7
En
una part de Coruscant on simplement albirar el sol podia ser una ocasió sobre
la qual parlar als néts, semblava rar que l'autèntica foscor mai arribés del
tot. Però tal era el cas; el pols dels ravals dels nivells inferiors de la
ciutat-planeta no coneixia el dia o la nit. Amb poques excepcions, aquells
baixos, en o prop de la superfície vivien en un perpetu crepuscle
d'electroluminescència. Els cartells cromàtics de neó, argó i altres gasos
ionitzats il·luminaven els carrers dels Ravals PouNegre a tota hora, i molt
pocs éssers eren conscients dels horaris del món superior. Molts negocis podien
trobar-se oberts a qualsevol moment del cicle de vint-i-quatre hores, i la
majoria de les espècies seguien els seus propis ritmes circadians, per molt
esotèrics que poguessin ser.
Com
a resultat —per a Nick Rostu, almenys— el món dels nivells inferiors sempre
semblava lleugerament irreal. Hi havia una qualitat fantasmagòrica que de
vegades trobava fascinant, i de vegades frustrant. Algunes vegades se sentia
com si portés un dermopegat d'espècia de somnis, o algun altre psicodèlic suau
tot el temps.
La
sensació era particularment forta ara mentre pilotava el seu lliscant terrestre
per un carrer estret. El seu crono li deia que eren les 0342, però aquesta era
l'hora dels nivells superiors, on la nit i el dia significaven alguna cosa.
Allà baix, en el crepuscle elèctric interminable, el temps tenia un significat
diferent per complet. No era una cosa per ser programada, quelcom per ser
quantificat en termes de segons, minuts o hores. Era mesurat de forma molt més
simple: o tenies suficient, o no tenies suficient. I aquests dies, a Nick li
semblava que mai hi havia suficient.
El
Mestre Piell, amb el seu últim alè, li havia explicat la urgència de la seva
missió, i també li havia dit a qui havia de confiar-la-hi: al seu antic
Padawan, Jax Pavan, qui s'havia graduat com Cavaller Jedi només alguns mesos
abans del final de la guerra. Era Pavan a qui havia estat buscant el Mestre
Piell i era Pavan a qui ara Nick havia de trobar.
A
primera vista, semblava completament impossible. Com trobar a un home en una
ciutat de la grandària d'un planeta? Afortunadament, Nick havia conegut a Pavan
lleugerament abans de la dispersió de l'Orde, i una de les bases de dades que
estava creant Fuetada estava dissenyada per seguir la pista dels pocs Jedi que
quedaven encara a Coruscant. No tenien una posició específica per Pavan, però
Nick havia pogut esbrinar que estava en el Sector de Yaam, també conegut com a
Sector 1I4F, les regions més baixes del qual eren conegudes com els Ravals PouNegre,
en alguna part al llarg d'un carrer anomenat Avinguda Amtor.
El
Sector de Yaam estava gairebé cinc mil quilòmetres a l'est, al llarg del
cinturó equatorial, i prop de quatre-cents klicks al nord. Nick havia agafat un
hiper-tren durant la primera part del viatge, un dels grans mag-levs que es
movien a través d'un tub segellat a dos mil quilòmetres per hora. Els
compensadors d'inèrcia protegien als passatgers de les altes forces-g i de la
força de torsió, i el quasi-buit del tub reduïa la fricció fins a gairebé zero.
El resultat era un viatge confortable en poc més de dues hores i mitja, això li
havia portat gairebé un vuitè del camí al voltant del planeta, fins i tot
permetent un desviament per passar un gran cràter.
El
desviament havia reduït la velocitat de l’hiper-tren el temps suficient perquè
els passatgers tinguessin una bona vista de la devastació. El cràter tenia set
quilòmetres d'ample, les seves parets i el seu sòl estaven fosos en cristall
negre. Les restes de les estructures s'alçaven aquí i allà al voltant de les
vores, com espelmes foses. Nick sabia que hi havia una gran quantitat de
cràters marcant la superfície urbana: prova espantosa del bombardeig de
Coruscant per part dels Separatistes en els dies finals de la guerra.
Ell
havia canviat a l'Estació Ts'chai, agafant un monorail convencional per a la
resta del viatge. Quan va arribar al Dipòsit Yaam, un membre de la resistència
tenia un lliscant esperant-li, i es capbussà en els Ravals.
Era
pertorbador, però fascinant, observar la descomposició i la decrepitud
augmentant lentament mentre pilotava el lliscant en un angle pronunciat. No era
res que no hagués vist abans, però mai abans li havia semblat tan condensat. Al
voltant del nivell 115, l'aire es va tornar bromós, fent que li piquessin els ulls,
i l'olor es va tornar nociva, fins a tal punt que va considerar tancar la
carlinga. Sabia que aquest era l'efecte dels hidrocarburs i l'ozó, causat per
una capa d'inversió climàtica, i que era produït pels habitants en cremar
petroli, fusta, fems animal i coses per l'estil per mantenir-se calents i
obtenir energia. Al món il·luminat pel sol de les altures, netejadors d'aire
automatitzats patrullaven l'atmosfera superior, mantenint-la raonablement neta
i fresca. Però tals beneficis no estaven disponibles allà baix.
Sota
el cinturó de sorrenc aire marró, era un altre món, un món que Nick Rostu havia
arribat a conèixer massa bé.
El
tràfic aeri era molt menys abundant allà baix que allà a dalt, la qual cosa era
bona, perquè els conductors eren molt menys competents. Nick va estar a punt de
ser aixafat per un lliscant que estava virant a la dreta tan consistentment que
va sospitar que el penell del repulsor d'estribord funcionava malament. El
pilot, un ortolà flegmàtic, va reconèixer la topada gairebé fatal amb una única
contracció del seu tronc blau, i després es va perdre en la boirina.
Encara
que els edificis del Sector de Yaam eren, en la majoria dels casos, només tallanúvols
—molts d'ells de no més de set-cents o vuit-cents metres d'alt, que empal·lidien
al costat de les impressionants torres celestials de dos mil metres del cinturó
equatorial— estaven col·locats extremadament junts. El Sector de Yaam era un
dels més vells de Coruscant; no tan vell com el Quadrant Petrax, però prou
vell. Una gran quantitat d'edificis havien estat construïts abans que la
majoria dels oceans desapareguessin i els carrers eren més estrets i sinuosos,
possiblement perquè els grans vehicles de transport terrestre no s'havien usat
tan extensament per aquell temps. Nick no sabia o realment no li importaven les
raons —només sabia que les constretes i vermiculars rutes d'aquesta part de la
superfície estaven tornant-li intensament claustrofòbic. A més, molts dels
carrers —més aviat carrerons glorificats, en la seva opinió— tenien una
tendència inquietant a provocar una parada abrupta perquè alguns esperits
lliures havien decidit, segles enrere, erigir una estructura d'algun tipus a
través d'elles. Algunes vegades aquestes tenien rutes laberíntiques a través de
les quals podia navegar cautelosament; més sovint eren simplement atzucacs, i
havia de desfer camí i trobar una ruta diferent. No ajudava gens que el sensor
localitzador d'aquest lliscant funcionés malament.
Finalment,
després de molt tornar a traçar la seva ruta, va arribar al carrer que estava
buscant. Avinguda Amtor era un nom massa grandiós per a una tira constreta de
paviment limitada a cada costat per magatzems industrials ennegrits, conductes embeguts
prou grans com per ficar un bantha, badies d'atracada i altres estructures
gegants estenent-se en ambdues direccions cap a la intermitent foscor. Alguns
blocs més enllà, ell podia veure un reptador de murs ascendint lentament per
les seves guies verticals, transportant contenidors de càrrega cap als nivells
superiors. Més enllà encara, gigawatts de blaves descàrregues elèctriques
parpellejaven i espetegaven entre enormes terminals en una planta generadora.
Altres
llums més properes també titil·laven, totes sobre ell. Fins i tot allà baix, en
aquest districte predominantment manufacturer, un no podia escapar de l’andanada
sensorial d'anunci-esferes flotants i holo-cartells. Imatges punxegudes, i
calidoscòpiques premien en les vores de la visió d’en Nick mentre navegava
carrer avall, imatges tridimensionals de venda personalitzada, llocs de mala
fama de l’HoloNet, fins i tot diverses substàncies tòxiques il·legals.
No hauria
d'aguantar-los per molt més temps, es va dir a si mateix. Ara era merament una qüestió de trobar l'edifici correcte. Va
detenir el vehicle amb el pilot automàtic encès, prou alt per evitar que
qualsevol lladre de lliscants tingués idees impulsives, i es va concentrar.
Un
Jedi, fins i tot un simple Padawan, no tindria problemes a pilotar el lliscant,
i probablement mantenir una conversa al mateix temps, mentre usava la Força per
buscar a un altre ser sensible a la Força. Però Nick no era un Jedi; ni molt
menys. L'habilitat per tocar la Força podia estar codificada en les seves
cèl·lules, però encara si hi havia Jedi entre els seus avantpassats, allò que
fos que hagués heretat que feia accionar la Força evidentment estava bastant
anèmic comparat amb el dels seus avantpassats. Rares vegades havia usat
l'habilitat, a Haruun Kal, per res més que controlar gossos akk. Multitasca
estava fora de consideració. Hi havia membres del seu ghosh que tenien molt més
poder que ell però l'únic korunnai que ell havia conegut que realment havia
estat bé en això havia estat Kar Vastor. I havia estat atret pel Costat Fosc.
Un
pensaria que no hauria de ser tan difícil; després de tot, quants éssers
sensibles a la Força podria haver-hi a qualsevol carrer donat en una baconera
com aquesta, particularment després del derrocament de l'Orde? Però Nick sabia
que normalment els Jedi eren capaços d'ocultar la seva connexió amb la Força, i
va assumir que els pocs encara vius serien més assidus que mai de fer-ho. Això
faria encara més difícil trobar a Pavan.
Tot
el que podia fer era intentar-ho.
El
lliscant va avançar lentament cap endavant. Nick es va asseure alçat, la seva
cara arrufada per la concentració.
Res.
Nick
va sospirar i va anar al Pla B, que consistia a preguntar als pocs locals que
pogués arraconar momentàniament si recordaven haver vist a un home humà, de
vint i tants anys, pèl fosc, etcètera, pels voltants. Al principi, semblava que
això no anava a tenir més èxit que pescar en la Força. Però llavors va tenir
sort: va trobar un androide de protocol, un de la línia 3PO, que òbviament
havia estat en els nivells inferiors durant molt temps, si s'ha de jutjar per
la pàtina de sutge i verrim que revestia la seva armadura que una vegada va ser
d'alabastre. L’androide pertanyia a un gàngster hutt local anomenat Rokko, i,
encara que era inicialment reticent, finalment va revisar els seus exhaustius
bancs de memòria i va produir una llista de deu humans amb probabilitats
coincidents amb la descripció que Nick havia fet de Pavan.
El
primer vivia en un resibloc molt a la vora, un bloc de trenta metres de
ferrocret gris fosc. Hi havia una porta, pesadament barrada, i cap finestra. El
cartell pampalluguejant sobre la porta anomenava aquesta atractiva peça d’immoble
Les Armes de Coruscant. Nick va detenir el lliscant a l'altre costat del
carrer. Si allà era on Pavan tenia el campament, la situació de l'Orde Jedi era
pitjor del que havia pensat.
Va
sortir del vehicle i trepitjà alguna cosa suau i fètida endurida en la vorera.
No podia distingir, sota la llum tènue, que carai era, la qual cosa
probablement era millor. Un narcotraficant kubaz va intentar vendre-li una mica
de somaprin-3, però ho va reconsiderar precipitadament quan Nick li va dir:
—Utilitza
aquests peus abans que te'ls desintegri, nas d'insecte.
Sense cap dubte, va pensar Nick, porto una vida encantadora.
Hi
havia poc tràfic; va esperar al fet que passés un transport de tropes per poder
creuar el carrer. Però en lloc de passar, el transport es va detenir, levitant
just davant de l'entrada. Un moment després cinc soldats d'assalt es van baixar
i van entrar a l'hotel. Tots portaven rifles BlasTech I-11. Un moment després
el transport es va marxar.
Nick
va parpellejar d'incredulitat, adonant-se que aquesta molt bé podria ser la
segona nit que havia descobert el múscul imperial a punt de picar a un Jedi.
—Quantes
són les probabilitats? —va murmurar. Per descomptat, les tropes podien estar allà
per un assumpte completament diferent, però en el fons ell ho dubtava.
Va
sospirar, va desenfundar el desintegrador que portava en el maluc, i va
començar a creuar el carrer. Sense collons no hi ha glòria, després de tot. No
és que tingués res que provar. Nick sabia que tenia collons. Els havia vist[1].
[1] En anglès,
ganyes i entranyes s'escriuen “guts”, aquí utilitza un joc de paraules per dir
que havia vist les seves entranyes, perquè quan li van ferir a Haruun Kal
gairebé se li surten, però en català no diem tenir “agalles”, sinó coratge,
nassos, pebrots i jo m’he decidit per collons. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada