La venjança dels Sith (XIV)

Anterior

= 14 =

Caiguda lliure en la foscor

Un vent fred assotava la plataforma d'aterratge privada del Canceller a l'Edifici Administratiu del Senat. Ànakin va romandre una estona allà parat, embolicat en la seva capa, amb la barbeta enganxada al pit i mirant el sòl sota els seus peus. No sentia el fred, ni el vent. No sentia el brogit de la llançadora privada del Canceller, inclinant-se per aterrar, ni olorava les filagarses de fum marró arrossegades pel vent.

Només veia els rostres dels senadors que van anar allà per aclamar al jove Jedi, sentia les exclamacions d'alegria i de felicitació quan els va retornar il·lès al seu Canceller Suprem. Recordava l'orgull que va sentir en ser el centre d'atenció de tants equips de l’HoloNet impacients i ansiosos per obtenir encara que només fos el menor besllum de l'home que havia vençut al Comte Dooku.

Quants dies havien passat ja? No podia recordar-ho. No eren molts. Quan no es dorm, els dies s'amunteguen en una boirina de fatiga tan profunda que es converteix en dolor físic. La Força podia mantenir-lo dempeus, en moviment, pensant, però no proporcionar-li descans. I tampoc és que volgués descansar. El descans podia provocar-li somnis.

I no volia saber el que podia oferir-li el somni.

Recordava que Obi-Wan li parlà una vegada d'un poeta que havia llegit una vegada, no recordava ni com es deia ni la cita exacta, però deia alguna cosa sobre que no hi ha major sofriment que recordar, amb amarg pesar, un dia en què es va ser feliç.

Com havia passat tot d'estar tan bé a estar tan mal tan ràpidament?

No podia ni imaginar-s’ho.

Una pols greixosa es va arremolinar sota els repulsors de la llançadora quan aquesta es va posar en la plataforma. L’escotilla va girar, es va obrir i per ella van sortir quatre dels guàrdies personals de Palpatine. Les seves llargues túniques recollien la brisa en els seus plecs de seda color sang. Es van separar en dues parelles per flanquejar les portes, i el Canceller va sortir al costat de l'alta i corpulenta forma de Mas Amedda, portaveu del Senat. Les banyes del chagrian s'inclinaven cap a Palpatine mentre tots dos caminaven junts, aparentment embardissats en una conversa.

Ànakin va avançar per rebre'ls.

‒Canceller ‒va dir amb una reverència a manera de salutació‒. Senyor portaveu.

Mes Amedda va mirar a Ànakin amb una ganyota en els seus llavis blaus. Un gest que, en un humà, hauria denotat desgrat. Però era un somriure chagrian.

‒Salutacions, Sa Gràcia. Confio que es trobi bé en aquest dia ‒va dir.

Ànakin sentia els seus ulls com si estiguessin coberts de sorra.

‒Molt bé, senyor portaveu, gràcies per preguntar.

Amedda es va tornar per seguir parlant amb Palpatine, i l'educat somriure d’Ànakin es va baratar en una ganyota desdenyosa. Pot ser que només estigués massa cansat, però, d'alguna manera, els plecs que formaven els tentacles del cap nu del chagrian en agitar-se al voltant del seu pit li feien desitjar que Obi-Wan no estigués mentint-li sobre Sidious. Va desitjar que Mas Amedda fos en secret un Sith. Hi havia alguna cosa força repugnant en el portaveu del Senat, tant que Ànakin podia imaginar-se fàcilment tallant-li el cap per la meitat...

A poc a poc, Ànakin es va adonar que Palpatine acomiadava a Mas Amedda i després enviava als Túniques Roges amb ell.

Bé. No estava d'humor per a jocs. Tot sols podrien parlar amb claredat. Pot ser que el que necessités fos una petita xerrada sense embuts. Això buidaria la boira de mitges veritats i confusions subtils que li havia subministrat el Consell Jedi.

‒Bé, Ànakin ‒va dir Palpatine quan els altres es van allunyar‒, vas anar a acomiadar al teu amic?

Ànakin va assentir.

‒Si no odiés tant a Grievous, gairebé ho sentiria per ell.

‒ Oh? ‒Palpatine semblava interessat‒. Als Jedi se'ls permet odiar?

‒És una forma de parlar ‒va reposar Ànakin, rebutjant la idea‒. No importa el que jo senti per Grievous. Obi-Wan tindrà aviat el seu cap.

‒Sempre que el Consell no hagi comès un error enviant-lo ‒va murmurar Palpatine mentre agafava a Ànakin del braç per guiar-lo cap a l'entrada‒. Segueixo creient que el Mestre Kenobi no és el Jedi adequat per a aquest treball.

Ànakin es va encongir d'espatlles amb irritació. Per què havia de treure tothom temes dels quals no volia parlar?

‒El Consell estava... molt segur de la seva decisió.

‒La certesa és una cosa que està molt bé. Encara que molt sovint qui més segur creu estar és el més equivocat. Què farà el Consell si Kenobi es mostra incapaç de capturar a Grievous sense la teva ajuda?

‒No sabria dir-ho, senyor. Imagino que ja s'ocuparan d'això quan passi. Els Jedi ensenyen que la previsió és distracció.

‒Jo no sóc filòsof, Ànakin, en el meu treball, la previsió sol ser l'única esperança d'èxit. Haig de preveure els actes dels meus adversaris, i fins i tot els dels meus aliats. Fins i tot ‒va obrir una mà cap a Ànakin, somrient‒ els dels meus amics. Només així puc preparar-me per aprofitar qualsevol oportunitat que es presenti... i, teòricament, evitar el desastre.

‒Però si el desastre és voluntat de la Força,..

‒Em temo que no crec en la voluntat de la Força ‒va reposar Palpatine amb un somriure de disculpa‒. Crec que el que importa és nostra voluntat, que tot el bé que hi ha en la nostra civilització no procedeix dels actes cecs d'un camp místic d'energia, sinó de la voluntat concentrada de la gent: d'advocats, guerrers, inventors i enginyers lluitant fins a l'últim alè del seu cos per conformar la cultura galàctica. Per millorar la vida de tots.

Ja es trobaven davant la porta voltada del despatx de Palpatine.

‒Passa, si us plau, Ànakin. Per molt que gaudeixi amb una conversació filosòfica, no t'he fet venir per aquest motiu. Hi ha qüestions per discutir, i em temo que són greus.

Ànakin li va seguir per les sales externes fins a arribar al despatx privat de Palpatine. El jove Jedi va assumir una postura respectuosa davant l'escriptori del Canceller, però aquest li va assenyalar una cadira.

‒Si us plau, Ànakin, posa't còmode. Part del que vaig a dir-te serà molt difícil de sentir.

‒Avui dia tot l'és ‒va mussitar Ànakin mentre prenia seient.

Palpatine no va semblar sentir-li.

‒Es refereix al Mestre Kenobi. Els meus amics en el Senat han sentit alguns... rumors preocupants sobre ell. Hi ha molts senadors que no li consideren adequat per a aquesta missió.

‒Ho diu de debò? ‒va reposar Ànakin, arrufant el gest.

‒Molt de debò, em temo. És una situació... complicada. Sembla ser que hi ha membres del Senat que lamenten haver-me concedit poders extraordinaris.

‒Hi ha hagut gent en desacord amb això des d'abans de Geonosis, senyor. Per què han de ser ara considerats motiu de preocupació? I en què afecta això a Obi-Wan?

‒Ara hi arribo ‒Palpatine va respirar profund i va fer girar la cadira per poder mirar per la finestra de transpariacer blindat, cap al paisatge urbà que hi havia a l'altre costat‒. La diferència és que ara alguns d'aquests senadors, un gran nombre d'ells, semblen haver renunciat a la democràcia. En veure’s incapaços d'obtenir les seves finalitats en el Senat, s'estan organitzant en un conclau, preparant-se per destituir-me per... altres mitjans.

‒Està parlant de traïció?

Ànakin tenia la suficient disciplina Jedi per obligar-se a no usar aquesta paraula amb Obi-Wan.

‒Això em temo. Es rumoreja que els capitosts d'aquest grup poden haver caigut presa dels... poders persuasius... del Consell Jedi, i que estan disposats a ser els seus còmplices en la confabulació que prepara el Consell contra la República.

‒Senyor, jo... ‒Ànakin va negar amb el cap‒. Això sembla... ridícul.

‒I pot ser que sigui completament fals. Recorda que només són rumors sense cap confirmació. Les tafaneries del Senat rares vegades són encertades, però si això l'és... hem d'estar preparats, Ànakin. Encara em queden suficients amics en el Senat per ensumar el que es cou en aquest conclau deslleial. I tinc una idea molt clara de qui són els seus líders; de fet, la meva última reunió d'aquesta tarda és amb una delegació que representa aquest conclau. M'agradaria que estiguessis present.

‒Jo? ‒És que ningú podia deixar-li en pau encara que només fora per un dia? Encara que només fora per unes hores?‒. Per què?

‒Pels teus sentits Jedi, Ànakin. La teva habilitat per llegir les intencions malignes. No dubto que aquests senadors vestiran la seva conspiració de virtut. Amb la teva ajuda podrem traspassar aquest vel i descobrir la veritat.

Ànakin va sospirar, fregant-se els ulls adolorits. Com podia fallar a Palpatine?

‒Estic disposat a intentar-ho, senyor.

‒No ho intentarem, Ànakin, ho farem. Després de tot, només són senadors. La majoria d'ells no podrien ocultar el que pensen ni a un cuc amb lesió cerebral, i molt menys al Jedi més poderós de la galàxia.

Es va inclinar cap endavant i va ajuntar les puntes dels dits, pensatiu.

‒El Consell Jedi, en canvi, és una cosa molt diferent. És una societat secreta d'éssers antidemocràtics que posseeixen un tremend poder, tant individual com col·lectiu. Com podria jo seguir el rastre dels seus laberíntics plans? Per això et vaig posar en el Consell. Si els rumors són certs, pot ser que tu siguis l'última esperança de la democràcia.

Ànakin va deixar que la seva barbeta tornés a enfonsar-se en el seu pit, i les seves parpelles es van tancar. Semblava que sempre havia de ser l'última esperança d'algú.

Per què havia de carregar-li tothom amb els seus problemes? Per què no podien deixar-li en pau?

Com se suposava que anava a enfrontar-se a tot això quan Padmé podia morir?

‒Segueix sense dir-me què té a veure Obi-Wan amb tot això ‒va dir a poc a poc, amb els ulls encara tancats.

‒Ah, això... Bé, aquesta és la part difícil. La part preocupant. Pel que sembla, el Mestre Kenobi ha estat en contacte amb cert senador conegut per estar entre els líders d'aquest conclau. Sembla que en contacte molt íntim. Es rumoreja que aquest mateix matí se li va veure deixar la seva residència a una..., bé, hora inadequada.

‒Qui? ‒Ànakin va obrir els ulls i es va inclinar cap endavant‒. Qui és aquest senador? Anem a interrogar-lo.

‒Ho sento, Ànakin. Però el senador en qüestió és una dona. De fet, és una dona a la qual coneixes molt bé...

‒Vostè... ‒no estava sentint això. No podia ser‒. Es refereix a...

Ànakin es va ofegar amb el seu nom.

‒Això em temo ‒va respondre, mirant-li amb compassió malenconiosa.

Ànakin va tossir fins a recuperar la veu.

‒Això és impossible! Jo ho hauria sabut... Ella no... No pot...

‒De vegades els qui més a prop estan ‒va dir Palpatine amb tristesa‒ són els últims en adonar-se.

Ànakin es va tirar cap enrere en el seu seient, atordit. Se sentia com si un gamorreà o un rancor li hagués copejat en el pit. Les oïdes li brunzien i l'habitació girava al seu voltant.

