Crepuscle Jedi (XXV)

Anterior

25

Den va mirar a I-5. Se li van ocórrer una dotzena de comentaris, des de sarcàstics a compassius passant per enutjats, però no va expressar cap d'ells. Les emocions que l’androide projectava eren excessivament familiars per qualsevol ser orgànic sensible: decepció i dolor.

Finalment va dir;

—Realment hauries de fer que aquest interruptor de desactivació fora, uh, desactivat.

I-5 no va contestar. No hi havia necessitat real de fer-ho; Den sabia que l'interruptor estava connectat al seu processador primari i no podia ser eliminat. Però almenys la frase havia omplert el silenci momentàniament.

—Ara què? —va preguntar.

—Li seguiré —va dir I-5. Les seves vocalitzacions van sonar buides—. Mantindré la distància fins que ell... s'acostumi a mi, se senti més còmode amb mi al seu voltant.

Den va caminar al seu costat. Estava caminant per una cinta transportadora que ja no funcionava. Al seu voltant només hi havia alguns vianants, i poc tràfic aeri o terrestre; estava tan a prop d'estar deshabitada com Den havia vist mai qualsevol àrea de Coruscant. Alguns plastipapers i altres desaprofitaments lleugers eren escampats pel tràfic. Tot això es combinava amb l'interminable crepuscle per crear una ambient de ciutat fantasma.

— I si no s'acostuma a tu?

—No ho sé —va dir I-5, amb veu baixa. Va estendre les mans amb els palmells cap amunt; el seu equivalent d'un encongiment d'espatlles humà—. No ho sé. No estic... segur de què fer.

Den estava sorprès. I-5 sempre coneixia la seva pròpia ment; mai abans havia mostrat cap vacil·lació en escollir un curs d'acció. A diferència d'altres éssers sensibles, no tenia una ment inconscient que pogués prendre decisions irracionals.

O sí? Era un resultat inevitable de l’autoconsciència el fet de desenvolupar un substrat subjacent d’inconsciència? Perquè I-5 fos sensible, també havia de ser, fins a cert punt, neuròtic?

Den va sacsejar el cap. Aquest era un fangar filosòfic més perillós d'explorar que un forat negre.

—Bé —va dir ell—, sempre pots reprendre la teva carrera com droide mainadera.

L’androide li va dedicar una mirada desdenyosa.

—Et suggeriria una ocupació secundària si vas a intentar ser humorista. Per no esmentar sabates turboascensors si vols que la gent et vegi actuar.

Den va somriure obertament. Estava encantat de veure un centelleig del vell I-5 reafirmant-se a si mateix. Últimament el seu amic i company havia perdut l'humor i s'havia tornat taciturn.

El seu somriure es va esvair en pensar en la rudesa d’en Pavan. Només podia imaginar com s'havia sentit I-5. L’androide s’havia pres l'última petició del vell Pavan molt seriosament, i ara que finalment l'havia complert, havia estat rebutjat, apagat tant literalment com figuradament.

Podria ser el millor, va meditar Den. Tal vegada I-5 deixaria de perseguir a Pavan i recordaria qui era el seu autèntic amic. La gelosia que havia sentit anteriorment estava començant a omplir el seu lleig cap d'ulls verds una altra vegada. L'antipatia de Den per Jax Pavan, se n’adonà amb sorpresa, estava creixent ràpidament fins a convertir-se en autèntic odi.

Podries delatar-li.

Den va parpellejar sorprès, com si hagués escoltat la idea murmurada a ell per alguna veu desconeguda, en lloc d'originar-se en el seu cap. No obstant això era cert. L'única cosa que faria falta seria una trucada, i ell sabia com disposar-la fàcilment perquè la traïció mai pogués ser rastrejada fins a ell. I-5 podria sospitar, però no podria estar segur.

El problema era que el propi Den sabria el que havia fet. No hi havia forma que pogués justificar el fet de lliurar a algú a l'Emperador només per haver estat groller. Si bé era cert que, en menys d'una hora que havia conegut Pavan, l'home li havia alienat completament, tramar la seva traïció era una mica extrem.

Així i tot, la petita veu del seu cap va murmurar, se suposa que els Jedi no es comporten així. Si és capaç de ser tan insensible amb les petites coses, pots confiar realment en què no sacrificarà a I-5 —o a tu— si la situació sembla requerir-ho?

Va desitjar que Barriss Offee estigués allà. Ella havia estat tot el que el seu concepte de Jedi demanava: valenta, compassiva, forta, i amable. Es va preguntar què li hauria ocorregut. Esperava que d'alguna manera hagués aconseguit escapar de la massacre.

No obstant això ho dubtava. Segons tot el que havia sentit, els Jedi havien estat exterminats. I si Jax Pavan era de fet l'últim Jedi de la galàxia, era un pobre representant de la glòria passada de l'Orde.

I dir-me “tap de bassa” tampoc et fa guanyar punts, amic.

***

—Estàs taciturn —va dir la Laranth.

Jax estava dempeus sobre la vora d'un petit cràter, un dels milers que formaven l'ombrívol testament del bombardeig de saturació que els separatistes van realitzar a Coruscant. La superfície fosa de la concavitat era d'un negre llustrós. Des d'ella, el seu propi reflex, blegat i distorsionat, li retornava la mirada.

—Mira qui parla. O qui no ho fa, normalment. M'estàs dient taciturn?

Ella li va ignorar.

—És un droide estrany —va dir ella—. Tota aquesta xerrada sobre ser "amic" del teu pare...

—Els meus pares em van deixar en el Temple perquè tenia el potencial per ser un Jedi. Estic segur que va ser una decisió molt dolorosa per a ells, però la van prendre pel bé major. Els admiro per això, però no desitjo saber res més sobre ells. Qualsevol altra cosa és secundària davant el seu sacrifici.

Laranth va arquejar una cella.

—I què passa amb això que el teu pare era un heroi que tractava de salvar la República?

Jax es va encongir d'espatlles.

—Per què hauria de creure a un droide?

—Per què mentiria?

—Tal vegada perquè estava programat per fer-ho. Després de tot és un droide. I parlant de droides, tenim assumptes més importants que atendre, com complir l'última petició del Mestre Piell trobant a l'altre droide, ja saps, l'important...abans que Vader i probablement ara també Rokko, el trobin primer.

Laranth va mirar per sobre de la seva espatlla, carrer avall.

—Estan venint —va dir ella.

Mentre l’androide i el sullustà s'aproximaven, Jax va centrar la seva atenció en aquest últim. Va somriure

—Sento haver apagat el teu droide allà —va dir. Li va tendir la seva mà—. El meu nom és...

—Ja sé quin és el teu nom —li va interrompre el sullustà, ignorant la mà estesa d’en Jax—. I no és a mi a qui li deus una disculpa. És a ell, —va apuntar amb un polze sobre la seva espatlla a l’androide que estava darrere d'ell.

Jax va arrufar el gest, perplex.

—Disculpar-me? Amb el teu droide?

El sullustà va posar els ulls en blanc, el que era realment impressionant, donat la seva grandària.

—Ell no és el meu droide. Ell és el seu propi amo. Una vegada que t'hagis ficat això en el cap, ens portarem molt millor.

Jax va parpellejar sorprès. Una vegada més, va estar segur d'haver escoltat malament, i una vegada més, va ser aparent que no ho havia fet. Mirà la Laranth, darrere d'ell. Fins i tot ella semblava lleugerament confosa.

—No és necessari cap disculpa —va dir l’androide, de forma una mica rígida—. Em vaig extralimitar. Vaig oblidar que el Jedi Pavan no tenia forma de saber la relació única que hi havia entre el seu pare i jo. Sóc jo qui hauria de disculpar-se.

El sullustà es va girar i va mirar fixament a l’androide.

—Perdona? Vas a deixar-ho passar?

—Sóc un droide, Den Dhur —va dir I-5—. No estic programat per ofendre'm.

Jax va notar que la veu del droide era molt més artificial i ferma que quan li va parlar per primera vegada. També, la seva cara era de nou una inexpressiva màscara de metall.

El sullustà no es va calmar.

—No et preocupis. Jo m'ofenc prou per tots dos.

Jax estava cansant-se d'això. Afortunadament, coneixia una forma fàcil per treure'ls a Laranth i a ell de la situació. No faria efecte en l’androide, per descomptat, però el sullustà hauria de ser fàcilment susceptible. I fins i tot si l’androide sentia alguna classe de pretensió estrafolària de sensibilitat i es negava a escoltar al seu company... bo, era molt fàcil apagar-lo de nou.

—És millor si cadascun seguim el nostre camí —va dir en un to tranquil·litzador mentre feia els gestos hipnòtics del parany mental que tantes vegades li havia tret de situacions enrevessades des de la destrucció de l'Orde Jedi—. No és necessari que viatgeu amb nosaltres...

—Oh, espaia-ho —espetegà el petit alienígena—. Creus que pots usar aquest truc mental de pa sucat amb oli amb mi? Vaig passar mesos en un Uquemer a Drongar, ullets. Vaig observar la Barriss Offee usar el mateix, pràcticament tots els dies, per calmar als pacients i...

—Vas conèixer la Barriss?

—Tots dos la vam conèixer. Ella és el que jo dic un Jedi —va dir Den Dhur—. És compassiva, amable, i tolerant de...

—Està morta.

Dhur li va mirar fixament; llavors les seves espatlles van caure. I-5 no es va moure, però d'alguna manera el seu cos metàl·lic va semblar irradiar una gran tristesa.

—Com?

—No ho sé amb seguretat —va dir Jax, revivint la tristesa que ell havia sentit quan va percebre la seva mort reverberant al llarg dels fils de la Força—. No ho sé amb seguretat —va repetir—. Però sé que està morta. La Força no menteix.

—Ja vaig pensar que havia ocorregut alguna cosa així —va dir Dhur—. No m’ho volia creure. Ella era una entre un trilió.

I-5 no va dir res sobre la Barriss, la qual cosa li va semblar bé a Jax. No estava segur de com se sentiria si un droide li compadia per la seva mort, però tenia la lleugera impressió de què no li agradaria.

En lloc d'això l’androide va dir:

—Hauríem de marxar.

Jax va sentir un centelleig de molèstia davant la presumptuositat d'això, però el sentiment va desaparèixer gairebé immediatament, apartat per una ona de Força que va portar amb ella el coneixement d'un perill imminent.

—Sí —va dir ell—. Ho sento.

—Jo, també —va dir la Laranth amb desgrat. Va afluixar els seus desintegradors en les seves pistoleres.

Dhur va mirar al seu voltant desconcertat.

—Què? Què és? Odio ser l'únic en una multitud sense supersentits.

—No et preocupis —va dir I-5, alçant al sullustà i subjectant-li, bressolant-li en un braç com un bebè massa gran, mentre començava a caminar ràpidament. Jax i Laranth li van seguir. Jax va treure el seu sabre làser però no el va activar—. Amb aquestes orelles —va continuar I-5—, hauries de poder sentir-los aviat.

—Oh, et refereixes al gemec ascendent de repulsors venint a la nostra trobada a tota velocitat?

—Aquests serien, sí.

—I que són exactament?

—CPAs, —va dir Jax—. Creuers Policia de Suport. Almenys quatre, possiblement més.

—Sembla que l'Emperador no està disposat a perdre aquesta informació tan fàcilment —va dir la Laranth.

—No és l'Emperador —va dir Jax, la seva mirada fixa escodrinyava el cel—. És Vader. I no vol l’androide. Em vol a mi.

Següent