Crepuscle Jedi (IX)

Anterior

9

Darth Vader va fer un pas endavant a la meitat de la sala. Les seves botes produïen sons suaus sobre la catifa; el seu mantell murmurava lleugerament mentre fluïa al seu al voltant. A part d'això, l'únic so a l'habitació era el murmuri regular de la seva màscara de respiració. Va ser un so que Rhinann solia escoltar en els seus malsons. L'armadura semblava absorbir la llum, en certa forma; filtrant el color i la claredat de la sala. Era un color més enllà del negre. Lord Vader va inspeccionar a Rhinann, els llisos orbes insectils del seu casc veien indubtablement molt més del que podrien fer-ho uns ulls normals. Rhinann va sentir que els seus nodes generatius s'arrugaven en una resposta de por.

—El teu informe, Rhinann, si us plau.

La veu era rica, profunda, mel·líflua; les paraules infal·liblement educades, com sempre. Semblaria que no hi havia res obertament amenaçador en elles; encara. Rhinann va saltar com si li haguessin picat vespes de foc.

—Sí, sí, per descomptat, Lord Vader. Ah... s'ha confirmat que el Mestre Jedi Even Piell va ser... ell va ser...

—Eliminat. Això m'ha dit la Força —Vader va fer un gest despectiu—. Els Jedi restants no em preocupen. La seva eliminació final és inevitable. No estàs d'acord?

L’elomin va assentir amb sacsejades.

—Oh, sí... per descomptat. Lord Vader, no hi ha dubte de...

—Amb una excepció —va continuar la veu sedosa i amenaçadora de Vader immediatament aixafant qualsevol opinió que Rhinann podria haver-se atrevit a oferir—. Un Jedi anomenat Jax Pavan —Vader va semblar detenir-se un moment, com si ho considerés, encara que el cicle del respirador no va canviar—. Està en el Sector de Yaam —va continuar el Senyor Fosc—. No puc determinar la seva posició més específicament sense la possibilitat d'alertar-li del meu interès. Per tant, trobaràs aquest Jedi i disposaràs que sigui portat davant meu, Rhinann —els dolços tons es van tornar contemplatius, gairebé introspectius—. Ell i jo tenim... assumptes.

—S-sí, el meu senyor. Però, amb el seu permís... el Sector de Yaam és encara un àrea enorme en la qual buscar. Més especificitat seria molt...

Rhinann va lamentar la frase gairebé immediatament, però no hi havia forma tornar enrere. Vader no va contestar immediatament; simplement va mirar al seu ajudant, i l'efecte va ser com el de la mirada d'una serp de cristall en la seva presa. L’elomin no podia moure's. Vader va alçar la seva mà dreta en un petit gest i Rhinann va sentir una lleu pressió al voltant de la seva gola. L'efecte immobilitzant de la mirada de Vader va desaparèixer al mateix temps però ja no hi havia necessitat d'ell; Rhinann estava rígid de por. Semblava que podia sentir el triple tust del seu cor de sis càmeres en bategar, cada vegada més fort... però llavors el so i la sensació asfixiant van desaparèixer, gairebé tan aviat com havien començat; amb prou feines podia tenir la seguretat d'haver-los experimentat.

Vader va baixar la seva mà.

—Confio que els teus deures estan clars?

—Sí, Lord Vader. Absolutament. El que el meu senyor desitja, així es farà.

—Excel·lent. Hem acabat, Rhinann. Quan tornem a trobar-nos espero sentir bones notícies. No em decebis.

La porta propera a Rhinann es va obrir immediatament. Lord Vader va donar mitja volta i l’elomin va sortir, una mica més ràpid del que permetia la dignitat.

Una vegada fora de l'oficina i caminant cap al turboascensor va analitzar la situació tremolosament. No havia anat malament. Vader havia admès l'eliminació d’en Piell, per molt poc cerimoniós que fos, i li havia assignat una nova missió: trobar al Jedi Jax Pavan.

No, gens malament. Gens malament en absolut... aquesta agafada fantasma que havia sentit per un instant a la seva gola, res més que la seva imaginació. Res pel que preocupar-se, es va dir Rhinann a si mateix mentre entrava en el turboascensor. Res pel que preocupar-se en absolut.

A menys, per descomptat, que no trobés a Jax Pavan immediatament, si no abans...

***

Jax esperava en tensió l'atac, que la porta escarransida fos destrossada o tirada a baix. No importava quants fossin, ell, com a mínim, es vendria car. I era possible que sortís viu d'allà. Només podrien anar a per ell un o dos cada vegada a través de la porta. I, el més important, ell era un Jedi. No importava quants hi hagués, no eren rival per a la Força.

Se sentia tan ben submergit en ella una altra vegada, gairebé valia la pena la baralla. Els fils van semblar tibar-se, arrossegant als soldats pel passadís i cap a la porta...

Llavors, per a la seva sorpresa, els atacants es van convertir en atacats.

Jax va sentir la reverberació al llarg dels brins de Força quan els soldats d'assalt van reaccionar amb confusió i sorpresa. Algú havia pujat darrere d'ells i havia disparat un desintegrador, derrocant al soldat que cobria la rereguarda. El següent soldat de la fila es va donar la volta, només per ser copejat per una altra explosió de partícules carregades.

Qualsevol que fos aquest nou jugador, estava salvant la vida d’en Jax, ja fos inconscientment o no. I en aquest moment, no tenia importància.

Jax va travessar el mecanisme del forrellat amb el seu sabre làser, va obrir la porta d'una puntada de peu i va sortir d'un salt. Abans que l'home al capdavant pogués disparar, l'espasa d’en Jax va travessar la part superior del seu tors. El soldat va caure i l'home que estava darrere d'ell va disparar a Jax.

Com sempre, la Força va estar almenys tres segons per davant del moment, advertint-li que fes girar la seva fulla d'energia just a temps. Els feixos d'energia van impactar en el sabre làser i van rebotar.

No li va portar més d'uns segons: clarament l'esquadró no havia esperat un atac per l'esquena. Gairebé tan aviat com va començar, havia acabat. El passadís estava ple de pols i fum; alguns dels feixos havien socarrimat les parets i el sòl. Estava fosc també, perquè almenys dues llums havien estat crivellades.

Jax va entretancar els ulls quan la silueta del seu rescatador va anar cap a ell a través de la fumejant foscor. Encara tenia el seu sabre làser encès i llest. Hi havia quelcom en aquest home, quelcom més que la seva tènue connexió amb la Força que li era familiar.

—Apaga la teva vara lluminosa, Pavan —va dir una veu que era també temptadorament familiar— i anem-nos-en —Jax va escoltar el distintiu so d'un desintegrador lliscant en la seva pistolera.

Va desactivar el seu sabre làser però va romandre preparat per usar-lo.

—Anar on?

—Què importa? —una bota desgastada va copejar a un dels soldats morts—. Aquests paios han caigut, però aviat vindran més; pots apostar crèdits enfront de molles de pa al fet que sí. Per això els diuen clons.

Mentre acabava de parlar, va sortir de les ombres i el fum i es va col·locar davant d’en Jax, qui li va mirar fixament sorprès.

—Rostu? —Va dir amb incredulitat—. Nick Rostu?

—No els hi passa res als teus ulls, però les teves orelles han d'estar plenes de cera. He dit que marxem —Va passar fregant a Jax, dirigint-se cap a l'extrem més allunyat del corredor. Jax li va seguir, encara sorprès de veure una cara familiar si bé una amb la qual no s'havia trobat en un any.

Van passar diverses portes més, totes les quals romanien tancades. De fet, cap d'elles s'havia obert en cap moment durant la lluita, la qual cosa només era sentit comú per part dels ocupants. Estava segur que aquest no era el primer altercat que havia vist l'edifici encara que molt possiblement era l'únic en el qual estaven involucrats un Jedi i soldats d'assalt.

Rostu va passar l'última porta.

—No hi ha sortida en aquest extrem —va dir Jax alçant la veu, llavors es va encongir davant la sobtada explosió.

—Ara la hi ha —va cridar Rostu sobre la seva espatlla. Va saltar a través del buit que acabava d'obrir en la paret.

Jax va creuar l'últim metre de sòl i va saltar, esperant que Rostu hagués recordat que estaven en el tercer pis. Va usar la Força per levitar parcialment, reduint la seva caiguda a un aterratge suau, i va mirar al seu voltant. Estava en el carreró que hi havia darrere de l'edifici. Era estret i ple de parts obsoletes d'equip, com les restes d'alguna bèstia mecànica gegantesca. Un matalàs d'escuma fosa, que sens dubte havia format part de l'equip d'aterratge d’en Rostu, jeia a un costat. Carcasses destrossades i rebutjades de droides astromecànics, escàners portàtils espatllats, fins i tot una motxilla propulsora Z-6 —òbviament inutilitzable, la qual cosa era una llàstima— eren només algunes de les coses que va veure. I el lloc empestava, tan malament com si tot el detritus hagués estat orgànic en lloc de mecànic.

Rostu no es veia per enlloc.

Llavors, abruptament, va sentir un xiuxiueig i un "Aquí sota!" murmurat des de l'extrem més allunyat del carreró. Va recobrar el componiment i va saltar una altra vegada, navegant sobre els enderrocs. No tenia sentit intentar ser sigil·lós: òbviament la seva localització havia estat descoberta. D'una altra forma no haurien enviat un equip d'assassinat. La velocitat era la clau; es va figurar que ja podia sentir acostar-se als CPAs atrets fins a l'escena de la batalla i l'explosió. No arriscaven les vides d'autèntics oficials allà baix, però els droides que pilotaven el creuer policial de suport eren, com els soldats d'assalt, infinitament prescindibles.

Va aterrar al costat d’en Rostu, qui es va donar la volta i es va dirigir cap a la boca del carreró,

—Mantinguem-nos en moviment —va dir ell.

Mentre baixaven per l'avinguda, Jax va mirar detingudament a l'home que estava al seu costat. Difícil de creure que aquest fos certament Nick Rostu, el korunnai que el Mestre Windu havia portat, greument ferit, de Haruun Kal; l'heroi que havia ajudat a capturar al notori Kar Vastor i donat la volta a la Guerra de l'Estiu.

—Has canviat —va dir. Era cert. Rostu sempre havia tingut un aire de confiança, una actitud de no-et-fiquis-amb mi, la qual cosa no era sorprenent, donada la seva educació en els altiplans del seu món selvàtic. Jax només li havia vist algunes vegades, totes elles després de la comissió de Rostu. Certament la seva estada en l'exèrcit no li havia suavitzat però ara...

Els fils de Força que li envoltaven eren d'un gris ombrívol com el duracer. Els seus ulls eren com metall forjat. Rostu no podria haver estat dit mai, per cap estàndard, ni tan sols lleument pesat però els últims mesos semblaven haver eliminat cada gram de greix del seu cos. Era tan prim com un Incursor Tusken just després d'una llarga caminada. Aquest home podia ser perillós, Jax ho sabia, però no aquí, i no ara.

—Bonica cicatriu —va dir ell, més per omplir el sobtat silenci que per qualsevol altra cosa.

Rostu va somriure i es va tocar el pòmul esquerre.

—Veritat? —va dir—. Record de la vibroespasa d'un mangler. No et preocupis; la seva és bastant pitjor.

Els manglers eren senyors del Submón Sud i tenien reputació de ser una de les bandes més rudes del planeta; suposadament fins i tot la Guàrdia Roja s’ho pensaria dues vegades abans d'enfrontar-se amb ells. Si Rostu deia la veritat —i Jax no va veure cap indicació en la Força que no fos així— era una prova més que era algú a qui tenir en compte.

També estava en posició d'ajudar a Jax. Nick Rostu era un dels partidaris que podrien disposar que Jax estigués en el següent transport fora del planeta. I Jax estava més que llest per anar-se’n.

—Hem de parlar —va dir Rostu quan van arribar al seu lliscant.

—Conec un lloc —va contestar Jax.

Següent