Herba caprina: El relat d’en Ree-Yees

Herba caprina: El relat d’en Ree-Yees

per la Deborah Wheeler

9.

El dur dia de Tatooine donava pas al capvespre. El fosquejar d'hora va suavitzar els contorns del palau de Jabba i es va lliscar amb una resplendor taronja mat sobre la sorra desplaçada. Els llangardaixos emplomats sortien dels seus caus per caçar insectes en les refrescants ombres. Des d'un aflorament rocós, un meewit va xisclar dues vegades; després va regnar el silenci.

Ree-Yees va pujar dificultosament les escales de l'entrada lateral carregant una galleda. Es va detenir en arribar a dalt, els seus tres ulls observant furtivament els pujols erosionats i l'entrada darrere d'ell. Mentre estava allà, amb el pit ossut agitat, una mica de la quietud del crepuscle es va filtrar en ell. Això va ajudar a calmar la fúria que li havia provocat la seva última baralla amb Ephant Mon, la qual havia començat amb un «Ets un incompetent cervell de moc, Ree-Yees. No entenc per què Jabba et deixa seguir aquí», i va acabar amb Tessek, el tinent quarren d’en Jabba, separant-los.

La sorra murmurava suaument mentre una ràfega de vent calent, l'última exhalació del dia, sorgia a través d'ella. Si Ree-Yees entretancava els seus dos ulls laterals gairebé podia veure les dunes com un ondulant munt d'herba caprina. Una punxada va recórrer el seu cor de gran. No estava tan borratxo com de costum, ni tan borratxo com desitjaria estar. L'arribada dels dos nous droides havia complicat la possibilitat d'escapolir-se per omplir la seva gerra amb la millor ginebra sullustana de Jabba.

Aviat, es va prometre Ree-Yees. Aviat s'encarregaria d’Ephant Mon i dels altres. Va recollir la galleda i, arrossegant els peus, es va acostar al granota-gos d’en Jabba, que havia estat deixat fora a la nit. Una llengua llarga i enganxosa es va submergir en el guisat pudent i després es va retreure amb un espetec, deixant veure taques de florida grassa de bantha, txuff gelatinós, i fragments de mandíbules de tèrmits viridians en la seva punta sobresortint. Mentre el bubo empassava, Ree-Yees es va ajupir i va enfonsar els dits en una berruga porpra en el costat de l'espatlla de la bèstia. Era una protuberància particularment gran i carnosa. Amb un plaf!, la pelleringa de pell es va deixar anar per revelar un panell en miniatura, dos quadrats blancs i un botó de reinici. Només els tècnics imperials podrien dissenyar i muntar, sense ser detectats, un dispositiu com aquest, just sota els nassos d’en Jabba. Un símbol brillava en un quadrat amb la data del dia, mentre que en l'altre brillaven les paraules «Enviament complet».

Ree-Yees va assegurar la pelleringa de pell i va esbufegar alleujat. Amb aquest últim enviament —el detonador— ara seria capaç de complir la seva part del tracte. A canvi, l'Imperi esborraria aquesta maleïda acusació de triple assassinat del seu expedient i ell podria tornar a Kinyen, a casa...

No! Massa arriscat pensar en això ara! Millor seguir fent-se passar per ximple amb Jabba, ser menyspreat i escarnit, fins a concretar el seu ardit. Millor romandre fora de perill en la seva borratxera, allunyat de les visions que suraven, com centelleigs de records, al seu voltant... Extensos camps d'herba caprina brillant al sol, oh, sí!... I l'olor a zel de les femelles, els seus flancs envellutats, els seus pits com tres joies...

No. Millor seguir borratxo. Millor esperar.

El granota-gos, després d'haver engolit el que quedava del líquid pestilent, va dirigir especulativament un ull cap a Ree-Yees, com si es preguntés quin gust tindria. Ree-Yees es va fer a un costat just a temps per evitar un nou moviment ràpid de la llengua prènsil.

Ree-Yees va donar un cop de puny a la criatura al costat del cap.

—Estúpid peix-cuc de dos ulls! Que bo és que ja no et necessiti!

El bubo es va encongir espantat, amb una expressió d'innocència reprotxable. Quan Ree-Yees ja havia girat per encaminar-se de nou cap al palau, li va xiuxiuar alguna cosa que sonava extremadament groller i gairebé inintel·ligible per a ell.

 Murmurant entre dents, Ree-Yees es va dirigir, arrossegant els peus, pel corredor cap a la sala d'audiències de Jabba. El gamorreà de guàrdia li va sortir a l'encreuament, amb la pica de força en alt i els ulls vorejats de vermell brillant. Els seus ullals centellejaven en la llum tènue. Ree-Yees l’havia aniquilat fàcilment anit amb els daus, i el gamorreà ni tan sols s'havia adonat que havia fet trampa.

—Fora del meu camí, bava de porc!

El gamorreà va clavar el pit de Ree-Yees amb la punta de la seva pica.

—On vas? Què estàs fent?

El menor toc de la pica de força feia mal, fins i tot a través del gibó de cuir de Ree-Yees.

—Allunya aquesta maleïda cosa de mi!

—Urghh!

—Digues el que vulguis, monstre de cuc nilgarià! Però molt ràpid hi haurà alguns canvis aquí. Jabba no sempre va a...

—Jabba, Jabba urghh-phth!

En aquest moment, una figura alta va sorgir de l'interior fosc i es va acostar apressat a ells. Era aquest manifasser quarren, Tessek.

Els tentacles de la boca d’en Tessek es van retorçar en agitació.

—Què essstà passsant aquí?

—Jabba-no-Jabba urk-urk! —va xisclar el guàrdia, agitant violentament la seva pica d'energia.

—Un petit malentès, resssolt. —Amb una mà, Tessek va conduir a Ree-Yees pel túnel, i amb l'altra va fer un gest al guàrdia—. Roman en el teu lloc i no diguesss res d’això a ningú!

Ree-Yees va anar a trompades, impulsat per l’agafada d’en Tessek. Per quan van estar prou lluny del guàrdia, el quarren havia recuperat el control sobre el seu aparell vocal.

—Què creus que estàs fent? Vols que Jabba sospiti...? Estàs borratxo de nou, cert? Dóna'm aquesta gerra!

Ree-Yees es va apartar.

—No és assumpte teu, i mantingues les teves mans lluny del que és meu. No ets l'únic que... —Amb un esforç, va ser capaç de callar. Tessek tenia raó en evitar que el gamorreà recorri a Jabba. Tessek, amb tota la seva argúcia, era massa astut i estava massa prop d'endevinar el que Ree-Yees tramava. Amb l'ajuda de Doellin, tampoc necessitaria a Tessek per molt temps més.

—Ara, torna ràpid —va dir Tessek amb suavitat—. Un nou caça-recompenses ha arribat per la recompensa pel wookiee, no voldràs perdre't la diversió.

Esbufegant, Ree-Yees es va dirigir precipitadament a la sala d'audiències.

Aquella nit, Jabba havia ordenat que s'establís un grup ocult de vigilància a la sala d'audiències i una alarma per a la seva preuada possessió petrificada, el contrabandista corellià congelat en carbonita. Quina molèstia, va pensar Ree-Yees, però alguna cosa havia despertat les sospites de Jabba encara més de l'habitual. Al final, Ree-Yees va poder escapolir-se, tornar a omplir la gerra de ginebra, i encaminar-se a través del fosc corredor cap a la cuina.

Ree-Yees es va detenir sota les velles bigues de fusta de la porta i va treure el cap, però no va veure senyals que hi hagués algú present.