‒Jo ho hauria sabut ‒repetia atordit‒. Ho hauria sabut...

‒No t'ho prenguis massa malament. Pot ser que només siguin tafaneries ocioses i que tot això no passi de ser producte de la meva esbojarrada imaginació. Després de tants anys de guerra, em descobreixo inspeccionant qualsevol ombra en la qual pugui amagar-se un enemic. Això és el que necessito de tu, Ànakin. Necessito que descobreixis la veritat. Que apaivaguis la meva ment.

Brases distants van cremar sota l'estèrnum d’Ànakin, tan feblement que amb prou feines es notaven, però una espurna d'aquest foc n’hi va haver prou per donar a Ànakin forces per posar-se dret d'un salt.

‒Això puc fer-ho ‒va dir.

Les flames van augmentar. La fatiga que havia envaït les seves extremitats va començar a desaparèixer.

‒Bé, Ànakin. Sabia que podia comptar amb tu.

‒Sempre, senyor. Sempre.

Es va tornar per anar-se’n. Aniria a veure-la. La veuria. Obtindria la veritat. I ho faria ara. En aquest mateix moment. En ple dia. No li importava qui pogués veure’l.

Anava per treball.

‒Sé qui són els meus amics ‒va dir, i va marxar.

Es va moure per l'apartament de la Padmé com si fos una ombra, com un fantasma en un banquet. No va tocar res. Ho mirava tot.

Se sentia com si no l’hagués vist mai.

Com podia fer-li ella això?

De vegades els qui més a prop estan són els últims a adonar-se’n. Com podia fer-li ella això?

Com podia fer-li ell això?

En la Força, tot l'apartament empestava a Obi-Wan.

Els seus dits van acariciar el corbat respatller del sofà.

Aquí. Obi-Wan es va asseure aquí.

Ànakin va envoltar el sofà i es va asseure en aquell mateix lloc. La seva mà va caure de forma natural en el seient contigu..., i allà va sentir un ressò de la Padmé.

El drac li murmurava: "Això és massa a prop per a una conversa casual."

Aquesta era una classe diferent de por. Més freda. Més desagradable.

Por al fet que Palpatine pogués tenir raó...

L'aire de l'apartament encara vibrava de desacord i preocupació, i hi havia una olor a espècies oxidades i algues bullides... Era caldi-hoi. Algú havia pres aquí caldi-hoi en les últimes hores.

A Padmé no li agradava el caldi-hoi.

I Obi-Wan era al·lèrgic a ella. Una vegada, durant una missió diplomàtica a Camino, la seva reacció davant un brindis cerimonial va ser tan violenta que gairebé provoca un conflicte entre sistemes estel·lars.

Així que la Padmé també havia tingut altres visites.

Va treure d'una butxaca del cinturó un plastifí amb la llista de senadors sospitosos de Palpatine. La va examinar, buscant noms de senadors als quals conegués prou bé com per reconèixer en la Força els ressons de la seva presència aquí. Hi havia molts dels quals no havia sentit parlar; després de tot, hi havia milers de senadors. Però els que coneixia per reputació eren la crema del Senat, gent com Terr Taneel, Fang Zar, Bail Organa, Garm Bel Iblis...

Va començar a pensar que Palpatine s’ho estava imaginant tot. Aquests senadors eren coneguts per ser incorruptibles.

Va arrufar les celles. Seria possible...

Un senador podia crear-se amb cura una reputació, mostrant-se davant tota la galàxia com un ésser honest, recte i honorable, mentre mantenia en secret la podrida veritat de la seva persona i sense que ningú percebés la seva maldat fins a tenir tant poder que ja seria massa tard per detenir-lo...

Era possible.

Però, tants? Podien haver fet això tots ells?

Podria haver-ho fet la Padmé?

La sospita va tornar a la seva ment, coagulant-se en un núvol tan espès que no va sentir la proximitat de la Padmé fins que va estar dins de la sala.

‒ Ànakin? Quins fas aquí? Encara és mitja tarda...

