Crepuscle Jedi (XXXVII)

Anterior

Part III

Ciutat Salvatge

37

Nick estava a un metre dels altres, els qui discutien acaloradament la possible existència dels així anomenats droides salvatges. Jax, es va fixar, encara semblava resistir-se a qualsevol opinió o concepte exposat per I-5. Nick no podia evitar pensar que Jax estava sent massa tancat en aquest tema en particular. Per què estava tan nerviós per un droide? Era veritat que, si I-5 al·legava autoconsciència i veritable sensibilitat, certament estremiria algunes creences confortables sobre intel·ligència mecànica. Però Nick no creia que això sacsegés el seu món més del compte. Hi havia moments en els quals pensava que un reek amb dany cerebral tenia més sensibilitat que la majoria dels així anomenats éssers pensants.

Va observar a Jax, encara esforçant-se per creure que la seva connexió amb la Força estigués erosionant-se lentament. Certament afegia una marca addicional al seu encàrrec traïdorenc. Lliurant-li Jax a Vader amb el primer a l'altura dels seus poders ja seria suficientment dolent; oferir-lo al Senyor Fosc d'aquesta manera era poc millor que travessar-li amb una sabre làser ara mateix. De fet, pensant en això, el sabre làser era probablement la solució més humana.

Estava en el punt de prendre la decisió, ell ho sabia, passat el punt, de fet. Hauria d'haver trucat a Vader quan havien trobat a Ulls d'Insecte en el raval ugnaught, però les coses havien ocorregut massa de pressa. No obstant això, Nick sabia que ja no podia demorar-ho més; si realment portava un rastrejador en alguna part sota la seva pell, llavors ara mateix estava transmetent el fet que es trobava a mig planeta d'on se suposava que havia d'estar. Per descomptat, l’androide Ulls d'Insecte també estava allà; no obstant això, Nick no volia arriscar el seu ghosh amb l'esperança que Vader no pensés que estava escapant del treball.

Havia d'afrontar-ho: o lliurava a Jax a Darth Vader ara...o acceptava i vivia amb les conseqüències del genocidi.

El Senyor Fosc li havia dit que no havia d'intentar capturar al Jedi tot sol. Li havia donat un comunicador que emetia un senyal especial; tot el que Nick havia de fer era activar-lo, i Vader seria alertat instantàniament. El dispositiu era un tros de tela elegant teixit a les seves robes, indetectable per qualsevol dispositiu d'escàner habitual. Estava dissenyat per reconèixer el seu ADN; una lleu pressió del material entre polze i índex era tot el que feia falta. Vader sabria que Nick havia trobat a Jax Pavan, i el rastrejador subcutani li guiaria infal·liblement fins allà.

Nick va grapejar lleugerament la secció de tela. Llavors es va donar la volta i, mentre tots els altres estaven centrats en la discussió, es va esmunyir sigil·losament en les ombres i va travessar una porta.

Una vegada fora de la seva vista, va començar a caminar ràpidament. No estava segur d'on anava, però no seria lluny. Només necessitava apartar-se de l'entorn immediat d’en Jax, per reduir la possibilitat que Jax sentís problemes, i perquè sabia que no podria trair al seu amic estant a la mateixa cambra que ell. No aniria lluny. Era conscient que podia haver-hi diversos perills amb dents aguaitant en les ombres, però, si bé només tenia un lleu contacte amb la Força, encara confiava en ella, i en les seves habilitats i reflexos guanyats durament en la batalla, per protegir-li prou per fer el que havia de fer. I si estava equivocat, si alguna cosa prou gran i ràpida com per convertir-lo en un esmorzar calent abans que pogués reaccionar sortia de la foscor... bé, en aquest moment era difícil veure la part negativa d'aquesta situació.

***

Kaird el mirava fixament amb incredulitat. L’Underlord de Sol Negre era l'última persona que havia esperat veure en una planta abandonada de manufactura de droides en el Districte de les Fàbriques. Però era ell, no hi havia dubte d'això. Kaird estava a menys de dos metres, i estava bastant familiaritzat amb disfresses, vestits corporals, i coses per l'estil. Podria descobrir a algú tan camuflat molt més fàcilment que la majoria.

—Underlord Perhi —va dir, agraït de no quequejar, almenys—. Per què està aquí?

Perhi va arrufar el gest.

—No és obvi? Estic aquí per netejar el desastre que tu has causat. El Príncep Xízor em va informar de la situació, i vaig venir immediatament.