Phlegmin, aquesta petita berruga odiosa ajudant de cuina, havia estat més que satisfet d’agafar els seus guanys a canvi de fer els ulls grossos als enviaments marcats d'herba caprina, sense imaginar el que havia amagat en ells. Probablement pensava que Ree-Yees s'estava donant el gust d'una nostàlgica golafreria. Era exactament el tipus de coses que Phlegmin es permetia quan no estava queixant-se de com de mal tractat que era o presumint sobre com de famós que seria una vegada que pogués sortir d'aquest polsós planeta. Ree-Yees creia que Phlegmin no només es dedicava a desviar pel seu compte algun que un altre calaix de vegetals; alguna vegada havia descobert al jove ajudant agregar alguna cosa a la gerra dels aperitius vius favorits de Jabba. Ree-Yees ho va observar amb més deteniment quan la caixa d'herba caprina que contenia la carcassa de la bomba va desaparèixer. Afortunadament, no va haver-hi cap alarma, només una cassola especialment reeixida que va semblar dissipar temporalment les sospites de Jabba sobre el xef.

—Phlegmin? —va cridar Ree-Yees—. Vell cara de moc?

La feble refrega de trepitjades va ser la seva resposta; després, un crit ofegat. Que es cremi llavors el de dos ulls, ell trobaria l'enviament pel seu compte. Es va dirigir ràpidament cap a la zona de recepció. Allà, les parets estaven tapades per les caixes de carns en vinagre, calaixos de fruites seques i escarabats, barriques de vi, pots de fems de tortuga preservat, oli melós, caviar i sals de potassi radioactives: totes les exquisideses que l'apetit del Hutt requeria. Va començar a buscar al voltant, aixecant les tapes de caixes d'embalatge, escodrinyant entre les diferents caixes apilades i al voltant de barrils gegants.

Ree-Yees va cridar una vegada més, però novament no va haver-hi resposta.

De sobte, va veure una caixa de més o menys la grandària indicada, recolzada de costat, darrere d'un tanc d'ous de cucs de sorra fermentats. En un segon cop d'ull, va veure que estava estellada i oberta, el seu contingut verd plata escampat pel pis de pedra. Phlegmin estava tirat en el pis al costat de la caixa. En els seus anys en el palau de Jabba, Ree-Yees havia vist suficients cadàvers per reconèixer un immediatament, fins i tot si era humà. Un mer somni no podria produir un poti-poti tan desgraciat.

El cuiner Porcellus estava encorbat sobre el cos, rebregant-se les mans. El seu cap va donar un grunyit, els seus ulls estaven desorbitats i el seu cabell —o el que tenia de cabell— estava completament desarreglat.

—Jo no tinc res a veure amb això! —va gemegar.

Fent cas omís dels crits histèrics del cuiner, Ree-Yees es va llançar al costat de la caixa i amb els seus dits va furgar a través de la sedosa herba caprina. Va recollir la caixa destrossada i la va sacsejar de dalt a baix, però no va haver-hi cas.

El connector vital per a la detonació, l'últim component, no estava allà.

Ree-Yees va belar de terror. Qui havia matat en aquesta patètica porqueria de marmitó devia haver-se emportat el connector per a la detonació, sabia el que era...

Però espera! Ningú podria saber que l'objectiu era la barcassa d’en Jabba... ni qui tenia la resta de la bomba...

No tot estava perdut, si actuava amb rapidesa. Una vegada que el cos fos descobert, Jabba iniciaria una recerca, sense importar que aquest Phlegmin hagués estat un cervell de mosquit insignificant i perfectament reemplaçable. Dins del palau no es permetia la mort de ningú, excepte d'aquells que el Hutt ordenés matar. Però últimament hi havia hagut estranys successos en els passadissos posteriors...

—Urghh! —un bram va arribar des de l'entrada, encara menys articulat del normal per un gamorreà.

—Jo no ho vaig fer! —va cridar de nou el cuiner.

Ree-Yees estava tan atordit que hagués caigut de no estar ja agenollat. Els seus tres ulls van quedar clavats en la figura fornida que estava en l'entrada: Gartogg.

