Superficial: El relat de la ballarina grassa (II)

Anterior

19.II

En uns moments havien carregat l'aerolliscador amb els seus queviures. Doallyn va localitzar un tros de material protector solar en un armari, i van poder improvisar un barnús per a ell. Van guardar la resta del material en el compartiment d'equipatge del vehicle.

Al senyal d’en Doallyn, Yarna va hissar el seu pes fins al seient del passatger del lliscant. Estava una mica estreta, però ho va aconseguir. El guàrdia va obrir la porta exterior del garatge, llavors, sentint l'aire fred de la nit, tots dos es van posar precipitadament les jaquetes.

—Marxem —va dir la ballarina askajiana amb impaciència mentre el seu company romania dempeus al costat de l'aerolliscador.

—Hauria d'haver tornat a les casernes —va dir Doallyn, amb l'atenció en l'entrada al palau.

—Per què?

—Tot el que tinc com a arma és el meu blàster, i sense càrregues extra —va dir—. Hi ha banthes salvatges aquí fora, i dracs krayt. Hi ha un llarg camí a través dels Erms de Jundland fins a Mos Eisley...

—Com de llarg?

—Dos mil cinc-cents klicks... com que un carcassapenat vola.

—Un què?

—Un rèptil volador del meu món.

Yarna va sentir un pessic de curiositat.

—Quin planeta és aquest?

—Geran, Sistema Mneon.

Yarna va mirar per sobre de la seva espatlla a l'entrada del palau.

—De debò vol tornar aquí dins?

Doallyn va sacsejar el cap.

—No. Vull sortir d'aquí. Sento... —va mirar nerviosament darrere d'ell cap a les ombres—. Sento com si m'estiguessin observant.

—Jo també —va dir Yarna—. Només marxem.

Doallyn va assentir, després va grimpar fins al seient del pilot.

—Només espero que aquesta cosa fos reparada abans que abandonessin el garatge —va dir, i va manipular els controls—. Realment no és un dels ràpids models de llarg abast.

El lliscant va avançar i la foscor es va tancar al voltant d'ells. En qüestió de segons havien deixat enrere el palau d’en Jabba. El vehicle va agafar velocitat fins que es van lliscar sobre el terra més ràpid del que cap au podia volar.

El vent fred colpejava a Yarna, però estava tan animada que gairebé no ho sentia. Lliure per fi! Després d'un miserable any d'insults i servitud, estava lliure i de camí! Aviat... aviat veuria als seus cadells... sostindria els seus petits cossos, oloraria la seva càlida carn de bebès. Probablement ja estarien començant a caminar... Els seus ulls es van omplir d'humitat, però va contenir les llàgrimes amb fermesa. Havia d'atresorar el líquid del seu cos... el necessitaria per al viatge.

Inclinant el cap cap enrere, va veure els estels fluint tan ràpidament que era gairebé com un salt a l’hiperespai. En aquest ritme, fins i tot amb el lliscant de curt abast, arribarien a Mos Eisley dins d'un parell de dies, fins i tot suposant que haguessin de refugiar-se durant el pitjor de la calor del dia.

Yarna va abraçar la jaqueta al voltant seu i va pensar en els seus fills, recordant el dia en què van néixer, i l'orgull d’en Nautag per tan bella ventrada. Els bebès havien tingut amb prou feines una estació freda d'edat quan els esclavistes van arribar... i per això no se'ls hi van donar noms. En Askaj, els cadells no eren batejats fins al cap del seu primer aniversari.

Yarna va calcular mentalment el temps transcorregut des de la seva captura, comparant l'any askajià amb l'any de Tatooine. Els seus fills anaven retardats a rebre els seus noms... però ella rectificaria aquesta manca tan aviat com es reunissin. El vent es precipitava a través del seu cabell curt mentre Yarna, per primera vegada, considerava quin nom donar als seus cadells.

Nautag, per descomptat, per al noi... la ballarina va sentir una punxada de dolor pel seu altre bebè mascle, qui va ser arrabassat dels seus braços per un dels esclavistes i descuidadament deixat anar. El seu crani va resultar aixafat per la caiguda. Yarna es va obligar a mirar cap endavant. Com hauria de posar a les seves dues filles?

Els noms li van arribar en un centelleig d'inspiració: Leia i Luka. Leia... no havia conegut bé a la noia alderaaniana, però si era veritat que havia matat a Jabba, llavors Yarna tenia un deute amb ella que mai podria pagar. I el nom del jove Jedi que havia matat al rancor era Luke Skywalker. Entre els dos, la ballarina i el jove Jedi, havien venjat a Nautag. Era apropiat que els seus fills portessin aquests noms en el seu honor.

