Crepuscle Jedi (XIII)

Anterior

13

Com sempre, ell no la va trobar a ella; ella li va trobar a ell.

Era un àrea mitjanament deserta prop d'un grup d'enormes vaporadors que filtraven la humitat de l'aire urbà. Jax estava al costat de la base d'un, escoltant el grunyit gairebé subsònic de les seves dinamos. De nen, un altre estudiant li havia dit que el funcionament d'un vaporador era tan intens i eficient que, si eres prou ximple per grimpar fins a les turbines, quedaries atrapat, i l'aigua seria succionada a través dels teus porus gairebé instantàniament, deixant-te convertit en una closca seca i dissecada. D'adult, va saber que això no era cert, però el seu nen interior encara es posava nerviós estant tan prop d'un.

Mirà cap amunt. El cel, el poc d'ell que podia veure, tenia un color vermell perniciós. Centax I, una de les llunes, només mostrava un trosset a l'oest. I tot al voltant eren edificis, torres, tallanúvols, i gratacels, tots ells cernent-se des d'una altura impossible i massa junts entre si. Es deia sobre els desafortunats nouvinguts al nivell del sòl que, fins i tot si aconseguien sobreviure als perills dels carrers, tenien un bon nombre de possibilitats de tornar-se bojos de pura claustrofòbia, especialment si venien d'un món amb grans espais oberts. Era suficientment dolent en els nivells superiors, però allà baix les ciclòpies estructures semblaven llestes per perdre l'equilibri a qualsevol moment, enterrant-lo a un sota megatones d'enderrocs.

La va detectar al mateix moment que ella va parlar.

—Estàs mort, Pavan.

Jax es va donar la volta, i allà estava, dempeus sobre un dels vaporadors, perfilada contra la resplendor pampalluguejant d'un anunci defectuós de neó. Encara que no hagués parlat, i encara que la Força no l'hi hagués dit alt i clar, Jax l'hauria reconegut. Laranth Tarak no era fàcil d'oblidar.

Va baixar d'un salt de la unitat i va avançar cap a ell, apuntant el seu desintegrador cap a ell amb la seva mà dreta. El seu company romania en la seva pistolera, penjant baix en el seu maluc esquerre. Laranth era una twi'lek de pell verda, esvelta i musculosa, amb ulls que havien vist massa. Un feix desintegrador havia cremat deu centímetres més o menys del seu lekku esquerre feia dos mesos; en lloc de mantenir-lo embolicat darrere del seu cap, ella el deixava penjar lliurement en una classe d'orgull pervers. Portava una armilla negra de sintollana sobre un jersei gris, bombatxos grisos de micropell, i botes de neocuir.

Ella es va detenir davant d’ell, encara sostenint el desintegrador; llavors el va guardar en la seva pistolera.

—Si hagués estat un soldat d'assalt, vull dir.

—Tal vegada —va contestar ell—. Però no hauria estat una mort solitària—. La seva mirada va descendir un moment. Ella va mirar i va veure el desintegrador retràctil a la seva mà, al final de la seva extensió, apuntant-la a l’estomac.

Laranth va assentir, molt lleugerament.

—Veig que has estat practicant.

—No, sempre he estat així de bo. Només que no volia fer-te sentir inadequada —Jax va doblegar el colze, i l'extensió de la diminuta arma es va plegar ràpidament en la seva màniga.

Ella no va riure; ell mai l'havia sentit amb res semblat a una riallada, ni tan sols l'havia vist somriure.

—No t'havia vist des de la Nit de les Flames —va dir ella—. Què et porta aquí sota? Aquest és un territori perillós, fins i tot per als Ravals.

—Si és tan perillós —va contestar Jax—, per què estàs aquí?

La seva expressió es va tornar encara més ombrívola, si això era possible.

—Ja coneixes la resposta, Jax.

Ell coneixia la resposta, bastant bé; encara que només fos pels fils enroscant-se al voltant d'ella. Laranth Tarak era un Paladí Gris, una branca dels Paladins de Teepo, un grup marginat de l'Orde Jedi. El Consell havia censurat als Paladins de Teepo anys enrere per recolzar l'ús de desintegradors i altres armes juntament amb els sabres làser. En el millor dels casos, això havia estat vist com a extremista; en el pitjor dels casos, Teepo i els seus seguidors havien estat aïllats com a potencials adeptes del Costat Fosc.

