Crepuscle Jedi (XX)

Anterior

20

—No puc dir que estigui emocionat amb aquesta idea —va dir I-5.

—Naturalment que no. Mai t'emocionen les meves idees. Si hagués estat la teva idea vendre't en esclavitud a un gàngster cruel només per aconseguir informació, avariaries els cables del teu col·lector d'energia per provar-ho.

—Ho faria?

—Segur que sí —li va assegurar Den a l’androide mentre s'aproximaven a l'entrada subterrània del cau d’en Rokko—. Perquè ets més llest que un androide comú, des de lluny. Trobaràs la manera d'obtenir la informació que necessitem, i després escapar. Qualsevol cosa pel bo d’en Jax.

Els fotoreceptors d'I-5 es van tornar cap a ell, el seu angle, focus, i intensitat van registrar lleu sorpresa.

—Detecto una nota de sarcasme?

—Just el que necessito ara mateix: un androide paranoic. —Darrere de la seva ràpida resposta, no obstant això, Den es va sentir incòmode. El comentari d'I-5 havia donat en el blanc més del que a ell li importava admetre. Encara que havia intentat negar-s’ho a si mateix, segons s'havia intensificat la recerca d'I-5 de Jax Pavan, Den havia començat a trobar-se caient víctima d'una emoció molt inesperada i molt desagradable.

Estava gelós.

Al principi havia intentat negar-s’ho, però no havia trigat en adonar-se de la futilitat d'aquest discurs. Així que ho havia admès, silenciosament, i va tractar de racionalitzar la seva sortida, dient-se a si mateix que el fill de Lorn no posaria en perill de cap manera la seva amistat amb I-5, sempre que el trobessin. Això tampoc ajudava. Això estava aconseguint que cada vegada que l’androide esmentava a Jax, Den es trobava a si mateix fent petar les dents.

Això és absurd, es va dir a si mateix. No pots sentir-te insegur sobre el que sent un androide per tu. Com de patètic és això?

No obstant això, així era com se sentia.

Pel que saps, I-5 va ser programat per Lorn per buscar a Jax amb tota aquesta devoció infrangible. Però fins i tot mentre pensava això, sabia que aquest no era el cas. De tots els droides amb els quals Den s'havia trobat alguna vegada, I-5 era l'únic sensible. Part d'això, sabia el reporter, estava o preprogramat o era mímica heurística, tal com era amb tots els androides de protocol. Els amortidors de creativitat i els inhibidors de conducta incorporats, es deia, evitaven que les màquines aconseguissin aquest estrany nivell d'autèntica consciència reservat per a humans i altres éssers orgànics. Però I-5 s'havia desfet del seu amortidor de creativitat i de la major part del seu programari d’IC. Hi havia algunes subrutines inalterables que estaven tan profundament integrades que no podien ser eliminades sense danyar físicament el seu processador principal, per descomptat. Per exemple, podia cometre assassinat tant com podia volar agitant els braços, encara que podia defensar-se i en aquells sota la seva protecció. Però a més de les opcions ampliades que li proporcionaven la falta de maquinari i programari, Den no podia evitar sentir que I-5 tenia quelcom més en ell, una cosa indefinible, una cosa que li feia ser més que la suma de les seves parts electròniques.

Tot això es reduïa al fet que el maleït home de metall tenia lliure albir, fins a un nivell sense precedents. No era la seva programació el que li conduïa tan implacablement a trobar al fill del seu soci i amic: era desig. Buscava pels pitjors carrers d'allò més baix de Coruscant perquè volia trobar a Jax Pavan.

I Den no podia evitar preguntar-se si, arribat el cas, I-5 mostraria aquest mateix nivell d'amistat i devoció per ell.

Es va adonar que l’androide havia dit alguna cosa.

—Ho sento què?

—He dit, què passa si em col·loquen un pern de contenció?

—Bé...

—No has pensat en això, veritat? —Quan Den no va respondre, l’androide va continuar—. Afortunadament, una de les primeres coses que va fer Lorn quan em va rescatar de la guarderia de l'infern va ser instal·lar programari de contraban que desactiva perns de contenció i altres dispositius inhibitoris externs.

—Ja sabia això —va dir Den precipitadament. L’androide li va dedicar una mirada escèptica mentre giraven la cantonada i es trobaven abruptament enfront d'un droide molt gran i molt intimidant. Den no estava familiaritzat amb el model, però es notava que no havia estat dissenyat per ser porter. Semblava el que era: una màquina anihiladora.

—Com puc ajudar-los, amics? —li va preguntar la veu electrònica a Den. El to era cortès, fins i tot sol·lícit, però Den no es va deixar enganyar; sabia que si el droide percebia qualsevol cosa remotament com una amenaça, el cuinaria. No importava que fos un sullustà desarmat, la qual cosa li feia gairebé tan mortífer com un hugglepup amb la panxa plena d'arrels de bliss; si no escollia la seva resposta acuradament enviarien les seves restes de tornada a Sullust en una bosseta.

El droide va esperar una resposta. Va ignorar a I-5, la qual cosa no era sorprenent, un senzill androide de protocol no era una amenaça.

—Tinc un article curiós que crec que el gran Rokko podria trobar divertit —va dir Den. Va gesticular cap a I-5—. Alguna vegada has vist a un androide de protocol jugar al sàbacc?

El guàrdia droide va tornar els seus fotoreceptors cap a I-5. Era la veu d’en Rokko la que sortia ara pel vocalitzador; encara que Den mai havia sentit parlar en aquest hutt en particular, estava molt familiaritzat amb la pronunciació del bàsic que caracteritzava a l'espècie.

—De fet, sí. —El gàngster sonava avorrit.

—Alguna vegada ha vist a un guanyar nou partides de deu? —va preguntar Den.

Va haver-hi una pausa; encara que el guàrdia droide va romandre immòbil, el reporter sabia que dins del seu santuari, Rokko acabava de quedar-se d'una peça.

—No —va dir lentament la veu raspant—. Això no ho he vist.

***

Nick Rostu coneixia la foscor.

Després de tot, havia ajudat al Mestre Jedi Mace Windu contra Kar Vastor en les vaporoses selves de Haruun Kal. Kar Vastor, cap de la resistència Balawai; Kar Vastor, amb els seus vibroescuts incrustats en els braços i la seva força gairebé sobrenatural. Kar Vastor, més fort en la Força que qualsevol altre korunnai, més fort que qualsevol altre en la galàxia, potser, tret dels Jedi. Kar Vastor, tan submergit en el Costat Fosc que, encara que Nick havia estat només a un parell de metres d'ell durant aquella batalla final, encara que podia veure a l'home tan clarament com podia veure a Mace, o a Iolu, el guarda que li havia obert des de l'estèrnum fins al melic, així i tot, tirant ara cap enrere la mirada, es va adonar que no podia visualitzar la cara del cap de la guerrilla. Era com si el comandant balawai hagués estat cobert de foscor, en certa forma, com si el Costat Fosc de la Força radiés una estranya antillum. Kar Vastor havia estat l'essència, la personificació, del poder primitiu, del salvatgisme de la selva i de l'ànsia de sang fet carn. Nick mai havia vist a ningú o a res igualar-li.

Fins ara.

Fins que va estar a peu dret, desarmat, davant de Darth Vader.

Com si estar armat suposés alguna diferència, va pensar. Podria estar equipat amb coets de canell, un rifle de butxaca, un parell de DL-44, i un rifle disruptor i seria el mateix que portar una estaca esmolada.

Vastor havia estat ferocitat animal i amenaça, amb prou feines continguda. Havia retrunyit amb el poder del Costat Fosc. Els seus braços, les seves cames, el seu tors i les seves espatlles havien estat revestits per capes de múscul estriat; semblava que podia haver alçat una herbosa embarassada sobre el seu cap. Amb una mà.

Vader era tan alt com havia estat Vastor, però probablement pesava uns bons vint quilos menys. No era igual d'impressionant físicament; gens de musculatura visible sota la negra armadura. No tenia importància. En la ment d’en Nick no hi havia dubte que si Kar Vastor s'hagués enfrontat a Darth Vader, el fer renegat balawai no hauria tingut cap possibilitat.

La Força era poderosa en Vader; fins i tot la feble connexió d’en Nick podia sentir-ho. Era molt més poderosa del que havia estat en Kar Vastor. Havia emanat de Vastor en ones de fúria, esclatat com un forn obert. En Vader, era..., continguda. Acumulada.

Esperant.

L'escenari era suficientment innocu: estaven en una balconada, a gran altura sobre els nivells principals de la ciutat. Era poc després del clarejar; els rajos matutins del sol de Coruscant arrencaven centelleigs opalescents de moltes torres, ziggurats, cúpules i altres estructures que envoltaven el Palau Imperial. L'espiral en forma de bala que els sostenia era més alta que la majoria; Nick va estimar que es trobaven almenys a set-cents metres per sobre dels carrers. Si caigués des d'aquesta altura, tindria gairebé deu segons per lamentar-ho abans de l'impacte, assumint que no xoqués a mig camí amb un dels molts vehicles que ocupaven els diversos estrats de tràfic.

Vader estava prop de la vora de la balconada, mirant fixament la ciutat. Nick podia sentir la seva respiració dificultosa. Després d'un moment, es va donar la volta, la capa negra onejant darrere d'ell. Els únics rastres de color en el seu cos eren les pampalluguejants llums d'estat en la seva placa pectoral. El casc es va tornar cap a ell. Els opacs hemisferis arrodonits que protegien els seus ulls —si eren els seus ulls, pel que Nick sabia— no mostraven cap moviment; però en certa forma Nick es va adonar que estava sent inspeccionat.

—Major Nick Rostu —la veu va sobresaltar a Nick. No estava segur de com havia esperat que sonés Vader, però no una veu vellutada de baríton—. Antic membre del Grandiós Exèrcit de la República —va continuar Vader—. Se li acusa de l'assassinat del Coronel Majjen, un representant imperial.

No semblava haver-hi cap raó per contestar en això, així que Nick va romandre callat.

Vader no va semblar notar-ho.

—També és responsable dels assassinats d'un considerable nombre de soldats imperials durant el temps que va passar com a lluitador de carrer. Sense esmentar l'incompliment de diverses lleis.

—Es diu guerra —va dir Nick. Li espremeria si es deixava intimidar, o això es va dir a si mateix. La veritat era que ja estava bastant intimidat. La seva veu havia sonat una mica més alta del que li havia agradat.

—No —va dir Vader—. Es diu sedició. I quan la realitza un oficial, es diu traïció —El Senyor Fosc va guardar silenci durant un moment, ocupat aparentment amb els seus propis pensaments. Llavors va dir: —La Força crema en el seu interior, Major. La seva flama crema feblement, però hi ha potencial. El seu foc podria ser alimentat i ràpidament, pel poder del Costat Fosc.

Nick va romandre en silenci, esperant.

—Tinc una tasca per a vostè, Major —va dir Vader—. Si la completa satisfactòriament, rebrà una nau i se li deixarà marxar, cap mà s'alçarà en contra seva —sempre que abandoni Coruscant i els sistemes del Nucli. Fracassi, i la seva vida quedarà confiscada. Comprèn?

—Vol que trobi a Jax Pavan per vós —va dir Nick—. No ho faré. —La seva veu va tremolar una mica, però va pronunciar les paraules.

Vader va fer un pas cap a ell.

—Crec que ho farà. De fet, sé que ho farà. És valent; el seu expedient ho deixa clar. No tem a la mort —va alçar la seva mà esquerra, el seu dit índex lleugerament estès, com fent una observació—. Però hi ha coses pitjors que la mera mort...

I abans que Nick s'adonés del que estava passant, el Senyor Fosc estava d'alguna manera dins del seu cap, una ombra fosca interrompent el flux dels seus pensaments. L'ombra semblava expandir-se...

Nick va cridar i va caure en una negror encara més perfecta que els ulls de Darth Vader.

Següent