Crepuscle Jedi (XI)

Anterior

11

—Bé —va dir I-5, mentre ell i Den sortien de la terminal d'autobusos lliscants—, podria ser pitjor.

L’androide i el sullustà estaven parats en una balconada tres pisos sobre un dels carrers principals dels Ravals PouNegre. Fins i tot en aquesta altura la pudor de les deixalles orgàniques, els contaminants industrials, i —sent l'hora del sopar— la barreja de diverses espècies cuinant a l'aire lliure era notori. El constant ocàs crepuscular semblava mantenir-ho tot en un temps suspès, com si estiguessin atrapats en alguna dimensió infernal. Podien sentir botzines, imprecacions, crits de por, fragments de música, trossos de converses en una plètora de llengües, el brunzit doppler de repulsors mal ajustats mentre els vehicles passaven com una exhalació, tot unit en una barreja d'hostilitat i desesperació. Mirés on mirés Den, veia pampalluguejants cartells de fòsfor anunciant lúbriques emocions. Els productes químics de l'aire li irritaven els ulls. Es va alegrar d'haver-se deshabituat a l'ús de col·liris reductors de llum, doncs haurien exacerbat la irritació. De totes maneres, gairebé mai els necessitava en els nivells inferiors.

Va sentir la sobtada pressió d'una mà en la seva espatlla. O més aviat un peu, s’adonà, quan es va donar la volta per veure a un dug al seu costat.

—Píndoles letals? —Va clacar el caminant manual—. Pols de somnis? Brillestim? Qualsevol cosa que vulguis, la tinc —va donar una estirada a les butxaques de la seva armilla amb les seves destres falanges—. Màxima qualitat assegurada, cap additiu— Va saltar cap enrere amb un crit de por quan un ràpid raig làser de l'índex esquerre d'I-5 va impactar en l'empedrat enfront d'ell, llavors es va donar la volta i es va allunyar meitat corrent, meitat botant.

Den va mirar a I-5.

—Com podria ser això possiblement pitjor?

—Podria haver estat infectat de crosta putrefacta —va dir l’androide, referint-se a una malaltia altament contagiosa que afectava principalment a dugs, ithorians i sullustans. Den va decidir no dignificar això amb una resposta, encara que havia d'admetre que era una possibilitat inquietant. No tan remota, tampoc; després de tot, era ben sabut que les malalties que havien estat eradicades feia molt temps entre les classes més adinerades encara podrien afectar en els nivells inferiors. I no seria irònic escapar amb la seva salut intacta de Drongar, un dels planetes més nocius de la galàxia, només per caure contagiat d'alguna bestiola a Coruscant?

Va sospirar.

—No importa, estem aquí, vius i sans, de moment. Ara trobem alguns crèdits i un refugi, aviat. Aquest és un barri en el qual no vull estar després de fosquejar —El Sector de Yaam estava en una zona horària anterior a la del Sector Zi-Kree, i per tant el sol encara no s'havia posat, no és que un pogués distingir-ho fàcilment. No obstant això, hi havia més llums encenent-se, quan més béns i mercaderies de dubtós sabor, i fins i tot més dubtosa higiene, van començar a ser anunciats pels amos de les botigues i els mercaders de carrer. S'estava tornant més clar en lloc de més fosc mentre s'acostava la nit, però fins a on li importava a ell, aquesta era una ironia millor agraïda de portes cap a dins.

I-5 es va dirigir cap a un tub de descens.

—Ei —va dir en Den, corrent darrere d'ell i agafant el seu braç—. Aquest et baixarà al carrer.

—Ho sé —va contestar l’androide, deixant-se anar de l'agafada del seu amic i continuant cap al tub.

Den li va mirar fixament.

—Llavors per què hi vas?

—M'agrada la vida nocturna —va contestar I-5 mentre entrava en el tub. El camp repulsor li va fer descendir ràpidament.

Den va gemegar. Un humà que estava a prop li va mirar. Den el va analitzar ràpidament de cua d'ull, la seva visió perifèrica era millor que la visió frontal de moltes espècies. El pèl de l'humà estava tenyit d'un magenta fosc i electrostàticament carregat, elevant-se uns bons deu centímetres per sobre del seu crani i els seus braços musculosos estaven decorats amb rates resplendents. Un anunci-esfera flotant emetent intermitentment les paraules MEMBRE D'UNA BANDA en lletres vermelles, amb una fletxa assenyalant-li, hauria estat més subtil.

