El Laberint del Mal (XII)

Anterior

12

A l'hangar de llançament, Ànakin no apartava la vista de la Mecano-cadira, i R2-D2 i TC-16 mantenien els fotoreceptors fixos en el jove Jedi. Ara que els analistes d'Intel·ligència havien acabat amb el seu examen de rutina, els tècnics es disposaven a empaquetar el dispositiu i embarcar-lo en una nau rumb a Coruscant.

Tal com havia previst Obi-Wan, s'havien queixat que Ànakin hagués trastejat amb la cadira, tot i que, de no haver-ho fet, l'aparell hauria volat en mil trossos, destruint al mateix temps l’holoimatge de Sidious i qualsevol altra gravació que pogués contenir.

Potser Qui-Gon t’hauria d’haver deixat a la botiga d'escombraries de Watto.

Era una broma recurrent d'Obi-Wan. Però, per alguna raó, aquelles paraules li havien ferit. Probablement a causa del que el propi Ànakin pensava sobre el que hauria passat si el Jedi no s'hagués vist obligat a aterrar a Tatooine i buscar recanvis per a la nau de la Padmé. No li resultava difícil imaginar-se atrapat a Mos Espa. Amb la seva mare, amb C-3PO sense el brillant embolcall actual...

No.

Als nou anys ja era expert en carreres de beines; així que als vint-i-u podria haver estat campió galàctic. Fins i tot sense l'ajuda de Qui-Gon o de Watto, tard o d'hora hagués guanyat la cursa de la Clàssica de Boonta i s'hauria llaurat una reputació. Hauria pogut comprar la seva llibertat, la de la seva mare i la de tots els esclaus de Mos Espa. Hauria guanyat les grans carreres de Malastare i hauria estat rebut triomfalment en els casinos del joc d’Ord Mantell i de Coruscant. No s'hagués convertit en Jedi –massa vell per accedir a l’entrenament–, ni après a gestionar un sabre làser, però hauria estat capaç de competir amb els millors pilots Jedi, inclòs Saesee Tiin.

I també hauria estat més poderós en la Força que qualsevol d'ells. Però pot ser que mai hagués conegut la Padmé...

La primera vegada que la va veure va creure que un àngel havia arribat a Tatooine des de les llunes de Viago. Va ser una broma per part seva, però no tan innocent com semblava. Fins i tot així, per a ella va ser simplement un nen estrany. Padmé no sabia que la seva precocitat no es limitava a la seva innata habilitat per construir i arreglar coses. Posseïa un sentit misteriós gràcies al qual sabia el que anava a passar; i tenia la certesa que es convertiria en algú famós. Era diferent... era un "escollit" molt abans que l'Orde Jedi comencés a dir-li així. Fins a ell havien arribat uns éssers mítics –àngels i Jedi–, i va aconseguir sortir airós de competicions en les quals els humans ni tan sols haurien de participar. Tot i així, malgrat tenir a un àngel i un Jedi com a convidats a casa, no va poder endevinar la seva sobtada partida de Tatooine, l'entrenament Jedi, el seu matrimoni...

Ja no era un nen estrany, però la Padmé seguia sent el seu àngel... La imatge d'Amidala el va treure del seu somni.

Una cosa... Quelcom havia canviat. El seu cor es va omplir d'enyorança per ella. Ni tan sols recorrent a la Força podia aclarir el que sentia. Només sabia que havia d'estar amb ella, al seu costat, per protegir-la...

Flexionà la mà artificial.

Roman en la Força, es va dir a si mateix. Un Jedi no s'ancora en el passat. Un Jedi no es lliga a les persones i les coses que troba al llarg de la seva vida. Un Jedi no fantasieja ni pensa: "què hauria passat si...?".

Va trepar amb la mirada als tres tècnics humans que ficaven la Mecano-cadira en un arnès de seguretat fet d'escuma. Un d'ells semblava tenir massa pressa, i gairebé li va donar un cop a la cadira.

Ànakin es va posar dret i es va llançar en tromba a través de l'hangar.

–Vés amb compte amb això! –va cridar.

El més vell dels tres li va fer un cop d'ull despectiu.

–Relaxa’t, nen, coneixem el nostre treball.

Nen.

Va moure la seva mà, invocant la Força per impedir les oscil·lacions de la Mecano-cadira. Els tres tècnics es van esforçar per moure-la, fins que es van adonar del que Ànakin feia. Llavors, el més vell es va aturar i el va mirar fixament.

–Està bé, deixa-la anar.

–Quan estigui segur que realment sabeu el que feu.

–Mira, nen...

Ànakin va arquejar les celles i va avançar un pas. Els tècnics van retrocedir, allunyant-se de la cadira.

Em tenen por. Han sentit parlar de mi.

Per un instant, la por li va fer poderós; després, va sentir vergonya i va apartar la mirada.

El tècnic va aixecar les mans, reclamant tranquil·litat.

–Calma, Jedi. No preteníem ofendre.

–Empaqueta-la tu mateix si vols –va afegir un altre.

Ànakin va empassar saliva amb dificultat.

–És important, això és tot. No vull que li passi res.

Va fer que la Mecano-cadira descendís suaument fins a terra.

–Aquesta vegada, tingueu més cura –va advertir el més vell dels tècnics, apartant la vista d'Ànakin.

–General Skywalker! –va cridar un soldat clon darrere d'ell.

Ànakin es va girar i va veure al soldat assenyalant el transbordador.

–Un missatge d’hiperona per a vostè... És del despatx del propi Canceller Suprem.

Els tres tècnics van tornar a mirar-lo... d'una forma diferent.

Així haurien de fer-ho sempre.

Sense una paraula, Ànakin va girar i va ascendir per la rampa del transbordador. A la sala de comunicacions de la nau, sobre la placa d'un holoprojector, apareixia la imatge parpellejant del Canceller Suprem Palpatine. Quan Ànakin es va situar davant la graella de transmissió, Palpatine va somriure.

–Felicitats per la teva victòria a Cato Neimoidia, Ànakin.

–Gràcies, senyor, però lamento comunicar-li que el Virrei Gunray ha aconseguit escapar i que la batalla continua a les ciutats mineres.

El somriure de Palpatine va vacil·lar.

–Sí, ja estava informat.

No era la primera vegada que Ànakin rebia una comunicació de Palpatine en el mateix camp de batalla. A Jabiim, Palpatine li va ordenar que es retirés abans que el planeta caigués en mans dels separatistes; a Praesitlyn, li havia pregat que salvés la situació. Els seus missatges eren tan incòmodes com aduladors.

–Què passa, noi? –va preguntar Palpatine–. Tinc la impressió que estàs preocupat per alguna cosa. Si es tracta d'en Gunray, et dono la meva paraula que no podrà amagar-se sempre de nosaltres. Ningú pot. Algun dia tindràs l'oportunitat d'aconseguir una completa victòria.

Ànakin es va humitejar els llavis.

–No és per Gunray, senyor. Un petit incident m'ha posat furiós.

–Quin incident?

Ànakin es va sentir temptat d'explicar-li els detalls del descobriment dut a terme per Obi-Wan i per ell, però Yoda li havia demanat que no li parlés a ningú de la Mecano-cadira.

–Res important –va dir–. Però quan m'enfado, sempre em sento culpable.

–Això és un error –li va reprendre Palpatine amb suavitat–. Enfadar-se és una cosa natural, Ànakin. Vaig creure que ja havíem tractat aquest tema... arran del que ha passat a Tatooine.

–Obi-Wan no mostra mai la seva ràbia..., excepte davant meu, és clar. I inclús llavors. sembla més aviat... simple irritació.

–Ànakin, ets un jove apassionat. És el que et diferencia dels teus camarades Jedi. A diferència d'Obi-Wan i els altres, no et vas criar en el Temple, on ensenyen als joves a dominar el seu enuig i superar-lo. Tu vas gaudir d'una infantesa natural. Pots somiar, tens imaginació i visió. No ets una màquina descerebrada, un tros de tecnologia sense cor... i amb això no suggereixo que els Jedi ho siguin –va afegir Palpatine ràpidament–. Qualsevol amenaça contra alguna cosa o contra algú important per a tu et provoca una resposta emocional. Et va passar amb la mare, i tornarà a passar-te. Però no has de reprimir aquestes respostes. Aprendre d'elles sí, però no combatre-les.

Ànakin va contenir l'impuls de revelar-li el seu matrimoni amb la Padmé.

–Creus que jo sóc immune a la còlera? –va dir Palpatine després d'un curt silenci.

–Mai li he vist enfadat.

–Bé, potser m'he acostumat a mostrar la meva ràbia únicament en privat, però, davant les frustracions que rebo al Senat o davant la persistència d'aquesta guerra... cada vegada em costa més. Oh!, sé que els Jedi i tu feu tot el que podeu per acabar amb ella, però el Consell Jedi i jo no sempre estem d'acord en la forma amb la qual s'ha d'afrontar la guerra. Saps que el meu amor per la República no té límits, per això m'esforço tant a impedir que tot s'ensorri.

Ànakin va forçar una respiració burleta.

–El Senat hauria de seguir el seu lideratge. En canvi, només intenten bloquejar-lo, lligar-li les mans. És com si envegessin el poder que ells mateixos li van atorgar.

–Sí, noi, molts ho fan. Però també compto amb molts suports. I el més important, hem de complir les lleis i les regles que ens imposa la Constitució o no serem millors que els que intenten coartar la nostra llibertat.

–Alguns haurien d'estar per sobre de les lleis –va protestar Ànakin.

–Un tema que val la pena discutir-se. I tu series un d'ells, Ànakin. Però has de saber quan actuar i quan no.

Ànakin va assentir.

–Ho comprenc –i va fer una pausa abans d’afegir–: Com està Coruscant, senyor? La trobo a faltar.

–Coruscant està com sempre: és un brillant exemple de com hauria de ser la vida a tot arreu. Però estic massa ocupat per gaudir dels seus múltiples plaers.

Ànakin va buscar alguna forma de plantejar la pregunta que necessitava fer.

–Suposo que veu amb freqüència al Comitè Legitimista.

–La veritat és que sí. Un valuós grup de senadors que valora tant els èxits de la República com tu i com jo. –Palpatine va somriure–. La senadora Amidala, per exemple, tan plena de compassió i de vigor... Les mateixes qualitats que ja va demostrar com a Reina de Naboo. Allà on va, provoca admiració. –Va mirar directament a Ànakin–. M'alegra que ella i tu us hagueu fet tan bons amics.

Ànakin va empassar saliva, nerviós.

–Li dirà..., li transmetrà les meves salutacions?

–Per descomptat.

El silenci es va perllongar potser massa.

–Ànakin, m'encarregaré que tornis aviat de la Vora Exterior –va prometre Palpatine–, però no podem descansar fins que els responsables d'aquesta guerra paguin pels seus crims i deixin de representar una amenaça per a la pau. Em comprens?

–Faré tot el que pugui perquè així sigui, senyor.

–Sí, noi. Sé que ho faràs.

Següent