24
El
Ranger Llunyà estava en manera
automàtica, seguint un curs prèviament establert que allunyava a Nick del Palau
i li retornava al Sector de Yaam. No li venia de gust pilotar un creuer per a nens
en aquest moment, així que simplement estava recolzat en el seient del pilot i
mirava passar l'interminable paisatge urbà que es trobava per sota.
Sentia
com si li haguessin omplert la ment de forats, forats que permetien que els
pensaments conscients s'esvaïssin tan ràpid com apareixien. O potser només era
que els pensaments eren massa horribles com per retenir-los molt de temps.
L'elecció
que se li havia donat era simple. Això no era sorprenent; les grans sempre ho
eren. Podia trair a Jax Pavan, guiar-lo cap a un parany, i lliurar-lo a Darth
Vader...
O
Vader destruiria el seu ghosh.
Nick
no ho havia cregut al principi. El clan Rostu, la seva tribu, es movia per un
dels altiplans més grans de la regió muntanyenca de tot Haruun Kal, seguint a
les seves rajades d’herbosos, les grans bèsties que eren l'ànima de la seva
gent. Com podria Vader trobar a una tribu nòmada?
La
resposta, per descomptat, era simple: no havia de fer-ho. En tenia prou amb
arrasar l'altiplà sencer des de l'òrbita.
Qualsevol
Destructor Estel·lar podria generar el tipus de potència de foc concentrada
requerida per a això. Tot el necessari per posar el procés en marxa era una
paraula del Senyor Fosc. I Vader li havia deixat molt clar a Nick que no
sentiria el més mínim remordiment si havia de donar aquesta paraula.
La
vibració subsònica dels motors d'ions se sentia bé; no hi havia distorsions en
l'harmonia. No era una nau dolenta, considerant-ho tot. Els seus anteriors amos
l'havien cuidat bé, almenys els sistemes mecànics i electrònics. I un vaixell
de càrrega era pràcticament invisible, no gràcies a un dispositiu de
camuflatge, sinó perquè hi havia tants, brunzint al voltant del planeta com vespes
de foc al voltant d'un arbre de beinadolça, que ningú notaria un de més.
Sí,
una bona nau. I era tota seva. Grans aventures en els confinis salvatges de
l'espai! S’ha acabat el fet de furgar en els abismes urbans de Coruscant per a
ell: ara tenia una nau espacial. Podia anar a qualsevol lloc, fer qualsevol
cosa, ser qui ell volgués. Podia adoptar una nova identitat nova, reanomenar la
nau, dirigir-se cap a les Regions Exteriors, forjar-se una nova vida. Podia ser
un contrabandista d'espècia en la Ruta de Kèssel, potser. O unir-se a la
Guàrdia Solar del Cúmul Corbeta. O ser un corredor de trineus impulsats per
protons, recorrent els circuits de tubs d'algun sistema estel·lar apartat.
Les
opcions eren il·limitades. La galàxia sencera —aquelles parts que encara no
estaven sota control directe de l'Imperi, de qualsevol forma— era seva per
explorar-la.
Tan
aviat com lliurés a Jax Pavan a Darth Vader.
La
seva elecció. Una vida salvatge i lliure, vagant per les rutes espacials... o
l'empresonament a la presó planetària de Despayre, forçat a viure sabent que
havia estat responsable de la mort de milers dels seus familiars i
compatriotes.
Nick
es va inclinar cap endavant i va recolzar la cara a les mans. Què anava a fer?
***
Mentre
Jax deixava la deserta estació d'ascensors, va començar a sentir una confusa
mescla d'emocions estranyes i conflictives.
No
tenia res en contra dels droides, ni cap afecte particular per ells. Simplement
eren màquines, per ser usades a conveniència. La veritat sigui dita, no havia
tingut molta experiència amb ells. Havia passat gairebé tota la seva vida
enclaustrat en el Temple, i els droides no eren tan ubics dins d'aquestes
parets com fora d'elles. La major part dels droides de Temple eren unitats de
protocol, del tipus 3PO o del 3D-4X, i tots ells eren tranquils, eficients, i
subordinats, sovint fins al punt de l'adulació. Podia entendre que algú
s'encapritxés amb un, de la mateixa forma que algú podria preferir un vell lliscant
familiar a un transport completament nou. Suposava que fins i tot era possible
que algú sentís el mateix per un droide que per una mascota, esperant i
depenent de la seva lleialtat i devoció, alhora que se li pagava amb el mateix
afecte.
Però
fins on ell sabia, la relació entre I-5 i el seu pare no havia estat així. En
el seu lloc, a partir del breu cop d'ull que Jax havia donat seguint els fils,
Lorn Pavan havia pensat en l’androide com un igual. Com un amic. I, cap als
últims dies de la seva associació, com un germà.
Hi
havia una cosa decididament antinatural en això; semblava gairebé pervers. La
idea que el seu pare considerés que una conglomeració errant de circuits i
servos era digna del mateix estatus que un ésser orgànic era, per dir-ho
suaument, pertorbadora. Ell no sabia res sobre el seu pare, per descomptat; la
seva família havien estat els Jedi que l’havien criat.
I
ell no tenia queixes sobre el treball que havien fet; mai havia mancat d'amor,
companyonia, o autoritat. Era cert que, quan havia estat més jove, s'havia
preguntat com haurien estat els seus pares, fins i tot fantasiat sobre el fet
de conèixer-los. Però aquests havien estat somnis de joventut, i ell ja no era
jove.
Però
ara, quan pensava que feia molt temps que havia fet les paus amb la seva
absència, arribava aquest androide a la seva vida, deixant caure casualment
aquesta bomba. Ara sabia una cosa, i només una, sobre el seu pare, i aquesta cosa
semblava indicar que l'home havia tingut algun trastorn mental.
Podria
haver estat diferent si simplement hagués pres la declaració d'I-5 literalment.
Podria haver estat més fàcil de descartar-la, catalogant-la com algun estrany
error a la xarxa sinàptica de l’androide, o com una subrutina programada com
una broma estrafolària. Però havia mirat amb la Força. Havia vist la connexió
entre l'home que ell sabia que era el seu pare i aquesta... màquina.
I,
per ser brutalment honest, també havia vist el més lleu suggeriment que
realment podia haver-hi quelcom més en I-5.
Jax
va sacsejar el cap. Això era alguna cosa que amb tota seguretat no necessitava
en aquest moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada