Crepuscle Jedi (XXIX)

Anterior

29

El segon CPA voletejà davant de Jax i I-5.

—Sembla —va dir l’androide—, que els meus sensors necessiten un recalibrat.

—Meravellós —Jax podia veure directament al Zeta dins de la cabina, ajustant el tret, assegurant-se que no pogués fallar. Jax va tractar d'aconseguir la Força, esperant tenir la força necessària per desviar el potent feix d'energia que seria...

La seva ment es va congelar en estat de xoc.

No hi havia res allà.

On normalment esperaven els brins de la Força per embolicar-li, només hi havia un buit. Ell no sabia com, o per què, però no podia accedir a la Força.

Va desitjar que el seu cor sobtadament accelerat frenés. Això va ocórrer abans, es va recordar a si mateix. En el seu cubiculum. I per aquell temps havia tornat. Ara també tornaria. Recorda els ensenyaments: "La Força estarà sempre amb tu".

Solament que no ho estava. I el Zeta estava llest per disparar.

Només hi havia una diminuta oportunitat, se n’adonà. Va agafar a I-5 i va empènyer a l’androide cap als controls del teixidor.

—Tot recte —va dir ell—. A tota velocitat!

En benefici de l’androide, aquest no va vacil·lar. Girà l'accelerador i el teixidor va sortir disparat, directament cap a la unitat flotant.

Com Jax havia esperat, el moviment aparentment suïcida va enxampar al pilot Zeta per sorpresa. Abans que el droide policia pogués recalibrar, el teixidor va passar per sota d'ell. Mentre passaven per sota del conjunt de repulsors, prou desviats cap a un costat per evitar ser aixafats per les ones, Jax va treure i va encendre el seu sabre làser. El va balancejar sobre el seu cap tres vegades, convertint les aspes del projector en ferralla fosa. Llavors van sortir de sota la seva ombra.

I-5 va frenar i va girar el teixidor, i van observar com la unitat s'inclinava verticalment, ascendia deu metres, i llavors s'enfonsava directament cap avall. Va xocar contra el paviment amb força suficient com per esquerdar el duracret, va rodar un metre més o menys, i llavors va bolcar sobre l'àrea fosa que havia estat el seu sistema de propulsió.

Va haver-hi un silenci sobtat, tret pel xiuxiueig i el guspireig dels desbaratats repulsors del CPA.

Jax va desactivar el seu sabre làser, i era a punt de penjar-se’l del cinturó quan la cabina es va obrir. El 501-Z va sortir d'ella i es va donar la volta, escanejant l'àrea amb el seu sensor de moviment. Jax va sospirar, i era a punt d'encendre la seva arma de nou, quan I-5 va dir:

—Permet-me —L’androide va apuntar el seu dit índex dret cap al Zeta. Un intens raig carmesí va sortir del dit i va travessar el sensor òptic del droide, arribant al seu processador primari. El droide es va estremir un moment, agitant els braços...llavors es va col·lapsar.

Jax i l’androide es van mirar l'un a l'altre.

—No esperis cap gratitud —va dir Jax.

—Ni se m'ocorreria.

—A l'ordinador de navegació de la meva nau no li dono les gràcies per portar-me on haig d'anar.

—Potser si ho fessis —va dir I-5—, podria portar-te fins allà una mica més ràpid.

Jax no va contestar. Vacil·lantment, es va estendre, va obrir el seu ser...

I la Força estava allà. Res era diferent.

Frustrat, Jax va treure el seu comunicador.

—Laranth, estàs aquí?

La seva veu va cruixir des del comunicador.

—Et rebo, Jax. Aquest petit sullustà és un pilot bastant bo.

Jax es donà la volta i va parlar en veu baixa.

—L’androide tampoc ho fa malament en una emergència.

—Ho he sentit —va dir I-5.

***

Kaird sabia que havia de prendre una decisió. Si anava a encarregar-se del Príncep Xízor, hauria de fer-ho aviat. Cada instint que tenia d'assassí li ho deia. Cada oportunitat de derrocar-li que ignorava podria ser l'última. L’Underlord Perhi li havia deixat clar que portar l’androide amb la informació no era obligatori. El més prudent seria acabar amb el Príncep falleen en aquest moment, cosa que podia fer tan fàcilment com assenyalar amb el dit. Adossada al dors de la seva mà dreta amb un adhesiu de doble cara portava una petita caixa negra, poc més gran que un paquet de píndoles letals. Un tub flexible anava d'ella fins a la punta del seu dit índex. Era un llança-dards, carregat amb quinze prims agullons, cadascun recobert amb toxical, un verí tan virulent que amb deu dards podies derrocar a un bantha adult. Un dard era més que suficient per matar a un espècimen tan superb físicament com Xízor. El toxical era també summament biocompatible. No importava si li disparaves a un nikto, a un falleen, a un humà, o a qualsevol altra espècie humanoide. Tots morien... normalment abans de tocar el sòl.

