Crepuscle Jedi (XXXI)

Anterior

31

—Com prossegueix la recerca, Rhinann? —La veu de Lord Vader va ser tan civilitzada i educada com sempre, amb una subtil amenaça entreteixida en ella—. Ha trobat ja el Major Rostu a Pavan?

—Així ho crec, el meu Senyor —va dir Rhinann. La seva veu va tremolar lleugerament, malgrat els seus esforços per mantenir-la ferma—. Però encara haig de rebre un senyal definitiu.

—Una vegada que el senyal sigui enviat —va dir el Senyor Fosc—, assegura't d'enviar suficients tropes per capturar-lo amb vida. No em decebis, Rhinann.

Rhinann va sentir que cadascun dels seus quatre estómacs es precipitava per separat cap a l'infinit. Es va quedar sense parla literalment; la seva llengua semblava congelada en el seu paladar. D'alguna forma, va aconseguir quequejar una resposta i deixar la presència de Vader sense desplomar-se de por.

No em decebis, Rhinann. Fins i tot ara, de tornada en la relativa seguretat de la seva oficina, podia sentir aquestes paraules reverberant. Gairebé podia veure-les, lluminoses en l'aire davant d'ell, bategant amenaçadorament. Si les paraules haguessin vingut de qualsevol altre, podrien haver estat interpretades com un suau advertiment de possibles repercussions. Venint de Darth Vader, no obstant això, semblaven equivalents a una amenaça de mort.

Havia de fer alguna cosa.

Rhinann sabia que no podria suportar molt més aquesta classe de por i de pressió. Va sentir que es trobava a la vora d'una vascularitat sistèmica completa. Era massa jove per ser amenaçat per tal condició; només tenia vuitanta-nou anys estàndard.

Aquest treball li estava matant. Per ser més específic, la por de ser executat per Darth Vader estava matant-li. En certa forma, d'alguna manera, Rhinann sabia que havia de trobar una ruta de fugida, no només de la seva ocupació en el Palau, sinó de Coruscant i dels sistemes del Nucli. La zona salvatge de la galàxia, plena de mons de bàrbars udolants i anteriorment massa terrorífica per considerar si més no escapar cap enllà, havia assumit finalment la segona posició en el panteó de maldat de dues columnes en el qual creia fermament. En primer lloc ara estava Darth Vader; en segon lloc estava tota la resta de la creació.

Però com escapar? es va preguntar, gratant-se en la granellada que acabava de brollar al llarg del seu coll. Es necessitaven crèdits per reservar passatge interestel·lar, munts de crèdits, considerant que hauria de posar almenys la meitat de la galàxia entre ell i Vader, potser anar fins i tot fins al Cúmul de Minos o el Sector Dalonbià, abans de sentir-se segur. Rhinann havia acumulat alguns estalvis, però no els suficients ni de prop. Va sospirar de frustració, prou fort com per fer que els seus ullals nasals produïssin una xiulada aguda. Com podria sentir-se alguna vegada fora de perill, sense importar a on fos? Vader era la personificació de la maldat, allò al que la pròpia foscor temia.

Rhinann estava davant d'una enorme paret de transpariacer que mirava cap a la interminable ciutat. Podia veure el Teatre de l'Òpera, els Jardins Botànics de les Cúpules Celestials, i, al lluny, l'aeròdrom i les pistes d'aterratge de PortOest. Mentre observava, una fragata de la classe Llancer va ascendir lentament en el cel. Un moment després, des d'una altra part de l'enorme espaiport, va desenganxar un transport civil de passatgers. L’elomin va observar com desapareixia en el cel blau. Com podria disposar-ho tot per estar en una nau com aquesta?

No ho sabia. Però ho aconseguís com ho aconseguís, estava segur que havia de trobar una forma, i aviat.

***

Jax Pavan estava assegut en el lliscant aeri que avançava a través dels estrets carrers ombrívols dels Ravals PouNegre, i considerava la seva vida.

No era, havia d'admetre, una visió molt bonica.

Havia estat un Cavaller Jedi. Un membre d'un antic Orde dedicat a mantenir la pau, a assegurar que els estàndards de civilització eren mantinguts. A resoldre crims, a lluitar contra la injustícia.

A viure dins de la Força.

L'últim era la part més dura. Sempre ho havia estat, sempre ho seria. Ho havia intentat, però havia d'admetre que viure la vida d'un Jedi no li havia proporcionat la pau interior i la quietud que havia buscat des que havia estat prou gran com per comprendre això que anava buscant.

Sentia que l’error havia d'estar dins d'ell. Els preceptes de l'Orde havien funcionat durant mil·lennis, havien convertit a incomptables éssers vius des de la infància en Cavallers i Mestres Jedi desitjosos i preparats per sostenir els alts estàndards de l'Orde de veritat i justícia, per usar el poder de la Força per extingir la maldat onsevulla que poguessin trobar-la. Si aquest far no cremava tan brillant en ell com ho havia fet en els seus camarades, no era una manca en els ensenyaments de l'Orde. Era seva.

—Estàs preocupat. Per què? —la veu de l’androide, embogidorament en calma com sempre, va interrompre els seus records. Per una vegada Jax gairebé va estar agraït.

—Per què? La meva gent i tot el meu estil de vida han estat destruïts, sóc un fugitiu del nou règim, i l’ésser més perillós de la galàxia m'ha convertit per alguna raó en l'objecte de la seva vendetta personal, a part d'això, per cap raó.

I-5 li va mirar; la seva cara de metall era inexpressiva, i així i tot en certa forma era expressiva.

—Veig que el gen del sarcasme s'ha transmès intacte del pare al fill.

—Si et donés una ordre directa de saltar d'aquest lliscant —va preguntar Jax—, què ocorreria?

I-5 va semblar considerar-ho acuradament.

—No ho sé —va dir l’androide per fi.

—És temptador esbrinar-ho.

—Dubto que funcionés. La meva programació, com ja he dit, és capaç de trobar matisos. No tinc amortidors de creativitat o programari d'inhibició.

— I de qui va ser aquesta brillant idea?

—Del teu pare —el to de veu de l’androide va ser subtilment humorístic, la qual cosa va fer que les dents d’en Jax carrisquegessin—. Va treure els amortidors i alguns components del programari —va continuar I-5—. Amb l'accés incrementat al lliure albir que va ocasionar, vaig ser capaç de fer la resta. Últimament, amb ajuda d’en Den, he realitzat més modificacions.

Jax va canviar de posició lleugerament per poder veure millor a I-5.

—Estàs dient que ets conscient de tu mateix?

De nou I-5 va quedar pensatiu.

—És una pregunta que m'he fet sovint. Haig d'admetre que, de vegades, era reticent a seguir fins a la seva conclusió lògica. Però finalment, amb l'ajuda d'amics —inclosa la Jedi Offee, podria afegir— vaig arribar a adonar-me que l'habilitat per considerar el tema indica una resposta positiva en si mateixa. En altres paraules: Existeixo perquè penso.

—A veure si ho he entès —va dir Nick, que evidentment havia sentit la conversa—. Estàs dient que no estàs subjecte a les restriccions d'actuació de la programació habitual d'una unitat de protocol. És això?

—Precisament. Em programo a mi mateix, fins a un punt. Molt més del que són capaços altres droides, certament, encara que hi ha uns altres com jo en la galàxia, en major o menor grau.

Aquesta no va ser una notícia ben rebuda per Jax.

—Sembles molt segur d'això —va dir la Laranth—. T'has trobat amb algun?

—En una ocasió en la nostra odissea indirecta cap a Coruscant, Den es va fer passar per un traficant d'armes, amb mi com el seu servent, per descomptat. Un forçador de bloquejos ens va donar passatge fins al Nucli Exterior. A bord, ens vam trobar amb un androide de protocol que havia estat aparellat amb una unitat astromecànica. La unitat de protocol semblava molt conscient, i el droide astromecànic també tenia un sentit ben desenvolupat de si mateix; molt més que molts orgànics amb els quals m'he creuat. Tots dos van expressar preocupació pel benestar del seu amo, el capità de la nau, i per ells mateixos. De fet, l’androide de protocol era categòricament ploraner algunes vegades.

Jax no es considerava un individu de ment tancada. Com a Jedi, s'esperava d'ell que tractés per igual a tots els éssers sensibles. Mentre era molt obvi que realment no hi havia un autèntic estàndard pel qual jutjar a tots els éssers —intel·ligència, moralitat, habilitat, i una miríada de diversos factors variaven extremadament dins d'una espècie, i àdhuc més quan aquesta espècie es comparava amb unes altres— així i tot, havia estat un mandat que la justícia era igual per a tots. Durant els dies de la República, en qualsevol cas.

Però simplement no podia veure com s'aplicava això a una complexa massa de circuits que resultava ser ambulant.

Per descomptat, res impedia que esborressin la seva memòria i li reprogramessin, encara que tenia la sensació de què I-5 podria resistir-ho. El que era un pensament bastant torbador en si. I tampoc ho veuria bé l'amic de l’androide, el sullustà. De fet, si s'ha de jutjar per l'interès de la Laranth i d’en Nick, el punt de vista d’en Jax —l'únic entenimentat— s'estava tornant ràpidament impopular.

No estava bé. De fet, a Jax li semblava molt més una perversió de la forma en la qual l'univers hauria de funcionar. Si aquesta era una galàxia en la qual els droides podien pensar, i sentir, i tot el que això comportava... bé, era totalment aterridor. En el passat, sempre que s'hi havia sentit confós i aclaparat per tals endevinalles, havia pogut establir contacte amb la Força. Deixant que li emboliqués, calmant-li i apaivagar-li, concedint-li una certa mesura de tranquil·litat. Però ara fins i tot això li era negat passat un cert punt, doncs com més profund es deixés atrapar en la seva abraçada, més atrauria l'atenció de Darth Vader.

Si és que encara podia tocar la Força...

Sovint, els Jedi havien estat acusats d'estar dormits durant els últims dies de la República, incapaços de sentir la presència de Darth Sidious quan el Lord Sith havia estat literalment sota el seu propi sostre. Per què no ho van saber? es va preguntar Jax. Era cert que l'Orde s'havia tornat complaent. En llegir les històries, els relats èpics, de com havien estat les coses en el passat, un podia arribar a creure-s’ho fàcilment. Herois com Nomi Sunrider, Gord Ves, Arca Jeth, i molts altres havien col·locat certament el llistó molt alt. Però al llarg dels segles, els Jedi havien perdut el contacte amb la gent, amb ells mateixos, i amb la Força. S'havien tornat progressivament insulars i monàstics, més preocupats amb construir vastes biblioteques i centres d'aprenentatge que amb protegir el bé comú. Cert, encara hi havia individus capaços d'heroisme, com Mace Windu i Qui-Gon Jinn. Encara hi havia grans batalles que havien estat guanyades. Però que els Jedi s'haguessin tornat tan cecs i sords en la Força com per no reconèixer un complot per enderrocar-los pels Sith fins que va ser massa tard...

—Ja estem aquí —va dir Nick. El lliscant es va detenir.

L'àrea semblava el que era: una zona de guerra. Uns quants dels explosius més petits amb els quals els separatistes havien sembrat l'atmosfera havien caigut allà, i el paviment estava esquerdat i replet de cràters. El rètol del que una vegada havia estat un club nocturn estava ara trencat i apagat, tret per les pulsacions intermitents d'energia que causaven que l’holoprojecció d'una cantant de saló pa'lowick s'encengués i s'apagués.

L'atenció d’en Jax estava centrada en l'estructura a l'altre costat del carrer. Aparentment una vegada havia estat un bloc d'oficines, però ara semblava ser la llar d'una colònia d’ugnaughts.

—Ei —va dir Laranth—. Sents això?

Jax va assentir. Quelcom estava ocorrent allà dins, alguna cosa que estava agitant la Força com el vent agita un mar tempestuós. Era impossible saber si 10-4TO estava implicat, per descomptat, però fos el que fos la pertorbació, havia de ser investigada.

Ell va dir tot això. Predictiblement, Den Dhur va preguntar:

—Per què?

—Perquè som Jedi —va dir la Laranth.

Dhur no va dir res, però quan la resta va començar a moure's, ell els va seguir. Jax no va poder resistir-se’n:

—Tu no ets un Jedi —va dir ell—. Per què véns?

El sullustà va sospirar.

—Perquè sóc un reporter —va dir ell—. Per molt que de vegades odiï recordar-ho.

 Següent