Crepuscle Jedi (XXXII)

Anterior

32

Kaird podia sentir la descàrrega de l'arma reverberant a través d'ell, aparentment abrasant cada nervi del seu cos. Li va recordar a un temps molt distant quan, sent un jove pollet, havia ensopegat amb una colònia d'abelles de gelea. Individualment, els agullons dels seus circells penjants no eren gran cosa, però cada rusc podia contenir fins a dotze o quinze, i totes elles li havien atacat. Va recordar els brins, al voltant d'un centenar d'elles, retorçant-se sobre el seu cos, provocant-li una sacsejada dolorosa. Així era com se sentia en aquest moment: sacsejades agonitzants, cadascuna més dolorosa que l'anterior.

Finalment, després d’eons de temps subjectiu, les sacsejades van cessar. Kaird va intentar aixecar-se, parlar, gatejar. No podia fer cap d'aquestes coses. Era com si el seu cos hagués estat desconnectat, desconnectat de la seva ment...tret pels nervis que portaven missatges de dolor. Aquests estaven funcionant perfectament.

Xízor es va col·locar enfront d'ell i es va asseure a la gatzoneta perquè Kaird pogués veure la seva cara. El falleen ja no somreia. La seva cara estava ombrívola, i tornava a tenir el seu matís jade habitual. Kaird ja havia vist aquesta mirada en la cara de Xízor, i havia sentit llàstima per qualsevol que l'hagués rebut.

—Algunes descàrregues més són tot el que es necessita per acabar amb tu, crec —va dir Xízor—. Així que hauries de prendre’t en consideració el fet de contestar la meva pregunta. És una de simple. Estàs actuant per pròpia iniciativa, o l’Underlord va ordenar la meva mort?

Kaird no va contestar. La seva ment es regirava com un peu sense recolzament en els relliscosos cims de les muntanyes més altes de Nedij, buscant frenèticament alguna part ferma on posar-se, i no trobava res.

Xízor va bufetejar la seva cara, no fort, però tampoc suaument.

—Sé que encara pots parlar, nediji. Digues la veritat, i pot ser que sobrevisquis.

—"Yosh" —va dir Kaird. No coneixia molt de falleen, però havia sentit que l'insult d'una paraula era com un bufetada.

Aparentment havia escoltat bé. Xízor li va copejar amb el dors de la seva mà, prou fort com per fer que les seves oïdes xiulessin.

—Estúpid! —grunyí el Príncep. Llavors, amb un esforç visible, es va tranquil·litzar. Mirà per sobre de la seva espatlla a l’androide—. Una altra vegada —va dir mentre s'aixecava i s'apartava del mig.

I el món d’en Kaird va ser arrasat una altra vegada per una espetegant i resplendent ona de dolor.

***

—Saps —li va dir Nick a Jax mentre es dirigien cap als turboascensors, seguits per Laranth, el sullustà, i l’androide—, considerant que se suposava que això anava a ser un projecte individual, sembles haver reunit un bon grup.

—T'has fixat, eh? —el to del Jedi contenia una mica d'humor, però en la seva major part molèstia.

—Entenc el fet de portar la Laranth per guardar-te l'esquena. Mai l'havia conegut, encara que he sentit històries. Però què passa amb el sullustà i l’androide?

Jax va sospirar.

—Francament, no estic realment segur de per què són part del grup. L’androide ens ha salvat la vida un parell de vegades, i afirma que va conèixer al meu pare. Està amb Dhur, el sullustà.

—Vols dir que li pertany a Dhur.

Jax va sospirar una altra vegada.

—Creu-me, tant de bo fos això el que vull dir.

Aquesta conversa va deixar a Nick més perplex del que havia estat quan la conversa va començar, però ja havien arribat als turboascensors. Els ascensors encara estaven operatius, però les plaques repulsores havien perdut una bona quantitat de la seva càrrega i semblaven gairebé reticents a complir amb el seu treball. Nick va intentar no pensar en el que ocorreria si les plaques escollien detenir-se completament, deixant-los caure quatre pisos. Encara que una part d'ell gairebé desitjava que ho fessin; d'aquesta forma evitaria haver de continuar amb la seva traïció.

S'hi havia adonat, gairebé massa tard, al seu lliscant, que el seu nerviosisme i la seva ansietat sobre el que anava a fer podien trair-li fàcilment. Si Jax sentís el seu desassossec i utilitzés la Força per sondejar-lo, sabria immediatament que alguna cosa no anava bé. No podria saber precisament el què, però certament estaria prou recelós per indagar més enllà.

Afortunadament, encara que l'afinitat d’en Nick amb la Força era tènue en el millor dels casos amb uns altres, era una mica més fort quan la dirigia cap a dintre. Sempre havia estat bo controlant les seves respostes autonòmiques; podia estar tranquil i en calma en la majoria d'emergències. Que era el que havia fet en aquest cas, calmar el batec del seu cor, desaccelerar la seva respiració, reduir la temperatura de la pell. De cua d'ull havia notat que Jax li observava, i havia sentit el lleu sondeig de la ment del Jedi. Un moment després s'havia detingut, i Jax s'havia reclinat, aparentment satisfet, i havia murmurat alguna cosa a I-5. Això havia estat a prop.

Van arribar al quart pis sense incidents. Alguns ugnaughts i ishi tib van observar amb atenció des dels seus hàbitats semblats a coves mentre ell i els altres passaven. Nick no els culpava d'estar nerviosos...ja havia estat una nit bastant atzarosa, si s'ha de jutjar pel sòl destrossat i les marques de desintegrador, i veure a un grup tan heterogeni entrar en escena només podia afegir-se a la seva confusió.

El quart pis estava a les fosques en la seva major part, il·luminat només pel parpelleig de fluorescents. Mentre s'aproximaven cautelosament a una cantonada, podia sentir-se una feble veu. Nick va ser incapaç d'entendre les paraules, però la veu era masculina; suau i civilitzada, però amb un to d'amenaça. Li va recordar, per alguna raó, a la veu d’en Vader, encara que era bastant diferent de la de Vader en el to.

Mentre el Jedi i la Paladí s'acostaven més, Nick va sentir una sobtada florida de perill just molt a la vora. Estava sentint el perill a través de la Força, o simplement a través d'alguna por subconscient? De vegades era embogidor tenir una connexió tan tènue amb ella. En certa forma, dubtava que un Jedi hagués tingut alguna vegada aquests dubtes.

Afortunadament, en aquest cas no importava. Ell no havia de guiar, només seguir. I els dos als quals seguia eren Jedi experts i ensinistrats. No anaven a conduir a ningú a un parany.

Aquest, desafortunadament, seria el treball d’en Nick.

Tant la Laranth com Jax es van tibar, detenint-se un moment en el seu lent acostament. Nick es va preguntar què estarien sentint. El que ell captava era un feble però insistent sensació de... resolució. Inclemència. Ho sentia com una taca fosca contra el seu cervell. En certa forma ho sentia brut.

Va veure a Jax treure el seu sabre làser, encara que no el va encendre. Laranth va desenfundar els seus desintegradors. Nick va sentir la seva pròpia mà pessigollejant-li pel desintegrador del seu cinturó.

Això no era bo. Si Jax acabava resultant mort en aquesta missió, Vader seria un Senyor Fosc molt infeliç. Encara que una part del cervell d’en Nick encara intentava desesperadament trobar una sortida d'aquest garbull sense trair al seu amic, una altra part molt més gran li recordava que fallar-li a Darth Vader era tan intel·ligent com entrar en el cau del nexu portant un vestit de carn.

Jax va activar el seu sabre làser. Ell i Laranth van girar la cantonada.

I van rebre una salutació de foc làser.

Següent