Per a Den, aquest era el tipus de ser que portava la vida de "vida nocturna", normalment amb gran gaubança i experiència. El sullustà va començar a caminar cap al tub de descens pel qual s'havia anat I-5.

L'humà no li va seguir, per al seu alleujament. El camp va baixar a Den amb delicadesa però ràpidament cap al carrer.

Humans, va pensar. Vagis on vagis, humans. I humanoides. Era interessant que la selecció natural hagués afavorit la forma alçada, bípeda en la qual empaquetar intel·ligència en tants mons diferents. El propi Den era un exemple d'això. Una de les coses que més li desagradaven sobre els humans era que tots ells semblaven atribuir-se satisfets el mèrit d'això, com si haguessin estat pioners en tot l'assumpte.

Va sortir del tub de duracer, momentàniament esbalaït en les seves divagacions sobre els humans, i va estar a punt de ser atropellat per un kubaz muntat en un patinet. El petit transport monoplaça feia honor al seu nom mentre el seu conductor de nas llarg el feia maniobrar a través de la multitud. Den esperava sincerament que el menja insectes ensopegués amb un toll d'oli que els sensors giroscòpics del patí no poguessin compensar prou ràpid.

Va buscar a I-5, i es va adonar que tenia un problema. Mentre els sullustans no eren tan petits com els jawes o els chadra-fan, tampoc eren exactament capaços d'escopir-li a un wookiee en un ull. Den només els hi arribava a la cintura a la majoria d'espècies conegudes, la qual cosa significava que les seves probabilitats d'albirar a I-5 certament eren escasses.

No podia creure que l’androide l’hagués deixat enrere. Just quan pensava en això, un braç metàl·lic es va estendre entre un quara i un duros i va agafar el seu coll, traient-lo de la multitud i col·locant-li al costat d'un edifici.

—Em trobaves a faltar? —va preguntar l’androide.

—Dóna'm un desintegrador i no ho faré la propera vegada. Què...?

—Estem esperant a algú.

—Algú especialment, o simplement ens sentim sols?

—Jo sí —va murmurar I-5, just prou fort perquè Den ho escoltés. El reporter va somriure. No estava segur de quina combinació peculiar de circuits havia donat com a resultat l'aspecte sarcàstic de la personalitat d'I-5, però mai deixava de divertir-li.

—Sigues bo amb mi —li va advertir a l’androide—. Qui és el teu amo?

I-5 li va dedicar una mirada que va fer que Den agraís que els làsers de l’androide estiguessin en els seus dits en lloc d'en els seus fotoreceptors. Un recordatori burleta del suposat estatus de propietat d'I-5 sempre era una manera segura de fer que es comportés. Lorn Pavan li havia considerat un igual, no un tros d'equip que podia parlar. Segons l’androide, Lorn havia rescatat a I-5 de les atencions no tan tendres d'una família de nens rics i acaronats als quals els hi agradava ordenar a les seves "joguines" que saltessin des de la teulada i apostaven sobre quins acabarien sent deixalles de metall. Han d'haver tingut una bona quantitat de droides d'aquesta forma, va pensar el sullustà. Durant la seva estada a Coruscant l’androide i el corellià havien estat un equip, ajudant i incitant el flux d'informació del mercat negre i gris a través de diversos canals del submón. Havien portat una vida decent, segons I-5, fins que havien adquirit cert holocró neimoidià i s'havien assabentat massa tard que les apostes s'havien tornat sobtadament molt més altes del que ells estaven acostumats.

I-5 mai havia continuat molt més allà d'aquest punt, però Den havia reunit força informació, tant de coses que l’androide havia dit sense voler durant les seves converses, i d'usar el seu nas de reporter per ensumar trossets aquí i allà en l’HoloNet, per saber que havien estat l'objectiu d'un expert assassí; una amenaça fosca que s'havia correspost amb una figura de govern situada en una posició extremadament alta. Den s'havia preguntat sovint quines dades contenia l’holocró. Devien haver estat sucosos trossets d'informació, certament, per garantir el camí sagnant que l'assassí havia deixat a través dels estrets carrers en la seva cerca. Aparentment el Corredor Carmesí mai havia merescut més el seu nom.

Un dels interminables vianants passatgers es va detenir davant d'ells. Era un bothan, se n’adonà Den amb una petita punxada de cautela. Havia sentit dir que un bothan podia descobrir més sortides de qualsevol situació donada que un ordinador de navegació sobrealimentat. Eren mestres de l'ambigüitat i la política, sempre treballant des de tots els angles.

Aquest no va dir res; merament va passar un petit xip de dades des de la seva fosca mà peluda a la brillant i polida d'I-5.

—El pagament? —va preguntar el bothan en veu baixa.

—Ha estat dipositat en el teu compte —va contestar I-5.

El bothan li va dedicar una lleu inclinació i es va fondre de nou amb la multitud passatgera.

Den va mirar a l’androide.

—Què ha estat dipositat en el seu compte?

—Va ser un arranjament realitzat fa mesos —els fons es guardaven amb aquest propòsit en exclusiva.

Den li va mirar un moment amb ira, però va decidir deixar passar el tema. El que estava fet, fet estava; sabia com d'important que era per a I-5 trobar al fill d’en Lorn.

Estava de puntetes, intentant veure el xip en el palmell metàl·lic de l’androide.

—Entenc que això ens dirà on s'amaga el vell Jax?

I-5 va tancar la seva mà.

—No directament —va contestar—. Però farà el segon millor.

—I això seria...?

—Em permetrà rastrejar-li a través del seu ús de la Força.

Den semblava escèptic.

—Segons ho he sentit sempre, no pots mesurar, detectar, o calcular la Força, més del que pots agafar un arc de Sant Martí o ensenyar modals en la taula a un wookiee.

—Tens raó, la Força, encara que evidentment és penetrant, és no obstant això impossible de quantificar. Els midiclorians poden mesurar-se, però la pròpia Força no pot ser avaluada en termes de coulombs, juliols o gauss. No és ni ona ni partícula; és única.

—Ets un banc de dades errant, ho saps? Vés al punt important.

—Cap instrument conegut pot sentir o rastrejar l'ús de la Força —va dir I-5, amb l'indici més lleu de molèstia en la seva veu—. Però s'ha demostrat que un ser sensible usant-la exhibeix un patró ben definit d'ones cerebrals. I les ones cerebrals poden ser sentides. I rastrejades, dins d'una distància limitada.

—Justa la fusta! Com de limitada?

I-5 semblava una mica desconcertat.

—Vint metres o menys.

Havien estat caminant per la via pública mentre parlaven; en aquest moment Den es va detenir tan abruptament que un ho'din que anava darrere va haver de fer un pas a un costat del sullustà per evitar ensopegar. Den ni tan sols es va adonar; només mirava fixament a l’androide.

—Vint metres o menys?

—O una mica més, en alguns casos...

—Vint metres o menys —va repetir Den—. I ha d'estar usant la Força abans de poder estar en aquest estat d'ones mentals. M'equivoco?

—No com a tal, no, però...

Den va començar a riure's. No podia evitar-ho. Es va asseure en el passeig amb les cames creuades i va riure fins que les llàgrimes van omplir els seus enormes ulls. La munió passatgera no li va prestar la menor atenció, tret d’alguns benefactors de diverses espècies que van deixar caure centicrèdits en la seva falda.

Finalment va poder controlar-se a si mateix. Es va posar dempeus i va mirar a I-5, qui havia romàs immòbil i en silenci tot el temps.

—Està bé —va dir—. Suficient —va estendre la mà—. Dóna-me’l.

L’androide va deixar caure el xip a la mà d’en Den amb una mansuetud poc característica. Den el va deixar caure al paviment i el va aixafar sota el taló de la seva bota. Els fotoreceptors d'I-5 es van tornar més brillants, l'equivalent d'una mirada de sorpresa humana, però no va dir res.

—Anem —va dir en Den—. Vaig a fer el que hauria d'haver fet al moment que vam arribar aquí.

I-5 va fer el seu gest equivalent d'alçar una cella; Den mai estava realment segur de com ho aconseguia, però l'escepticisme sempre sortia alt i clar.

—Sí? —va preguntar l’androide amablement—. I què és?

—Trobar a Jax Pavan —va dir Den—. A la meva manera.

Següent