Pels triples mugrons de Doellin! Quanta sort! Aquest particular gamorreà era tan estúpid que encara no havia après a jugar «al moc», i molt menys podia adonar-se que li feien trampa.

—Urggh-esbufegar-ensumar?

Ree-Yees es va aixecar d'un salt i va fer a un costat al cuiner.

—Arribes just a temps! El vaig trobar... així... al final del passadís... prop del túnel que porta a les cambres d’Ephant Mon! El vaig portar aquí per... per... per... per fer-li la resus... suspiració!

—Hunh?

—Ja saps... una resuspiració culinària d'emergència! L'olor de menjar tan... tan... tan madura pot portar els morts de tornada a la vida! És un antic art, un que vaig aprendre del meu besoncle, Swee-beeps. En diem... er... inhalació d'escombraries d'últim recurs. Però, per desgràcia... —els tentacles dels ulls d’en Ree-Yees es van inclinar amb tristesa—... vaig arribar massa tard —va sospirar amb força.

Gartogg va arrossegar els peus fins al cos, va fer un intent de posar-se a la gatzoneta però es va donar per vençut, va inclinar el seu cos des dels malucs, formant un angle que Ree-Yees hagués jurat que era anatòmicament impossible, i el va olorar.

—Així que ja ho veus —es va apurar Ree-Yees—, algú ha de fer-se càrrec ara. Algú amb autoritat. Per investigar, reunir pistes, i resoldre aquest crim. Jabba quedarà impressionat... i agraït.

—Ensumar-esbufegar-esbufegar! —El gamorreà va recollir al marmitó pel turmell i va penjar el cos enfront del seu musell. La mirada d’en Ree-Yees es va desviar de la cara amb ullals d’en Gartogg a la d’en Phlegmin, amb el seu nas en forma de bec congestionat de sang. Una vegada que estigués a Kinyen, no hauria de tornar a mirar mai a un altre dos-ulls.

Gartogg es va penjar el cos en les seves enormes espatlles i es va allunyar esbufegant de manera inintel·ligible.

—No ho oblidis! —li va cridar Ree-Yees des d'enrere—. L’he trobat prop de les cambres d’Ephant Mon!

Quan el guàrdia s'hagué anat, Ree-Yees va beure tot el contingut de la seva gerra, només detenint-se quan es veia obligat a respirar. La calor es va estendre des del seu primer estómac i a cada fibra del seu cos. Els seus tentacles van tremolar, els seus genolls van amenaçar amb col·lapsar, i després un beneït entumiment es va apoderar d'ell. Un estrany so rugent va envair el seu crani. En ell, gairebé podia distingir veus, una veu en particular, el xiscle aspre i ressonant que era la veu de Jabba. Ho havia escoltat abans, un record de malson, en la vora de l'abisme de la son.

El cuiner havia desaparegut, la primera cosa raonable que feia. A mesura que Ree-Yees sortia als ensopecs de la cuina, pràcticament no s'adonava de quin camí seguia pels túnels coberts de brutícia.

Però on estava aquest maleït connector per a la detonació? El corredor serpentejava cap avall, girant sovint, fins que Ree-Yees va començar a notar que aquest no el portava a la seva recambra, ni de tornada a la sala d'audiències de Jabba, sinó que li feia endinsar-se més i més en les profunditats del laberint sota el palau.

Ree-Yees es va detenir en una bifurcació desconeguda, amb el seu alè borbollejant-li en la gola, el seu cap donant-li voltes. Els tentacles dels seus ulls van girar frenèticament. Aquí, lluny de les regions superiors habitades, uns pegats de llot lluminós degotaven en les parets de pedra humida. L'aire feia olor d'humitat, era fred i lleugerament metàl·lic.

