Crepuscle Jedi (XXXV)

Anterior

35

Pel que Den sabia, tots els altres en aquest petit grup havien perdut el cap. Fins i tot I-5. Especialment I-5.

Estava utilitzant tot el seu autocontrol per evitar cridar-li a l’androide, Estàs boig? No content amb trobar al Jedi Pavan, ara ell —i, per extensió, Den— estaven embarcats en una recerca sense sentit d'un altre androide. Era de bojos; i evidentment I-5 encara no tenia intenció de deixar a Pavan, si bé el Jedi havia demostrat repetidament que no estava interessat en l'ajuda de l’androide.

Den ja havia tingut suficient. Havia intentat ser un bon amic. Havia intentat ser solidari amb la recerca d'I-5, si bé en privat havia considerat que ratllava en l'obsessió. Havia intentat no estar gelós per la devoció de l’androide cap al fill de Lorn Pavan, si bé considerava que li havien deixat de costat, havien ignorat els seus sentiments i desatès els seus advertiments. Havia intentat tenir una ment oberta sobre Jax Pavan, havia intentat creure que hi havia una persona decent enterrada en alguna part sota tot aquest mopak de formalisme Jedi.

I on li havia portat el tractar de ser amable? A una ronyosa nau corelliana de contrabandistes, camí de què sap on... i, la qual cosa és més, perseguint una nau que semblava poder fer que mengessin pols còsmica sense ni tan sols encendre l’hipermotor. Afrontem-ho, es va dir Den a si mateix, aquest bot no va a guanyar cap trofeu de velocitat interestel·lar en les properes dates. De fet, dubtava que pogués arribar en tercer lloc en una carrera de Beines de Tatooine.

Amb tot, era difícil veure com les coses podrien posar-se pitjor.

—Es dirigeix al Districte de les Fàbriques —va anunciar Nick Rostu.

És pitjor, va pensar en Den.

El Districte de les Fàbriques, localitzat en el costat oposat a Ciutat Imperial, tenia la reputació de ser el lloc més perillós de Coruscant: un escenari de malson d'estructures derruïdes, freqüentades dia i nit per membres involucionats de diverses espècies, subterranis retardats, caníbals usant tecnologia gairebé primitiva, bèsties que caçaven en rajades, i ... possiblement el pitjor de tot, si fins i tot una fracció de les històries que havia sentit era certa: droides ferals.

—No podem anar allà —va dir ell.

Ningú va contestar. El Ranger Llunyà va començar a descendir, deixant enrere el cel nocturn.

Seria diferent si estigués seguint una història. Si hagués estat seguint el rastre d'una bona pista, sens dubte hauria estat guiant al grup, o almenys en algun punt intermedi. Però havia après anys enrere que era una insensatesa arriscar la seva pell favorita si les apostes no estaven al seu favor. I seguir a un androide, el qual tal vegada portava informació valuosa que podria ser d'ajuda per a una rebel·lió que ni tan sols s'havia format completament encara, li semblava la més arriscada de les apostes arriscades. No podria vendre aquesta història.

—Escolteu-me —va dir Den—. Si a algú li segueixen funcionant les funcions cerebrals superiors, penseu en això. Per què estem fent això?

El silenci va continuar. Llavors algú digué:

—Haig de complir l'última petició del meu Mestre —va dir Pavan—. No us he demanat que vingueu. Excepte a Laranth.

—Bé, no recordo haver-me ofert voluntari —va dir Den—. I especialment no recordo voler anar a una part de Coruscant que deixaria blancs de por a la Guàrdia Roja.

—No pot ser tan dolent —va dir Jax Pavan.

Den li va mirar.

—Saps com se’n diria si una tribu de noghri es mudés allà? Aburgesament.

—Estic d'acord amb Den —va dir la Laranth—. Comprenc el teu jurament de venjar a Even Piell, Jax. Però si ell estigués aquí, seria el primer a dir-te que no arrisquessis la teva vida.

—Llavors és una sort que no estigui aquí.

Ningú va contestar a això. Den es va quedar mirant melancòlicament a través de la finestreta, observant com la nau anava aproximant-se a la desolació.

