Crepuscle Jedi (VIII)

Anterior

8

Quan va arribar la trucada, Haninum Tyk Rhinann havia estat esperant-la. Sabia que el comunicador de seguretat sonaria tard o d'hora. Sabia que quan això ocorregués seria convocat davant el seu amo. Però aquest coneixement no feia que la pròpia tasca fos ni més ni menys que una experiència molt dura. Un no s'aventurava, després de tot, en el cau del nexu casualment, no si un esperava sortir amb totes les extremitats en el seu lloc.

—Sí, sí, per descomptat —li va dir al droide que havia fet la trucada—. Deu minuts. Allà estaré —No era bo fer-li esperar, després de tot. Si hi havia una cosa que Rhinann comprenia, era el valor de la puntualitat. Així i tot, es va detenir un moment davant l’holoreflector, girant la seva imatge 360 graus mentre s'assegurava que cada plec de la seva túnica estigués perfecte i que la seva corbata pengés just a la distància correcta de les seves circells del coll. Llavors va col·locar la imatge en un angle de quaranta-cinc graus per assegurar-se que el pèl de les seves orelles estava pentinat. Després de la qual cosa es va obligar a sortir, desitjant que hagués tingut temps de polir les seves banyes. Mentre sortia es va fixar que un dels ornaments de la paret estava penjant un pèl fora de l'autèntica vertical, però va aconseguir sortir sense prendre's un temps per ajustar-lo.

Com la majoria d’elomins, la inclinació d’en Rhinann per la neteja i l'ordre ratllava en el fanatisme. Això era el que li convertia en l'elecció perfecta com ajudant de camp, i certament Rhinann es prenia les seves responsabilitats molt de debò. Era molt conscient que era una forma de vida extremadament afortunada; la major part de la seva espècie havia estat esclavitzada després que l'Emperador havia pujat al poder i havia estat condemnada a treballar en pous de terror com les fastigoses fàbriques i camps de treball de les àrees industrials de Coruscant. El propi Rhinann hi havia estat abocat a tal destinació, però afortunadament havia estat alliberat a l'últim moment. Encara es considerava envoltat de bogeria i discòrdia —només tornar a Elom podria remeiar això— però sabia que podia haver estat molt pitjor. I encara podia ser-ho, si no realitzava la seva funció a la perfecció.

Va seguir un corredor lleugerament corbat cap al turboascensor. Hi havia moltíssima gent per allà, fins i tot en aquesta hora; predominantment humans, encara que va veure a un ortolà i a un parell de zabrak. Gairebé tots ells van evitar els seus ulls mentre passaven pel seu costat precipitadament.

Va prendre un elevador exprés fins al pis noranta-cinc. Aquesta secció del Palau estava escassament decorada, majorment parets blanques, amb algun grup ocasional de columnes o una entrada allindanada per accentuar la severitat. Rhinann aprovava aquest estil arquitectònic. Quanta menys floritura, menys probabilitat de ser indecorós.

Si un desitjava obtenir un ràpid enteniment sobre una espècie, Rhinann sentia que una de les formes més fàcils i ràpides de fer-ho era considerar els seus estils arquitectònics. Prenguem Coruscant. En la seva major part dissenyat per humans, totes les àrees més luxoses es caracteritzaven per tenir línies rectes descendint en picat, combinades amb estructures antigues, com piràmides i minarets, amb temes tecnològics i mecànics més moderns. Mostrava una consciència de, i fins i tot reverència pel passat, juntament amb una mirada cap endavant. Això era bo fins a on ocorria; no obstant això, la ciutat com un tot tenia poca coherència. Hi havia pocs patrons perceptibles de quadrícula o altres senyals de regularitat; qualsevol ostentació arquitectònica feta era amorfa i dissonant en el millor dels casos, en el pitjor, anàrquica. Just com els seus creadors.

Rhinann menyspreava als humans. No eren propensos a l'ordre; de fet, anessin on anessin, deixaven caos i bogeria escampada en el seu deixant. Eren una nafra propagant-se a través dels estels. Cert, també ho eren altres espècies, fins i tot els bàrbars eloms cavernícoles del seu món, però els humans eren el pitjor, encara que només fos perquè hi havia tantíssims. Rhinann creia, com gairebé tota la seva gent, que en realitat els elomin eren l'única espècie civilitzada de la galàxia.

Així i tot, va reflexionar mentre avançava de pressa, ja que els humans eren ubics al llarg de tota la galàxia, l'espècie sensible més abundant de totes amb diferència, no tenia sentit oposar-se a ells, especialment quan la majoria de les vegades contraatacaven. Com ara. Després de tot, no hi havia dubte que estava millor allà, fent això, que en qualsevol altre lloc, fent qualsevol altra cosa. Fins i tot deixant a un costat els guarniments i els accessoris, el sou, i l'apartament de luxe, Rhinann hauria agafat el càrrec per una raó: li permetia aprofundir en els misteris de la Força.

La Força li fascinava. Sense tenir cap sensibilitat a ella, de vegades se sentia com un cec escoltant a algú descriure les meravelles de la visió. En la superfície, la Força semblava ser l'instrument definitiu del caos, especialment quan s'usava al servei del Costat Fosc. Però si mirava amb atenció, hi havia una serenitat sota l'agitada superfície, un ordre subjacent, tal com les ones tempestuoses podien amagar les plàcides profunditats. Certament els Jedi semblaven haver obtingut certa pau, així com certa gosadia considerable. Fins ara no havia escoltat d'un solament que no hagués mort noblement. Hi havia vegades —com ara, quan estava tan molest per la perspectiva d'aquesta reunió que fins i tot el seu quart estómac estava engarrotat— que Rhinann envejava als Jedi per la seva habilitat d'usar la Força com un bàlsam.

Però aquest no era el moment d'una reunió per arreglar-se el pelatge. Havia de mantenir el control de cos i ment. La indecisió i la vacil·lació no serien vistes favorablement.

Massa aviat es va trobar davant de la porta.

Estava hiperventilant, se n’adonà Rhinann. Respirar tan fort feia que els seus ullals nasals vibressin. Amb un gran esforç, va aconseguir calmar-se prou com per mostrar almenys un componiment fictici.

Va entrar. L'avantcambra no era prou gran en la seva opinió, però ni tan sols el Gran Saló d'Audiències deixaria distància suficient entre Rhinann i el seu superior en la reunió que era a punt de començar. Es va distreure momentàniament admirant el disseny: el sostre era voltat, i les línies de les parets acanalades fluïen en un patró tranquil·litzador cap a ell, atraient la mirada. De cap manera estava sobre-moblat; Algunes cadires, un petit sofà, i una taula va ser tot el que va veure. Els colors estaven atenuats, la il·luminació era suau i sense cap font visible. Amb tot seria una habitació agradable i relaxant, de no ser per l'ésser que entrava per la porta més allunyada. L'ésser que li havia rescatat d'una vida d'esclavitud. L'ésser que li havia donat una posició de renom i que s'havia ocupat que anés pagat adequadament per això. L'ésser al que l'hi devia de tot.

L'ésser al que Haninum Tyk Rhinann temia més que a qualsevol altre de la galàxia.

—Asseu-te, Rhinann —va dir Darth Vader.

      

***

—Crec que és hora que afrontem la realitat, I-5 —va dir Den.

—Alguna realitat en particular? El nombre de possibles mons paral·lels és literalment astronòmic.

Den va considerar assestar a l’androide un bon cop, però ja que no tenia res amb el que pegar-li excepte les seves mans nues, es va resistir. No tenia sentit fer-se mal a la mà i sabia per experiència que aquest seria el cas. Encara que I-5 era un model fora del comú, la seva carcassa de duracer seguia sent molt robusta.

L’androide i el sullustà estaven caminant per una avinguda coneguda localment com Carrer Slan, dirigint-se de tornada al forat literal en la paret que compartien. Només pensar en aquell lloc, amb el seu bany gotejant i les paneroles, aranyes suficientment grans com per tirar-te del llit, va fer que Den estigués encara més decidit de persuadir a I-5 per fotre el camp d'aquesta superpoblada i excessivament cara bola d'escombraries.