En aquest moment, Kaird es trobava a dotze metres del seu blanc, ben a tir. Estaven en un complex multiescalonat que, eres abans, probablement havia estat un centre comercial o un edifici d'oficines, però ara s'havia convertit en un gueto barat per a alienígenes il·legals. Els inquilins eren en la seva major part ugnaughts, amb alguns kubaz i algunes famílies ishi tib. La disfressa kubaz d’en Kaird li permetia barrejar-se bastant bé com per aguaitar a la seva presa obertament, sense ser descobert.

El nediji es va decidir de sobte. Compliria la missió ara. Després de tot, sempre podia trobar l’androide per si mateix si era necessari. I la veritat sigui dita, aquest vestit en particular s'estava tornant una mica irritant.

Va sortir a una balconada sortint. Xízor passava a dos nivells per sota d'ell, creuant una galeria oberta. Les antigues botigues, o espais d'oficina, o el que fos que havien estat en l'antiguitat, eren ara habitades pels pobres i els privats de drets; parets provisionals de sintofusta i plastiacer havien reemplaçat els aparadors, i l'aire estava saturat amb les olors de beines de herbamur bullides, gartro a la graella, i rata de sang. La música, que a Kaird li sonava en la seva major part com el crit d'un sleen en zel, s'elevava des del pis més baix, on les tendes de campanya i les parades d'articles d'un mercat a l'aire lliure podien albirar-se a través del fum aromàtic dels focs de cuina. Aquest és un lloc estúpid en el qual viure i morir, amic, oh si...

Bé, no era la seva vida, gràcies a l'Ou. Kaird va alçar el llança-dards. El va apuntar cap al seu blanc, va prendre aire, i...

Un nen ugnaught nu, que perseguia una girabola, va ensopegar i es va estavellar contra Kaird per darrere just al moment en què disparava. Ell es va inclinar cap endavant, i el tret va errar el blanc. Va veure com xocava en la paret al costat d’en Xízor, va veure la freda i atractiva cara del falleen alçar-se, escanejant la multitud, fixant-se immediatament en la disfressa que Kaird portava posada. Els seus serens trets verds es van tornar sobtadament en un ardent vermell ataronjat de ràbia. Va treure el seu desintegrador i va disparar.

Kaird no era un Jedi, capaç d'esquivar feixos d'energia; de no haver estat ja en moviment, tirant-se al sòl, tan aviat com va veure que el seu enemic tirava mà de la seva arma, li haurien fregit en aquell mateix lloc. En comptes d'això, el tret va deixar un solc fumejant per l'esquena del vestit, a un centímetre de la seva pell.

Es va posar dempeus i es va llançar cap a l'entrada del domicili més proper. El pandemònium s'havia deslligat després del tret d’en Xízor; nens i pares de diverses espècies corrien eixelebradament pertot arreu, cridant i plorant de por. Molts dels adults tenien desintegradors o llança-projectils, i estaven responent al foc cap a la direcció on havia estat Xízor.

Kaird es va treure ràpidament el vestit de kubaz, que era inútil ara que el raig l’havia espatllat. Es va posar a peu dret. Estava en un apartament que una vegada havia estat una espècie de servei de vendes, de quina classe, no hi havia forma de dir-ho. Es va alegrar que estigués desert en aquest moment.

Havia fet malbé l'oportunitat.

No podia creure el que acabava d'ocórrer. Havia fallat un encàrrec! Mai abans havia ocorregut això. Un no es posava a treballar per al sindicat del crim més gran i mortífer de la galàxia sense ser bo, i Kaird de Nedij era el millor. Era increïble. Hauria de remeiar-ho, o l'única manera de tornar a Nedij seria com a pols còsmica flotant.

Mirà acuradament a través de l'entrada. Treure’s el vestit tenia coses bones i dolentes. L'avantatge era que ja no estava impedit per portar posada la maleïda cosa; si bé estava dissenyat per ser tan confortable i pràctic com fos possible, ell era encara més ràpid i precís sense allò.