Ell va alçar la mirada per veure-la en l'arcada amb el seu abillament complet de senadora; pesats plecs de túnica borgonya i una còfia que recordava l'anell d’hiperimpuls d'un caça estel·lar. En comptes d'un somriure, de la llum brillant en els seus ulls, de l'alegria joiosa amb la qual sempre li rebia, el seu rostre era gairebé inexpressiu; atent i buit.

Ànakin en deia la seva cara de política, i l'odiava.

‒T'estic esperant ‒va replicar, una mica insegur‒. Què fas tu aquí a mitja tarda?

‒Tinc una reunió molt important dintre de dues hores ‒va respondre amb rigidesa‒. Aquest matí vaig deixar aquí un lector de documents...

‒Aquesta reunió... és amb el Canceller? ‒la veu d’Ànakin era greu i tallant‒. És la seva última reunió de la tarda?

‒S... sí, sí que ho és ‒ella va arrufar el gest i pestanyejà‒. Ànakin, què...?

‒Jo també estaré present ‒va arrugar el plastifí i se’l va tornar a guardar en el seu cinturó d'equip‒. Començo a estar impacient per assistir.

‒Ànakin, què passa? ‒es va acostar a ell, allargant una mà‒. Alguna cosa va malament?

Ell es va mirar els peus.

‒Obi-Wan ha estat aquí, veritat?

‒Va venir aquest matí ‒ella es va detenir. La seva mà va descendir a poc a poc fins al seu costat‒. Per què?

‒De què vau parlar?

‒Ànakin, per què et comportes així?

Una llarga gambada el va col·locar al seu costat. La va mirar des de dalt. Per un llarg segon, ella li va semblar molt petita, molt insignificant, com un insecte al que es podia aixafar amb la bota sense minorar el pas.

‒De què vau parlar?

Ella li va mirar amb fermesa, i en el seu rostre només hi havia preocupació. Estava aombrada per un dolor creixent.

‒Vam parlar de tu.

‒Sobre què de mi?

‒Està preocupat per tu, Ànakin. Diu que estàs molt estressat.

‒I ell no?

‒La forma en què has estat actuant des que vas tornar...

‒No sóc jo qui està actuant aquí. No sóc jo qui fingeix! No sóc jo qui ve aquí a primera hora del matí!

‒No ‒va dir ella amb un somriure. Va allargar la mà per passar el palmell per la línia de la mandíbula d'ell‒. Aquesta sol ser l'hora a la qual te’n vas d'amagat.

El frec de la seva mà li va desbordar el cor.

Mig va caure en una cadira i es va estrènyer els ulls amb la vora de la mà de carn.

Quan va poder superar la seva vergonya prou per parlar, ho va fer en veu baixa.

‒Perdona, Padmé. Perdona. Sé que estic sent molt... difícil de tractar. És que..., és que em sento com en caiguda lliure. En caiguda lliure en la foscor. Ja no sé on queda l’amunt, ni on estaré quan aterri. O m'estavelli.

Va arrufar les celles contra els seus dits, tancant els ulls amb més força per assegurar-se que no se li escapava cap llàgrima.

‒I crec que vaig a estavellar-me.

Ella es va asseure en l'ample reposa-braços de la seva cadira i li va envoltar les espatlles amb un prim braç.

‒Què ha passat, amor meu? Sempre has estat molt segur de tu mateix. Què ha canviat?

‒Res. Tot. No ho sé. Està tot tan embolicat que no puc ni explicar-t'ho. El Consell no confia en mi i Palpatine no confia en el Consell. Tots conspiren uns contra uns altres, els dos bàndols em pressionen i...

‒Deu ser la teva imaginació, Ànakin. El Consell Jedi és la base de la República...

‒La base de la República és la democràcia, Padmé... Una cosa que al Consell no li agrada molt quan les votacions no van per on volen. ‒Tots els que obtenen poder temen perdre’l‒. És una cosa que tu hauries de recordar ‒va alçar el cap per mirar-la‒. Tu i els teus amics del Senat.

Ella ho va encaixar sense pestanyejar.