Afortunadament, el carrer Slan estava raonablement ben il·luminat i era marginalment més segur que moltes de les altres vies públiques del Corredor Carmesí; a més, els criminals locals havien après a apartar-se d'I-5 gràcies a la seva punteria amb els làsers que tenia en cada dit índex. Den ja s'havia espavilat; com li havia dit al cambrer, certament era difícil emborratxar a un sullustà i corresponentment fàcil per a ell eliminar els efectes de l'alcohol sense una ressaca. Amb la sobrietat havia arribat la comprensió que havia estat un ximple per anar de bar en bar en un barri com aquest a la nit. Era bo que I-5 hagués anat a buscar-lo.

Així i tot, Den sentia que tenia el deure d’intentar fer que el seu amic entrés en raó.

—Hem gastat la nostra millor carta amb això —va dir mentre passaven al costat d'un porxo ple d’holocabines de mala fama, els seus pampalluguejants anuncis 3-D detallaven les concupiscents meravelles que prometien a l'interior—. Però crec que has d'admetre que hem esgotat totes les grans vies de la indagació. Crec que hem esgotat fins i tot els carrerons posteriors de la indagació a hores d'ara. Si Jax Pavan està viu i a Coruscant, tractar de trobar-lo és com buscar una agulla en un paller.

L’androide no va contestar. Den li va mirar. La cara d'I-5 estava, per descomptat, inamovible i inexpressiva, estant feta de metall. Però amb els anys l’androide havia desenvolupat formes de simular expressions facials que eren sorprenentment efectives. Fent canvis subtils en l'angle i la intensitat dels seus fotoreceptors, unit al llenguatge corporal, I-5 era capaç d'emular la conducta humana amb exactitud sorprenent. Era el motiu principal pel qual la majoria de la gent, incloent a Den, pensaven en l’androide com ell en lloc d'això.

Mentre realitzava el seu treball —quan havia tingut un treball— Den havia estat molt familiaritzat, per descomptat, amb els aspectes de les expressions facials humanes i el llenguatge corporal. I podia dir que, en aquest moment, I-5 semblava complagut.

—Què?

—L’he trobat.

—De debò? —el to d’en Den era escèptic. També havien recorregut aquesta via espacial amb anterioritat —diverses vegades, de fet—. I on està aquesta vegada?

—Sóc conscient que les pistes falses que m'han donat en el passat ens han causat algunes dificultats...

—Interessant manera de dir-ho. Ara, jo, diria que acabar amb els meus braços arrencats per un rodamón abyssini col·locat d'espècia o quedar atrapats a la meitat d'una guerra de bandes entre els Raptors i els Zombis Porpra és un complet desastre, però suposo que podria estar sobre-dramatitzant.

—Segueixes viu i sencer.

—Físicament, sí. La meva ment, no obstant això, és només una ombra del que era. Em temo que el meu dolç riure contagiós no tornarà mai.

I-5 li va ignorar.

—Segons la meva font, Jax està en el Sector de Yaam.

—Bé, això ho redueix a aproximadament vuitanta quilòmetres quadrats. Saps que anomenen aquesta àrea “nivells inferiors”, veritat?

—És millor que buscar al planeta sencer. I sí, ho sé. És conegut com els Ravals PouNegre.

—Cert. I aquest és un mal nom. Normalment els mals noms volen dir mals llocs, i els mals llocs no són llocs on no volem estar.

Abans que Den pogués continuar, gairebé va ensopegar inesperadament amb un snivvian que jeia a l'ombra d'un portal col·locat, inconscient o mort. Al mateix temps, un altercat proper entre un klatooinià i un ishi tib estava incrementant-se ràpidament fins a convertir-se en una baralla. Els dos van treure vibroespases i es van envoltar l'un a l'altre amb cura, buscant obertures. Llavors, abruptament, ambdues armes resplendiren en vermell i els dos combatents les van deixar caure amb crits de dolor. Van desaparèixer en la foscor en direccions diferents.

Den va mirar a I-5 i va veure que l’androide tenia tots dos dits índexs estesos, les seves mans romanien al costat de la seva cintura. Els trets bessons foc làser havien passat desapercebuts entre els calidoscòpics centelleigs generals de diversos cartells i imatges en les entrades de les botigues, i les armes ara inservibles es van perdre entre les escombraries generals i la ferralla escampada pertot arreu.

—Per molt dolents que siguin —va dir I-5—, els Ravals no poden ser pitjor que això.

Den va sospirar.

—No t’ho puc discutir. Només contesta'm a una pregunta.

—Sí?

—Per què cap d'aquestes pistes ens condueix cap vegada a algun lloc agradable?

—Perquè estem buscant a un Jedi proscrit, no a un famós actor d’holovídeos. Bé, he calculat la despesa del viatge. Tenim just els diners suficients per comprar dos bitllets d'anada al Sector de Yaam via autobús lliscant.

—Oh, bé —va dir Den mentre començaven a caminar una altra vegada—. Perquè per un minut em preocupava que no poguéssim arribar en una de les andròmines més miserables d'aquesta galàxia completament desposseïda.

***

Amb la seva petita borsa plena amb totes les seves mundanes possessions —i així i tot mig buida— Jax es va tornar per obrir la porta. Ja estava penedint-se dels pocs moments que havia passat pensant en el passat. El temps era primordial si volia sortir d'allà abans de...

Es va detenir, clavant els ulls en el pom de la porta. Foscos brins com fils d'aranya, estaven entrellaçant-se ràpidament al seu voltant. Brins que semblaven travessar la porta, recórrer el passadís, i enroscar-se al voltant de...

Jax va retrocedir de la porta, pensant ràpidament. Estava completament atrapat, la cel·la que havia estat dient llar amb prou feines tenia tres metres per dos, i cap finestra. La paret exterior eren deu centímetres de ferrocret sòlid, ni tan sols el seu sabre làser podria travessar-ho a temps.

Segons els fils de Força reverberant en la seva ment, hi havia almenys cinc soldats d'assalt anant a per ell, possiblement més. En pocs minuts travessarien la porta i ell estaria mort.

D'on havien vingut? Quan va sorgir la pregunta, Jax va saber la resposta. Evidentment Rokko no havia perdut el temps actuant amb la informació que els seus cercabregues li havien donat. Sens dubte havia contactat amb la guarnició local i havia denunciat a Jax per ser un Jedi.

Jax va sacsejar el cap sorprès per la corrupció d'un règim que prendria la paraula d'un criminal conegut per atrapar a un Jedi fugitiu.

No era quelcom sobre el que tingués temps de pensar en aquest moment. No amb cinc soldats anant a per ell.

Deixa que vinguin.

La veu dient aquestes paraules era molt clara: la seva pròpia veu interior, però no menys clara per això. Era com si algú estigués just darrere d’ell, murmurant-li a cau d'orella. Gairebé es va donar la volta per veure si, de fet, hi havia algú allà.

Deixa que vinguin, va dir la veu una altra vegada. Deixa que et matin. Per què no? De quina forma és la vida que portes ara millor que la mort? El teu Orde, la teva gent, la teva missió, ja ha estat destruït. Res pot canviar això. L'única cosa intel·ligent és unir-se a ells.

Deixa que vinguin. Deixa que et matin. Serà ràpid. Serà indolor.

Jax va sacsejar el cap feroçment.

—No —grunyí, com si la seductora veu fos una entitat real temptant-li. No sabia d'on havia sorgit aquest sobtat desig existencial, però no es rendiria a ell.

No hi ha emoció; Hi ha pau.

Era el primer principi del Codi Jedi. Jax se’l va murmurar a si mateix. No importava com de fosca que semblés l'hora, ell no cediria a la desesperació. Va tornar a mirar cap a la porta...

I es va quedar amb els ulls clavats en ella d'incredulitat.

Els fils de Força que eren la seva forma única de connectar amb ella s'havien anat. Només per un instant, la seva connexió amb la Força va semblar fluctuar. Llavors va estar de tornada i va sentir la difusió familiar cobrint-li i xopant-li. La vacil·lació havia desaparegut; havia ocorregut tan ràpidament que no estava segur d'haver experimentat res fora del normal.

Jax va ficar la mà en la butxaca interior del seu abric i va treure el seu sabre làser. El va encendre i va observar la barra de pura energia blava sortint de l'empunyadura. Va adoptar una posició de combat, cames plantades fermament, flexionades i separades, amb el sabre làser subjectat per ambdues mans i preparat. Sí, va pensar. Deixaré que vinguin. I algú morirà aquesta nit.

Següent