Crepuscle Jedi (XXXVIII)

Anterior

38

Després que la Laranth va expressar en veu alta el que tots pensaven, es va produir un llarg silenci. Va ser trencat per Den, que va dir:

—Podem marxar-nos ara?

Jax Pavan va sacsejar el cap obstinadament.

—Haig de completar l'última missió...

—Del Mestre Piell, ho sabem —Den va alçar els seus braços en un gest d'exasperació i disgust entremesclats—. Tu, amic meu, ets un Jedi boig. Per no dir suïcida. Jo sóc només un reporter, però crec que tothom en les rodalies estaria molt millor si algú et llevés el sabre làser, i de pas qualsevol altra cosa esmolada i punxant...

—Prou, Den.

Den es va detenir sorprès. Perquè no va ser Laranth o Pavan qui havia parlat. Va ser I-5.

Acabava de ser reprès. Pel seu amic, que mai abans, fins a on Den podia recordar, li havia aixecat la veu enfadat a ningú, ni tan sols a grans i poc amistoses formes de vida disposats a fer-los a tots dos autèntic dany. Segurament no en presència de Den, de qualsevol forma, i amb tota seguretat no a Den. Va sentir una cascada d'emocions: dolor, vergonya, i...ho havia d'admetre: empipament.

Empipament i indignació per ser censurat, per un droide.

Sang calenta va acolorir la seva cara, fins a la punta de les seves orelles. Mirà fixament a I-5, el qual s'havia tornat cap a Pavan.

—En aquest cas —va dir ell—, serà millor que ens hi posem. Si hi ha droides salvatges, i sembla haver-hi evidències que ho avalen —va afegir, observant la carnisseria electrònica escampada al voltant—, aquest sembla un lloc al que podrien tornar.

Pavan va assentir.

—I-5, tu i Laranth en la rereguarda, mentre Nick i jo...  —va mirar al seu voltant, desconcertat—. On està Nick?

Tothom va mirar al seu al voltant. I-5 va posar els seus fotoreceptors a màxima potència, sondejant les ombres. Nick Rostu no estava enlloc.

—Alguna cosa li ha agafat —va dir Den.

Tant Laranth com Pavan van sacsejar el cap.

—No —va dir aquest últim—. Laranth o jo ho hauríem sentit.

—Jax té raó —va dir la Laranth—. Es va anar per la seva pròpia voluntat.

—Sí? Per anar a on? —Den va tremolar i, a despit de la seva ambivalència, es va acostar més a I-5.

—Bona pregunta —va dir Laranth—. Per anar a on, i fer què?

—No importa el que estigui planejant —va dir en Den—. Acabarà en el menú dels habitants locals...si no ho ha fet ja.

—No ho ha fet...encara. Així que trobem-li abans que ho facin ells —Pavan va tancar els ulls un moment—. El sento —va dir—. Per aquí.

Va assenyalar a una de les fosques entrades. I-5 es va tornar cap allà, amb els fotoreceptors al màxim. Així i tot, només il·luminaven la foscor un breu tros.

Laranth li va fer un gest a Den.

—Jo cobriré la rereguarda. Estaràs més segur al centre.

És bonic saber que algú es preocupa per tu, va pensar Den mentre seguia a Pavan i a I-5.

La part negativa d'un androide conscient de si mateix, estava començant a adonar-se Den, era que l’autoconsciència pressuposava— demandava— fallades de les quals un havia de ser conscient. Un ésser perfecte no tenia necessitat de conèixer-se a si mateix. Només en la imperfecció hi havia espai per créixer.

Les persones cometen errors. I-5 comet errors. Per tant...

Den va esbufegar. Sil·logismes.

***

Kaird estava pensant a marxes forçades. Havia caigut en un niu espinós, no es podia negar. El falleen tenia un desintegrador apuntant cap a ell. En si mateix, això no era causa de preocupació...tret per aquestes maleïdes manilles d'energia. En el passat, Kaird havia trobat maneres de vèncer a adversaris tan cautelosos i experimentats com Xízor. Però no hi havia cap oportunitat d'això amb els seus canells lligats, especialment des que tenia també que tenir en compte a l’androide. Kaird no sabia quant control sobre 10-4TO li donava a Xízor aquesta frase críptica, però no estava ansiós per esbrinar-ho. Hauria d'esperar al fet que les seves mans estiguessin lliures, i esperar que per llavors no fos massa tard per fer alguna cosa.

Xízor els va fer moure's amb pas estable. No va passar molt temps abans que giressin una cantonada i es trobessin amb un grup de portes dobles. Xízor va alçar una mà davant un panell identificador. Les portes es van obrir, revelant l'interior. Xízor va retrocedir, la seva pell es va tornar taronja profund per la commoció i la ràbia.

