Crepuscle Jedi (XIV)

Anterior

14

Rhinann va realitzar la recerca del Jedi Jax Pavan amb la mateixa meticulosa cura que un elomin posava en qualsevol projecte. Va encarregar als infodroides que s'introduïssin en la dataesfera i registressin de dalt a baix els gairebé il·limitats bancs de memòria virtuals de l’HoloNet buscant qualsevol byte d'informació sobre la seva presa. Va autoritzar a hackers perquè revisessin la xarxa de seguretat planetària buscant registres d'un humà corresponents a la descripció física de Pavan treta dels registres del Temple. Va afegir múltiples factors als paràmetres de cerca: falta d'ocupació prèvia, registres de crèdit, transaccions tant legals com il·legals, i tants altres punts com va poder imaginar. Finalment, va enviar operatius, tant encoberts com al descobert, així com droides de recerca en miniatura —bàsicament diminutes càmeres voladores capaces d'escanejar dotzenes de quilòmetres quadrats en qüestió d'hores— en aquella àrea de l’ecumenòpolis en la qual Lord Vader havia dit que podia trobar-se el Jedi: el Sector 1I4F.

Malgrat com d'exhaustius que eren aquests esforços, ell era molt conscient que amb prou feines estava esgarrapant la superfície. El nombre de llocs on Pavan podia haver-se amagat a Coruscant, fins i tot si es restringia a un sector, era pràcticament il·limitat, assumint que encara estigués al planeta.

Només tenia la seguretat de Vader com a raó per creure que ho estava, i totes les raons per pensar que no.

Era obvi, no obstant això, que la confiança del Senyor del Sith procedia de la Força. Rhinann havia sentit que era possible per a un Jedi detectar a un altre usuari de la Força. Si un tan expert en la Força deia que un Jedi podia trobar-se en cert lloc, llavors era gairebé una certesa que ell o ella es trobaria allà. Rhinann va sacsejar els seus circells del coll sorprès per això. Si ell mateix hagués tingut el més mínim pressentiment que Darth Vader estava interessat en la seva localització, hauria escapat dels sistemes del Nucli prou ràpid com per deixar darrere seu un deixant d'ions cremant. La seva esperança era que el sentit d’autoconservació de Pavan no estigués tan altament desenvolupat com el de la majoria d'éssers. Aquest era un tret que havia percebut en molts humans: un estúpid coratge gairebé suïcida que sovint els impel·lia a romandre en situacions de les quals la majoria d'éssers racionals haurien sortit corrent i cridant feia molt temps.

Els resultats inicials de les indagacions en la dataesfera no eren encoratjadors. Hi havia moltíssims humans registrats amb el nom Jax Pavan, tant homes com femelles. Les femelles podien ser descartades, òbviament, tret que Pavan hagués triat realitzar-se una cirurgia de canvi de gènere. Després d'alguna reflexió, Rhinann va decidir ignorar aquesta possibilitat de moment. Però no hi havia cap connexió que pogués trobar entre la resta de llista i el Jedi que buscava.

Rhinann va exhalar amb força suficient per fer vibrar els seus ullals nasals, produint un refilet de profunda frustració. Amb tota probabilitat Pavan havia usat un hacker per eliminar qualsevol connexió entre ell i l'Orde. Va clavar la mirada en l’holoprojector. Hi havia aproximadament 582,797,754 homes humans anomenats Jax Pavan a Coruscant en aquest moment. Els nombres van parpellejar en realitzar un petit ajust fins i tot mentre observava, reflectint morts, naixements, arribades, partides, i altres variables estadístiques.

Maleïts humans, va pensar. Aquest era el problema. Si hagués estat buscant un falleen o un neimoidià, o fins i tot un de la seva pròpia raça, les dades no serien tan aclaparadores. Però pràcticament en qualsevol lloc on anessis, semblava que els humans sobrepassaven en nombre a cadascuna de les altres espècies per un marge ridícul.

Fins i tot quan va excloure a la resta de població i es va centrar solament en el Sector de Yaam, els resultats no van ser encoratjadors: 8,674 Jax Pavans. Era un nom mitjanament comú entre els corellians.

Grunyí una altra vegada. D'acord, la tasca no era fàcil. Havia sabut que no ho seria. Es va obligar a calmar-se. La salvació jeia en la metodologia. Havia d'haver-hi una forma de ventar la palla. Però com? Si Pavan havia esborrat el seu passat i havia construït un de fals, no hi havia forma de connectar-li amb els Jedi, i per tant no hi havia forma de trobar-li.

Si fos capaç de rastrejar a Pavan a través de la Força... Però això, sabia Rhinann, era completament impossible. Què fer? Si Pavan no era portat davant Lord Vader en un breu termini, Vader s'encarregaria, Rhinann es va estremir. Ni tan sols podia començar a especular sobre les tortures que la ment del Lord Sith podria concebre.