Girà el cap per observar a Doallyn mentre conduïa el lliscant. El guàrdia era un misteri per a ella... quin aspecte tindria sota aquesta màscara? Era humanoide? Les seves mans, amb els seus guants negres, tenien el mateix nombre de dits que les seves...

—Està funcionant bé el lliscant? —va preguntar ella, havent d'aixecar la veu per ser sentida sobre el vent.

La seva veu mecànicament millorada va arribar a les seves oïdes sense dificultat.

—L'equilibrat de la direcció no està ajustat. Es desvia cap a la dreta. Haig de mantenir-ho en manual.

—Llavors aquest no va ser reparat, veritat?

—Ho dubto.

—Ens portarà a Mos Eisley?

—Si el problema no empitjora, ho farà.

Yarna va recitar sense paraules una apel·lació a la Dama Lluna mentre continuaven avançant.

Ja portaven hores viatjant quan van pujar per la cresta d'una duna alta i Yarna, entretancant els ulls, va veure una tènue resplendor a l'est. Mentre observava, es va il·luminar més, delineant pujols llunyans. El desert per sota d'ells encara estava en penombra, però no hi havia dubte sobre aquells pujols llunyans. Yarna va colpejar el braç d’en Doallyn per cridar la seva atenció, i va assenyalar.

—Els Erms de Jundland?

Ell va assentir.

—La vora d'ells. Ara estem a només tres-cents quilòmetres de l'Ull de l'Agulla.

En qüestió de minuts, els sols bessons de Tatooine es van alçar, i al seu voltant les dunes de sorra del desert van relluir en rosa i daurat. Yarna mai havia vist el Mar de les Dunes des d'un vehicle abans... quan la van portar al palau de Jabba, havia estat dins d'una llançadora, i aquesta no havia tingut finestres.

Els rajos dels sols la van colpejar, i el fred de la nit va desaparèixer ràpidament. Estava massa estretament encaixada en el seient com per treure’s la jaqueta, per la qual cosa simplement va esperar, suant, preguntant-se si Doallyn estava decidit a arribar als Erms de Jundland abans de detenir-se.

Però després d'una altra hora, a mesura que els sols escalfaven més i més, el pilot va desaccelerar la precipitada carrera del lliscant. El petit vehicle va reduir la velocitat, detenint-se, i va surar sobre un tram bastant pla de sorra blanca.

—Crec que hauríem de refugiar-nos fins al capvespre —va dir el guàrdia, obrint els tancaments de la jaqueta i llevant-la-hi—. Viatjar a ple dia és perillós.

—Estic d'acord —va dir Yarna—. Especialment per a vostè; no està acostumat a la calor. I si sofreix una insolació, què seria de nosaltres? Jo no puc pilotar el lliscant.

Ell va assentir.

—Llavors, ajudi'm a muntar un refugi.

Doallyn i Yarna van utilitzar la resta del material protector solar per fer un rafal, emprant l'aerolliscador flotant per ancorar el material. Es van ficar sota l'ombra resultant, i es mig van reclinar allà; tots dos eren massa alts com per poder asseure's drets. Yarna va lliurar a Doallyn el flascó d'aigua. Galantment, ell l'hi va retornar.

—Vostè primer, senyora.

L’askajiana va sacsejar el cap.

—No. Vaig beure abans de marxar-nos. Necessito molt menys líquid que vostè per sobreviure. Begui fins que s'ompli, sergent... no es racioni, o emmalaltirà.

Ell va vacil·lar, a continuació el seu cap amb casc va assentir. Lentament, acuradament, va deixar anar els pestells del seu casc i de la seva màscara respiratòria, i se la va llevar del tot. Yarna no va voler observar-li obertament, però va descobrir que sentia una intensa curiositat pel seu company. Mentre s'ocupava d'obrir paquets de menjar, li va fer un cop d'ull al seu perfil.

A primera vista, semblava tan humà com qualsevol corellià, però la seva pell tenia un feble tint blavós, sota un pèl negre molt curt. Estava massa fosc sota l'aerolliscador com per estar segura del color dels seus ulls, però Yarna va pensar que eren clars més que foscos. Els seus trets eren regulars, i bastant atractius. No era tan maco com aquell contrabandista corellià, Solo, però era agradable a la vista, va decidir Yarna, mentre li tendia un paquet de menjar.

Lentament, gairebé deliberadament, ell va girar el cap cap a ella mentre estenia la mà per prendre’l, fins que ella el va estar mirant de ple.

Yarna va ofegar un panteix i es va obligar a no retrocedir.