Quin camí? Maleint en dos idiomes, Ree-Yees va baixar arrossegant els peus pel corredor que seguia, que semblava estar encaminat cap a la dreta. Així va baixar, ensopegant en tolls d'aigües d'olor acre, raspant-se els colzes en els aspres murs de pedra. Les imatges van passar com centelleigs per la seva ment, com somnis d'un borratxo. En el seu record, sentia que una profunda pressió al seu centre, dura com el metall, captava un centelleig d'una sobtada flama envolupant. De sobte, una paret de foc va esclatar enfront d'ell i les flames li van saltar, embolicant-lo.

Va sacsejar el cap. Les visions van continuar arribant, més fortes i brillants a cada pas.

Les flames es van alçar, encara més vívides i aterridores que abans. La seva pell va cruixir davant la seva calor abrasadora, els seus ulls crepitaren en els seus tentacles i van esclatar...

Es va trobar mirant cap avall en un pla vast i blanc, cobert amb neu i partícules de gel brillant; va veure glacials blavosos i grans màquines de guerra que avançaven pesadament.

Pestanyejà, i l'escena va canviar al caos exuberant d'un pantà, un maltractat caça Ala-X de combat enfonsant-se sota el llot, arbres i enfiladisses, un embull de verd, flors com espurnes brillants, llangardaixos alats que xisclaven...

La imatge va desaparèixer sobtadament i va donar pas a una àmplia habitació coberta de prestatges i estranyes màquines, i en aquests prestatges cúpules de cristall on cervells extirpats bategaven amb una inquietant llum rosa.

Després, la seva visió es va aclarir i Ree-Yees es va adonar que realment estava parat enmig de l'habitació dels cervells. Monjos B’omarr. L'habitació era tranquil·la, il·luminada tènuement amb excepció de les llums de la pantalla i la resplendor rosada dels contenidors. El seu cor, que s'havia sacsejat sobtadament amb la visió de les flames, va tornar a aquietar-se. Es rellepà els llavis amb la seva curta llengua.

No hi havia res que témer dels cervells, es va dir a si mateix, relíquies d'aquells degenerats monjos de dos ulls que havien cavat aquests túnels segles abans que Jabba els descobrís. Els seus cervells nus no podien fer res, excepte estar aquí, cadascun a la seva presó de cristall, sense cap moviment excepte les seves febles pulsacions.

Un murmuri, com de tela sobre la pedra, va fer tornar-se a Ree-Yees. Una figura en una bata voluminosa es va lliscar des de les ombres i es va detenir al centre de l'habitació. Ree-Yees no podia deduir absolutament res a partir de la seva forma, ni la seva espècie, ni si era home o dona, tal era l'extrem en què la caputxa ocultava els seus trets. Mentre Ree-Yees l'observava bocabadat, la figura va aixecar un braç. La màniga es va replegar revelant una mà humanoide, prima com un esquelet, la pell pàl·lida estirant-se sobre els artells grotescament deformats.

Una veu va sorgir des de la secreta foscor sota la caputxa.

—El foc és només un advertiment —va dir—. Para esment i digues-li al teu vil mestre que ha de deixar aquest lloc per sempre.

Després, la figura va desaparèixer.

Els tentacles dels ulls d’en Ree-Yees van tremolar. Va belar totalment sorprès, però es va compondre ràpidament. Havia estat això un advertiment? O un presagi? Una promesa que alguna cosa ocorreria?

No entenia les altres imatges, però la tempesta de foc... li havia semblat tan real. Què significava?

L'eufòria va sorgir a través de l'estómac d’en Ree-Yees. La sort de Doellin estava amb ell. Ell triomfaria, li havia estat predit! La pèrdua del connector de detonació resultaria no ser més que una petita demora. Jabba periria en un esclat de foc purificador i la seva repulsiva tripulació de dos ulls amb ell. El Prefecte Imperial Talmont netejaria el camí perquè Ree-Yees pogués tornar a la seva llar de Kinyen.

