Crepuscle Jedi (i XLVI)

Anterior

46

Finalment van decidir dirigir-se cap a un refugi segur que coneixia l'home ocell: un lloc utilitzat ocasionalment pel Sol Negre per amagar a éssers cap als qui altres éssers albergaven males intencions. El vol durava diverses hores, a causa de la decisió d'evitar una trajectòria suborbital en favor de volar baix i camuflats. Den no es queixava; agraïa l'oportunitat de descansar. Les passades vint-i-quatre hores havien estat realment atrafegades: tan intenses com qualsevol cosa que hagués experimentat en les Guerres Clon.

Havien adquirit dos nous passatgers: Kaird el nediji i Haninum Tyk Rhinann, un elomin. Aquest últim parlava poc, preferint arraulir-se una mica allunyat dels altres. Ni Jax ni Laranth podien sentir cap motiu ocult en ell, i tampoc hi havia cap raó per no creure la seva història que havia desertat de la nau d’en Vader a l'últim moment possible per escapar de l'explosió del reactor.

Ah, sí: Vader. Al principi, ningú havia cregut en la convicció de Jax que el Senyor del Sith vivia; l'explosió del nucli del reactor havia reduït una quantitat considerable del Districte de les Fàbriques a enderrocs radioactius. Però Jax havia reproduït les imatges dels últims moments abans de l'explosió, gravades per la càmera posterior de la nau. Just quan el Ranger Llunyà havia aixecat el vol, era possible veure la imatge borrosa d'una càpsula d’escapament sortint acomiadada de la part posterior de la llançadora, dirigint-se en direcció oposada al vaixell de càrrega.

—Està viu —va dir Jax—. Estic segur.

Den havia lamentat sentir això. Però la gran pregunta, per la qual a ell respectava, no era tant Què fem amb Darth Vader? com Quan fotem el camp? Perquè l'únic curs que tenia algun sentit per a ell era amuntegar tants parsecs entre ells i els Mons del Nucli com fos possible.

L'home ocell, Kaird, comprenia això. El seu argument, amb el qual Den estava d'acord, era que ni tan sols haurien de perdre el temps amb el refugi; haurien de tirar cap enrere de la palanca de comandament ara mateix i elevar-se. Den estava disposat a esperar prou per assegurar-se que Rostu viuria, però després d'això el seu vot era per a la mateixa acció, encara que I-5 assenyalés que tals plans de vol no autoritzats tendirien a desestabilitzar el tràfic aeri i espacial, la qual cosa al seu torn tendiria a atreure a la policia del sistema, i normalment no amb el millor humor.

L’elomin també estava ansiós per deixar Coruscant. Esperava que Jax pogués ajudar-li d'alguna forma a aconseguir-ho. Per aquest motiu, li havia donat al Jedi alguna cosa que pensava podria ser-li útil en certa forma, si realment Vader havia escapat de l'explosió del reactor. L'hi havia presentat a Jax uns moments abans...

Jax va mirar l’holocró a la seva mà, que Rhinann acabava de donar-li. Va reconèixer immediatament els patrons que ho marcaven: un Holocró Sith. Molt antic i valuós.

—I, potser, molt útil per a tu, si Vader viu —va dir Rhinann.

I-5 ho va agafar i el va examinar. Els seus fotoreceptors es van il·luminar de sorpresa.

—Encara que no serveixi per a una altra cosa —va dir—, pot servir com a record.

Jax li va mirar.

—Record?

—És el mateix holocró que va intentar comprar el teu pare a Zippa el toydarià —va dir I-5—. El reconec.

—Vinga ja —va dir Den escèpticament—. Han passat vint anys, any amunt, any...

I-5 simplement li va mirar. Den va fer un gest de derrota.

—Cert, ets un droide.

L’androide va continuar:

—Suposadament, conté molts secrets perduts dels Sith. No vam tenir forma de comprovar-ho, per descomptat, ja que només pot ser obert per algú que pugui usar la Força.

Jax ho va mirar més de prop, li va donar voltes, però no va fer cap intent d'obrir-ho. Mirà a Rhinann.

—I per què me’l dónes?

L’elomin va vacil·lar.

—Perquè —va dir per fi—. Es que Vader, no importa el que digui públicament sobre que els Jedi ja no són un problema, et vol. Va dir que tenia "assumptes" amb tu. No sé res més sobre això. L'oportunitat, no obstant, sempre afavoreix als preparats. Com has dit, només un que pugui tocar la Força pot obrir-lo. Això m'exclou —l’elomin va sonar sorprenentment malenconiós.

—No posis aquesta cara —li va dir Den a Jax—. Tu estàs viu, i molt probablement Vader pensa que estàs mort. Això em sona com un bonic final feliç.

—Podria ser...tret pel fet que vaig fracassar a dur a terme l'última petició del Mestre Piell —va dir Jax—. No vaig aconseguir les dades de 10-4TO.