Notant la seva reacció, la meitat de la boca d’en Doallyn es va estirar en un somriure que li va dir a Yarna que ell no esperava menys. El somriure semblava més un rictus d'agonia que qualsevol expressió de bon humor.

Per la misericòrdia de la Dama Lluna, què li ha passat?

Un costat del rostre d’en Doallyn estava horriblement cicatritzat. Una àmplia banda de carn rugosa empenyia la seva boca cap amunt, i retorçava i picava la pell sobre la seva galta. El tall per poc tocava el seu ull esquerre, després acabava en la línia del seu pèl. Yarna es va obligar a apartar la mirada, sense voler observar-lo.

Com si pogués llegir els seus pensaments, Doallyn va dir de sobte:

—És una marca d'urpes. D'una pantera de sorra corelliana. Les seves urpes estan enverinades, i la ferida es va infectar.

—Li va atacar? —ella es va esforçar per mantenir la seva veu neutral. Instintivament, va saber que qualsevol expressió de simpatia seria rebutjada desdenyosament.

—L'estava caçant, i la vaig ferir. Es va regirar cap a mi —metòdicament, Doallyn va prendre un mos del menjar i va mastegar amb determinació.

—Té sort de no haver mort —va dir després d'un moment.

—Vaig ser descurat —va dir sense embuts—. Per un instant, vaig ser descurat. No és rendible fer-ho quan ets un caçador.

—Pensava que era un soldat.

Ell va negar amb el cap. Era estrany veure’l sense el seu casc, fins i tot encara que les seves faccions estiguessin gairebé tan inexpressives com quan estaven emmascarades.

—Jo era caçador. Per això vaig venir a Tatooine. Jabba va demanar un caçador per aconseguir-li un drac krayt.

—Un drac krayt? —Yarna li va mirar incrèdula. Havia sentit descriure aquestes bèsties abans: els joves eren tan grans com un rancor, i segons deien creixien encara més a mesura que envellien—. Què volia fer amb un?

—Volia enfrontar un contra el seu rancor, i cobrar entrada. Jabba va pensar que seria l'esdeveniment esportiu del segle. Va oferir una enorme recompensa per un drac krayt viu.

—I realment va pensar que podria capturar-ne un?

—He estat caçador durant molts anys. No hi ha moltes bèsties que no pugui enganyar —va dir, amb una confiança serena que era molt més convincent que qualsevol ostentació—. Vaig estudiar tot el que hi ha als bancs de dades sobre els dracs krayt. Vaig venir ben preparat per caçar-ne un.

Yarna va prendre un mos de fruita seca i va mastegar pensativament.

—Si va venir a Tatooine a caçar un drac, com va acabar de guàrdia en el palau de Jabba?

Per primera vegada una expressió va creuar el seu rostre en la penombra del petit refugi improvisat. Va semblar mortificat i avergonyit mentre mirava el seu paquet de menjar.

—Quan vaig arribar per primera vegada, vaig decidir visitar els llocs... emblemàtics... de Mos Eisley. El licor de Chalmun va resultar ser més... potent... del que jo estava acostumat a beure. Mai vaig ser bo en els jocs d'atzar, i... no recordo clarament com em vaig ficar en aquest joc d'estels salvatges amb altes apostes, però em vaig despertar al matí següent amb un terrible mal de cap, devent de Jabba un any de servei.

—Així que mai va arribar a caçar un drac?

—Aquesta va ser una de les coses que Jabba va voler que fes. He estat en moltes expedicions des que vaig arribar al palau... però són rars. Ni tan sols he albirat un en tots aquests mesos. Jabba... —va sacsejar el cap lleugerament, amb tristesa—, cada vegada estava més... impacient. Tinc sort que ja no estigui.

—Així que fins i tot si hagués capturat al drac no hauria tingut recompensa, veritat?

—Exacte —va dir—. Però hi havia... altres... raons per caçar un drac. Fins i tot si hagués hagut de matar-lo, m'hauria beneficiat, crec.

La curiositat de Yarna es va despertar.

—Com?

—Els dracs krayt suposadament tenen un... valor intrínsec —va respondre evasivament.

Yarna havia sentit a alguns dels caça-recompenses i mercenaris parlant d'això. Alguns deien que els dracs krayt contenien un tresor, uns altres que, com els dracs de les llegendes antigues, custodiaven un tresor. Però la majoria de la gent descartava aquestes nocions com a simples rumors sensacionalistes, si no directament com a folklore.

—Què deia el seu contracte amb Jabba? És vostè lliure ara? —va preguntar ella.

—Sí, sóc lliure —va dir—. I vostè?

—Lliure —va dir, escoltant la satisfacció en la seva pròpia veu—. I una vegada que arribi a Mos Eisley, els meus fills també ho seran.

—Té...? —va fer una pausa, com si triés acuradament les seves paraules—, té parella?

—La vaig tenir —va dir ella, obrint el flascó d'aigua i abocant acuradament una mica del líquid sobre la seva cara. Després es va permetre un llarg glop—. Però Jabba el va enviar al rancor.

Ell va recollir el seu casc i, sense mirar-la, va dir:

—Ho lamento, senyora Gargan.

—Si us plau —va dir—, la formalitat entre nosaltres ja no és necessària. Sóc Yarna.

—Molt bé. Pot dir-me Doallyn —va mirar cap avall al flascó d'aigua que ella estava tapant acuradament—. Per què no beus més? Tenim molta.

—No necessito més —va dir honestament—. El meu poble està compost per pastors del desert, en un planeta tan calorós com aquest.

—Quina classe d'animals pastureu?

—Tomuons. Grans, llanuts, amb llargues banyes —les seves mans es movien amb els gestos fluïts d'una ballarina, descrivint a les criatures—. Ens donen llet, carn i llana. Aquesta túnica —va aixecar un plec de la seva túnica blanca del desert—, va ser filada amb la seva llana.

Ell va tocar el plec de tela i va exclamar davant la fina suavitat i la bellesa del teixit.

—Gairebé brilla —va dir.

—Sí, el nostre teixit és molt benvolgut. Es diu que les vestidures cerimonials de l'Emperador estan fetes de tela de tomuon —va rebregar fortament un plec de la túnica, després va obrir les seves mans i va permetre que caigués en la seva falda, sense marques—. El nostre teixit és fort, i rares vegades s'arruga o taca. Les tècniques de l’art de teixir askajianes són preuats secrets de la nostra gent. Nautag... la meva parella... va ser un dels millors teixidors del meu món...

—I tu —va dir ell, seleccionant un cartutx nou d’hidró-tres i lliscant-lo en el contenidor de la seva màscara—, eres ballarina abans d'arribar al palau de Jabba?

—Ho era —va dir—. El meu pare era cap, i jo ballava per l'honor de la nostra tribu en la competició més important —no va poder mantenir fora de la seva veu una nota d'orgull, però llavors, recordant l'any en el palau de Jabba, va sospirar—. Jo vaig guanyar aquesta competició. I després... van arribar els esclavistes. Ens van agafar... a Nautag, a mi, als nostres cadells. Ells... ells van matar a un dels nostres bebès durant la captura —va notar un nus en la seva gola.

—I ells us van portar a Tatooine? —va preguntar Doallyn, amb un to gairebé amable.

Ella va assentir.

—Jabba els havia demanat una ballarina askajiana. Així que em van capturar... i vaig haver de ballar per al hutt. Jabba em va prometre que no vendria als meus fills mentre que ballés bé per a ell. Però ja saps que no es podia confiar en el Gran Inflat... sempre vaig tenir por que em permetés treballar per guanyar els diners per comprar la nostra llibertat, i després em matés perquè li divertia fer-ho. I llavors mantingués als meus fills en l'esclavitud.

Ell va assentir comprensivament.

—Ballar per a Jabba va haver de ser dur, després de tot el que havia passat.

—Ho va ser —va dir—. Però Doallyn... saps què era el més difícil de tot? —inconscientment, ella va allargar la mà i la va posar sobre l'avantbraç d'ell, després adonant-se del que havia fet, Yarna la va retirar precipitadament, ficant les mans entre els plecs de la seva túnica.

—Què?

—Ells... es reien de mi. Tots ells. Deien que jo era... —la seva boca es va torçar davant la paraula—, lletja —va sentir la respiració continguda cremar la seva gola—. Em cridaven fastigosa, i ridícula, i... grossa. Fins i tot Jabba es reia de mi. Però no reia perquè creia que era lletja, ell reia perquè sabia que em dolia sentir-los. Ell... gaudia del dolor dels altres. Ja saps.

Doallyn va assentir.

—Sí, ho sé.

—Em dolia —va dir—. Vaig aprendre a no mostrar-ho, a perdre'm en el ball, i no em permetia a mi mateixa escoltar el riure... massa. Però dolia —ella li va llançar una mirada que brillava desafiadora—. Jo sóc allò que vaig néixer per ser! Per què els éssers han de jutjar-se entre si? Per què han d'observar, i burlar-se, i dir coses cruels?

Ell va negar amb el cap, i els seus dits es van acostar per tocar la cicatriu de la qual gairebé s'havia oblidat.

—No tinc resposta per a tu, Yarna —va dir ell greument—. Però entenc aquestes preguntes massa bé.

 Següent