva agenda, i aquest espectacle per a ximples es tornava avorrit, fins i tot pesat. El poder fosc que li servia només arribava fins a cert punt i, al capdavall, ell ja no era tan jove.

Va llançar una estocada contra els budells d’en Kenobi, però aquest la va desviar amb una parada en ascens, portant les dues fulles, flamejants i immobilitzades, a l'altura del pit, a un pam del coll de tots dos.

‒Ets massa lent, Kenobi. Massa predictible. Hauràs de fer-ho millor.

La resposta de Kenobi a aquest consell amistós va ser una mirada amb una lluentor de diversió als ulls.

‒D'acord ‒Va dir el Jedi, i va saltar cap amunt, sobre el cap d’en Dooku, tan ràpid que va semblar haver desaparegut.

I en l'espai on abans va estar Kenobi ara només es trobava el llampec blau de la fulla de l’Skywalker, buscant el cor d’en Dooku.

Només un gir desesperat a un costat va convertir el que podria haver estat un forat fumejant en el seu pit en una cremada horitzontal en la seva capa de teixit blindat.

Què?, va pensar Dooku.

Es va llançar, girant cap amunt, lluny dels dos Jedi, i va aterrar sobre la taula de conferències, apartant-se un moment de l'enfrontament per recuperar les bones formes. Això havia estat massa a prop. Però quan les seves botes van tocar la taula, Kenobi ja hi era per rebre’l, agitant el sabre a una velocitat defensiva tan desconcertantment ràpida que Dooku no es va atrevir ni a intentar un cop. Dooku va llançar una finta cap a la cara de Kenobi, la va baixar i va girar, colpejant-li els turmells amb una puntada cap enrere...

Però Kenobi no només va esquivar fàcilment el seu atac, sinó que Dooku va estar a punt de perdre el seu propi peu davant d'una espasada de l’Skywalker, que havia tornat a sortir del no-res i ara tallava la taula perquè s'ensorrés sota el pes d’en Dooku i llancés al Senyor Sith a terra sense més cerimònies.

Això no estava en el pla.

Skywalker va propinar la seva següent espasada amb tanta força que només aturar-lo va fer doblegar els colzes a Dooku, que va fer una tombarella cap enrere i va caure dempeus. I allà estava la fulla de Kenobi, disposada a tallar-li el coll. Només un bloqueig desesperat, al costat d'una puntada que va aconseguir donar a Kenobi a la cuixa, li van fer guanyar temps suficient per, d'un salt, tornar a allunyar-se. Però quan va aterrar...

Skywalker ja hi era.

El primer cop de la fulla de l’Skywalker va desviar la guàrdia instintiva d’en Dooku. La força del segon li va doblegar el canell. La tercera fogonada blava va desviar la fulla escarlata d’en Dooku tan cap a dins que aquest es va cremar l'espatlla i es va veure obligat a cedir terreny.

Dooku se sentia empal·lidir. D'on havia vingut això?

Skywalker va seguir atacant, mecànicament inexorable, increïblement poderós, com un droide destructor amb un sabre làser. Cada pas era un cop i cada cop un pas. Dooku va retrocedir fins on s'atrevia. Skywalker es va mantenir sobre d'ell. La respiració d’en Dooku es va tornar entretallada. Ja no intentava bloquejar els cops de l’Skywalker, sinó desviar-los; no podia contrarestar l'energia del jove amb la seva, ja que el noi tenia una fortalesa física sorprenent, a més de tremendes reserves d'energia de la Força...

I només llavors es va adonar Dooku que li havien enganyat.

La postura defensiva shien de l’Skywalker havia estat un truc, igual que les seves acrobàcies ataro; el noi era un estilista de djem so, i tan bo com el millor que hagués vist Dooku. El seu propi makashio no generava l'energia cinètica necessària per contrarestar frontalment al djem so. I molt menys mentre es defensava també d'un segon atacant.

Era moment d'alterar la seva pròpia tàctica.

La debilitat del djem so és la seva falta de mobilitat, així que Dooku es va deixar caure i va girar la cama cap enrere, donant un cop de peu als turmells de l’Skywalker amb força suficient per desequilibrar-lo. Així va aconseguir allunyar-se d'un salt...

... I trobar-se novament davant la roda de llampecs blaus que era la fulla de Kenobi.

Dooku va decidir que la comèdia ja arribava a la seva fi.

Era hora de matar.

Qui-Gon Jinn, el mateix padawan d'en Dooku, havia estat el Mestre de Kenobi. I Dooku havia entrenat milers de vegades amb Qui-Gon, així que coneixia totes les debilitats de la forma ataro, amb les seves ridícules acrobàcies. Va dirigir una sèrie de llampeguejants estocades contra les cames d'en Kenobi per obligar-lo a fer un salt cap enrere, i així escorxar-li la columna, de ronyons a omòplats. I aquesta imatge, aquest pla, estava tan clar en la ment d’en Dooku que gairebé no es va adonar que Kenobi parava totes les seves estocades gairebé sense desplaçar els peus, mantenint-se perfectament centrat, perfectament equilibrat, sense moure la fulla un mil·límetre més del que era necessari, desviant sense esforç els seus cops i reaccionant amb encegadores estocades i espasades més ràpides que la llengua d'un escurçó fantasma garolliana. Només quan Dooku va sentir que Skywalker tornava a posar-se a peu dret i li atacava per l'esquena, va ser quan es va adonar de quin era la font d'aquesta velocitat encegadorament defensiva que Kenobi havia emprat un instant abans. I només llavors, tard, es va adonar que els ataro i shii-txo d'en Kenobi també havien estat trucs.

Kenobi s'havia convertit en un mestre de soresu.

Dooku es va descobrir tenint un mal pressentiment sobtat, inesperat, aclaparador i completament incòmode sobre el que passava...

La seva farsa havia derivat, de manera sobtada i inexplicable, de l’allò humorístic en allò letalment seriós, i trontollava amb rapidesa cap al que era aterridor. Aquesta comprensió esclatà en la consciència d’en Dooku com les florents boles de foc de les naus que morien fora. Aquests dos idiotes Jedi se les havien arreglat, d'alguna manera, per tornar-se completament perillosos.

Aquests pallassos podien, només com a possibilitat, fins i tot ser capaços de vèncer-ho.

No tenia sentit córrer riscos, també el seu Mestre estaria d'acord. Lord Sidious podia gestar un nou pla amb més facilitat que un nou aprenent.

Dooku va tornar a fer provisió de la Força amb una respiració profunda que va invocar poder de tot l'univers; el menor fuetada d'aquest poder, un simple gest com agitar d'un canell, va enviar a Kenobi volant d'esquena a xocar amb força contra la paret, però Dooku no va tenir temps per gaudir amb això.

Tenia damunt a Skywalker.

El resplendent sabre làser blau va girar i espurnejar, i cada espasada del jove Jedi s'estavellava contra la defensa de Dooku amb la potència imparable d'una pluja de meteors. El Senyor Sith va consumir generosament la seva reserva de la Força només per encaixar aquests atacs sense veure’s partit en dos, però Skywalker...

Skywalker era cada vegada més fort.

Cada parada costava a Dooku més energia de la que havia emprat per llançar a Kenobi a l'altra banda de la sala, cada bloqueig li envellia una dècada.

Va decidir que el millor seria tornar a revisar la seva estratègia.

Ja ni tan sols intentava contraatacar. L'esgotament de la Força va començar a ennuvolar les seves percepcions, retornant la seva consciència de la seva limitada forma física, atrapant-lo dins del crani fins gairebé poder sentir els contorns de la sala en què estava. Sentia, vagament, escales darrere d'ell, escales que portaven fins a la balconada. Es va retirar per elles, buscant avantatge en el terreny elevat, però Skywalker va seguir atacant amb ferocitat incansable.

La seva fulla blava era a tot arreu, llampeguejant i girant més i més ràpid, fins que Dooku va veure la sala a través d'un vel elèctric. I ara Kenobi tornava a entrar en escena, emprant la Força per pujar per les escales com un torpede darrere de l’Skywalker. Dooku va decidir que en circumstàncies tan extremes, un cavaller tenia un permís mínimament discutible per fer trampes.

‒Guàrdies! ‒Va dir a la parella de superdroides de combat encara parada a banda i banda de l'entrada‒. Obriu foc!

Els dos droides van avançar a l'instant i van alçar les mans. L'energia va martellejar des dels pesats làsers incorporats als seus braços, Skywalker va girar i la seva fulla va desviar contra els droides fins a l'última descàrrega, que van ser al seu torn desviades per les seves closques blindades i polides com miralls. Raigs de partícules galvanitzades van grinyolar per la sala en un rebot encegador.

Kenobi va arribar a la part alta de l'escala i va derrocar als dos droides amb un sol tall del sabre làser. Dooku es va posar en moviment abans que els trossos arribessin a tocar el terra, girant per envestir lateralment a Skywalker, que es va doblegar en dos. Emprant l'últim poder fosc que li quedava, Dooku va continuar el seu gir i va donar una puntada voladora encegadorament ràpida que va estavellar el taló de la bota contra la barbeta d'en Kenobi amb un cruixit que recordava al del carregador d'un llança-cartutxos, i el va enderrocar escales avall. Sonava com si li hagués trencat el coll.

A que seria encantador?

Però no tenia sentit córrer riscos.

Mentre el cos inert d’en Kenobi seguia caient cap a terra, Dooku va enviar una descàrrega d'energia mitjançant la Força. La caiguda de Kenobi es va accelerar de sobte, com un míssil cremant l'últim dels seus motors abans d'impactar. El Mestre Jedi va colpejar el sòl en un angle pronunciat, va lliscar per ell i va xocar contra la paret amb tanta força que el permacret d’hidroescuma s’encorbà i va caure sobre ell. Una cosa que Dooku va trobar extremadament gratificant.

I ara, a per Skywalker...

I no va poder arribar més lluny. Quan va dedicar la seva atenció al Jedi més jove, la seva visió es va veure completament obstruïda per la sola d'una bota acostant-se a la seva cara a una velocitat gairebé terminal.

L'impacte va ser un esclat de foc blanc. Llavors va sentir un segon impacte contra la seva esquena: la barana de la balconada. Després, la sala es va tornar del revés i ell va caure cap a terra. Els seus braços i cames no prestaven atenció alguna al que ell intentava obligar-los a fer. La Força semblava estar ocupada en una altra part, i la veritat era que tot el procés li resultava mortificant.

Tot just va poder invocar una última onada de poder fosc abans d'encaixar el que hauria estat un impacte mutilador. La Força li va bressolar, suavitzant la seva caiguda i posant-lo a peu dret.

Es va sacsejar la pols i va fixar una mirada altiva en Skywalker, que en aquell moment es trobava aturat a la balconada, mirant-li... I Dooku no va poder mantenir la mirada; trobava estranyament pertorbadora aquesta inversió de les seves posicions originals.

Hi havia quelcom apropiat en això, i li preocupava.

Veure a Skywalker on uns moments abans havia estat aturat el propi Dooku... era com intentar recordar un somni que mai havia tingut.

Va deixar això al marge, recorrent una vegada més a la certesa de creure’s invencible, i va obrir un canal fins a la Força. El poder fluí fins a ell i el pes dels anys el va abandonar.

Va alçar la fulla i mirar.

Skywalker va saltar de la balconada. Fins i tot quan el noi es va llançar contra ell, Dooku va sentir una nova alteració en els corrents de la Força que hi havia entre ells, i per fi ho va comprendre.

Va comprendre per què Skywalker es feia més fort, per què ja no parlava i com s'havia convertit en una màquina de combat. Va comprendre per què Sidious portava tant de temps interessat per ell.

El talent de l’Skywalker era natural.

Allà on hauria d'estar el seu cor hi havia un forn termonuclear consumint els tallafocs del seu entrenament Jedi. Sostenia la Força en un puny tancat al foc blanc. Ja era mig Sith, i ell ni ho sabia.

Aquest noi tenia el do de la fúria.

I s'estava contenint fins i tot ara, mentre aterrava al seu costat i propinava una pluja de cops sobre les defenses del Senyor Sith, mentre li feia retrocedir pas a pas. Dooku va poder sentir que Skywalker mantenia la seva fúria continguda darrera de murs de voluntat, murs endurits per algun temor incontrolable.

Temor de si mateix, es va adonar Dooku. Del que podria passar si alguna vegada permetia que aquest forn que tenia per cor aconseguís una massa supercrítica.

Dooku es va apartar, esquivant un cop, i va saltar cap enrere.

‒Sento una gran por en tu. Una por que et consumeix. Així que L'Heroi Sense Por... Ets un frau, Skywalker. Només ets un nen presumit.

Va assenyalar al jove Jedi amb el sabre làser, com si aquest fos un dit acusador.

‒No ets ja una mica més gran per tenir por de la foscor?

Skywalker va tornar a saltar cap a ell, i aquest cop Dooku va detenir fàcilment l'envestida. Van romandre l'un davant de l'altre, i les seves fulles llampeguejaren amb més rapidesa del que podia distingir l'ull, però Skywalker havia perdut el seu avantatge. Una simple pulla havia estat suficient perquè desviés el seu centre d'atenció de guanyar la lluita a controlar les seves pròpies emocions. Com més furiós estigués, més por tindria, i la por alimentava al seu torn la fúria; tal com li passava al multípede corellià del conte popular, quan començava a pensar en el que feia, no podia seguir caminant.

Dooku es va permetre relaxar-se i sentir que recuperava el seu esperit juganer mentre Skywalker i ell giraven l'un al voltant de l'altre en la seva dansa letal. Qualsevol diversió que pogués aconseguir, la gaudiria mentre pogués.

I llavors, Sidious, per algun motiu, va decidir intervenir.

‒No temis el que sents, Ànakin, fes-ho servir! ‒Va bordar amb la veu de Palpatine‒. Crida la teva fúria. Concentra-la, i ell no podrà fer res contra tu. La ràbia és la teva arma. Ataca'l ja! Ataca! Mata’l!

Matar-me?, va pensar Dooku, desconcertat.

Skywalker i ell es van aturar per un únic instant final, amb les fulles enredades, mirant l'un a l'altre a través d'una espetegant creu d’escarlata contra blau. I en aquest instant Dooku es va preguntar amb desconcertada sorpresa si Sidious no hauria perdut sobtadament el cap. És que no ha comprès el consell que acabava de donar-li?

En quin bàndol estava?

I, a través de la creu d'espases, va veure als ulls de l’Skywalker la promesa de l'infern, i va sentir el malaltís pressentiment que ja coneixia la resposta a aquesta pregunta.

La traïció és el camí dels Sith.

 Següent