Situació? Quina situació? Kaird estava completament confós. Era a punt de donar una resposta quan va notar una cosa molt estranya.

Kaird podia veure més profund tant prop de la llum infraroja com de la ultraviolada que la majoria de les espècies. Podia veure les ones de calor que emanaven del cos de Perhi, i es va adonar abruptament que variaven contínuament a graus extrems entre el fred i la calor. Això era inexplicable. Perhi estava dempeus, i òbviament no havia realitzat cap exercici o activitat extenuant recentment; la seva respiració era normal per a un humà, i no suava. Però la temperatura de la seva pell pujava i descendia rítmicament, en l'interval d'una sola respiració. Kaird va estimar la variació en quinze graus.

Es va acostar a Perhi i va agafar la part superior del braç de l'humà per assegurar-se, havent d'estendre ambdues mans emmanillades per fer-ho. No, no era la seva imaginació: podia sentir la temperatura de la pell pujant i baixant. Això simplement no era possible. No hi havia manera que Perhi pogués estar allà, conversant amb ell, si el seu termòstat intern fluctuava entre tals cim i valls...

Kaird ho va entendre de sobte.

"Perhi" va retirar el seu braç de l'agafada d’en Kaird amb indignació.

—Què estàs fent? Faré que et...

La cosa que imitava a l’Underlord va deixar de parlar sobtadament. Va tremolar, llavors abruptament va tirar el cap cap enrere, tibant-se en un arc d'agonia. Kaird va observar horroritzat mentre el simulacre es fonia, la seva carn es va ennegrir i es va encongir, llavors es va transformar en una podridura repugnant. Els ulls i les dents, i una armadura d'ossos metàl·lics, van brillar un moment en la pútida foscor abans de dissoldre's també, mudant de pell sobre òrgans que semblaven en part vísceres i en part components electrònics. Un moment després, tot el que quedava de la cosa que s'havia semblat a l’Underlord Dal Perhi era un toll de llot negre, en el qual les últimes espurnes dissipadores dels circuits espetegaren i van morir.

Kaird va retrocedir horroritzat. Va clavar els ulls en Xízor.

—Això...això era...una espècie de droide?

—Un droide rèplica humana —va dir Xízor. Semblava tranquil i indiferent davant l'horror que tots dos acabaven de presenciar—. El primer progrés real en la manufactura de droides en una dotzena de segles. Teixit orgànic clonat barrejat amb un nucli cibernètic i un exosquelet de duracer.

Kaird sacsejà el cap, perplex.

—No ho entenc. Per què manufacturar un...un clon droide? Per què no usar simplement biotecnologia kaminoana per crear a un real?

—Perquè es necessiten un mínim de deu anys per transformar un blastòcit en un individu funcional. Un droide rèplica pot ser produït de forma molt més barata, i en menys de tres mesos estàndard. I la programació individual és més fàcil, més ràpida d'aconseguir, i més comprensible, en una xarxa neural artificial.

La ment d’en Kaird girava sense control.

— M'estàs dient que has finançat un projecte en l'altre costat del planeta, en una de les àrees més perilloses de Coruscant, per reemplaçar a l’Underlord amb una espècie de mig droide, mig clon? Vaig pensar que el teu... —es va detenir, però va poder veure que Xízor sabia a on conduïa el seu pensament.

El falleen va dir:

—Tu i Perhi també, tret que estigui molt equivocat, pensàveu que el meu objectiu era fer-me amb la posició de l’Underlord per a mi mateix. I teniu raó. Aquest és el meu pla, però el Sol Negre no és una colla de trandoshans, ascendint de rang únicament mitjançant la violència. No puc entrar simplement a les seves habitacions i carregar-me’l. Es requereix certa subtilesa.

Kaird va recórrer amb la mirada el pudent toll als seus peus.

—Això no em sembla terriblement subtil.

Xízor va sospirar.

—Sembla que encara hi ha problemes amb la tecnologia. Aquestes fluctuacions aleatòries en la temperatura presagien un problema arrelat. El cervell de l’androide sembla contaminar-se en certa forma amb el genoma del clon. Es desenvolupa un estrany virus híbrid, en part ARN del teixit clonat, i en part un algorisme mimètic de maquinari del substrat del sistema operatiu. L’androide és atrapat entre dues modalitats de ser; els circuits sensorials se sobrecarreguen, i... —es va encongir d'espatlles—. Ja veus el resultat.