Els Paladins Grisos sostenien punts de vista més radicals fins i tot. Mentre que els Teepos encara buscaven la unitat amb la Força, alguns d'ells arribant fins al punt de portar màscares o accessoris que tapessin els seus ulls en combat per maximitzar la seva connexió amb ella, l'argument dels Grisos era que l'Orde Jedi havia acabat depenent massa d'ella en certs aspectes. Admetien que un Jedi no podia ser més independent de la Força que de l'aliment o de l'aire; no obstant això, havien desenvolupat habilitats i tècniques que no utilitzaven els seus aspectes "més vistosos". Evitaven l'ús del sabre làser completament, escollint en el seu lloc confiar en la destresa amb desintegradors i altres formes de combat, tant armat com desarmat. Es van convertir en experts en diverses formes d'arts marcials com el teräs käsi, així com en armament exotèric com el llançador de discos sallisià i els escuradents giratoris, en comptes de confiar en la velocitat i la gimnàstica augmentades per la Força. No estaven en contra del concepte de la Força; simplement sostenien que les habilitats havien de ser desenvolupades per poder utilitzar-les amb la mínima dependència sobre ella.

La majoria dels Jedi havia considerat que això era heterodox, així com un sense sentit. Ja que la Força embolicava a totes les criatures, era impossible, argumentaven, que existís qualsevol situació en la qual l'habilitat d'actuar independentment d'ella pogués ser necessària. Així i tot, irònicament, aquesta mateixa situació s'havia fet realitat, i els pocs Jedi supervivents que havien propugnat la filosofia dels Paladins Grisos tenien avantatge en aquest nou món.

Els Grisos eren també bastant més militaristes que els Teepos, o fins i tot que els Jedi tradicionals. Havien lluitat contra els soldats d'assalt durant la Purga, però els pocs que van sobreviure no s'havien permès tornar-se trencats i desmoralitzats com havien fet tants de l'Orde. No obstant això, segons les estimacions més generoses, no quedaven més d'un parell de dotzenes, havien ajudat a organitzar Fuetada i havien treballat incansablement per resistir el jou de l'Emperador, sense importar com de desesperada que semblés la lluita.

Laranth Tarak va estar sempre en el front d'aquestes lluites. Jax l'havia conegut no gaire després de la seva pròpia fugida pels pèls del Temple en flames i de la matança. Després de la seva involuntària participació en l'horror d'aquella nit, Jax no havia sentit parlar molt de la Laranth. Va assumir que havia romàs oculta mentre es guarien les seves ferides. La va estudiar, i va poder veure la llum fluctuant reflectint-se en la llustrosa superfície de teixit cicatritzat en el seu coll i la seva galta esquerra. La cicatriu i la mutilació podia haver estat tractada si hagués tingut accés a un tanc de bacta... però trobar un allà baix era gairebé tan probable com trobar el camí al balneari privat de l'Emperador.

—Llavors —va dir ella—, què és el que et té tan nerviós?

—És tan obvi? Massa per a la meva cara de sàbacc.

Ella esbufegà.

—Tens la Força al teu voltant bullint com la sopa de pletik.

Ell li va parlar sobre la mort del Mestre Piell, i sobre la seva última petició. Encara que el color i el codi escollit per la Laranth era el dels Grisos, els fils que l'embolicaven eren molt rares vegades quelcom proper en aquest tranquil i calmat matís. Generalment anaven del taronja càlid roent ardent, i algunes vegades, quan era consumida per la còlera, semblava estar embolicada en un blanc candent capoll de larva. Tal era la passió amb la qual vivia Laranth, una passió que Jax envejava algunes vegades. Encara que era incapaç de veure els fils que li embolicaven a si mateix, estava segur que no cremaven tant com els de ella.

Mentre ella li escoltava, Jax va poder veure els seus fils resplendint, gairebé massa brillants per mirar-los directament.

Li havia dit a Nick Rostu que aquesta tasca era només per a ell. Això no era del tot cert; Jax no estava prou boig per pensar que podia complir l'última petició del Mestre Piell sense ajuda. Però aquest era un assumpte Jedi, i, per molt blasfema que ella pogués haver estat considerada per alguns membres de l'Orde, Laranth Tarak era una Jedi. Jax confiava en ella com confiava en altres pocs i ella era millor en una baralla que altres cinc guerrers qualssevol que conegués.

Li va informar ràpidament mentre sortien de l'àrea industrialitzada, de tornada a la millor il·luminada i lleugerament més segura Avinguda Amtor. Ella va escoltar sense fer preguntes fins que va haver acabat, llavors preguntà:

—Alguna idea d'on començar a buscar?

—No. Segons Rostu, l’androide va desaparèixer poc després de la Purga, i tot el que sabia el Mestre Piell era que està en algun lloc del Sector de Yaam.

—Si encara funciona. Poden haver-li esborrat la memòria, o va poder haver estat canibalitzat per aconseguir peces de recanvi a hores d'ara.

—Hem d'operar assumint que encara està d'una peça i funcional. Però tens raó, si està en algun lloc dels Ravals, això podria canviar molt ràpid. Necessitem informació... necessitem parlar amb algú que sàpiga què està ocorrent en cada cantonada fosca i forat de mala mort d'aquest sector. Algú per qui la privadesa i la propietat manquin de sentit. Algú que comercia amb la vida com si fos mercaderia.

—Ah —va dir Laranth—. Rokko el Hutt.

Següent