La venjança dels Sith (IV)

Anterior

= 4 =

Trampa Jedi

Aquesta és la mort del Comte Dooku:

Un esclat de claredat floreix en la ment d'Ànakin Skywalker quan es diu: "Oh, ara ho entenc" i descobreix que la por del seu cor també pot ser una arma.

És així de simple, i així de complex.

I és definitiu.

Dooku ja és mort. La resta són simples detalls.

L'obra segueix desenvolupant-se; la comèdia de sabres làser llampega, espetega i xiuxiueja. Dooku i Skywalker, una sola actuació per a un públic d'una sola persona. Jedi i Sith i Sith i Jedi girant, lliscant, embrancant-se, colpejant, tallant, parant, subjectant, relliscant, assotant i esquinçant l'aire al seu voltant amb brams de poder.

I tot per res, ja que un foc nuclear ha consumit la contenció Jedi d'Ànakin Skywalker i la por s'ha convertit en fúria sense cap esforç. I la fúria és una arma que converteix el seu sabre làser en una joguina.

L'obra segueix representant-se, però ja no hi ha suspens. S'ha convertit en una simple pantomima, tan intricada i mancada de sentit com les corbes espai-temporals que guien els raïms galàctics a través d'un cosmos sense mesura.

Les dècades d'experiència en combat d’en Dooku són irrellevants. El seu domini de l'esgrima és inútil. La seva vasta riquesa, la seva influència política, el seu impecable llinatge, els seus modals immaculats, el seu gust exquisit i tots els objectius i motius d'orgull als quals ha dedicat tant de temps i atenció durant els llargs, llargs anys de la seva vida són ara cadenes que llasten el seu esperit, inclinant el coll davant la destral.

Fins i tot el seu coneixement de la Força s'ha tornat un acudit.

És aquest coneixement el que li mostra la seva mort, el que li fa sospesar, donar-li la volta a un costat i un altre en la seva ment, examinar-la amb detall, com una gemma negra tan freda que crema. L'elegant farsa de Dooku ha degenerat en un melodrama patètic, i ni una sola llàgrima vessada marcarà la mort del seu protagonista.

Però, per Ànakin, en la seva lluita només hi ha terror i ira.

Només ell s'interposa entre la mort i els dos homes que més vol en el món, i ja no es pot permetre seguir contenint-se. Aquest drac imaginari d'una estrella morta fa el que pot per minvar la seva fortalesa, per xiuxiuejar-li que Dooku ja l'ha vençut abans, que Dooku posseeix tot el poder de la foscor; i per recordar-li com Dooku el va deixar sense mà, que Dooku ha pogut acabar sense esforç fins i tot amb Obi-Wan i que Ànakin està ara sol i mai serà rival per a un Senyor dels Sith...

Però les paraules de Palpatine - "la ràbia és la teva arma" - li han donat permís per aixecar l'escut que envolta el forn del seu cor, i totes les seves pors i dubtes es marceixen davant les seves flames.

Quan el Comte Dooku vola cap a ell, espasa refulgent en mà, el puny de Watto colpeja des de la infància d'Ànakin per enderrocar al Senyor Sith.

Quan Dooku, amb tot el poder del Costat Fosc que pot extreure de l'univers sencer, li llança un fragment estellat de la taula de duracer, el suau murmuri de l’Shmi Skywalker - "Sabia que vindries a buscar-me, Ànakin" - l'aparta.

Fa massa temps que el fum del seu ofegat cor li omple el cap; és el tronar que enfosquia la seva ment a Aargonar, a Jabiim i al campament tusken de Tatooine. Aquest fum li ennuvolava la ment, cegant-lo i permetent-li temptejar en la foscor, com una màquina de matar sense ment; però aquí, ara, dins d'aquesta nau, d'aquesta cèl·lula microscòpica de vida a l’infinit i estèril desert de l'espai, els seus tallafocs han desaparegut per deixar que el terror i la ràbia surtin fora, a lluitar en lloc de romandre en el seu cap, i Ànakin té la ment clara com una campana de vidre.

I només ha de fer una cosa en aquesta prístina claredat.

Decidir.

I així ho fa.

Decideix guanyar.

Decideix que Dooku ha de perdre la mateixa mà que li va llevar a ell. Aquí, la decisió és realitat. La seva fulla es mou simultània a la seva voluntat, i el foc blau vaporitza la nanoseda negra corelliana, desintegra carn i talla os. La mà dreta del Senyor Sith cau lluny, arrossegant fum que fa gust de metall carbonitzat i pèl cremat. Cau amb una barra de brillantor escarlata estenent-se encara des de la seva espasmòdica urpa de mort, i el cor d'Ànakin canta per la caiguda de la fulla vermella.

Allarga la mà i la Força l'agafa per ell.

I llavors, Ànakin talla també l'altra mà d’en Dooku.

Dooku s'esfondra de genolls, amb el rostre pàl·lid i la boca flàccida, i la seva arma gira en l'aire fins a la mà del vencedor. I Ànakin descobreix que la seva visió del futur passa davant els seus ulls: dues fulles contra el coll del Comte Dooku.

Però aquí, ara, la veritat desmenteix la son. Els dos sabres làser estan a les mans, i el que sosté a la mà de carn brilla amb la ensangonada llum sintètica d'un full Sith.

Dooku, encongit, esglaiat per la por, encara troba en el seu cor una esperança de què potser s'equivoca, que Palpatine no l'ha traït, que tot això ha anat segons el pla...

Fins que sent: "Ben fet, Ànakin! Bé! Sabia que podries fer-ho!", i s'adona que és la veu de Palpatine. Llavors, en les fosques profunditats de tot el seu ésser, sent la proximitat de les paraules que es pronunciaran a continuació.

‒Mata’l ‒diu Palpatine‒. Mata’l ja.

En els ulls de l’Skywalker només hi ha foc.

‒Canceller, si us plau! ‒panteixa Dooku, desesperat i indefens. El seu port aristocràtic ha desaparegut, el seu valor és només un amarg record. Es veu reduït a suplicar per la seva vida, com havien fet tantes de les seves víctimes‒. Si us plau, em va prometre immunitat! Vam fer un tracte! Ajudi’m!

I la seva súplica li proporciona una mesura de compassió igual a la que ell ha dispensat.

‒Un tracte només si m’alliberava ‒replicà Palpatine, fred com l'espai intergalàctic‒. No si em feia servir com a esquer per matar als meus amics.

I llavors sap que sí que ha anat tot segons el pla. El pla d’en Sidious, no el seu. Era un parany Jedi, sí, però la presa no eren els Jedi.

Eren l'esquer.

‒Ànakin ‒diu reposadament Palpatine‒. Acaba amb ell.

Anys d'entrenament Jedi fan dubtar a Ànakin. Mira a Dooku i no veu a un Senyor dels Sith, sinó a un ancià derrotat, vençut i espantat.

‒No he de...

Però quan Palpatine crida: "Mata’l! Ara!", Ànakin s'adona que en realitat no és una ordre. Que, de fet, és el que porta esperant tota la seva vida.

Permís.

I Dooku...

Quan mira als ulls d'Ànakin Skywalker per última vegada sap que l'han enganyat no només en el dia d'avui, sinó durant molts, molts anys. Que ell mai ha estat el veritable aprenent. Que ell mai ha estat l'hereu del poder dels Sith. Que ha estat només un instrument.

Tota la seva vida -totes les seves victòries, les seves lluites i la seva herència; tots els seus principis i sacrificis, tot el que ha fet; tot el que posseeix, tot el que ha estat; tots els seus somnis i la seva gran visió del futur Imperi i l'Exèrcit dels Sith- ha estat només un patètic miratge, perquè tot això, tot ell, només importava per això.

Hi ha estat només per això.

Això.

Per ser la víctima del primer assassinat a sang freda d'Ànakin Skywalker.

El primer, però, Dooku ho sap, no l'últim.

Llavors, les fulles que li creuen el coll es descreuen com tisores.

Snip.

I tot ell es converteix en res.

========

Assassí i assassinat es van mirar cecs.

Però només l'assassí va pestanyejar.

Jo he fet això.

La mirada del cap tallat estava fixa en quelcom més enllà de la visió dels vius. La súplica desesperada congelada en els seus llavis tenia ressons silenciosos. El tors sense cap es va desplomar amb un lent sospir emès per l'esvoranc cauteritzat de la seva tràquea, inclinant-se cap endavant per la cintura, com rendint homenatge davant el poder que li havia arrencat la vida.

L'assassí va tornar a parpellejar.

Qui sóc?

Era el nen esclau d'un planeta desèrtic, valorat pel seu sorprenent do amb les màquines? Era el llegendari corredor de beines, únic humà que va sobreviure en aquest esport letal? Era l'estudiant indisciplinat, animós i amb tendència als problemes d'un gran Mestre Jedi? El pilot estel·lar? L'heroi? L'amant? El Jedi?

Podria ser totes aquestes coses, o qualsevol d'elles, i tot i així fer el que havia fet?

Estava descobrint la resposta al mateix temps que la necessitat de fer la pregunta.

La coberta sotraguejà quan el creuer va absorbir una nova andanada de torpedes i de foc de turbolàser. La cap tallat d’en Dooku va rebotar per la coberta i es va allunyar rodant, i Ànakin va despertar.

‒ Què...?

Havia tingut un somni. Volava, lluitava i tornava a lluitar, i, d'alguna manera, en el somni podia fer tot el que volia. En el somni, només feia el que havia de fer i només perquè volia fer-ho. En el somni no hi havia regles, només hi havia poder.

I el poder era seu.

Ara estava parat sobre un cadàver sense cap que no suportava veure, però del qual no aconseguia apartar la mirada. I va saber que no havia estat un somni, que de veritat havia fet això. Les fulles seguien a les mans i l'oceà de coses dolentes en el qual s'havia capbussat s'havia tancat sobre el seu cap.

I s'ofegava.

El sabre làser del mort va caure dels seus dits fluixos.

‒No... No vaig poder aturar-me...

I abans que les paraules abandonessin els seus llavis va sentir com de buida i evident que era la mentida.

‒Vas fer bé, Ànakin ‒la veu de Palpatine era càlida, com un braç envoltant-li les espatlles‒. No només vas fer bé, sinó que vas fer el correcte. Era massa perillós per deixar-lo amb vida.

Això sonava cert en venir del Canceller, però quan Ànakin ho va repetir dins del seu cap va saber que mai arribaria a creure la veritat de Palpatine. Una tremolor que va començar entre els seus omòplats va amenaçar amb expandir-se per tot el cos.

‒Era un presoner desarmat...

Això, aquest fet senzillament insuportable, era la veritat. I la veritat era una cosa a la que podia aferrar-se, encara que li cremés com el seu propi sabre làser. I, d'alguna manera, li va fer sentir una mica millor. Una mica més fort. Va provar amb una altra veritat, no la que no va poder aturar-se, sinó...

‒No hauria d'haver-ho fet ‒Va dir, i ara la seva veu va brollar amb fermesa, simple i definitiva. Ara podia mirar el cadàver que tenia als seus peus. Podia mirar el cap tallat.

Podia veure-ho pel que era.

Un crim.

S'havia convertit en un criminal de guerra.

La culpa va colpejar-lo com un puny. Va sentir el seu impacte com un cop de puny al cor que li va arrencar l'alè dels pulmons i li va doblegar els genolls. Va caure sobre les seves espatlles com un jou de col·lapsi, com un pes invisible més enllà de la seva força mortal, aixafant la vida.

En ell no hi havia paraules per això. Tot el que podia dir era:

‒Va estar malament.

I això era la suma de tot, clarament.

S'equivocava.

‒Ximpleries. Desarmar-l no hauria servit de res; tenia poders que superaven la teva imaginació.

Ànakin va negar amb el cap.

‒Això no importa. No és el mètode Jedi.

La nau va tornar a estremir-se, i els llums es van apagar.

‒ No has notat mai que el mètode Jedi no és sempre el correcte? ‒Va dir Palpatine, invisible ara dins de l'ombra de la Cadira del General.

Ànakin va mirar a l'ombra.

‒Vostè no ho entén. No és un Jedi. No pot entendre-ho.

‒Escolta'm, Ànakin. Quantes vides has salvat amb aquest cop de sabre làser? Pots comptar-les?

‒Però...

‒No vas fer malament, Ànakin. Potser no fos el mètode Jedi, però vas fer bé. Una cosa molt natural, ell et va treure la mà i vas buscar venjar-te. I la teva venjança va ser justícia.

‒La venjança mai és justa. No pot ser-ho...

‒No siguis infantil, Ànakin. La venjança és la base de la justícia. La justícia va començar amb venjança, i la venjança segueix sent l'única justícia a la qual poden aspirar alguns éssers. Després de tot, aquesta no és la primera vegada, oi? Per ventura Dooku es mereixia més compassió que el Poble de les Sorres que va torturar a la teva mare fins a matar-la?

‒Allò va ser diferent.

Al campament tusken havia perdut el cap; s'havia convertit en una força indiscriminada de la natura, matant sense més pensament o intenció que una tempesta de sorra. Els tusken havien estat assassinats, mutilats, massacrats, però allò havia estat fora del seu control, i ara ho recordava com si ho hagués fet un altre, com si fos una història escoltada a altres i que tenia poc a veure amb ell.

Però Dooku...

Dooku havia estat assassinat.

Per ell.

A propòsit.

Aquí, a les habitacions del General, havia mirat a un ésser viu als ulls i havia decidit fredament acabar amb la seva vida. Podia haver triat la manera correcta. Podria haver triat la manera Jedi.

Però, en comptes d'això...

Va mirar el cap tallat d’en Dooku.

Mai podria desfer aquesta elecció. No podria fer-se enrere. Com li agradava dir al Mestre Windu, les segones oportunitats no existeixen.

I no estava ni segur de voler-ne una.

No es podia permetre pensar en això. Com no es podia permetre pensar en els morts de Tatooine. Es va dur la mà als ulls, fregant-se’ls, com volent allunyar el record.

‒Em va prometre que no tornaríem a parlar d'això.

‒I no en parlarem. Com no necessitem parlar del que ha passat avui aquí -era com si la mateixa ombra li parlés amb amabilitat‒. Sempre he guardat els teus secrets, oi?

‒Sí... Sí, és clar, Canceller, però...

Ànakin volia arrossegar-se fins un racó en algun lloc, estava segur que si les coses es detenien per un temps, per una hora o un minut, podria refer-se i trobar la manera de seguir endavant. Havia de seguir endavant. Seguir endavant era l'únic que podia fer.

Sobretot quan no suportava mirar enrere.

La paret de visualització darrere de la Cadira del General va florir amb les espirals iòniques de míssils que es dirigien cap a ells. Els sotracs de la nau es van convertir en un tremolor continuat que guanyava intensitat cada vegada que era assolida.

‒Ànakin, els meus lligams, si us plau ‒Va dir l'ombra‒. Em temo que aquesta nau està a punt de desintegrar-se. No crec que haguem d'estar a bord quan ho faci.

Les signatures de camp dels tancaments magnètics dels grillons del Canceller eren tan clars en la Força com un cartell dient "OBRE’M AIXÍ"; un simple gir en la ment d’Ànakin els va obrir de cop. A l'ombra li va créixer un cap, després espatlles i després va patir una mitosi sobtada que va deixar enrere la Cadira del General i va convertir a la seva altra meitat en el Canceller Suprem.

Palpatine es va desplaçar entre les restes que cobrien la sala amortallada en penombra, movent-se amb sorprenent rapidesa cap a les escales.

‒Anem, Ànakin. Tenim molt poc temps.

La paret de visualització centellejà fins a tornar-se blanca pels impactes dels míssils. Un d'ells devia danyar els generadors de gravetat, ja que la nau va semblar inclinar-se, obligant a Palpatine a aferrar-se desesperadament a la balustrada, i va fer relliscar a Ànakin per un sòl que s'havia convertit de sobte en una rampa de quaranta-cinc graus.

Va rodar amb força fins a una pila de runes de permacret hidroescumat per reduir el seu pes.

‒Obi-Wan...!

Es va posar dret d'un salt i va apartar amb un gest la runa que enterrava el cos del seu amic. Obi-Wan romania completament immòbil, amb els ulls tancats. Sang coagulada barrejada amb pols tacava el seu pèl allà on se li havia obert el cuir cabellut.

Malgrat el mal aspecte d'Obi-Wan, Ànakin havia contemplat massa cossos d'amics a massa camps de batalla com per espantar-se ara per una mica de sang. Un toc a la gola d'Obi-Wan va confirmar la regularitat del seu pols, i aquest toc també va permetre que la seva percepció en la Força fluís per tot el cos del seu amic. La seva respiració era forta i regular, i no tenia ossos trencats; només tenia una contusió, res més.

Semblava que el cap d'Obi-Wan era quelcom més dur que les parets del creuer.

‒Deixa’l, Ànakin. No tenim temps ‒Palpatine mig penjava de la balustrada, envoltant amb els dos braços un dels travessers‒. Aquesta torre sembla a punt de caure...

‒Llavors ens perdrem tots junts a l'espai.

Ànakin va mirar al Canceller Suprem, i per un instant l'home no li va agradar gens, però llavors va recordar que, per molt valent que fos Palpatine, el seu valor procedia de la convicció. L'home no era cap soldat. No tenia forma de comprendre de veritat el que estava demanant a Ànakin.

‒El seu destí ‒Va dir, per si Palpatine no ho comprenia‒ serà el mateix que el nostre.

Ànakin va descobrir que, estant Obi-Wan inconscient, Palpatine esperant-li a dalt i sent ell responsable de les vides dels seus dos amics més íntims havia recuperat l'equilibri. Sota pressió, en crisi i sense ningú a qui demanar ajuda podia tornar a concentrar-se en el que havia de fer. Havia de poder.

Havia nascut per això, per salvar gent.

La Força va dur el sabre làser d’Obi-Wan a la seva mà. Ànakin el va subjectar al cinturó del seu amic, es va tirar el cos d'ell a l'espatlla i va deixar que la Força l'ajudés a pujar pel costerut sòl inclinat fins on era Palpatine.

‒Impressionant ‒Va dir Palpatine, però llavors va clavar una mirada significativa en les escales, que el sentit de la gravetat artificial havia convertit en un faralló vertical‒. I ara què?

Abans que Ànakin pogués respondre, l'erràtica gravetat va oscil·lar com un pèndol; i mentre els dos s'agafaven a la barana, la sala va semblar rodar al seu voltant. Totes les cadires trencades, els fragments de taula i la runa van lliscar cap al costat contrari, i l'escala va passar de faralló a extensió corrugada de sòl.

‒La gent sol dir que quan la Força tanca una escotilla, obre una finestra ‒Ànakin va fer un gest amb el cap cap a la porta del vestíbul del turboascensor‒. Després de vostè?

Següent