—Per què m'ensenyes això?

—Dues raons —va dir el Príncep—. Primer, tenia curiositat per veure si el DRH era prou creïble com per enganyar a algú que està familiaritzat amb l’Underlord —Xízor es va col·locar davant del nediji i va somriure, de forma desagradable—. En segon lloc, vaig decidir que, ja que ha caigut a les meves mans un assassí ensinistrat, seria estúpid i un desaprofitament no utilitzar-te. Els meus científics només són superats pels de l'Emperador en les tècniques del rentat de cervell. Matar a Dal Perhi no serà tan efectiu, a llarg termini, com el seria reemplaçar-lo amb una marioneta... però serà millor que res. Especialment quan l'evidència estableixi que vas actuar pel teu compte amb un desig de succeir-li —va mirar a Ulls d'Insecte, com per assegurar-se que l’androide seguia desactivat—. Tornaré triomfant al Hall de Mitjanit, havent-hi portat al droide que porta les preuades dades. Tu, d'altra banda, hauràs fallat, i la teva vergonya et conduirà cap a un atac suïcida a l’Underlord.

Kaird estava pensant furiosament, la seva ment analitzant totes les direccions a la recerca d'una sortida. No tenia bona pinta.

—Alguna objecció? No? Bé —Xízor va fer un cop d'ull al seu crono de canell, després al droide desactivat—. Crec que ja hem xerrat suficient, no creus?  —Va tornar a col·locar la mordassa en la boca d’en Kaird. Un moment després, Kaird va escoltar el so gairebé subliminar de l’androide en encendre's.

Xízor va gesticular amb el seu desintegrador.

—Anem a conèixer a la meva gent. Van a donar-te una nova raó per la qual viure...i per la qual morir.

***

Rhinann va deixar el seu apartament. Va caminar una curta distància pel passadís i va trucar a un turboascensor. Va baixar setanta-tres pisos, va caminar potser un quart de quilòmetre per un altre corredor, va girar a la dreta, i es va detenir davant de la cinquena porta a l'esquerra.

Tot el viatge havia durat vuit minuts i tres segons. Li confortava poder seguir la pista a tals coses.

Dins, l'habitació estava plena d'armaris; era bàsicament una sala multiusos, l'última funció de la qual era la de magatzem. Rhinann es va detenir al centre de l'habitació i va dir:

—Cerca en Catàleg Dinou d’Holocró no identificat.

El Catàleg Dinou era un llistat heterogeni de diversos articles esotèrics que havien acabat en possessió de l'Imperi després de les Guerres Clon. En els armaris, Rhinann sabia, hi havia trossos d'esoterisme com a Gemmes Ardents de Tatooine, una esfera d’oritxalco pur, un envàs de solarbenite summament rar, i moltes altres coses.

Una holoprojecció de diversos cubs diferents d'emmagatzematge de dades va aparèixer en l'aire. Va demanar el més antic, i tots es van esvair menys un. Sota ell el codi del catàleg va parpellejar: SD41263.I: HOLOCRÓ ANTIC. Només havia fet una inspecció superficial de l'inventari una vegada, mesos abans. Va obrir l'armari que es corresponia amb el llistat, traient una de les safates. I allà, segurament col·locat en una copa modelada de pastiescuma, entre icona tòtem nikto i una geoda geonosiana, hi havia un cub, aproximadament de quatre centímetres de costat, amb cantonades arrodonides. Resplendia amb un vermell apagat. Il·luminades en les superfícies del cub per la resplendor rosada des de l'interior hi havia marques cuneïformes antigues...marques que Rhinann va reconèixer immediatament dels seus estudis com a llenguatge Sith.

Cautelosament, l’elomin el va agafar, sostenint-lo entre el polze i el dit cor, i el va alçar per examinar-lo. Tot el que havia de fer era reemplaçar-lo amb un altre objecte, canviar el manifest en conseqüència, i seria com si l’Holocró no hagués existit mai. Rhinann va ficar l'artefacte de valor incalculable en la seva armilla, va tancar l'armari, i el va retornar al seu nínxol. Va apagar el desplegament del manifest. Llavors, abans que els nervis poguessin fallar-li, va deixar el magatzem i va caminar a grans passos, amb les cames tibants, cap al seu apartament.

Abans que arribés, el seu comunicador va sonar. El va activar amb un sentiment de temor.

La veu de Lord Vader va dir:

—Vine, Rhinann. Hem de fer un viatge.

Següent