Hi havia una última cosa que podia intentar. Immenses quantitats de dades, personals i d'un altre tipus, havien estat confiscades del Temple immediatament després de la Purga, fins i tot els registres gairebé complets del genoma. Contenint l'alè, Rhinann va programar una cerca de les signatures d'ADN. Semblava un esforç fútil, perquè cap hacker que valgués un decicrèdit oblidaria falsificar també aquests registres. Però en aquestes altures estava desesperat. Quan la cerca va resultar negativa, com havia sabut que seria, va sentir un moment d'autèntica desesperació. A més de la por davant qualsevol represàlia que Lord Vader pogués infligir-li, el seu patrimoni, tant cultural com biològic, exigia que tingués èxit. Aquesta classe de recerca meticulosa era exactament el tipus de cosa en la qual se suposava que ell i els la seva classe sobresortien. Però semblava que totes les habilitats i trucs que tenia a la seva disposició eren inútils en aquest cas.

Desesperadament, va expandir els paràmetres de recerca, buscant qualsevol connexió que pogués resultar profitosa. Algú que possiblement podria haver estat associat, o en contacte, amb un Jedi, no importava com de tènue. Tal recerca indisciplinada va enviar oscil·lacions d'ansietat onejant a través de la seva medul·la espinal; no obstant això, va sentir que no tenia una altra opció.

Una suau xiuletada de la unitat va indicar un descobriment. Rhinann va desplegar la informació i va estudiar l'informe.

Era un holo recent de diversos soldats de les tropes d'assalt sent emboscats per dos homes en un petit resibloc en el Sector 1I4F. Rhinann va sentir una esgarrifança d'excitació pujant per la seva columna vertebral. La major part de l'incident havia estat captat per les càmeres de seguretat de l'edifici. Només havien captat un ràpid flaix d'una cara, però l'ordinador havia establert la identificació amb una probabilitat del 74 per cent.

El Major Nick Rostu, anteriorment de l'Exèrcit Imperial, ara era un assassí buscat.

La identitat de l'altre home no estava clara, però tenint en compte que apareixia en diverses imatges esgrimint un sabre làser, Rhinann es va sentir mitjanament segur a assumir que era un Jedi.

La seva acreditació de seguretat va fer que descobrir la identitat dels inquilins del resibloc fos una tasca simple. Per a la seva sorpresa, va trobar que un Jax Pavan es trobava entre ells.

Volia el Jedi ser trobat?

Naturalment que no, s’adonà Rhinann després de pensar-ho un moment. Donat el nombre de Jax Pavan només en aquesta àrea, i atès que el Jedi no tenia raó per creure que estigués sent buscat en particular, òbviament no havia vist raó per camuflar la seva identitat. Després de tot, era a Coruscant, amb la població més densa de qualsevol món de la galàxia coneguda.

Va notar, sense gran sorpresa, que Pavan s'havia marxat del seu diminut lloc de residència. Potser s'havia amagat de moment, creient confortablement que seria indetectable, un humà entre incomptables altres. I sens dubte estava segur que la seva connexió amb la Força li alertaria de qualsevol perill imminent. Potser ho faria, si Rhinann era prou ximple per llançar-se sobre ell directament.

Però hi havia una altra forma.

Rhinann es va reclinar satisfet. Era un bon començament. Trobaria a Pavan, més ràpid que tard.

Lord Vader estaria complagut.

***

Nick Rostu no havia tornat immediatament als seus llocs de sempre en el Sector Zi-Kree. Després dels esdeveniments de les passades quaranta-vuit hores estàndard, havia sentit que se li devia una mica de temps de relax, i hi havia escoltat considerables lloances sobre Tangor Square i els entreteniments que trobarien dins. No estava particularment interessat en les diverses activitats que tenien lloc darrere de la majoria de les portes tancades, però l'àrea tenia un saló de shronker.

El saló estava mitjanament animat; va haver-hi cinc esferes, totes elles en ús. Nick va demanar una gerra gran de cervesa d’Alderaan i la va beure a xarrups mentre veia el joc més proper. Era entre un quarren i un yevethà. Això era lleugerament sorprenent en si mateix, ja que els yevethans tendien a considerar a altres espècies com escassament dignes de la seva atenció. Potser aquest era una mica més liberal. Per descomptat, el fet que estigués fotent una pallissa a l’escamós cul del quarren en el joc probablement li ajudava a mantenir un estat d'ànim agradable.

No va portar molt temps que el quarren fos derrotat. El taciturn Cap de Calamar va tornar a la barra, i el yevethà va mirar a Nick.

—Vols jugar? —va clacar.

—Ho intentaré —Nick es va aproximar al tauler de comandaments que el quarren acaba de deixar vacant.

—Configuració? —va preguntar el yevethà.

—Bespin Ardent.

