CAPÍTOL 8
Ferus Olin sempre s'havia promès a si mateix tenir unes
vacances a l'aire fresc de la muntanya. Ara aquí hi era. Una cabanya a la
muntanya, un cel ple d'estrelles. Hauria d'estar agraït. Aprofitar el temps per
respirar, descansar, enfortir-se. Sí, hauria d'estar agraït, d'acord. Si no
estigués a punt de tornar-se rematadament boig.
Ferus va estirar una cama i després l'altra. La ferida
gairebé estava curada. El mareig cada vegada que es posava dret havia passat.
Cada dia se sentia més fort. Dona li havia portat medicines, bacta i polibiòtic
per a la seva ferida, així com herbes i tònics de la seva cultura muntanyenca.
Li havia portat menjar, massa menjar. Ella cuinava sopes, pans i rostits, i
sempre estava tractant de temptar-li. Hi havia menjat tanta sopa que els seus
globus oculars estaven surant. Ella li havia cuidat amb gran paciència i
amabilitat, i ell volia recompensar-la sortint d'aquí tan ràpid com pogués.
Ferus va grunyir suaument quan es va aixecar del seu
sofà-llit. Si romania molt temps en una posició, la seva cama s’engarrotava.
L'habitació era auxiliar, amb només una còmoda i un lloc
en el qual dormir. Estava fosc, tot i que era migdia.
Dona havia fabricat cortines de teixit blindat i les
havia mantingut estretament tancades.
Dona no creia en l'ornamentació. Passava els seus dies a
les muntanyes, reunint herbes i caçant, o realitzant el llarg viatge baixant la
muntanya fins al poble a per subministraments. Ferus no podia anar-hi, ni tan
sols podia ajudar-la a recollir llenya per al foc, perquè sortir a l'exterior
podria significar la mort. Ja portava una setmana atrapat en aquesta diminuta
cabana de pedra.
Era com estar de nou a la presó, sense la tortura. Això
si no tenies en compte la xerrada constant de Dona.
Allà no els hi arribaven moltes notícies d’Ussa. Estaven
tan aïllats que això trigava dies, i la connexió de l'HoloNet anava i venia. No
hi havia cap OmbraXarxa de notícies reals, només la informació controlada pels
imperials, així que no sabia el que era cert. Fins on sabia, Roan seguia a la
presó. No li agradava pensar en el que li estava passant allà. Però ho feia. En
tot moment.
Ferus va passar la mà sobre un sensor per obrir la pesada
cortina. Es va parar davant de la finestra que mirava cap a la vall. La va
obrir lleument per respirar l'aire gèlid. La neu era profunda en ple hivern, solcada
i esquitxada de blau per la llum rebotada des del cel. Allà estaven sobre la
línia dels arbres, envoltats de roques i barrancs. Els nadius arbres pinir
estaven més a baix, magnífics espècimens amb troncs drets estenent-se centenars
de metres en l'aire, perforant el cel amb les seves eriçades copes.
A la part baixa de la muntanya hi havia una petita
col·lecció d'habitatges que tot just eren un poble. Solia ser una població
minera en els vells temps. Quan el mineral es va esgotar, la gent se'n va anar.
Però alguns s'havien quedat, per alguna raó que Ferus no podia entendre. Els
hiverns eren durs, els estius breus. El poble més proper estava a una hora.
Massa aïllament per al seu gust. A ell li agradaven les
ciutats.
Que divertit, va meditar Ferus mirant al paisatge
hivernal. Com a Jedi, realment no havia sabut el que preferiria. Els Jedi no es
preocupaven per les preferències. Ells eren enviats aquí o allà. Agafaven una
línia espacial o un vaixell de càrrega abarrotat. Menjaven bon dinar o pixarelles.
Res d'això importava. L'únic que importava era la missió.
Li havia portat mesos i mesos com a ciutadà privat
descobrir que podia fer eleccions. Que podia preferir una cosa sobre una altra.
La ciutat al camp. El color blau al color vermell. Cada dia prenia milers de
decisions, i havia de pensar en cadascuna d'elles. Al principi, havia estat
exhaust i furiós. S'havia odiat a si mateix per la seva vacil·lació; solia ser
més decisiu. Hi havia conegut a Roan un matí en un tapcaf, quan Roan havia
esclatat en riallades per la llarga consideració d’en Ferus sobre si volia un
pastisset o una mena de panet. Roan havia llançat tots dos a la safata d’en
Ferus amb tan agradable bon humor que havien esmorzat junts i parlat fins al
dinar.
El record d’en Roan esclatant de riure va fer que el pit d’en
Ferus s’estrenyés. Després de deixar els Jedi, s'havia sentit com si el terra
desaparegués sota els seus peus. Hi havia vagat de planeta en planeta. Els Jedi
li havien donat crèdits suficients, contactes i ajuda per començar una nova
vida. Però aquelles coses pràctiques no l'havien ajudat amb el desconcert que
sentia.
Va ser Roan qui li havia salvat. Roan qui li havia
ensenyat el que significava tenir una llar. Quan Ferus va arribar amb la idea
del negoci, Roan havia venut tot el que tenia per finançar-lo. S'havien fet
socis de la mateixa manera que amics.
Ell i Roan havien fet un acord tan aviat com van prometre
lluitar contra l'Imperi: Si un d'ells era capaç d'escapar, no tornaria a per
l'altre. Hi havia promès això usant el mètode bellassà d'agafar les espatlles de
l'altre i mirar-se als ulls.
Ferus ho havia promès pel seu honor, i tot i així sabia
que trencaria aquesta promesa en un batec tan aviat com fos capaç. Cada dia
estava més fort. Cada dia que passava estava més a prop de marxar.
Va escoltar el grinyol de la porta a la seva esquena.
Instintivament la seva mà va anar cap al cinturó. Havien passat anys des que va
deixar als Jedi, i no podia desfer-se de l'hàbit d'arribar a un sabre làser que
ja no hi era.
—Què estàs fent? No pots parar-te davant de la finestra! —Dona
es va moure cap endavant ràpidament. Va moure una mà gruixuda i ampla sobre un
sensor i la cortina blindada es va tancar de cop—. Ja t'ho vaig dir, els
imperials estan enviant droides cercadors a tot arreu. Finalment els enviaran
fins i tot aquí, o abans d'això. —Dona llançà la seva trena gris, que li
arribava per la cintura, per sobre de l’espatlla i va anar d'un costat a un
altre de l'habitació, allisant una manta termal, movent una gerra d'aigua
d'aquí cap allà, ajustant la inclinació d'una pantalla de dades. Sempre estava
movent-se, normalment parlant, i tornant-li boig.
No obstant això estava encapritxat amb ella. Li devia la
vida. Havia arribat fins aquí, ferit, mig boig pel dolor i l'esgotament, i ella
li havia acollit sense fer preguntes. Li havia amagat i cuidat i moriria per
ell si havia de fer-ho.
Ella havia estat el seu primer client. Ell i Roan havia
començat el negoci, i a penes havien obert les seves portes quan ella havia
entrat. Hi havia reunit proves contra el seu cap durant tres mesos, tan aviat
com va descobrir que estava retallant despeses en una vacuna per a nens que
podia estar contaminada. Estava a punt per a portar-lo davant les autoritats,
però sabia que no només l’acomiadaria sinó que possiblement podria ser
l'objectiu d'un assassinat. Ferus i Roan havien pensat que estava exagerant,
però l'havien acceptat. Ella havia estat en la veritat. El govern del seu planeta
natal, havia estat involucrat en l'encobriment així com la corporació. Van
intentar desacreditar-la, després van intentar arrestar-la, i finalment, van
intentar matar-la.
Roan i Ferus l'havien fet desaparèixer, trobant-li una
nova identitat, i ella havia testificat contra ells en un tribunal galàctic. Hi
havia enderrocat un govern així com una corporació, i seguia tenint enemics.
Dona era tan enginyosa que Ferus no s'atribuïa el mèrit
de salvar-li la vida. Hi havia agafat la cabana de la muntanya que van trobar
per a ella i l'havia transformat en un fort. Hi havia posat trampes i havia
ideat les seves pròpies tècniques de vigilància. Ell li havia dit que hauria de
derrotar-los sense l'ajuda d'Olin / Lands. Però no podia apartar-la de la seva
creença que ell i Roan li havien salvat.
Va escoltar el brunzit de la seva conversa com estàtica,
llavors es va girar.
—... El problema amb la galàxia ara, és que no pots
confiar en ningú. Com a mínim abans, sabies amb qui podies confiar i amb qui
no, almenys la major part del temps. Jo hauria de ser l'última a dir això, és
clar. Jo no confio en ningú. Però ara realment no ho faig. Així que no et
quedis davant de la finestra, això és tot el que demano. Ara, vols alguna cosa?
Acabo de fer una olla de...
Més sopa no, va pensar Ferus.
—No, gràcies, Dona —la va interrompre ràpidament—, jo... —Ferus
va encendre el que ell pensava que era un interruptor d'un llum fluorescent, i
de sobte, el terra es va obrir. Va lliscar cap avall per una rampa i va aterrar
sobre el sòl de pedra, un cop al cap en el procés.
Va alçar la mirada cap al resplendor. Dona mirava cap
avall dins el passatge, mirant-lo amb els ulls entretancats mentre ell es
fregava el cap.
—Sopa? —va preguntar ella.
Roan, no puc esperar
per explicar-te això.
Segueix amb vida.
Segueix amb vida,
perquè puguem riure de nou, va pregar Ferus en
el seu cap mentre assentia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada