19.III
Un
raig dels sols des de l'oest es va lliscar a través dels ulls d’en Doallyn,
despertant-li d'un somni esgotat. Va parpellejar, llavors es mig va asseure en
l'estret refugi, recolzant-se sobre les mans. La seva companya encara dormia,
respirant profundament. El material blanc de la seva túnica dibuixava uns
generosos malucs, i ell va experimentar una lleugera agitació d'interès
masculí. Quant temps havia passat des que havia estat amb una femella... de
qualsevol espècie?
Gairebé
un any, es va adonar. No era del tipus de complaure's en relacions casuals
sovint... i molt del seu temps el passava sol, en el desert. Sens dubte a les
femelles de la cort d’en Jabba els hauria repel·lit la seva cicatriu. Bastants
dones s'havien allunyat del seu rostre des que havia adquirit aquesta cicatriu,
per la qual cosa s'havia tornat molt cautelós en llevar-se la màscara en
presència d'una dona. Havia intentat contractar dones, de tant en tant, però
també ho va trobar insatisfactori. Era més fàcil abstenir-se del que era veure
la repugnància... o, gairebé pitjor, la indiferència en els ulls d'una parella.
Una
unió freda i temporal li deixava sentint-se fins i tot pitjor del que ho feia
la solitud, havia descobert Doallyn. De tant en tant desitjava tenir un amic,
algú amb qui parlar, però l'hàbit del silenci era difícil de trencar. Havia
parlat més amb Yarna des de la seva fugida del que havia parlat amb qualsevol
altra persona en l'últim any.
Per
descomptat, parlar amb Yarna no podia eludir-se, però el seu temps junts era
estrictament temporal, es va recordar el caçador. S'alegraria quan pogués
reprendre la seva existència solitària.
Doallyn
va lliscar cap enrere, fora del petit refugi. Mentre es posava dempeus, va
comprovar automàticament la quantitat d’hidró-tres restant en el cartutx.
S'havia consumit menys d'un terç. No necessitaria un altre fins a mitjanit.
El
caçador va caminar envoltant una duna per respondre a la crida de la
naturalesa, després va passar uns minuts amb l'ordinador de navegació de
l'aerolliscador, comprovant el seu curs. Just quan va acabar, va sentir un so,
llavors va veure la Yarna caminant cap a ell. Es va trobar pensant en la
història que ella li havia explicat. Pel que sabia sobre els gustos volubles de
Jabba, era increïble que Yarna hagués durat tot un any «emprada» pel hutt.
Mentre
caminava cap a ell, la fresca brisa va onejar la seva túnica al voltant de
manera que va esbossar el seu cos. Doallyn es va sorprendre... la ballarina
askajiana era visiblement més petita. Es va acordar de la seva breu resposta
que en un món no desèrtic seria «més prima». Els seus teixits corporals evidentment
absorbien el líquid com esponges, després utilitzaven el líquid com fora
necessari, de manera que ella realment podia passar molt temps sense aigua.
—Arribarem
a Mos Eisley avui? —va preguntar, acostant-s’hi.
Doallyn
va negar amb el cap.
—No
aquesta nit, en qualsevol cas —ell li va mostrar el curs traçat en la pantalla
de l'ordinador de navegació—. Una vegada que arribem als Erms, haurem de frenar
a causa dels pujols i barrancs. Si podem detenir-nos en algun lloc al nord de
l'Ull de l'Agulla i descansar unes quantes hores, anirem bé.
—I
des d'aquí, quant quedarà?
—Només
altres cinc-cents klicks. Si marxem a l'alba, estarem allà al migdia o abans.
Un
lent somriure va il·luminar els seus amplis trets, fins que van relluir com el
clarejar de Tatooine.
—Llavors
podré veure als meus fills demà?
—Amb
una mica de sort —va dir, amb un somriure per resposta que ella no podia veure.
—Doallyn...
—els ulls d'ella eren molt intensos. Amb un sobresalt de sorpresa, va notar que
eren d'un bell verd clar—. Gràcies per venir amb mi. Per pilotar
l'aerolliscador. Crec que no podria haver-ho aconseguit sense tu.
—Com
planejaves travessar el Mar de les Dunes? —va preguntar. S’ho havia estat
preguntant des del dia anterior.
—Havia
planejat caminar —va dir amb naturalitat—. Sóc forta, i la meva resistència és
excel·lent. Però... —va mirar al seu voltant a les dunes interminables i va arrufar
les celles—, aquest terreny és... molt sever. Hauria estat difícil portar
suficients provisions... m'hauria portat molt, molt temps. Pot ser que no ho
hagués aconseguit.
Els habitants de les sorres t'haurien
matat, va pensar Doallyn, si no ho haguessin fet els sols... No obstant
això, estava impressionat pel seu valor.
Després
de tornar a carregar l'aerolliscador, Doallyn i Yarna van pujar i van volar a
través de les sorres. Els sols estaven lluny i baixos en l'horitzó occidental,
i aviat faria fred. Doallyn va mantenir el lliscant a bon ritme, però era
incòmodament conscient que el problema de direcció estava empitjorant
constantment. I si el lliscant es trencava per complet? Estarien encallats en
el Mar de les Dunes... no, una mirada a l'ordinador de navegació va tranquil·litzar
lleugerament al pilot. El Mar de les Dunes estava ara darrere d'ells; estaven
lliscant-hi sobre els escarpats barrancs i abismes dels Erms de Jundland.
Doallyn
es va veure obligat a frenar la carrera del lliscant i prestar tota la seva
atenció al pilotatge. El problema de direcció va empitjorar, i aviat els
músculs i tendons del seu braç i espatlla esquerra estaven protestant. Amb
alleujament el caçador va veure que s'acostaven a les coordenades que havia
seleccionat. Va començar a buscar un bon lloc per detenir-se les poques hores
que quedaven de la nit...
Yarna
va despertar a l'alba, per trobar-se arraulida contra l'esquena d’en Doallyn,
on va deure instintivament emigrar a la recerca de calor. Es va apressar a
rodar allunyant-se i es va asseure, fregant-se els ulls i mirant al voltant a
la trista desolació que eren els Erms de Jundland. Roques... roques pertot
arreu. Torturades roques esculpides pel vent, en diversos tons de marró. Marró
fosc, marró groguenc, torrat, marró vermellós, marró fosc... amb miserables
restes de vegetació verda groguenca dispersos aquí i allà.
I
sorra. Sorra blanca, tan pura i prístina que enlluernava els ulls amb la seva
blancor. Semblava innocent i segur, però sabia que els Erms de Jundland estaven
plens de traïdorencs pous de sorra que podien empassar-se als incauts. Yarna
havia tingut la precaució si de fer-se amb un pal llarg i d'explorar el terreny
davant seu onsevulla que s'aventurés.
Tornant
a mirar cap al sud, Yarna va albirar l'estreta espira del que havia de ser l'Ull
de l'Agulla, el punt més alt dels Erms de Jundland. En el pàl·lid aire del
clarejar ho va poder veure amb claredat, fins i tot en aquesta distància.
Traient
les provisions, va dividir un paquet meticulosament en dos, després es va
permetre uns pocs glops escassos d'aigua. Es va passar les mans pel front,
adonant-se que ara era gairebé un terç menys voluminosa que quan havia estat en
la cort d’en Jabba. A ell li havia agradat veure-la a la seva màxima capacitat
de fluid, al·legant que això la feia moure's més eficaçment, però havia estat
difícil mantenir el màxim volum. S'alegrava de poder perdre una mica ara.
Quan
Doallyn va despertar, els dos fugits ràpidament van carregar l'aerolliscador,
després es van dirigir cap a l'est, cap a Mos Eisley. Yarna es va recolzar en
el seu seient, satisfeta de poder moure's i estirar-se amb molta més llibertat
ara. Cada vegada era més conscient que Doallyn havia de lluitar amb la direcció
de tant en tant.
—El
lliscant podrà fer-ho? —va preguntar amb preocupació.
Ell
va assentir.
—Però
a mi se m'estan engarrotant els braços tractant de mantenir-ho en curs.
—Tant
de bo sabés pilotar.
Animats
pel coneixement que s'acostaven ràpidament al seu objectiu, els dos van parlar
mentre avançaven. Doallyn va descriure les seves cerques dels dracs krayt que
vivien en els Erms de Jundland, i li va dir a Yarna que hi havia una quantitat
sorprenent de vida en els erms. Tribus senceres d'habitants de les sorres
aconseguien viure, a pesar que pràcticament no hi havia aigua subterrània, i solament
tenien alguns evaporadors d'humitat i col·lectors de rosada robats.
—Com
sobreviuen? —va preguntar ella.
—Carabasses
hubba —va respondre, i li va explicar sobre els fruits rodons i groguencs que
creixien a l'ombra dels penya-segats. Les fruites contenien líquid en les seves
corretjoses fibres internes, líquid que podia ser succionat i espremut per
mantenir vida.
També
va descriure com de cruels que eren els habitants de les sorres, com mataven
sense més raó que robar una peça de roba.
—El
terreny és prou perillós —va dir Doallyn—, amb banthes salvatges, llangardaixos
verinosos i pous de sorra dels quals preocupar-se... però els habitants de les
sorres són encara pitjor.
Yarna
es va estremir malgrat la calor, i va mirar l'ordinador de navegació.
—Quant
queda?
—Passem
per Motesta fa gairebé una hora —Doallyn va assenyalar cap a un punt taronja en
la pantalla—. Estem a uns cinquanta klicks dels afores de Mos Eisley. Estarem allà
cap a... —es va interrompre amb un so escanyat, mig panteix, mig crit, i
l'aerolliscador es va desviar bruscament.
Yarna
havia estat observant a Doallyn... no ho havia vist venir. Tot el que sabia era
que en un moment el lliscant seguia el seu camí, i en el següent va ser colpejat
tan fort que va sortir girant per l'aire com la joguina d'un nen. Yarna va
cridar mentre la força centrífuga la subjectava en el seient com una mà gegantina.
Llavors el morro del lliscant va colpejar les roques per davant d'ells, i
Doallyn va sortir acomiadat.
Yarna
va cridar de nou quan va entreveure una enorme figura que s'alçava com una
muntanya viva. Es va adonar que el so del que havia estat vagament conscient
era un fort xiuxiueig, com si totes les calderes del món estiguessin xiulant
alhora. La cua del lliscant va baixar en resposta a un altre cop aclaparant, i
llavors Yarna també va ser llançada fora del vehicle. Va aterrar a mig fer
entre una roca i la sorra, i va sentir la sorra cedir per sota d'ella,
succionant la seva cama cap avall.
Pou de sorra!, va pensar, i es va aferrar desesperadament a la roca,
alliberant-se de la movedissa estirada. En fer-ho, va veure una forma fosca que
ja estava mig enterrada i s'enfonsava ràpidament. Oh, no! L'aerolliscador!
Yarna
va observar impotent com el seu únic transport era succionat fins que va
desaparèixer per complet. La seva atenció va ser distreta per un rugit que va
fer tremolar el sòl, i va mirar al seu voltant. Què ens ha copejat? Estava marejada, desorientada, mentre es
preguntava on estava Doallyn. Ensopegant, anant amb compte de no trepitjar res més
que roca, es va obrir camí al voltant de l'estrep rocós que l'havia salvat,
fins que ho va poder veure.
La
visió era tan aclaparant que els seus genolls es van doblegar, i va haver d'agafar-se
a la paret de roca a la recerca de suport. La cosa que omplia l'antic jaç d'un
riu on havien «aterrat» era enorme... molt més gran que el rancor. Un drac
krayt... havia de ser això.
La
criatura era d'un color marró groguenc, gairebé daurat quan la seva esquena
escamosa atrapava els rajos dels sols. Tenia tres banyes enormes, un damunt de
cada ull i un enmig del seu front. Un musell partit sobresortia per sobre d'una
boca plena d'ullals gairebé tan llargs com el braç de la Yarna. Una cresta
dorsal d'espines recorria la seva esquena des del coll fins a la seva cua amb
forma d'aleta punxeguda. El monstre estava a peus dret sobre quatre potes
massives que estaven inclinades cap a fora respecte a l'enorme massa del seu
cos. Els ulls del drac eren d'un color groc verdós, amb pupil·les fendides horitzontalment
que brillaven com piromorfites[1].
Yarna
es va posar rígida quan l'enorme cap, de moltes vegades la grandària del seu
propi cos, es va girar cap a ella. Llavors va sentir la veu d’en Doallyn.
—Cacen
detectant el moviment. Queda't quieta!
No
hi havia res més que pogués fer. Yarna va sentir com si els seus peus haguessin
tirat arrels, convertint-se en part de les roques que hi havia sota ella. Va
fer rodar els ulls cap als costats i va veure a Doallyn. El caçador estava
ajupit, movent-se cap al drac per darrere d'una baixa cresta rocosa. El blàster
estava a la seva mà.
Què està fent?, va voler cridar en veu alta, però la por la paralitzava.
No pretendrà intentar lluitar contra
aquesta cosa! La idea d'un humà, fins i tot armat amb un blàster, guanyant
a aquesta enorme muntanya d'animal era absurda.
Però
això era clarament el que Doallyn pretenia. El drac krayt va aspirar, provant
l'aire, i la cua aletejada va assotar cap endavant i enrere. El cap es
balancejava lentament d'un costat a un altre, amb les banyes baixades, com si
la bèstia les estigués usant per detectar moviment.
Doallyn
estava a prop ara, ajupit a només unes dotzenes de metres de la bèstia. Va
comprovar la càrrega del blàster. No!,
volia cridar Yarna. Pugem pels
penya-segats! No pot seguir-nos allà! Doallyn, NO!
Però
cap so emergia de la seva gola paralitzada. No podia moure's.
Enroscant-se
com un ressort, Doallyn es va aixecar d'un salt, es propulsà sobre la barrera
baixa de roca, i va córrer cap al drac.
El
seu moviment va trencar la paràlisi de la Yarna.
—No!
—va cridar ella. L'enorme cap es va inclinar cap al caçador, amb les
gargamelles obertes, salivant, prou àmplies com per empassar-se l'aerolliscador
en dues mossegades—. No, no! —va cridar, i es va moure. Sortint de darrere de
la seva roca, va aferrar un tros de pedra maresa del jaç del riu i l'hi va
llançar a la criatura.
El
cap banyut es va girar cap a ella. Yarna va derrapar fins a detenir-se, i va
retrocedir frenèticament. Doallyn, aprofitant la distracció, va cobrir la
distància entre ell i el drac en dues enormes gambades. Va saltar, agafant-se
amb fermesa a la banya dreta, aferrant-se mentre el cap de la bèstia es dirigia
cap al cel amb una precipitació malaltissa. El drac va rugir, el so tronà entre
els confins del barranc.
Doallyn
es va adherir com un insecte a la banya, després es va llançar cap endavant,
agafant la banya del mig. La bèstia va moure el cap en un arc malaltís cap a la
paret del penya-segat, amb la intenció d'aixafar a la molesta criatura contra
la superfície de pedra. Però abans que l'arc pogués ser completat, Yarna va
sentir el gemec i va veure el centelleig del blàster d’en Doallyn. Li va
disparar a la bèstia just sota la banya del mig, entre els ulls.
L'aire
va abandonar precipitadament els pulmons del drac krayt amb la força d'una
petita explosió. Mentre Yarna romania estupefacta, les enormes potes s’escamparen
cap a fora, fluixes, i el cap va caure a plom per estavellar-se contra el jaç
rocós del barranc. L'impacte va llançar a Doallyn lluny, on va romandre
immòbil.
L’ha matat, s’adonà el cervell entumit de la Yarna, un segon
després. Per la Dama Lluna, realment l’ha
matat!
Però,
havia sobreviscut Doallyn a la seva victòria?
Amb
una exclamació esmorteïda, Yarna va córrer cap al cos espatarrat de l'home. Es
va ajupir al seu costat, pronunciant el seu nom, per la qual cosa li va semblar
una eternitat (però que en realitat només va ser un moment o dos) abans que ell
es mogués. Ella li va sentir panteixar, després va gemegar.
—Doallyn,
estàs ferit?
La
seva veu va arribar fins a ella, esmorteïda pel casc.
—Aire...
noquejat... —ell va lluitar per aixecar-se, i, veient que es movia lliurement,
encara que una mica rígid, ella li va ajudar. Ell va panteixar per un moment,
després va parlar en un to més normal—. Està mort?
—Tan
mort com Jabba —va dir Yarna solemnement—. No puc creure que hagis matat aquesta
cosa amb un sol tret!
—Un
punt feble... la cavitat sinusal condueix directament al cervell... encara sort
que els vaig estudiar —apartant gentilment els braços de la Yarna, Doallyn es
va incorporar fins que va estar dempeus, examinant la seva peça. Yarna va veure
que les seves espatlles es redreçaven, i tot el seu cos proclamava el triomf
que estava sentint mentre mirava al gegant mort—. Hauré d'agafar un trofeu —li
va sentir murmurar—. Ningú em creurà en cas contrari.
—Ets
el millor caçador de tota la galàxia —va dir Yarna, i es va creure cada paraula
que va pronunciar—. No crec que ningú més pogués haver matat aquesta cosa.
El
cap amb casc d’en Doallyn va girar cap a ella i va assentir. Sense veure el seu
rostre, sabia que ell somreia exultant.
—Però
no podria haver-ho fet sense tu, Yarna! Si no l’haguessis distret movent-te en
l'instant just, m'hauria atrapat!
L’askajiana
va deixar anar una riallada quan part del triomf d'ell se li va transmetre a
ella. Llavors, mentre es posava dempeus, la realitat la va impactar com un cop.
—Doallyn,
l'aerolliscador... tots els nostres subministraments... s'han anat. Succionats
per un pou de sorra.
—Haurem
de caminar —va dir Doallyn—. Hi ha carabasses hubba. Podem sobreviure amb elles
un parell de dies.
—I
què passa amb els teus cartutxos respiradors? —va preguntar en veu baixa.
Ell
es va quedar quiet, com si estigués tan paralitzat per aquest pensament com
ella ho havia estat pel drac.
—Vaig
posar un parell en la meva butxaca —va dir, lentament, enfonsant els seus dits
en la butxaca. Moments després, subjectava tres cartutxos—. Gens bo —va dir, a
poc a poc.
—Hi
ha prou hidró-tres perquè arribis a Mos Eisley? Podem comprar més allà, veritat?
—Sí,
la majoria dels comerciants que venen vestits espacials o equip de respiració
haurien de tenir —va dir lentament—. Quant a si serà suficient... hauria de
ser-ho. Si no ens demorem.
Yarna
va tirar de la seva màniga.
—Llavors
comencem a caminar de seguida.
—En
un minut —va dir ell—. Hi ha una cosa que haig de fer primer.
En
adonar-se que estava demanant privadesa, Yarna es va adonar que ella, també,
podria usar uns minuts per a si mateixa. Va assentir cap a Doallyn.
—En
quina direcció anem?
Ell
va assenyalar.
—Cap
a l'est.
—Llavors
et trobaré aquí d'aquí a uns minuts.
Ell
va assentir i es va tornar.
La
ballarina askajiana es va tornar i va caminar en la direcció oposada, més enllà
del musell del drac krayt. Morta, la bèstia semblava solament una mica menys
temible que en vida. És un rèptil, va
pensar Yarna, recordant criatures similars (encara que només d'una fracció de
la grandària) d’Askaj. No morirà realment
fins que es posin els sols...
• • •
Tan
aviat com Yarna es va allunyar, Doallyn va córrer tan ràpid com va poder de
tornada als quarters posteriors del drac krayt. Esbossos de l'anatomia de la
bèstia van passar a través de la seva ment mentre treia el blàster una altra
vegada, reajustant l'arma perquè llancés un feix estret i tallant en lloc de ràfegues
explosives.
Era
un treball sagnant i pudent tallar les entranyes del drac krayt, però finalment
va tallar i va vaporitzar alternativament bastants trossos de carn i escates
per revelar els intestins de la criatura. L'última
càmera del sistema digestiu, va pensar, estudiant el sagnant batibull
d'òrgans interns que sortien desordenadament, lliscant-se fins al sòl. On està?
—Aquí
estàs —va murmurar en veu baixa. Traient una vibrofulla de la seva bota,
Doallyn es va submergir dins per als traços finals. El primer sac que va tallar
era una de les càmeres mitjanes; les pedres que treia eren més grans que el seu
puny, trossos de granit i maresa només una mica arrodonits i suavitzats.
Usant
aquesta càmera com a guia, el caçador va poder localitzar l'òrgan que volia:
l'última càmera del massiu sistema digestiu del drac krayt. Les bèsties tenien
dents, sí, però aquestes dents només s'usaven per matar i estripar a la presa.
El drac no tenia esmolats molars per mastegar. En lloc d'això tenia el seu
sistema digestiu, semblat al de les aus, però multicàmera. A mesura que
l'aliment passava a través de l'òrgan en trossos progressivament més
polvoritzats i digerits, les roques dels estómacs ho feien més fi i fi... fins
a arribar al sistema intestinal.
Doallyn
es va preparar a si mateix, va pronunciar una ràpida apel·lació als Serafins
del Cel, i va tallar obrint l'última càmera. Ficant la mà a l'interior, va
treure cinc objectes perfectament rodons. Cadascun era tan gran com l'última
articulació del seu polze. Mentre netejava la sang i l’icor, brillaven al sol
com les joies que realment eren.
Perles de drac.
La
bellesa encarnada. Dues eren verd clar, el color dels ulls de la Yarna. Una era
del blau del cel just després de la posta del sol. La quarta era blanca, i iridescent...
i la cinquena era tan negra com les profunditats de l'espai interestel·lar.
Mentre Doallyn l'observava, meravellat per la seva perfecció, semblava poder
veure dins de la pedra, com si una llum negra estigués atrapada en el seu
interior.
Doallyn
volia cridar, ballar, cantar... però va recordar que amb cada respiració estava
usant la seva preciosa reserva d’hidró-tres. Ràpidament, va guardar les perles
de drac en la butxaca segellada interior de la seva túnica. Mirant al voltant,
es va adonar que estava cobert de sang de drac. Havia de tenir alguna excusa
per a això, o Yarna faria preguntes...
El
caçador es va dirigir resoltament cap a la cua del drac krayt. Tallaria una de
les aletes punxegudes com a trofeu, i això, esperava, adornaria la condició de
les seves mans i roba. Si evitava que Yarna caminés cap a l'altre costat de la
bèstia, mai sabria el que havia estat fent.
Agenollant-se
al costat de la cua del drac, Doallyn va agafar l'aleta i va començar a tallar.
Per descomptat, tenia la intenció de compartir part del tresor amb la Yarna, es
va dir a si mateix. Després de tot, ella hi havia fet possible que ell matés al
drac en primer lloc. Mantindré les perles com a sorpresa, les hi mostraré
després que arribem a Mos Eisley, es va dir, incòmodament conscient que estava
racionalitzant-lo, si no directament mentint-se a si mateix. Després de tot,
hem de posar-nos de camí ja. Realment no tenim...
Sense
previ avís, la gegantesca cua del drac es va moure entre les seves mans,
apartant-se de la presa d’en Doallyn, després va girar d'un costat a un altre.
Una aleta va copejar al caçador a través del costat del seu casc, derrocant-lo
i enviant-lo a una instantània (i completa) foscor...
• • •
Yarna
el va trobar uns minuts després, on el reflex de la cua li havia llançat. Ella el
va observar horroritzada, llavors, posant la mà sobre el seu pit, i sentint el
seu lent ascens i caiguda, es va adonar que encara respirava. Dama Lluna, què haig de fer ara?, es va
preguntar desesperada, mirant al voltant a l'auster paisatge.
I tot perquè havia de tenir un trofeu!
Com qualsevol home... va pensar,
furiosa. Els homes sempre havien de tenir alguna cosa per fatxendejar i
presumir. Per un moment va estar tan enutjada que va sentir ganes de donar una
puntada al caçador inconscient.
La
còlera era bona, va descobrir. Li va prestar la seva força. Yarna va romandre allà
per un moment, sentint que la ira es precipitava per les seves venes com una
poderosa droga, llavors, lentament, acuradament, es va inclinar i va agafar el
braç d’en Doallyn. Penjant-se’l sobre la seva espatlla, es va redreçar
lentament, fins que la seva forma de cap per avall la va cobrir com un tomuon
jove. Ella havia carregat a molts d'ells d'aquesta mateixa manera.
Els
seus ulls es van estrènyer contra els rajos de migdia dels sols, i prement la
mandíbula amb determinació, Yarna es va girar per dirigir-se cap a l'est. Va
començar a caminar.
[1] En l’original diu que brillaven com safirs, cosa estranya doncs deia que eren ulls verd-groguencs. Ho he canviant
per un mineral d’aquest color. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada