Crepuscle Jedi (XV)

Anterior

15

—Va ser un discurs commovedor el que vas fer abans —li va dir I-5 a Den. Acabaven d'entrar en un bloc, llogat per passar la nit, i pagat amb els crèdits obtinguts quan Den va empenyorar la seva microcàmera. L'habitació era una diminuta bombolla, de dos metres de costat, en un brut resibloc de ferrocret. Estava dissenyat per acomodar a una forma de vida humanoide; hi havia un bany amb una dutxa d'aigua, un racó de cuina amb una unitat que funcionava tant de refrigerador com d'escalfador, una combi-cadira/taula, i un combi-llit. Això era tot. L'únic fluorescent del sostre llançava una feble llum somorta sobretot, i a qualsevol moment que romanien quiets podien sentir a les aranya-paneroles corrent pels respiradors. No hi havia finestres; el bloc estava format per cel·les i les parets al voltant d'aquest tenien almenys quinze metres de grossor. Si la ventilació fallava, s’adonà Den, molt probablement s'asfixiaria abans d'arribar al turboascensor en l'altre extrem de l'edifici, atès que el corredor s'ompliria de dotzenes d'éssers en estat de pànic, tots intentant desesperadament entrar a patolls al mateix ascensor, i cap, molt probablement, disposat a deixar-li anar primer.

En aquest moment Den gairebé hagués agraït tal situació. Estava forcejant per treure el combi-llit, el qual s'havia embussat a mig camí sortint de la paret. L'orifici no era prou gran perquè passés, i encara que pogués, amb prou feines tindria espai per tombar-se de cap per amunt. Den no era claustrofòbic —els sullustans, vivint en coves, rares vegades n'eren— però fins i tot ell va haver d'admetre que la perspectiva de passar més d'una nit en aquest pou era depriment en grau summe, així i tot, estava cansat, i aquest havia estat l'únic lloc que es van poder permetre.

Va badallar, llavors es va adonar tardanament que I-5 havia parlat.

—Què? —grunyí, forcejant encara amb el llit embussat.

—Vaig dir, un discurs commovedor. Però com, exactament, penses trobar a Jax?

Den es va asseure en la vora parcialment protuberant, cedint la victòria, de moment, al mecanisme defectuós.

—Escolta I-5, sóc un reporter —va fer una ganyota—. Ho era, de qualsevol manera. Puc rastrejar un digimorfe a través d'una tempesta de dades. Ell no pot amagar-se de les meves orelles.

—Ningú pot amagar-se de les teves orelles. Em sorprèn que l'encarregat escales avall no les comptés com a inquilins a part.

Den va agafar fermament el seu pit fingint sentir-se ferit.

—Em fereixes. —Llavors es va aixecar d'un salt i es va girar sobtadament, com si tractés d'enxampar el combi per sorpresa. No obstant això, en lloc d'agafar el llit pròpiament dit, va agafar el matalàs d'escuma i va tirar bruscament cap a ell. —Hah! —el va col·locar en el sòl, cobrint una porció considerable de la superfície bruta—. És bo que no dormis —va afegir per a I-5.

—Oh, sí. Que afortunat sóc, experimentant cada microsegon de la nostra estada aquí. M'asseguraré de gravar-ho per a la posteritat. Tal vegada fins i tot...

L’androide es va detenir. Den estava mirant-li fixament, amb expressió pensativa.

—Posteritat —va murmurar el sullustà. I-5 no va dir res. Merament va observar, els seus fotoreceptors brillant amb el que Den havia arribat a reconèixer com a interès.

—... i esperança.

—Tens imatges arxivades als teus bancs de memòria d’en Lorn Pavan, veritat?

—Sí.

—Vegem-les.

L’androide va projectar una sèrie d'hologrames en l'aire entre ells. Den va observar el cicle d'imatges passar: diversos angles de l'antic soci i amic d'I-5. Semblava un tipus maco, amb el que altres humans dirien una "cara honesta". Part del treball d’en Den com a reporter havia consistit a entrenar-se per distingir les diferències en l'aparença dins de diverses espècies. Era bastant obvi per a tota la galàxia que tots els membres d'una espècie els semblaven iguals per als membres d'una altra. Den, no obstant això, s'havia avançat en això en gran manera.

—D'acord —va dir ell. I-5 va detenir la projecció, i la desfilada d'hologrames va desaparèixer amb un parpelleig. Den va mirar al seu voltant—. Hi ha un port de dades en aquest cau?

L’androide va mirar al seu al voltant amb desdeny.

—Si tenim sort, podria haver-hi un mòdem d'estil antic.

No obstant això, per a la seva sorpresa, hi havia un port de dades. Àdhuc més sorprenent va ser que estava activat, encara que I-5 va fer un treball notablement bo, donat el seu semblant immutable, de transmetre la idea d'un nas arrufat per la repugnància.      

 Vols que interactuï amb això? Només el Faedor sap què ha estat connectat aquí recentment...

—No siguis tan poruc. El teu antivirus està actualitzat, no?

L’androide va sospirar.

—He esmentat últimament quant gaudeixo de la nostra associació? —va alçar la seva mà dreta, i un dels seus dits es va estendre, transformant-se en un acoblament de transceptor. El va introduir cautelosament en el port—. I per què estic fent això?

—Estàs interactuant amb la xarxa principal de seguretat d'aquest sector.

—La qual cosa és altament il·legal.

—I?

—Simplement una observació casual. I estic buscant...?

—Estàs buscant imatges d'homes humans preses en l'última setmana que tenen una alta correlació amb les teves dades visuals d’en Lorn Pavan. En altres paraules...

—Una semblança familiar —l’androide va romandre en silenci per un moment, llavors va dir—. No puc creure que mai pensés en això.

—Jo tampoc. Sospito que aquest munt de circuits del teu cap encara ha de crear algunes sinapsis. —Den va intentar, encara que no gaire, evitar donar-li una nota de complaença a la seva veu—. A més, encara no sabem si això funcionarà.

I-5 no va contestar. L’androide semblava estar concentrant-se.

— Problemes? —va preguntar Den.

—Han instal·lat un nou tallafocs des de l'última vegada que em vaig colar dins.

—No em sorprèn —va dir Den—. Han passat, què? Gairebé dues dècades?

—Silenci. Això és complicat.

Den va esperar, resistint la temptació de ballar nerviosament sobre un i altre peu. Si I-5 activava una protecció de seguretat, podria provocar tota classe de resultats desagradables, no sent el menor que la xarxa sinàptica de l’androide es fongués més ràpid que un cometa en una flamarada solar. Si això ocorria, Den sabia que mai es perdonaria haver suggerit això. No és que anés a tenir tant temps per castigar-se per això, ja que el més probable és que hi hagués una brigada de CPAs envoltant l'edifici molt abans que pogués sortir.

—Estic dins —va anunciar I-5—. Especificant paràmetres de l'algorisme... incitant modalitat de cerca... descarregant dades —el dit de la interfície es va desconnectar del port de dades i va retrocedir, recobrant la seva forma anterior.

—I bé? Què tens?

I-5 va activar el seu holoprojector una altra vegada. Cinc imatges 3-D d'un jove vestit amb un mico de vol poc cridaner es van succeir centellejant. Encara que les projeccions no eren molt clares, la semblança entre ell i les imatges d’en Lorn Pavan era inconfusible.

—Hola, Jax —va murmurar Den.

I-5 va guardar silenci. Els seus fotoreceptors, no obstant això, estaven molt brillants.

Una imatge era Jax Pavan creuant un carrer abarrotat; una altra, ell comprant alguna cosa en la parada d'un venedor de carrer. Les últimes tres eren preses borroses d'ell sobre una passarel·la, conferenciant o potser discutint amb un hutt, un klatooinià i un nikto.

L'última imatge semblava ser una presa de l'humà, el klatooinià i el nikto, amb dos objectes borrosos volant entre l'home i els altres dos. Den la va mirar fixament, arrufant les celles.

— Pots augmentar la resolució d'aquesta?

I-5 va accedir. L’holoprojecció es va tornar més definida i més gran.

Den va parpellejar.

—Això semblen un parell de desintegradors sent arrencats d'aquests dos pinxos cap a ell, d'alguna manera...

Llavors es va adonar del que volia dir.

—Està usant la Força per desarmar-los.

I-5 va dir:

—Aquestes imatges van ser preses per una càmera de seguretat automatitzada. L'última estava marcada per a una recerca relacionada amb possible activitat il·legal Jedi.

—Això no és bo. Quant temps abans que ho descobreixin?

—És difícil de dir. La posició oficial de l'Imperi és que l'Orde Jedi està destruït, i que capturar a l'últim d'ells no és una prioritat alta. Dependria del nombre de casos dels oficials locals de policia. Podrien ser setmanes. O dies. O hores. Tard o d'hora, no obstant això, serà investigat.

—Llavors hem aconseguit trobar-li primer. Sabem quan i on van ser preses?

—Les tres últimes van ser preses fa quaranta-sis hores i vint-i-set minuts, en el Mongoh Mezzanine, prop de dos quilòmetres a l'oest d'aquí.

—Podria estar en qualsevol lloc en aquest moment. Com podem...?

—No hi ha problema —va dir l’androide—. Ara les càmeres han estat alertades per fer de la presa d'imatges d’en Jax una prioritat més alta. I, havent-me introduït a la xarxa de seguretat una vegada, puc fer-ho de nou molt més fàcilment.

—Estàs segur?

—Mentiria aquesta cara?

***

Kaird dels Nediji estava assegut en una cantonada de la taula de conferències a les habitacions de l’Underlord. Estava tant alerta com relaxat, la seva postura en la cadira auto-adaptable era casual, però no tant com per suggerir despreocupació. Un no volia estar massa còmode en presència de l’Underlord Dal Perhi.

A l'altre costat de la taula, en el segon punt del triangle equilàter, s'asseia el seu némesis: el Príncep Xízor de la Casa Sizhran. Xízor projectava la mateixa actitud de calma i decisió. No obstant això, hi havia un toc més arrogant en el seu llenguatge corporal, un sentit d'orgull que sens dubte sentia com a propi de la reialesa Falleen. El seu llarg pèl negre estava subjecte atapeïdament en un monyo tradicional i les seves atractives característiques semblaven estar esculpides en jade.

L’Underlord Perhi estava assegut en el tercer punt de la taula, sota el símbol del Sol Negre en la paret. La taula estava dissenyada per canviar de forma depenent de quants es reunissin amb l’Underlord; podia ser reconfigurada com qualsevol cosa des d'un simple rectangle estret per a converses d'un a un fins a un decàgon que acomodava als nou Vigos i a l’Underlord.

L’Underlord Perhi era humà, cinquanta-vuit anys estàndard, i un metre i quart d'altura, la qual cosa no era terriblement alt per ser un humà. Tenia el cabell ros tallat arran, i semblava estar una mica grassonet; Kaird estimava la seva massa en uns setanta-cinc quilos en un camp de gravetat un. No obstant això, cap d'ells era de greix. Kaird podia donar testimoni d'això; havia jugat a shockbol amb l'home, Perhi jugava dur i jugava per guanyar.

Havia començat en el Sol Negre com ho havien fet tants altres, incloent a Kaird: com un pinxo. En el cas d’en Perhi, havia estat per un hutt anomenat Yanth, el qual havia dirigit una casa de joc anomenada L'Oasi Tusken en el Corredor Carmesí. Un misteriós assassí, la identitat del qual mai va ser descoberta, havia acabat amb el cap d’en Perhi. Ni tan sols els Jedi, dels quals van investigar perquè un parell dels seus podrien haver estat involucrats, van poder descobrir qui va ser el responsable.

Es deia que un dels Jedi que van investigar l'assumpte s'havia embolicat amb Perhi i havia sortit malament parat. L’Underlord mai havia confirmat això, però tampoc ho havia negat. El que li va donar estatus de llegenda va ser que el Jedi en qüestió havia estat Obi-Wan Kenobi, més tard convertit en un dels grans herois de les Guerres Clon. Fora cert o no que Perhi havia superat a Kenobi, la circulació del rumor a través dels corredors del Hall de Mitjanit no havia impedit el ràpid ascens de rang de l'humà. Dos anys després de la Batalla de Naboo havia estat un Vigo; un any després d'això s'havia convertit en Underlord.

I tal era el seu poder i la seva personalitat que havia mantingut la posició durant la major part d'una dècada. Kaird admirava a l'home tremendament. Per descomptat, això no li impediria assassinar-li en el batec d'un jawa si li beneficiava fer-ho.

No estava realment segur de per què ell i Xízor havien estat cridats a la seva presència. Certament Xízor no estava donant cap pista; podria haver estat portant una màscara de mort creada per les seves pròpies faccions. La seva pigmentació de pell tenia un matís verd neutral, i no estava emetent feromones. D'això últim, Kaird estava realment segur, perquè portava un sensor molecular miniaturitzat programat per recollir qualsevol producte químic de l'aire. Si el falleen tractava d'influenciar-li, o de dirigir les seves emocions d'una o una altra manera, encara que ho fes molt subtilment, ell ho sabria. Kaird no sabia si l’Underlord Perhi portava alguna cosa similar, però sospitava que no. En el seu cas no hi havia necessitat; el coneixement del que li ocorreria al Príncep Xízor si arribava si més no a pensar en tal ofensa era sens dubte més que suficient com per evitar que el falleen ho intentés. Xízor era moltes coses desagradables —altiu, arrogant i despietat— però no era estúpid.

L’Underlord Perhi va dir:

—Acabo de rebre un comunicat d'un dels administradors del sector de Metellos. Es queixa que se li ha robat un article molt valuós de la seva propietat. Assegura que va ser un operatiu del Sol Negre qui ho va agafar. Un operatiu d'alt nivell.

Kaird va sentir un diminut circell de desassossec començant a desenrotllar-se en les seves entranyes. Xízor estava sota sospita, la qual cosa estava bé i era bo, però per què estava ell allà? Li havia traït Endrigorn? O havia descobert Xízor el seu complot? Sabia que la hipergemma havia acabat en mans del Príncep; ell havia romàs en els seus llocs habituals, i havia mantingut assíduament la seva distància oficial.

No havia sentit en l'especulació infructífera. Només podia esperar i veure com es desenvolupaven les coses des d'aquest moment.

Dal Perhi els va observar a tots dos. La seva actitud era casual però Kaird no es va deixar enganyar. Sabia que cap ancestre seu rapaç a Nedij havia observat mai a una presa potencial amb més entusiasme amb el qual l’Underlord els observava a tots dos en aquest moment.

Kaird va fingir un interès que es corresponia amb la serietat del càrrec, però sense indicar culpabilitat de cap manera.

—Aquesta és una acusació de gravetat considerable —va dir ell—. Ofereix alguna prova d'aquest robatori?

—Els seus operatius van rastrejar l'article —una hipergemma— des del seu lloc de repòs inicial a Metellos fins al submón de Coruscant, on va ser venut a un traficant rakririà anomenat Endrigorn.

Rastrejat? Com? Ell havia pagat una enorme quantitat de crèdits perquè la portessin sense una traça de...

—Evidentment —va seguir Perhi—, qui sigui qui la va robar —o va estar darrere del robatori— ignorava que les hipergemmes deixen un rastre residual de partícules tachyòniques. Fàcil de seguir, amb l'equip adequat.

Si Kaird hagués estat un mamífer, estaria suant en aquest moment, ell ho sabia. Tant Xízor com Perhi estaven mirant-li.

Perhi va dir:

—Certament va ser un operatiu d'alt nivell qui va robar això —i va treure d'una butxaca interior la hipergemma que Kaird li havia venut al traficant d'art. La va sostenir en alt, admirant per un moment la seva lluentor d'un altre món i llavors la va baixar i va mirar a Kaird.

I llavors, en un torrent de comprensió, Kaird ho va entendre.

No havia enganyat a Xízor; Xízor li havia enganyat a ell, des del principi. Va ser el falleen qui havia filtrat la informació sobre la hipergemma en primer lloc, sabent que això intrigaria al nediji amb les seves possibilitats. Llavors, després d'haver-la venut, Xízor l'havia obtingut i havia anat directament a l’Underlord, acusant a Kaird del robatori i lliurant la hipergemma com a prova de la seva innocència.

Era tan retorçat que gairebé era admirable.

Durant tot això Xízor havia romàs assegut en silenci, sense dir res. Ara es va aixecar, recollint els plecs de la seva túnica brocada al seu voltant.

—Si el meu senyor no té objecció —va dir en veu baixa a Perhi—, em marxaré. —La seva mirada es va tornar cap a Kaird—. Sempre és trist veure a un col·lega de confiança no aconseguir les pròpies expectatives.

—Vés, llavors, Príncep Xízor —va dir l’Underlord Perhi—. Tinc alguns assumptes que discutir amb Kaird.

Xízor es va inclinar. La seva mirada va romandre fixa en Kaird, encara que la reverència era per a Perhi.

—Amb el seu permís, llavors, Underlord. —Es va donar la volta i va sortir de la càmera, les línies de la seva llustrosa musculatura eren clarament visibles a través del vestit de sintoseda d'una sola peça que portava sota la túnica.

Les portes dobles es van tancar amb un xiuxiueig darrere d'ell. Kaird estava sol amb el dirigent del Sol Negre, amb la seva perfídia descoberta. Va pensar tristament amb el seu món natal. Ja no hi havia cap forma que el veiés, tret que realment hi hagués una vida després de la mort i pogués mirar cap avall des del Gran Niu.

L’Underlord Perhi li va mirar, va ajuntar els seus dits i va dir:

—Parlem.

Següent