Les regles del joc eren mitjanament simples. Dins de l’holosfera hi havia una imatge estilitzada d'un sistema solar; en iniciar el joc, els jugadors podien escollir disposicions basades en sistemes coneguts, o podien crear les seves. Hi havia quatre tipus de mons: gegants gasosos, mons bessons, planetes, i llunes. Al centre de l'esfera estava l'estel primari. Cada jugador controlava un cometa, el qual era l'únic objecte en el joc que podia canviar de curs.

El joc començava amb els planetes en òrbites establertes. Hi havia diverses configuracions diferents, amb l'escenari "Bespin Ardent" considerat generalment el més difícil. L'objectiu del joc era utilitzar el cometa per impactar a diversos mons, i ser el primer a enviar-los girant cap a l'estel del sistema.

Nick va entrellaçar els seus dits i va fer cruixir els seus artells. Es va encongir d'espatlles, afluixant el coll i els músculs de les espatlles, llavors es reacomodà en una posició relaxada davant de la palanca de control. El yevethà observava, els seus ulls negres tan inexpressius com pedres.

Nick va alinear el seu estel i va realitzar el seu primer tret. Va copejar a un dels planetes, rebotant cap a les regions més exteriors mentre el planeta se sortia del plànol, adoptant una òrbita el·líptica.

Cadascun dels mons tenia propietats diferents. Els gegants gasosos eren voluminosos, i per tant posseïen major inèrcia; un impacte directe només els desviaria lleugerament. Un Bespin Ardent orbitava extremadament prop del sol primari, girant al seu al voltant més ràpid que els altres, fent que fos més difícil enviar a un món allunyat del centre rebotant cap a un fogós final, mentre que un Bespin Fred, orbitant a les regions exteriors del sistema, tendia a interceptar els estels i a protegir els planetes interiors. Els mons binaris, orbitant al voltant d'un baricentre, podien ser separats per un tret adequadament orientat, i qualsevol dels dos o tots dos queien en el pou de gravetat del sol primari. Els planetes comuns no presentaven cap repte en particular, mentre que les llunes eren les més petites i més difícils de copejar; també tenien una tendència a ser capturades pels altres planetes. Normalment era una lluna l'última a ser incinerada, donant el joc per finalitzat.

Aviat va quedar clar per a Nick que el seu adversari era molt destre en el shronker. Igual de clar va quedar per a tots dos que Nick era millor.

El joc va atreure gradualment l'atenció dels altres clients, en part a causa de la virtuosa manera de jugar tant de Nick com del yevethà, i en part per la marcada diferència en les seves actituds. Nick tenia una actitud casual i estava relaxat; després d'una altra gerra de cervesa estava sent gairebé loquaç. Va elogiar al seu adversari pels trets particularment ben col·locats i va desacreditar modestament les seves pròpies habilitats, encara que estava clar pels qui observaven que ell era el millor jugador.

El yevethà no va dir res durant tot el joc, però la seva expressió es va anar tornant cada vegada més atenta, o això va assumir Nick; la fisonomia esquelètica de l'alienígena estava prou a prop de considerar-se humanoide per tenir un llenguatge corporal similar. Es deia que els yevethans eren ràpids aprenents. Aquest ha hagut de quedar-se en òrbita quan es va repartir aquesta habilitat en particular, va meditar Nick. El joc del yevethà va millorar una mica cap al final, però per llavors era poc i massa tard. L'últim orbe —un món verd i blau— va anar donant tombs per la pronunciada pendent de l'espai-temps cap a l'infern del seu centre.

El yevethà va romandre immòbil. La sala va quedar en silenci. I Nick estava borratxo, per la qual cosa va envoltar la ja buida holosfera, i va estendre la seva mà dreta mentre deia:

—Escolta, excel·lent partida, gairebé has...

El yevethà es va moure ràpid; Nick amb prou feines va tenir temps d'apartar el braç quan la cadavèrica urpa esquerra de la criatura va sortir disparada de la seva funda de pell. Nick tenia el seu desintegrador a la mà i apuntat cap al yevethà abans que aquest pogués retreure la seva urpa.

—Tranquil —va dir ell, bellugant el dit índex de la seva mà lliure cap a l'altre.

—Llot putrefacte —va xiuxiuar el yevethà. Va seguir associant a Nick amb altres objectes desagradables, sent l'ofensiva mínima el resultat d'un improbable enllaç romàntic entre un hutt i un wookiee.

—Generalment no és una bona idea insultar al tipus que té el desintegrador —li va dir Nick. Però abans que pogués afegir res més, va sentir la sensació inconfusible del canó d'un llançaprojectils pressionat en la seva esquena. Una veu darrere d'ell va dir:

—I sempre és bona idea mantenir l'esquena contra la paret en un lloc com aquest.

Nick va pensar que la veu sonava humana. Aquest va ser l'últim pensament que va tenir durant algun temps.

Següent