El gran laboratori estava destrossat. L'equip —electrònic, metge, i químic— havia estat destruït amb abandó salvatge i havia estat escampat per la càmera. Kaird va veure gots i tubs d'assaig trencats, tancs de bacta fets miques, aparells de diagnòstic bolcats, i destrucció onsevulla que mirés.

Però això no era el pitjor. També hi havia hagut destrucció orgànica. L'equip de doctors i científics d’en Xízor havia rebut el mateix tractament. Les parets havien estat pintades amb la sang de diverses espècies, incloent el vermell de l'hemoglobina humana i el verd-blavós de l’hemocianina aqualish. Kaird va baixar la mirada cap al cap més intacte d'un drall. La seva cara peluda conservava una mirada d'horror.

Era bastant obvi que avui no hauria rentat de cervell...tret que el terme inclogués netejar la substància grisa esquitxada de les parets i el sòl.

Xízor estava clarament furiós.

—Els droides —li va escoltar Kaird barbotejar—. Els maleïts droides salvatges. Els salissians em van dir que tots ells havien estat...

—Algú s'acosta —va dir 10-4TO.

Xízor es va tibar lleugerament i va deixar caure la mà cap al seu desintegrador enfundat.

Les trepitjades es van fer audibles, acostant-se. Un moment després un home humà va aparèixer en girar la cantonada. Kaird li va avaluar: prim, vestit com un pilot, però amb l'aura inconfusible de les forces armades. Es va detenir quan els va veure, i, després d'un moment de sorpresa, va somriure gratament, com si tots ells s'haguessin trobat durant un passeig sense pressa.

—Bé —va dir ell—. El Príncep Xízor —va mirar al droide—. I el famós 10-4TO, també conegut com a Ulls d'Insecte. Vaja, vaja, vaja... qui ho anava a dir?

***

Rhinann esperava que no semblés estar tan espantat com se sentia.

I qui podria culpar-li realment si així era? Convocat per Vader virtualment sense previ avís, per acompanyar al Senyor Sith en un viatge misteriós per mig planeta, fins a una àrea evitada i llegendària... podia ser més ominós? I no ajudava gens als seus nervis que els acompanyés una petita cohort de tropes. Encara que, considerant tot el que havia sentit sobre el Districte de les Fàbriques, sens dubte era millor tenir-los de companyia. Rhinann no tenia problemes amb això; tenia problemes amb què ell els acompanyés. Només perquè gaudia amb les històries de coratge i grans aventures no significava que tingués cap desig en absolut de participar en elles. Ell era estrictament del tipus vicari quan es tractava d'això.

I així i tot aquí estava ell, dempeus sobre el pont del transport d’en Lord Vader, observant al planeta caure sota els seus peus. Vader havia decidit deixar d'esperar el senyal d’en Rostu i simplement estava seguint el rastrejador subcutani del Major. Com el principal ajudant de camp del Lord Sith, no era inusual per a Rhinann acompanyar a Lord Vader en els seus viatges, però aquest fet no alleujava la seva ansietat. No ajudava que no hagués tingut temps de deixar l’holocró al seu apartament, i per això encara el portava amb ell. Podia sentir-lo en la butxaca de la seva armilla.

No sabia res de l’holocró excepte que era antic, i d'origen Sith, si s'ha de jutjar per les inscripcions. Estava en el seu poder perquè havia sucumbit a un acte de desesperació irracional. Ell, Haninum Tyk Rhinann, qui es preuava de no actuar mai a causa d'un judici inconsiderat o precipitat, havia fet allò inconcebible per un elomin: havia estat impulsiu. Havia robat l’holocró amb l'esperança purament il·lògica que podria haver-hi algun coneixement en ell que pogués d'alguna forma protegir-li de Darth Vader.

Això era estúpid a tota classe de nivells, i ell ho sabia. Només perquè l’holocró podria ser d'origen Sith no significava que contingués alguna cosa que pogués ser usada contra Vader. Sí, l'home era un Sith, però fins a on Rhinann sabia l'últim representant d'aquesta antic Orde havia viscut feia milers d'anys...no hi havia cap raó real per assumir que qualsevol dada que portés l’holocró seria pertinent ara. Pel que sabia, podria no contenir res més que una llista de receptes llargament oblidades, i això era si, després de tot aquest temps, els continguts havien romàs intactes. Ell ni tan sols estava segur de poder accedir a la informació que encara podria estar continguda en el seu interior.

Ell sabia tot això. Tot i així s'havia marxat amb això; havia robat propietat imperial, que en si mateix era una derogació xocant dels seus estàndards personals.

No, no hi havia excusa en absolut per a la seva acció, excepte la de la pura por. I el mer fet que estigués tan desesperat li enfadava gairebé tant com la desesperació mateixa.

Següent