—No hi havia dades —va dir Rhinann.

Jax es va tornar lentament i va mirar a l’elomin.

—Què?

—No sé tot sobre el pla d’en Vader —va dir Rhinann—. Només em va dir el necessari. Però sé que les dades que suposadament eren tan vitals, en realitat no tenien valor. El droide era merament un cimbell.

—El Mestre Piell va dir...

—El lannik et va dir el que creia que era veritat. Tot això havia estat dissenyat per Vader cap a un propòsit.

—Desfer-se de mi? No pots parlar de debò.

—Vader sabia que t'assabentaries finalment de la mort del Mestre Piell a través de Fuetada. Que el teu amic Rostu estigués allà quan va morir i et donés la notícia va ser pura casualitat.

Al principi li va semblar absurd, i així i tot, com més pensava Jax en això, més encaixaven totes les peces. La intervenció del Príncep Xízor i l'aviari Kaird sens dubte tampoc havia estat prevista, i evidentment li havia causat a Vader un moment de preocupació. Així que havia subornat a algú que ja formava part del joc: Nick Rostu. Part de la confessió que Nick li havia murmurat a Jax havia estat sobre l'espasa que Vader havia sostingut sobre ell: l'amenaça de destrucció de la llar del seu poble a Haruun Kal.

—Bé —va dir Den—, si jo fos tu, no voldria estar dins de deu dimensions juntament amb qualsevol cosa relacionada amb els Sith. Tal vegada puguis vendre-ho una vegada sortim del planeta.

Jax va tancar la mà al voltant de l’holocró i el va lliscar en una butxaca. Potser necessitaria les dades algun dia. Esperava no haver de comprovar-ho mai, perquè esperava no tornar a trobar-se amb Darth Vader.

Només poc més de dos dies abans, havia estat completament llest per partir, per ocupar la seva llitera en el Mag-Lev Subterrani i acomiadar-se de Coruscant. Ningú li miraria de reüll, perquè s’ho havia guanyat. Havia arriscat la seva vida una vintena de vegades, havia salvat persones per un pèl, havia aconseguit ficar-les en naus, transports, i altres vehicles, amb el temps just per dir-li adéu al brillant centre de la galàxia, sovint marxant-se amb poc més que les robes que portaven posades.

Però ara, en certa forma, era diferent.

Va alçar la mirada.

—Ho sento, Den —va dir ell—. No me’n vaig.

—Ha, ha ,ha —va dir Den nerviosament—. Quin bromista, eh? —va fúmer un cop de colze a Rhinann en les costelles o ho va intentar, va acabar copejant el genoll de l’elomin.

I-5 va mirar a Jax.

—Per què?

Jax es va prendre el seu temps per contestar.

—Sóc un Jedi —va dir per fi—. He jurat ajudar a qui ho necessiti, i seguir el Codi Jedi. L'Imperi ha delmat el meu Orde...però no han guanyat, i no guanyaran, mentre quedi un Jedi. Em van expulsar del Temple, però no van a expulsar-me del planeta. Si Vader creu que estic mort, tant millor. Certament no vaig a esforçar-me per atreure la seva atenció. Però si no ho creu, i està disposat a emprar tot aquest temps i energia a trobar-me... llavors en certa forma, d'alguna manera, sóc una amenaça per a ell. I no vaig a descobrir com o per què ho sóc, o com usar-ho contra ell, amagant-me en algun lloc de la Vora.

—Si planeges quedar-te aquí —va dir I-5—, jo també em quedo —l’androide va mirar a Den, va posar una mà en la seva espatlla—. Però encara que vulgui quedar-me, només ho faré si Den també es queda. Ell i jo hem passat per moltes coses com per abandonar-lo ara.

—No —va dir Den. Es va agafar el cap amb ambdues mans—. No, no, no, això no està ocorrent! —va mirar als altres—. Sé que ho he preguntat tantes vegades que amb prou feines pot considerar-se com a retòric, però, Us heu tornat tots bojos? Vull dir, tenim una nau, gent, no sembla gran cosa, però té un hipermotor i això és tot el que... —els va mirar fixament, llavors va sospirar i va estendre els braços en un gest de derrota—. Em rendeixo —va dir—. D'acord, I-5, si estàs prou boig com per quedar-te, suposo que hauré d'estar prou boig com per quedar-me amb tu —va sacsejar el cap—. Però a partir d'ara anem a menjar rata de sang i herbetes, perquè ja no tinc res per vendre.

—Quant a això —va dir Kaird—, jo podria ajudar. No estic sense fons, la major part d'ells guanyats de males maneres, però així i tot... només necessito prou per comprar-me un bitllet de tornada a Nedij.

—Faries això? —Va preguntar I-5—. Podries necessitar-los, algun dia...

—Els diners de l'Imperi són inútils al meu món. És vostre si ho voleu. Em portarà un parell de dies blanquejar els fons, però... —l'aviari es va encongir d'espatlles—. He esperat fins ara; un o dos dies més no suposaran una gran diferència.

Den es va encongir.

—No diguis coses així. Estàs buscant-te problemes.

Jax es va asseure en la cadira del pilot i va observar el fosc paisatge urbà passar ràpidament sota el Ranger Llunyà. I-5 estava al costat d'ell. Van deixar enrere la gegantesca forma de caixa d'una mònada, els seus milers de llums centellejants, cadascun una finestra, brillaven contra de la superfície fosca de l'estructura.

—Tants éssers —va murmurar Jax—. Estic fent el correcte quedant-me aquí? O simplement m'estic enganyant, pensant que puc fer alguna cosa?

—El filòsof twi'lek Gar Gratius va dir, "Fins i tot el més humil dels éssers conté en el seu interior un univers d'infinita diversitat i admiració. Per tant, quan prestes ajuda i comoditat a un només ésser, ets, en aquest moment, la deïtat de tot un cosmos".

Jax va mirar a I-5. L’androide estava mirant fixament a través del blindatge de cristacer de la cabina. Els seus fotoreceptors estaven brillants, gairebé refulgents.

Va pensar en la sensació de realització i orgull que va sentir quan va rebre el títol de Cavaller Jedi, quan va crear i va afinar el seu primer sabre làser, quan va sortir solament per primera vegada en una missió, durant els últims dies de les Guerres Clon. També havia estat la seva última missió; algunes setmanes després el Temple havia estat atacat i els Jedi restants, inclòs ell mateix, derrotats.

Va canviar de posició, i alguna cosa en una de les butxaques del seu abric se li va clavar en un lateral. Va treure el reliquiari, el va obrir, i va mirar la joia que hi havia en el seu interior. Exposada a la llum una vegada més, va començar a relluir, passant del negre per tot l'espectre fins al blanc més pur.

Kaird va notar la refulgència i va mirar per sobre de l'espatlla d’en Jax.

—Pyrònium. Mai abans havia vist una mostra tan gran i sense defecte. On la vas aconseguir?

—Un regal —va dir Jax—. Fa temps enrere, d'un company Padawan. Anakin Skywalker.

Va clavar els ulls en el brillant element, llavors va tancar l'envàs i el va retornar a la seva butxaca. Anakin, juntament amb gairebé tota la resta de Jedi, havia desaparegut. L'Orde dels Cavallers Jedi, una vegada un far d'esperança i justícia, havia estat extingit, excepte per algunes espurnes esvaïdores. Però almenys una d'aquestes espurnes encara podia ser alimentada.

No hi ha emoció; només hi ha pau.

No hi ha ignorància; només hi ha coneixement.

No hi ha passió; només hi ha serenitat.

No hi ha mort; només la Força.

Havia intentat amb totes les seves forces adherir-se a aquests principis, fer-los els indicadors de la seva vida. Ser el millor Jedi que podia ser. Per això, havia desaprovat qualsevol desig de conèixer qualsevol cosa sobre els seus orígens o els seus pares. Havien renunciat a ell, després de tot; li havien lliurat als Jedi. Ell, al seu torn, havia sufocat dins de si mateix qualsevol desig de descobrir qui havien estat, què havia estat d’ells.

Però negar els seus records era negar-se a si mateix. Ara Jax ho podia veure clarament. Encara que els Jedi li havien format i forjat, la matèria primera havia estat proveïda per Lorn i Siena Pavan.

Sota ells, la interminable massa de la ciutat planetària cobrava vida. Els estrats de tràfic començaven a formar-se; Les torres, tallanúvols, i torres celestials relluïen amb llum, i milions de milions d'éssers, tots i cadascun d'ells amb el seu propi cosmos privat, començaven les seves rutines diàries. La immensa majoria d'aquells éssers eren honests i respectables. Però en el més profund, en les fosques fissures i falles, aquells que no ho eren també començaven les seves vides.

Algú havia d'ajudar als qui sofrien. Algú havia de trobar als qui es perdien. Algú havia de plantar cara, per aquells que no podien defensar-se a si mateixos.

Alguna vegada podria estar més clar el treball d'un Jedi?

Jax va alçar la mirada. Una lluentor daurada sorgia en l'horitzó; el Ranger Llunyà corria cap a l'alba.

I-5 va dir:

—El teu pare no creia ser un gran home. Però quan la situació ho requeria, ell estava a l'altura. Desitjaria poder dir-te que va tenir èxit. Va tenir un final cruel i insensible que va deixar en ridícul la seva missió. Però ho va intentar. Això és tot, realment, en l'anàlisi final, és el que importa.

Jax va mirar fixament cap a l'imminent clarejar.

—Parla'm del meu pare —va dir.

FI