‒Però Obi-Wan està en el Consell. Ell mai participaria en res que fos mínimament deshonest...

‒De debò ho creus?

Perquè no ha d'haver-hi constància d'això, Ànakin. Ho has d'entendre.

Va apartar aquest record.

‒Això no importa. Obi-Wan ja viatja cap a Utapau.

‒Què passa realment?

‒No ho sé ‒va dir ell amb impotència‒. Ja no sé res. L'única cosa que sé és que no sóc el Jedi que hauria de ser. Que no sóc l'home que hauria de ser.

‒Ets el meu home ‒va dir, inclinant-se per fer-li un petó a la galta, però ell es va apartar.

‒Tu no ho entens. No ho entén ningú. Sóc un dels Jedi més poderosos que existeixen, però amb això no hi ha prou. No n’hi haurà, fins que...

La seva veu es va apagar i la seva mirada es va tornar distant. La seva memòria li cremava amb la visió d'una taula de parts, i amb sang i crits.

‒Fins què, amor meu?

‒Fins que pugui salvar-te ‒va murmurar.

‒Salvar-me?

‒Dels meus malsons.

Ella va somriure amb tristesa.

‒Això és el que et preocupa?

‒No et perdré, Padmé. No puc ‒es va inclinar cap endavant i es va tornar per agafar-li les dues mans petites, suaus, enganyosament fortes i més que precioses entre les seves‒. Encara estic aprenent, Padmé, però he trobat la clau a veritats més profundes que les que podrien ensenyar-me els Jedi. Em convertiré en algú tan poderós que podré mantenir-te fora de perill. Per sempre.

‒No necessites més poder, Ànakin ‒ella va alliberar suaument una de les seves mans i la va emprar per atreure’l‒. Jo crec que ja pots salvar-me del que sigui, tal com ets.

Ella li va atreure cap a si, els seus llavis es van trobar i Ànakin es va lliurar al petó. I mentre va durar, ell també ho va creure.

========

La mortalla del crepuscle va descendir sobre la Ciutat Galàctica.

Ànakin estava a peu dret en una posició que un soldat clon hauria dit descans de desfilada, amb les cames separades, equilibrades, els peus paral·lels i les mans agafades a l'esquena. Estava a un pas de distància, a l'esquerra de la cadira en la qual s'asseia Palpatine, darrere de l'ample escriptori del seu petit despatx privat, que connectava amb el més gran i públic.

A l'altre costat de la taula estava la delegació del Senat.

Per com li van mirar en entrar; per com els seus ulls, fins i tot ara, es desviaven cap als d'ell, apartant-se després abans que ell pogués retornar-los la mirada; i per com cap d'ells, ni tan sols la Padmé, es va atrevir a preguntar al Canceller Suprem per què tenia un Jedi en el despatx durant el que se suposava era una reunió privada... va tenir la impressió de què endevinaven el motiu de la seva presència allà.

Però tenien por de treure el tema.

Així no podien estar segurs de quina era la posició dels Jedi. L'única cosa clara era la posició d’Ànakin...

Al respectuós servei del Canceller Suprem Palpatine.

Ànakin va estudiar als senadors.

Fang Zar: rostre marcat per les velles arrugues del riure, vestit amb robes tan senzilles que gairebé podien ser casolanes, mata de pèl indisciplinat recollit en un monyo molt tibant i una barba encara més indisciplinada que s'obria incontrolada al voltant de la seva mandíbula. Tenia una forma de parlar amable i gairebé simplista que podia induir a oblidar que era una de les ments polítiques més agudes del Senat. A més, era un amic tan íntim de Garm Bel Iblis que podia considerar-se present al poderós senador corellià.

Ànakin l’havia estudiat amb atenció al llarg de la reunió. Que Fang Zar tenia alguna cosa en ment, era segur... Alguna cosa que no semblava disposat a dir.

Podia descomptar a Nee Alavar i Malé-Dee com a amenaces; els dos estaven junts, potser buscant-se mútuament com a suport moral, i cap havia dit res.

I després, per descomptat, estava la Padmé.

Enlluernadora en el seu abillament senatorial, la perfecció pintada en el seu rostre era lluminosa com les quatre llunes de Coruscant juntes, ni un sol cabell fora de lloc en el seu elaborat pentinat...

Parlant amb la seva veu de política, i portant la seva cara de política.

Padmé portava la veu cantant. Ànakin tenia la malaltissa sospita que tot havia estat idea seva.

‒No pretenem deslegitimar el seu Govern ‒estava dient‒. Per això hem vingut. Si penséssim organitzar una oposició i desitgéssim imposar les nostres peticions com si fossin demandes, no les presentaríem davant vostè d'aquesta manera. Aquesta petició està signada per dos mil senadors, Canceller. Només demanem que instrueixi als seus governadors perquè no interfereixin en els assumptes del Senat, i que iniciï converses de pau amb els separatistes. Només desitgem acabar amb la guerra i retornar la pau i l'estabilitat als nostres mons natals. Segurament podrà comprendre vostè això.

‒Puc comprendre moltes coses ‒va dir Palpatine.

‒El sistema de governadors que vostè ha creat és molt preocupant, ja que sembla imposar un control militar fins i tot en els sistemes lleials.

‒Prenc nota de les seves reserves, senadora Amidala. Li asseguro que els governadors de la República només estan per fer més segur cada sistema, coordinant les forces defensives planetàries i assegurant-se que els sistemes veïns cooperen amb ells, a més de dirigir el funcionament de les fàbriques perquè serveixin millor a l'esforç de guerra. Només això. No interfereixen de cap manera amb els deures i prerrogatives, el poder, en suma, del Senat.

Quelcom en l'estranya èmfasi que va posar en la paraula "poder" va fer pensar a Ànakin que Palpatine parlava més per a ell que per a la Padmé.

Tots els que obtenen poder temen perdre’l.

‒Llavors ‒va dir la Padmé‒, puc assumir que no hi haurà noves esmenes a la Constitució?

‒La meva benvolguda senadora, què té a veure la Constitució amb això? Creia que parlàvem d'acabar amb la guerra. Una vegada derrotats els separatistes, podrem passar a parlar de la Constitució. Haig de recordar-li que els poders extraordinaris que el Senat va concedir al meu càrrec només existiran mentre duri l'estat d'emergència. Expiraran automàticament quan conclogui la guerra.

‒I els seus governadors? També expiraran?

‒No són els meus governadors, senyora, són de la República ‒va replicar Palpatine, impertorbable‒. La destinació dels seus càrrecs estarà en mans del Senat, com ha de ser.

Padmé no semblava tranquil·litzada.

‒I les converses de pau? Oferirà un alto-el-foc? Ha arribat a intentar alguna resolució diplomàtica amb la guerra?

‒Ha de confiar que jo faré el que hagi de fer. Després de tot, per això estic aquí.

Fang Zar s’alçà.

‒Però segurament...

‒He dit que faré el que hagi de fer ‒va dir Palpatine amb un to testarrut. Es va aixecar, en tota la seva altura, i després va inclinar el cap en gest de conclusió‒. I amb això hauria de ser prou per al seu... comitè.

El seu to deia: "No deixin que la porta els aixafi en sortir."

La boca de la Padmé es va comprimir fins a formar una prima línia.

‒En nom de la Delegació dels Dosmil ‒va dir amb tibant formalitat‒, li dono les gràcies, Canceller.

‒I jo els hi dono les gràcies a vostè, senadora Amidala, i als seus amics... ‒Palpatine va alçar el lector de documents que contenia la petició‒...per haver cridat la meva atenció sobre això.

Els senadors van donar mitja volta amb reticència i van començar a sortir. Padmé va fer una pausa, només per un segon, per dirigir a Ànakin una mirada tan clara com una bufetada en la cara.

Aquest va romandre inexpressiu. Perquè, al final, per molt que ell volia, per molt que li dolgués..., no aconseguia convèncer-se que ell estava del costat d'ella.

Següent