Fora de l'Armari: El relat de l'assassí

Fora de l'Armari: El relat de l'assassí

per Jennifer Roberson

16.

Calor.

I sol.

I sorra.

I cadàvers. O a punt de ser-ho.

Cossos amb sang encara en ells, sense res abocat en la pols de Tatooine, ni en els blocs assotats pel sol de Mos Eisley, ni tacant les robes suoses comprades a mil planetes d'aquí. Ni una sola gota brillant sobre llavis flàccids, agrupant-se en fràgils goles, ni tan sols una delicada traceria emplomada en les seves fosses nasals.

Per a aquells que tenen atributs com fosses nasals o sang.

No tenen per què ser humanoides, cap d'ells, perquè jo begui la seva sopa. Només necessiten la química per fabricar la substància del cervell sota el crani, dins de la closca, la gèlida, massa mucoide.

—dolor/plaer—

—plaer/dolor—

D'ell/d'ella/d'això.

Meu també, sempre.

Els porto per la ciutat, en la qual Jabba domina: aquest, aquell, l'altre... i esborrant, com sempre esborro, qualsevol prova de la massacre. Res de mètodes, ni mitjans, ni pistes. Només cossos, sense marques, buits de vida i pitjor: buits també de sopa, d'aquesta que, quan el cervell s'esgota, deixa el cos buit de la seva essència. Dels mitjans per viure.

No és l'essència el que vull, ni la sang, ni la carn, la qual, després de tot, no és més que una coberta d'un sol ús. És sopa el que vull, la qual cosa necessito; sopa per salvar al meu esperit, per mantenir viva la meva coberta.

Els prenc com ho trio, amb notable eficàcia, encomiable en conveniència: aquest, aquell, l'altre; vols ballar amb mi, i morir?

Però aquesta vegada ho faig per la mort, per la coberta d'un sol ús; per més que sopa avui, aquest lloc, aquest planeta, fins i tot per salvar el meu esperit. No estan a la meva altura, aquest mort i moribund trio dispers pel port espacial de Mos Eisley —aquí, allà i més allà— merament súbdits i no assassins, buits, servils éssers de sopa feble i insípida... però la seva mort servirà per a un propòsit, si no les meves preferències. Els vull morts per les meves mans sense marca alguna sobre ells, perquè la meva espècie no deixa signes visibles pel qual ningú pugui saber-ho.

Però algú ho sabrà, aquesta vegada ell ho sabrà... perquè faig esforços que li corresponen.

Ell em va contractar, ell em va trair.

«Anzati» murmuraran. «Anzat, dels anzati».

—dolor/plaer—

—plaer/dolor—

Prenc a uns i a uns altres, tots ells al seu servei, i els deixo, abandonats, perquè els trobin. Quan són trobats i reportats. A Talmont, el prefecte; a Lady Valarian, la reina que vol ser rei; al propi Jabba.

Talmont i Valarian s’alegren: els que vaig matar eren de Jabba.

El propi hutt s'irritarà, està irritat i, sens dubte, ja estarà anant a donar-li la culpa al més proper dels seus enemics; d'enemics impossibles d'enumerar, conspirant contra ell amb més freqüència i regularitat que en la qual un humanoide respira.

Però Dannik Jerriko no té la culpa. Encara no. Fins que jo decideixi.

I vaig a decidir. Haig de fer-ho. Perquè ho sàpiga.

Jabba.

Ho sabrà i s'atemorirà.

Per quan els cossos siguin trobats, siguin informats; per quan siguin, per fi, escanejats per a la veritat i la veritat cap al rumor i el rumor cap al mite, estaré dins del palau. No preguntis com he arribat, ni com he aconseguit entrar; jo sóc el que sóc, i som egoistes en els nostres secrets.

Està arribant un cos, encara que encara visc de moment, acostant-se des de la pal·lidesa, a la humida i esplèndida misèria de l'infame palau de Jabba. És un weequay, de carn pàl·lida, coriàcia, amb trets reptilians i una cueta de guerrer darrere del crani afaitat. Vaig conèixer a un semblat abans dels meus negocis amb Jabba. Una raça cruel i brutal; la seva sopa està repleta de cruels intencions. És fina, agra, massa àcida en el seu sabor, però servirà. Ara. Aquí. En aquest moment. Servirà, en efecte.

—dolor/plaer—

—plaer/dolor—

Una dansa macabra, quan un és la víctima: una abraçada, totalment ineludible, amb mans alienes subjectant el crani d'un i els ulls fixos i bestials, dilatats en la foscor. I després les probòscides prènsils són extretes de carnoses butxaques en els pòmuls del costat del meu nas, romanent amb timidesa, lànguides i afectuoses, en el seu nas... fins que, sense poder aguantar, s'empenyen cap a dintre.

No són afectuoses.

Per obrir-se pas fins al cervell, a la recerca de la sopa de la seva vida.

És el meu ball, i jo ho controlo. Per a mi no és macabre ni mancat de gràcia, però en canvi és inefablement bell; els mitjans pels quals sobrevisc.

Ell balla, el weequay, com ballen tots els altres, intenta escapar com si li hagués donat permís per fer-ho, la dansa ha de ser accelerada perquè la sopa sigui més dolça. Però fins i tot ballant, està atrapat, totalment incapaç d'alliberar-se. I ho sap, té por; ploriqueja, xiuxiueja i carrisqueja en la seva gola. No fa cap altre so amb la boca, en la seva gola, però només amb els ulls, i en ells. Cridant. Sabent. Morint. I tot això en silenci.

—calor—

A Mos Eisley, incandescent, pura immolació. Però no tan calent com per escaldar la meva pell, o rostir els meus ossos; la calor és de la sopa, de l'essència, del cos, independentment de l'entitat.

Decau. Està acabat. És descartat prop de les cuines, on és segur que el trobin.

Les probòscides tremolen, sadollades, s'enrotllen, de forma espontània, de nou en les butxaques de les galtes. En els meus llavis hi ha un rastre de dolçor ensucrada. Ell ha menjat abans del ball, alguna bogeria d'apetit, el desig infantil per aliments robats. Però res fet per mans d'un altre pot superar el dolç sabor del que excreta el cervell.

Tiro dels punys sota les mànigues, m'estiro la jaqueta perquè quedi prolixa. Hi haurà, en el palau de Jabba, un excés de sopa.

«Anzat», murmuraran. «Anzat dels anzati».

Era quelcom personal, aquesta història, per començar, amb intenció innocent més enllà de tot l'apetit discriminatori. Era la necessitat de sopa —sense ella expiraria— però també la necessitat d'aquesta sopa, la seva sopa específicament, la sopa de totes les sopes: l'essència d'un humanoide que coneix la por però s'absol a si mateix d'ella; que li fa front, la derrota, no riu molt en la seva cara tant per provar que és fràgil en carn sinó fort en esperit. I qui, vencent-la, crea la sopa de les sopes, dolça i calenta i pura.

La sopa d'en Han Solo.

Aquesta història és una de professional, de traïció i perfídia. Jabba volia que l’atrapessin. Al hutt li importava poc la sopa. Probablement, amb les seves fonts, les seves facultats, ho sabia; però no li importava gens ni mica. Ell sabia que jo era inviolable, perquè jo sóc jo, i millor. I el millor, el millor.

—La sopa d'en Han Solo—

Meva, quan el capturi. Meva per prendre-la, per beure-la. Meva per xarrupar-la, per assaborir-la: calenta, dolça i pura.

Fins que Jabba me la va robar. Fins que vaig ser traït.

Per Fett. Per Calrissian. Pel propi Jabba el Hutt, incitant-los a tots. Comprant-los a tots.

Comprant-me a mi també. Prometent singularitat potser del millor, per sempre, amén: Dannik Jerriko, assassí d'assassí.

Per això, Jabba morirà. I els altres, també: tres a Mos Eisley; més encara, com el weequay, en el palau d’en Jabba.

En Han Solo, també. I la seva dona, de noble bressol. I el nen de pedigrí sense valor, però que no obstant això promet, inexplicablement, ser més fort en el poder de Kenobi que el que el mateix Kenobi n’era.

És un poder que he conegut mentre he viscut i que més de la majoria; nosaltres, els anzati sabem molts dels secrets de la multiplicitat d'universos, de galàxies, dels mons. Tal poder com el que el noi tindrà, el mateix que el de Kenobi, també el té Vader i l'emperador.

Però tort en aquest últim cas, per ells, gens d'això ara de Kenobi, d'aquells que van ser Cavallers Jedi. Convertiran al nen també?

Potser. Ningú viu ha resistit a l'Emperador o a Darth Vader.

O a Jabba el Hutt.

Però cap d'ells em coneix, excepte Jabba. L'única cosa que saben de mi, de la meva classe, són esborronadors contes. I això és el que utilitzo: ignorància i rumor. Que diguin el que vulguin. Aquesta vegada, ho vaig a usar. El seu poder és omnipresent.

En el Palau, que una vegada va ser un monestir —pur en la seva existència fins que primer va ser contaminat per assaltants i després pel mateix Jabba— hi ha molts per examinar, considerar, perseguir —fins i tot assetjar com diuen les històries, una manera fins ara menyspreada però ara pertinent— i una gran quantitat de races, espècies, de sopa. D'innombrables nacions, una plenitud de planetes. Però aquí res importa excepte el mestre al que tots ells serveixen; no són gens per a ell, ni per a mi, i com a res han de morir.

Excepte per fer un punt.

Jabba, té por. Fins i tot tu pots morir.

I l'essència de la teva sopa, un pot esperar, pot resar, serà tan rica en el seu contingut com és la teva carn en corpulència.

He estat el que sóc: perfeccionista en el meu treball. Tots han mort. Tots. Cap va quedar per explicar històries.

Però ara el conte és necessari, i que sigui explicat. El weequay, mort per mitjans desconeguts, causarà consternació, però res precís. Ara hi ha necessitat d'un «error»; del que serà pres com un error. Deixar viure a un ésser viu. Perquè descrigui, en infinit horror, de terror ineludible, quin monstre va ser el que gairebé el mata.

Així que és hora de sortir de l'armari del rumor que nosaltres, els anzati, habitem massa sovint.

• • •

Hi ha nivells de por igual que hi ha una jerarquia d'entitats en el Palau de Jabba. Per atacar al hutt, haig de colpejar primer als altres, éssers la presència dels quals serveix molt o molt poc, però que, no obstant això la seva absència es fa sentir de totes les formes petites i grans, les lleus molèsties o el dubte, la ira, la inquietud precipitada per la seguretat d'un mateix. Conec tots els nivells, i sé com usar-los.

En primer lloc, aquells de Mos Eisley, ja reportats com a morts; però Jabba assumirà que no són importants —o molt poc importants— fins a ser convençut en cas contrari.

A continuació, el weequay. Jabba no el trobarà a faltar. Però uns altres sí. I una vegada que hi hagi suficients morts, suficient de la gent petita, fins i tot els escollits podrien ser dirigits cap a un cert temor.

Una dona, ara. La ballarina amb cues cefàliques, la twi’lek, ja està morta, llançada com a aperitiu al Rancor famolenc de Jabba, però hi ha altres dones. Així que, busco una fora.

És el que moltes entitats, Jabba entre ells, consideren bella: exuberant, grassoneta en carn, una recompensa de pits, els laboriosos moviments d'un cos en moviment. Mans onejant, sis pits balancejant-se, natges que mai es queden quietes. Però ella és aquietada, per fi, quan la festa, una vegada acabada, degenera en estupor. La dona, una askajiana —de les quals suporten múltiples cries en un únic part—, surt de la sala d'audiència per buscar el seu descans durant les restes de la nit fins que els implacables sols de Tatooine s'alcin al capdamunt una vegada més.

Però no tindrà descans. No dormirà.

I és a la cambra dels servents, on un assumeix que un està fora de perill, que persegueixo l'assignació.

Mentre camina fora de la sala d'audiència, el pas alt i orgullós s'esvaeix en cansament, en un alleujament insubstancial i esquinçador que per fi pot buscar el seu llit. Està endormiscada per l'hora, i descurada; mai se li ocorre que hauria d’anar amb compte, perquè aquest és el Palau de Jabba, protegit per tota l'escòria d'incomptables universos.

Així que no és res per a mi permetre-li passar més enllà de mi, sense veure’m, cap a l'avantcambra, buscant el seu descans; i així és com si res que la segueixo, un pas darrere d'ella, murmuro paraules afectuoses en la seva llengua materna.

Ella es gira, múltiples pits tentinejant. Deliciosa a primera vista; llavors, estava esperant a algú? Però sóc jo, no ell, ni ella, ni això; la delícia canvia de forma a la por.

En la seva llengua dic que ella és la dona més bella que he vist; que l'he desitjat, observant-la des de les ombres, els armaris del Palau de Jabba, desitjant, moltíssim, que fes una mirada en la meva direcció. Però ella no, i jo sóc un despullat, feble i covard i només ara prou valent, prou home com per presentar-me, a jurar-li la veritat, a humiliar-me davant seu perquè ho sàpiga, perquè ha de saber-ho, allò que passa amb mi, un home que veu i desitja una dona, i una dona com ella...

Gairebé, creu ella. Dos punts de rubor bessons en les seves carnoses galtes. Sota les meves mans les seves espatlles s'aixequen. La seva boca s'obre mentre llisco les meves mans des de les espatlles al coll, del coll als ossos de la seva mandíbula, oculta sota la carn pesada. I llavors atrapo el seu crani en l'abraçada de l’anzat i li permeto veure la veritat del que sóc. La llegenda cobra vida.

Un gemec. Llavors por rígida i paralitzant mentre descargolo probòscides. Són exigents i més lentes en despertar de l'habitual; la seva dieta sempre ha estat sopa de la classe més alta, i les he profanat últimament amb sopa d'ordre inferior, d'entitats que no tenen cap valor.

Però s'aixequen, extrudides. I la dona gemega una altra vegada, atrapada per l'horror, per les meves mans, pel coneixement.

—plaer/dolor—

—dolor/plaer—

No. No aquesta vegada. Es requereix paciència i control.

—plaer?—

Després. Després...

Només una carícia, el més feble buf de les probòscides sota el seu nas. Tremola a les meves mans...

Un pas. Una presència. Una veu, planerament mecànica, preguntant per la meva presència, per les meves intencions.

Quan ella gemega de nou, em giro. Li permeto veure, a ell, com li vaig permetre a ella. Hi ha penediment que després de tants segles haig de permetre que la veritat se sàpiga, que els mètodes, els mitjans siguin compresos, però és necessari.

Havia volgut que ella visqués. El propòsit era que em veiés, que em conegués, que cridés per la gairebé agressió. Però ara ell també està aquí, un home en una armadura i que també és un màscara respiratòria; ell servirà. Ella servirà. Tots dos poden explicar una història de por.

Anzat, dels anzati... solt en el Palau de Jabba.

Pel temps fora de la ment, he estat el que no existeix, excepte en la imaginació. Sóc folklore. Mite. Llegenda. Un producte, un fragment, un fugaç somni anomenat malson. Tot al mateix temps, encara que conegut per diferents etiquetes... però la veritat és més severa encara i molt més aterridora.

Però la veritat arruïnada, la veritat retorçada, l'honest desconeixement, poden servir a un propòsit. Ha servit als anzati per molt temps, i a mi. Encara em serveix.

Em serveix ara.

Ah, però la promesa de sopa, de sacietat...

Per què esperar? Tinc gana ara mateix. De sopa, i de victòria. El coneixement que he fet el que ningú ha fet.

La sopa de Jabba: l'excrescència del que és, en el que s'ha convertit; el que ha fet de si mateix. Sopa que ningú ha vessat abans, per beure de la seva força.

Devorar la vida del hutt mentre l'enorme pela es podreix.

Però no tan aviat, mai tan aviat. Jabba presenta un desafiament. Un astut hutt ben conscient de com custodiar la seva vida. Posar por en la seva ànima —i deixar coure la sopa—, portarà temps. Esforç. I la revelació de la meva veritat.

Però tinc gana ara, i de més que de la sopa de Jabba. Del temor de Jabba.

Escolta sobre mi, oh Jabba, i espanta’t.

Sóc del dia, però igualment de la nit; Descanso quan vull, no perquè un ritme biològic m'insisteix. I per tant sóc lliure de vagar com jo vull, al llarg dels laberíntics passadissos del que va ser monestir i ara és el cau de Jabba. I és mentre passejo que estic segur, a l'instant, que hi ha alguns en el palau que no estaven aquí abans.

Abruptament: —sopa—

He conegut uns altres així abans. Però aquesta essència, aquesta essència...

—sopa—

Oh, és poderosa i aclaparant... M’aturo on estic entre les ombres, petrificat per la consciència, el coneixement sobrenatural de tal sopa com jo pogués desitjar abans que totes les altres,

—sopa—

Les probòscides, privades de la seva classe de sopa preferida durant tant temps, es crispen frenèticament en les seves butxaques de les galtes. Ho saben. Ho sé.

Han Solo. Han Solo, viu i fresc com una rosa; i hi ha uns altres a prop, uns altres de sopa similar...

Quants? Solo, un altre i un altre.

—sopa—

A través dels passadissos de les cuines. On trobo un cos, un que viu encara; un ésser petit, insignificant de sopa aguada i immadura, però servirà, servirà; en la meva necessitat només existeix la sopa, la sopa de qualsevol.

No queda temps, gens de temps...

L’atrapo. Li dono la volta. L’atrapo en l'abraçada.

Ell lluita breument, massa breument. Les probòscides se submergeixen per les fosses nasals, obrint-se pas fins al cervell.

Hi ha tan poca sopa, i tota és feble.

Però servirà. De moment.

És descartat ràpidament, abruptament, les probòscides s'alliberen. El deixo caure espatarrat, desmanegat i sense dignitat, contra una caixa trencada gairebé prou gran com per al seu cos.

Hi ha sang en la cara del noi. He deixat proves dels mitjans, el mètode.

No hi ha temps.

N’hi haurà prou. Servirà.

Anzat, dels anzati... solt en el palau de Jabba.

—sopa—

Ah, però és èxtasi, o ho serà.

Qui?

Al llarg dels passadissos, embolicat en ombres, ronda un anzati, però dispensant de l'habitual cautela en la cerca dels fets, de la veritat...

Oh, alegra’t!

... està aquí, està aquí; tota, aquí... De Solo, d'un altre. D'un altre.

Em freno en la cantonada, en la cúspide de la sala d'audiència d’en Jabba. Perquè està allà, tota allà: Solo, descongelat de la carbonita, la seva sopa salvatge i imprudent, matisada per la por, el pànic: està cec, cec i desconfiat, però tots els seus instints són lluitar, lluitar...

D'un altre. Salvatge, lliure i bullint.

Espantada igualment, que ella...

—ella?—

... no podrà alliberar-lo malgrat les precaucions, malgrat els plans: Chewbacca, Lando, Han; sempre Han, principal...

—Calrissian—

Llavors ell és el tercer.

Solo. La dona. Calrissian.

Traïdor.

Alegra’t... oh, alegra’t!

Però Solo aclapara a tots amb la seva presència, la seva sopa; i per això m'aclapara. Surten les probòscides, tremolant.

—sopa—

Ella s'ha llevat la màscara, la dona. Desemmascarada perquè ell la reconegui, perquè ell no tingui por.

No. Deixa que tingui por, així podrà superar-ho. I en la por, en superar-ho, en empènyer a través de la precaució i la competència i el salvatge, un coratge eixelebrat, llavors, es torna com jo vull que sigui, com necessito que sigui...

—La sopa d'en Han Solo—

Oh, que sigui meva!

Prendré la de tots ells. D'un en un.

No. Espera. Primer està la tasca.

—sopa—

No! La tasca

Arma't de paciència.

Però és complicat. L'abnegació és una disciplina que mai he après; ni mai vaig haver d'aprendre.

Solo. La dona, de noble bressol. I Lando Calrissian.

Tot el que vol és al noi, tan ric a ser una promesa Jedi.

—La sopa d'en Han Solo—

Retrocedeixo. Contenció, controlar és difícil; les probòscides es rebel·len quan tracto de retirar-les, les insto a retirar-se. Hi ha una guerra dins del meu crani.

M'he extralimitat? Perdut tant?

Mai he estat tan a prop de la vora.

Ha d'haver-hi una mort. Ara. La sopa ha de ser beguda. Ara.

Giro. Em raspo contra les parets i em retiro ràpidament, sentint el ressò del riure d’en Jabba. Han estat capturats, llavors? El hutt els ha capturat a tots?

—sopa—

Solo. La dona. Calrissian.

Tots. Els tindré a tots.

O moriré en l'intent.

No és dormir, per a nosaltres. És un estupor, prop del coma. Una retirada del que és viure, en aquells les vides dels quals són escasses, i a una profunditat, foscor i una alteraritat; on el meu cos es repara de maneres tant petites com grans, si és necessari. Però no ha estat necessari durant molt temps, perquè sóc prudent i acurat, i ningú excepte les meves víctimes m'han vist, excepte quan decideixo caminar entre entitats sense oferir amenaça. Seria una vida solitària, d'una altra forma; i trio no estar sol.

Però té el seu cost. L'estupor és més profund que la majoria. El coma gairebé és complet. Així que quan desperto d'ell per una mica del més inesperat, estic tan a prop de caminar a la vora de la bogeria com és possible per a nosaltres.

I així que és una bogeria, i aclaparant, quan em desperto bruscament, molt bruscament, per la consciència, aguda i dolorosa, exquisidament exigent, de poder més enllà de qualsevol càlcul. Com el de Yoda, com el de Kenobi. Però encara jove, encara jove, encara descobrint el seu camí.

I el camí, el precipici del poder, encara ha de ser comprès plenament per aquell que el fa i el segueix.

Despertat així, estic enfadat. I comprendre sobtadament, tan sobtadament: ell serà més fort que en moltes vides, aquest. De tots ells, prop de l'extinció. Ara vius de nou, en ell.

Aquest noi. El noi de Kenobi, a qui vaig veure per primera vegada fa anys en la cantina de Chalmun. Qui llavors no sabia el que és, però ho sap ara, i plenament; coneix prou com per usar-ho, com per protegir-se.

Aquí, en el palau de Jabba.

Solo. La dona. Calrissian. El noi.

Tots ells aquí. Ara.

Per què s'ha desprotegit? Per què li conec ara? Un Jedi emana poder quan ell ho decideix; pels anzati, és obvi. Però de totes maneres hi ha control en ell. Aquesta vegada no hi ha cap. Està totalment obert, desprotegit, amb un propòsit que no puc concebre.

—sopa—

Les probòscides atien les meves fosses nasals. Despert, ja sense estupor, surto de les ombres del laberint i m'obro camí, passant aquells que amb prou feines em veuen, però s'adonen prou com per parar, per mirar, per parpellejar; per preguntar-se què és el que han vist, encara que sigui en silenci, a l'interior de la seva por.

Deixa'ls veure. Serveix.

—Anzat dels anzati—.

—solt en el palau de Jabba—

Però això no té importància. Per a mi és clar ara, massa senzill; el noi, aquest noi, ha arribat al cau amb el seu propi propòsit... va ser planejat, tot planejat: Calrissian, infiltrat; la princesa, disfressada; el wookiee, fent d'esquer; i ara el noi, alumne de Kenobi, tan ric —tan ric!— amb el poder que abans tan sols era potencial, amb prou feines promès...

I Solo, sempre Solo... tots ells ara, junts: Solo, el wookiee, la dona, el noi de Kenobi i Calrissian...

I Jabba!

He estat descurat. Jo!

—a través dels passadissos, corrent—

Corrent. Corrent.

Com vaig poder haver estat tan descurat?

—corrent—

Ara més a prop. Les probòscides es crispen, surten extrudides.

—sopa—

Tots ells aquí, al mateix temps.

En alguna part.

—sopa—

Tants morts per la meva necessitat. Però cap d'ells compte, cap —no són res, cap d'ells— l'única sopa del moment està aquí, ara, però allunyant-se...

No pot ser; no ho farà. Jo sóc jo: Dannik Jerriko.

Mai he fallat.

Estic aquí per la sopa de Jabba.

Per tota la sopa, de tots ells.

—sopa—

Les enormes portes estan obertes. No hi ha ningú que protegir ara, cap hutt que protegir. Ell s'ha anat, s'ha anat; tots ells s'han anat, s'han anat...

La pols de la barcassa, dels aerolliscadors fent de rèmora, s'assenta lentament en el terra.

—s'han anat, tots ells s'han anat—

—sopa—

Jabba se’ls ha emportat. Jabba s'ha portat a si mateix.

Lluny. No aquí. Apartats de mi.

Oh, neci! Que hagi estat tan a prop. Que hagi deixat saber que hi ha anzati entre ells. Que m'hagi revelat sense cap altre propòsit que alimentar el malson.

Oh, neci.

Estic colpit.

El fracàs és intolerable.

Entre els de la meva espècie, impossible.

Oh, l'horror. L'horror.

En el meu cos, les necessitats criden. Comprèn. Reconeix.

Ara lluny, tan lluny, portada a través de les dunes.

Tota ella la meva sopa. I ara m'és negada.

Oh, el més neci.

No hi ha res més a fer excepte esperar. Esperar pel retorn del hutt. Cap dels altres estarà amb ell, perquè haurà disposat d'ells i malgastat tota la sopa.

—Neci!, neci! —però encara queda Jabba.

Jabba.

I Dannik Jerriko.

Oh, neci. Oh, corpulent i gran neci.

Encara em queda una oportunitat per redimir-me, per permetre'm triomfar, no fracassar. Jabba és la meva tasca. Els altres, simples espècies.

Jabba tornarà. I beuré la seva sopa.

Jabba tornarà.

Ha de tornar.

O estaré arruïnat.

Aquí hi ha ombres, sempre. És fàcil caminar entre elles i posar-me les vestidures que m'ofereixen.

Puc esperar. Sempre he esperat, quan ha estat necessari. És un do. Un poder.

Tinc mil deu anys i puc esperar per sempre.

FI