Rotant de la felicitat, Ree-Yees es va apurar a sortir de l'habitació dels cervells i, d'alguna manera, va trobar el seu camí de retorn, pujant als nivells coneguts. Estava dirigint-se a la seva cambra, a gaudir del seu èxit, quan un altre guàrdia gamorreà li va sortir al pas amb les armes desenfundades.

—Ei! —va dir Ree-Yees—. Que tal un bon joc de retruny-bitlles?

—Algú intentar robar cosa bonica de Jabba! —va cridar el guàrdia. S'expressava una mica millor que el desafortunat Gartogg—. Tu vine!

Ree-Yees es va apressar a seguir al gamorreà. Amb la seva missió assegurada, podia relaxar-se i gaudir. Tal vegada Jabba llançaria el lladre al rancor, la qual cosa sempre era bo per fer algunes apostes paral·leles.

Durant el següent dia una seguretat embriagadora es va apoderar de Ree-Yees després del descobriment de la veritable identitat del caçador de recompenses. La noia que havia pres el lloc de l’Oola era probablement la criatura de dos ulls més repel·lent que havia vist mai, però què importava això? No hauria de mirar-la per molt temps més. Ni tan sols els bram d’Ephant Mon podrien despertar del seu somni a Ree-Yees, i Tessek semblava preocupat per alguna cosa.

Des del seu lloc habitual a la sala d'audiències, Ree-Yees va observar les entremaliadures del jove Jedi. La lluita amb el rancor va ser especialment entretinguda, encara que Ree-Yees va haver de pagar un grapat de crèdits en apostes perdudes. No importa, aviat els recuperaria, ja que Malakili, el guardià del rancor, estaria afligit durant mesos per la pèrdua de la seva mascota i seria un blanc fàcil.

—Hauries d'haver negociat, Jabba —va dir el jove Jedi mentre era portat lluny. Quina classe d'amenaça de cervells de cucs era aquesta? Ni tan sols una maledicció, alguna cosa com «Que milers de larves de sorra tusken roseguin les teves entranyes des d'endins!», o una disculpa estil «Ho sento, sóc al·lèrgic a la caspa de rancor», o quelcom innovador com «Felicitacions! Per respondre correctament has guanyat una col·lecció completa d'Enciclopèdies Imperials»; no és que li ajudaria molt en aquest cas, però era sabut que Jabba havia perdonat a aquells que podien entretenir-ho, com bé sabia Ree-Yees.

A més, Jabba estava destinat a morir en mans d’en Ree-Yees. Això era el que varen prometre les estranyes visions dels monjos. I ja que la bomba secreta encara no estava acabada, sortir en la barcassa per gaudir de l'espectacle de les execucions era totalment segur. A Ree-Yees li delectava sobretot escoltar els crits que sorgien des del Gran Pou de Carkoon a mesura que les víctimes del Sarlacc sentien els primers efectes atroços dels seus sucs digestius. De vegades, Ree-Yees i Barada apostaven sobre quant trigarien les víctimes a deixar de cridar, ja sigui perquè les seves entenimentades vocals es desintegraven o perquè el Sarlacc els deixava inconscients, ningú podia saber-ho.

Aquest dia feia una calor asfixiant i estava sec, com tots els dies a Tatooine. Ree-Yees va prendre el seu lloc al costat d’en Jabba, no tan a prop com per despertar sospites en Tessek, però prou per semblar devot. Va deixar vagar la seva ment, al cap i a la fi totes les execucions eren més o menys iguals. Un dels seus ulls laterals es va posar en la repugnant sorra groga, l'altre en la igualment repugnant ballarina, qui jeia feta un munt als peus del trineu de Jabba. Quan el nou droide R2 es va desplaçar cap a allà servint begudes Ree-Yees va acceptar un Bantha Blàster rosa i verd. Va sentir les bombolles a mesura que empassava. A l'instant, les seves dents van vibrar i els tentacles dels seus ulls semblaven cremar. Després va seguir amb un Wookiee-Wango, fet amb ginebra sulustana i agitat, no sacsejat.

Pels mugrons triples de Doellin, aquesta unitat R2 sí que podia barrejar begudes! Ree-Yees es va preguntar si hi hauria alguna manera d’emportar-se el droide amb ell quan tornés a Kinyen.

Un xivarri en la barcassa de presoners el va posar en alerta. Ree-Yees es va acostar a ensopegades fins a la barana i va entrellucar per damunt. Algú donava cops implacables amb un sabre làser i tothom cridava alhora. Els dos nous droides es van sortir de les funcions per les quals havien estat programats. Ree-Yees va aconseguir d’agafar un Rummy Tonic de l’R2 abans que el droide rodés fora de la seva vista.

La coberta estava encesa per l'acció frenètica. Les ràfegues de les pistoles i làsers es disparaven en totes direccions. Els guàrdies gamorreans corrien d'un costat a un altre cridant, mentre Jabba bramava donant ordres. Un weequay va passar al costat d’en Ree-Yees obrint-se camí, fent-li vessar la seva beguda, i es va precipitar a un costat de la barcassa.

Ree-Yees va observar al seu voltant buscant el lloc més segur per amagar-se. Després d'un moment de vacil·lació i en veure que diversos dels defensors de Jabba queien a les gargamelles del Sarlacc, va decidir romandre exactament on estava, fora de perill en el trineu repulsor de Jabba. Tessek, segons va poder notar, ja havia desaparegut, deixant a Jabba a la seva sort. Aquest cervell de bantha... Per ventura pensava que Jabba no s'adonaria?

Ree-Yees va llançar el seu got buit a un costat, després va tractar de pensar com actuaria un servent lleial tractant de salvar al seu amo. Aquí, la seva imaginació li va abandonar.

De sobte, la femella de dos ulls es va posar dempeus i va formar una llaçada amb les seves cadenes entorn del cap de Jabba.

Arrrgh! Unnngh! Jabba va deixar anar una sèrie d'udols inarticulats a mesura que les cadenes s'enfonsaven en els plecs del seu coll. Els seus ulls es van posar blancs i el seu cos massís es va elevar.

La femella humana es va recolzar contra el cos del hutt i va tirar de les cadenes amb una força sorprenent per a algú d'extremitats tan primes. Per les triples orelles de Doellin!, què es pensava que feia?

Els ulls de Jabba van donar amb Ree-Yees i el hutt va rugir de nou. Una mà grassoneta es va moure en direcció a Ree-Yees.

Ree-Yees va dubtar. Sabia molt bé que Jabba esperava que anés en el seu auxili. Però què tal si feia com si no ho havia vist? Què tal si... no feia res? Però quina idea tan atractiva! L'única cosa que havia de fer era esperar uns minuts més, deixar que l'esclava fes tot el treball i després s’emportaria tot el crèdit enfront de l'Imperi.

Però si d'alguna manera Jabba sobrevivia —la qual cosa era possible, ja que els hutts eren extremadament robusts— Ree-Yees podria vanar-se d'haver intentat salvar-lo. Tal vegada hauria d'acostar-se una mica, per fer-ho creïble...

En el mateix instant en què Ree-Yees va fer un pas cap al hutt en dificultats, va sentir una pressió metàl·lica en la profunditat del seu ventre. La veu de Jabba, aspra i confusa, va ressonar en el seu cap. Es va trontollar cap a tots costats, amb els tentacles dels seus ulls tremolant i agafant-se el cap amb les mans. Va escoltar els seus propis bels esquinçadors de terror i va veure petites explosions de llum dins dels seus ulls, com una tempesta de foc en miniatura.

L'ull central d’en Ree-Yees va aconseguir veure a la dona esclava que tirava i tirava de la cadena; tenia el cap tirat cap enrere per l'esforç i els músculs sobresortien dels seus braços nus. La llengua de Jabba estava fora i tremolava. Pel seu ventre inflat corria saliva viscosa. Els seus ulls brillaven com el coure incandescent.

