Crepuscle Jedi (XIX)

Anterior

19

—Pensaves que li tenies, veritat? —va preguntar l’Underlord.

No tenia sentit dissimular, Kaird ho sabia. Sovint havia sentit dir que quan un s'adona que tot està perdut, i la deshonra i la mort són una garantia, certa serenitat acompanya al coneixement. Una comoditat paradoxal, o almenys un alleujament, en mirar finalment a la mort de front. No més intentar seguir una dotzena de línies temporals simultàniament; no més intentar traçar un curs a través del bromós laberint del futur. No més plans. No més preocupacions. Només acceptació.

Kaird sabia de la calma que acompanya al compromís absolut del guerrer, encara que ell mateix mai havia hagut d'experimentar-la. Generalment aquesta no era la jurisdicció d'un assassí, el qual té la missió d'acabar el treball mitjançant qualsevol mitjà possible. L'honor no era només superflu per a algú com Kaird, de vegades era categòricament perillós. Els assassins no es podien permetre el luxe de tenir honor.

Donat tot això, estava sorprès de sentir aquesta sensació de serenitat de la qual havia sentit parlar. Però aquí estava. Sabia que no hi havia forma d'escapar d'això: només quedava que l’Underlord pronunciés la seva sentència. Hi havia uns quants en l'organització que s'empenyerien per estar en primer lloc i prémer el gallet i molts més que no ho considerarien gens especial i als quals no els amoïnaria. Fins i tot els pocs que Kaird comptava com amics i aliats li enviarien al Gran Niu amb poc més que una llàgrima o dues. Després de tot, com deia la dita, no era personal. Simplement eren negocis.

I ell no tenia il·lusions sobre la gravetat de les seves accions. Intercanviar insults i insinuacions amb Xízor durant el curs de les reunions era una cosa; intentar tendir-li un parany per incriminar-li pel robatori d'una propietat de valor gairebé incalculable d'un poderós cap de sector de Metellos era una cosa totalment diferent. Com a càstig pel primer, l’Underlord Perhi probablement s'hauria acontentat amb obrir-li a Kaird una nova claveguera; per l'últim Xízor exigiria res menys que les restes congelades del nediji surant a la deriva en òrbita sobre el planeta.

Si s'hagués sortit amb la seva, hauria estat diferent. La casa Sizhran no hauria estat molt contenta amb l'expulsió del seu fill predilecte, però com a Vigo, Kaird hauria estat en una posició molt millor per tractar amb les seves reaccions.

Però no s'havia sortit amb la seva. I Ara...

—Va ser més llest que jo —va dir Kaird. No hi havia vergonya a admetre-ho.

—Cert —va contestar l’Underlord—. Hauràs de ser més previngut la propera vegada.

La propera vegada?

Kaird va observar la cara de Dal Perhi acuradament. Era mitjanament adepte llegint les expressions humanes, però l’Underlord no estava mostrant res en aquest moment. Els pensaments van sorgir en la ment del nediji, perseguint-se uns a uns altres com plomes en un corrent elevat. Sabia que Perhi no era donat a la crueltat innecessària o excessiva; d'altra banda, la compassió tampoc era exactament el nucli del seu reactor principal. El moll de l'assumpte era que l’Underlord del Sol Negre no era conegut per actes magnànims.

Només pels pràctics.

Kaird va inclinar el cap lleugerament.

—La propera vegada?

Perhi va assentir, com si reconegués quelcom confirmat. Es va reclinar cap enrere.

—El Príncep Xízor és ambiciós —va dir ell, i es va encongir d'espatlles—. No és res particularment sorprenent; els falleen no presumeixen de tenir una ascendència bufona i adorable.

—Tampoc els Nediji —va dir Kaird.

—Molt cert. Però hi ha una diferència crucial entre Xízor i tu. Xízor seria Underlord. De nou, no és una cosa terriblement sorprenent, molts membres del Sol Negre veuen el lloc de Vigo com a penúltim. Però tu no, Kaird.

Kaird va sentir estarrufar-se les fines plomes que cobrien la seva pell; no podia controlar l'antiga reacció davant el perill sobtat igual que no podria haver detingut el seu cor. I encara així, hi havia realment algun perill al qual reaccionar? Sempre havia assumit que el seu desig de deixar l'organització era equivalent a posar preu al seu cap si algú s'assabentava d'això. Però el to de l’Underlord no era acusatori.

Dal Perhi es va redreçar i va estendre una mà cap a la paret. Una secció de la superfície de cristacer es va tornar transparent, revelant una magnífica vista: la brillant corba del mateix planeta, enfront del vellut de l'espai, ja que Sinharan T'sau era un ganxo celestial, Coruscant semblava estar "sobre" ells, refulgent contra la nit. Mentre Kaird observava, un Destructor Estel·lar de la classe Victòria sortia lentament d'òrbita. La nau en forma de falca de nou-cents metres, estarrufada de turbolàsers, dispositius de llançament de míssils i altre armament va començar a elevar-se lentament i silenciosament cap als estels, amb el seu conjunt de motors iònics resplendint. Apuntava en direcció a la Nebulosa Massiff, encara que Kaird sabia que aquesta no era indicació de la destinació final del Destructor.

—Xízor vol tot d'això —va dir l’Underlord, fent un gest cap a la mitjalluna daurada que omplia la meitat superior de la gran finestra—. Veritablement crec que, si em reemplaça, no quedarà satisfet. Crec que intentarà usar la seva posició per parlar a cau d'orella del mateix Emperador.

Kaird estava sorprès. L'actitud de la República cap al Sol Negre havia estat una d'intolerància; les institucions locals per a l'aplicació de la llei en diversos planetes havien assaltat cases d'apostes, havien tancat caus d'espècia i punts de distribució quan i on podien, i en general els havien fet la vida summament complicada, especialment en els sistemes del Nucli. Per descomptat, cap a la fi el Senat s'havia tornat tan inflat i ineficaç que l'amenaça era petita, si és que la hi havia, però l'estigma havia romàs.

Amb l'Imperi, era diferent. L'Emperador Palpatine havia resultat ser un governant molt més pragmàtic que el Canceller Palpatine. S'oposava a qualsevol reconeixement oficial del Sol Negre, per descomptat, però era un secret a veus que, mentre no s'intentés res massa descarat, les rutes de contraban d'espècia, els caus de perdició i el tràfic del mercat negre eren lliures d'operar. En aquests dies era molt probable que el personal planetari de l'ordre tornés el seu òrgan sensorial cap a un altre costat davant les diverses operacions lucratives de l'agrupació.

Naturalment, va haver-hi un preu —o millor dit, un munt de preus, tarifes, comissions, etc— per això, però la major part el Sol Negre ho pagava gustosament. Considerant-ho tot, veritablement era, com Palpatine havia proclamat després de prendre les regnes del govern, una Edat Daurada. Per als criminals de totes maneres.

Perhi, no obstant això, no creia que la lluna de mel durés per sempre, i no estava convençut que fos una benedicció sense impureses mentre ho feia. L’Underlord sentia que era important que el Sol Negre conservés la seva autonomia. No volia una guerra perpètua entre el Sol Negre i l'Imperi, però considerava que la distensió hauria de procedir només fins aquí. L'acord complet conduiria finalment i inevitablement a la complaença, i d'allà a la conformitat. Donat tot això, Kaird podia veure com l'amenaça percebuda d’en Xízor tenia molt preocupat a l’Underlord Perhi, i no només pel seu bé.

Tot això va passar com un llampec per la ment d’en Kaird. Abans que pogués parlar, no obstant això, Perhi va alçar una mà tranquil·litzadora.

—Ara —va dir ell—, estic mitjanament segur que he llegit al nostre Príncep falleen correctament. Digues-me si t'he jutjat tan encertadament.

»També tu aspires a ser un Vigo, Kaird dels Nediji —va dir ell—. Però el teu objectiu final no és ser Underlord del Sol Negre. De fet, la teva meta jeu en l'extrem més allunyat d'un dels braços de l'espiral. —Va gesticular una altra vegada, i la vista panoràmica va canviar abruptament, mostrant el plànol galàctic. Un moment després Kaird va haver de suprimir un panteix quan tot el ganxo celestial va semblar saltar cap endavant, dirigint-se amb increïble velocitat cap a l'encegador Nucli galàctic.

Per descomptat, es va dir a si mateix, tot el viatge era simulat, generat en un ordinador central en alguna part del Hall de Mitjanit. Així i tot, el realisme era absolut. Van semblar passar com un llampec pel Nucli en segons, passant silenciosament entre els apinyats estels que estaven separats, en alguns casos, per mers mesos-llum. Durant un instant es van balancejar en la vora de l’aclaparadora voràgine del centre, el famolenc forat negre que empassava estels sencers en les seves desconegudes profunditats...i llavors ho van deixar enrere, accelerant una altra vegada a través d'encegadores capes de nebuloses, l'abarrotat firmament finalment començava a diluir-se.

Van quedar lliures del Nucli i van continuar el viatge, sense reduir la velocitat; si de cas, es va adonar Kaird, van accelerar, cobrint milers d'anys-llum en un segon, fent que el viatge hiperespacial més ràpid semblés el passejar d'un vell dewback. Llavors, per fi, la simulació va començar a reduir la velocitat. Van entrar en un sistema, deixant enrere ràpidament un gegant gasós anellat, un no anellat més petit... i finalment es van detenir davant un món blanc i blau, orbitant en l'estret bossell entre els punts d'ebullició i congelació de l'aigua. Amb una sacsejada, Kaird ho va reconèixer.

Nedij. El seu món.

I darrere d'ell, suaument, l’Underlord va dir:

—Tu només vols anar a casa, veritat, Kaird?

Següent