—Damunt de tot la resta, estan els droides salvatges —va dir ell—. Algú ha pensat en ells?

Laranth va contestar.

—Poden ser apòcrifs...

—Esperem —va remugar Den. Suposadament els droides, que eren en la seva major part unitats de construcció i de demolició, havien quedat enrere quan l'àrea va ser abandonada. La història era que havien acabat malament; ningú estava segur de com. La teoria més popular era una espècie de cuc o virus que havia alterat la seva programació central i havia convertit els droides en assassins.

Rostu va alçar un braç i va prémer alguns interruptors. Den va sentir que el seu estómac s'activava en resposta, juntament amb el tren d'aterratge de la nau. Un moment després el Ranger Llunyà va aterrar, i Rostu va apagar els motors secundaris.

—Esperem no descobrir per nosaltres mateixos quanta veritat hi ha en les històries —va dir ell. Va mirar través de la mampara de la cabina—. Aquí està la seva nau, però on estan ells?

—Una pregunta millor, per què estan aquí per començar? —va dir Jax.

—I una pregunta encara millor, per què ho estem nosaltres? —va afegir Den.

Rostu va fer descendir la rampa. La van baixar cautelosament, els dos Jedi primer, després Rostu i I-5 flanquejant a Den, el qual era l'únic desarmat. Per descomptat.

Els edificis estaven a les fosques, formes geomètriques cúbiques sota la llum leprosa de les llunes. Centax II s'alçaria aviat, i la seva lluentor combinada faria que el paisatge fos gairebé tan brillant com el dia. Després de tot, va pensar en Den, no voldríem que els diversos monstres tinguessin algun problema a trobar-nos, veritat?

—He tornat a captar l'olor del falleen —va dir I-5—. Per aquí —es va dirigir cap a una entrada oberta en un dels edificis que era tan negre com el cor de Rokko. —A propòsit —va afegir—, no hauríem de quedar-nos-hi massa. Segons els meus sensors, tot aquest lloc està alimentat per un dels vells reactors d'ió-neutrí. Detecto alguna fuita de radiació de baix nivell.

Den va sacsejar el cap. Això segueix millorant.

***

Kaird estava entre Xízor i 10-4TO mentre avançaven a través de l'interior fosc del que una vegada havia estat una planta de manufactura de droides. Xízor aparentment coneixia el camí de memòria, perquè els va guiar a través d'un laberint de corredors, escales, i habitacions abans de detenir-se finalment. Estaven en una habitació petita, fredament il·luminada per la llum de la lluna a través d'un llardós conjunt de finestres. Kaird no va veure cap moviment en les ombres, i es va sentir lleugerament alleujat. La seva sensibilitat a la llum feia l'habitació més visible per a ell que per a qualsevol dels seus acompanyants. No semblava haver-hi una amenaça immediata, encara que se sentiria bastant millor si les seves mans no estiguessin emmanillades i la seva boca emmordassada.

El falleen va dir:

—Imagino que tens curiositat sobre per què he recorregut mig planeta per portar-te en aquest lloc abandonat, Kaird. És simple: volia que coneguessis a algú —va col·locar un canelobre portàtil en un prestatge i el va encendre. Kaird va mirar a Xízor; el Príncep somreia, i per una llarga experiència el nediji havia arribat a saber que aquest no era mai un bon senyal.

El Príncep es va tornar cap a 10-4TO i va dir:

—Desactiva't durant deu minuts.

Els fotoreceptors de l’androide es van apagar, i el seu cos es destensà lleugerament. Xízor va esperar un moment per assegurar-se que Ulls d'Insecte estava inert, i llavors li va llevar la mordassa a Kaird. Va fer un gest darrere del nediji.

—Estic segur que les presentacions no són necessàries —va dir.

Kaird, amb un sentit creixent de temor, es va tornar. Darrere d'ell, prop d'una paret i anteriorment ocult en una ombra espessa, hi havia un home. Un home que Kaird va reconèixer immediatament, malgrat la impossibilitat absoluta que estigués allà. Se’l va quedar mirant fixament en estat de xoc.

Era l’Underlord Dal Perhi.

Següent