Ara Ree-Yees sentia el dur dispositiu metàl·lic en el seu propi cos i la compulsió tan profundament implantada en la seva ment. Va recordar als tècnics de Jabba reclinats sobre ell, tallant-lo, obrint-lo, repetint la frase de codi una vegada i una altra, ordenant-li que oblidi...

Ara comprenia les paraules que Jabba havia lluitat tant per pronunciar: l'ordre d'envoltar el blanc amb els seus braços, el pensament disparador que detonaria la bomba de curt abast en el seu ventre.

Els peus d’en Ree-Yees el van desplaçar silenciosament cap a la humana. Ella estava lluitant i no ho va percebre. Els seus braços es van aixecar i es van estendre...

Durant uns segons, la visió de l'habitació dels cervells li va envair. Ho havia entès malament, maleïts monjos B’omarr! El foc no era la barcassa de Jabba esclatant, era la bomba en el seu ventre. Ree-Yees va belar i es va retorçar, però a mesura que s'acostava inexorablement va comprovar que el seu cos ja no estava sota el seu control. Aquesta vegada no hi ha negociació que pugui salvar-lo. Gairebé podia sentir l'explosió esquinçant-lo, la ràfega ardent...

La compulsió va morir en el moment en què la llum va abandonar els ulls sortits de les òrbites del hutt. Un fluid negre i pudent brollava de les comissures de la seva boca. La seva cua es va estremir de nou, a causa dels reflexos, i després es va quedar immòbil.

L'alleujament va inundar a Ree-Yees com una brisa d'estiu en les verdes prades. Es va recolzar contra la paret més propera. Les cames li tremolaven. No podia creure que tot havia acabat: Jabba estava mort. El seu nom no seria més que pols, les cendres del seu imperi es dispersarien pels vents càlids de Tatooine. I ell, Ree-Yees, s’alegraria tot el camí de tornada a Kinyen.

—Ma-aaa-ah! —Ree-Yees va arremetre amb una bota contra el cos inert del hutt—. Qui riu ara, cuc del llim de dos ulls pervertit? Txuff, maleïda sangonera!

La femella humana va observar a Ree-Yees amb una mirada enigmàtica. Després, la unitat R2 va tallar les seves cadenes. Va saltar al terra amb agilitat i es va dirigir corrent en direcció al canó muntat en la coberta.

Ree-Yees va respirar profund i va ordenar els seus pensaments. Tan aviat com els presoners fossin sotmesos i llançats a la fossa, el cos d’en Jabba seria descobert i el millor per a Ree-Yees seria no estar allà. Qui es fes càrrec, tal vegada Bib Fortuna o Tessek, duria a terme les mocions per executar a l'assassí de Jabba amb la finalitat de consolidar la seva posició. No, el més segur era desaparèixer fins que fos capaç d'arribar a Mos Eisley. Allà, buscaria un tècnic perquè li tragués la bomba.

Sota els seus peus, la barcassa es va estremir. Els tentacles dels seus ulls van girar i un bel de terror va escapar de la seva boca en recordar la visió de foc del monjo. Havia estat falsa la premonició? En les profunditats de la seva ment va sentir un baluern com el riure de Jabba, greu i cruel.

Una ràfega impactant va sacsejar la coberta. Mentre Ree-Yees observava, una paret de foc va sorgir cap a ell. Un fum greixós va pujar, disparat des dels nivells baixos. L'ona de xoc el va fer volar per l'aire. Fragments de metalls irrecognoscibles s’escamparen en totes direccions.

L'abisme de l'infern li va embolicar. El dolor va abrasar els seus pulmons. Just abans que tot es tornés fosc, va captar una olor dolça i familiar i la breu visió de camps platejats i brillants, mentre belles femelles de tres pits arribaven saltant a la seva trobada.

FI