El desavantatge, per descomptat, era que com a nediji sobresortiria com una urpa ferida, i Xízor li albiraria immediatament. Bé, no hi havia res a fer sobre aquest tema. Havia perdut l'element sorpresa, i ara no importava el que es llancés sobre Xízor; el falleen el filetejaria primer i preguntaria després. L'única diferència era que seria més entusiasta matant a Kaird.

Llavors, millor fer-ho ja.

Hauria de ser un atac total, no hi havia forma de poder emboscar a Xízor. Per descomptat, Kaird podia escapolir-se amb les plomes de la seva cua entre les cames. Fins i tot podria escapar de la venjança de Xízor... de moment. Però valia la pena ser un fugitiu la resta de la seva vida, ja fora en les humides entranyes de Coruscant o fugint de planeta en planeta? Certament mai tornaria a veure Nedij. Aquest seria el primer lloc on mirarien. I sabia que Xízor era completament capaç de bombardejar el seu món natal si no podia venjar-se personalment d’en Kaird.

Maledicció, va pensar. Tal vegada és hora de veure com actuen els guerrers.

Kaird va sortir disparat del seu amagatall, corrent a través de l'ampla esplanada. A més del llança-dards, l'única altra arma que portava era un petit desintegrador de mà ocult en la seva màniga esquerra. Va fer que aparegués a la seva mà mentre corria.

Encara que estava distanciat moltes generacions dels seus avantpassats que caçaven en el vent, la seva visió era encara la d'un au rapaç: prou aguda com per albirar un llangardaix esmunyedís camuflant-se entre el seu entorn a cent metres de distància. La seva mirada va trobar a Xízor immediatament, encara que aquest últim es trobava dos nivells més a baix i en el costat contrari.

Kaird sabia que Xízor també era descendent d'una espècie depredadora. Com Kaird, la seva visió examinava tant vertical com horitzontalment amb igual facilitat. Va albirar a Kaird gairebé tan ràpid com Kaird li havia albirat a ell. Va disparar repetidament, els feixos copejant la part inferior de la plataforma al llarg de la qual corria el nediji.

Kaird es va adonar de l'estratègia del seu enemic massa tard; la superfície de plastiacer es va blegar sota els seus peus, i llavors el tram en el qual es trobava es va partir i va caure abruptament. Els ugnaughts i kubaz cridaven mentre s'arrossegaven frenèticament, intentant posar-se fora de perill, i distretament bloquejant els intents de Kaird per fer el mateix.

Va caure. Va tenir temps per lamentar seriosament la decisió dels gens dels seus avantpassats, fa mil·lennis, d'abandonar els cels. Llavors va aconseguir agafar un cable d'energia que s'havia deixat anar en esfondrar-se la plataforma. Es va aferrar al cable aïllat del grossor d'un canell a escassos centímetres dels filferros nus que espetegaven i escopien espurnes blaves en la seva cara.

Va aconseguir convertir la caiguda en un balanceig, ajustant la seva trajectòria cap a un blanc específic. Va albirar la cara sorpresa d’en Xízor mentre es llançava cap al falleen. Xízor va alçar el seu desintegrador, però Kaird es va adonar amb feroç satisfacció que era massa tard. Kaird seria electrocutat gairebé amb tota seguretat al proper moment, però s’emportaria al seu enemic amb ell.

Força bo.

El món va fer erupció en una crepitant flama blava quan va impactar, amb els peus per davant, amb el Príncep Xízor. Sabia que no veuria Nedij de nou, però almenys havia completat la seva missió. Es va acontentar amb això. Es va preguntar què seria el següent: l'oblit, o el Gran Niu?

No va ser cap dels dos. Kaird va obrir els ulls, adonant-se que només hi havia estat inconscient un segon. Jeia sobre l'entresòl inferior, on havia estat Xízor. El xoc elèctric havia estat potent, però no fatal. A un parell de metres va veure a Xízor, igualment atordit i intentant aixecar-se.

Kaird va sentir una gratitud salvatge en el seu pit. No estava mort, i encara hi havia una possibilitat de sortir victoriós d'aquesta lluita. Va intentar abalançar-se cap al seu enemic, però el xoc havia deixat tots els seus músculs contrets; el millor que va poder aconseguir va ser un trontoll incòmode. Va veure que Xízor estava en les mateixes condicions. Kaird gairebé va riure. Aquesta seria una baralla per a la posteritat, tots dos trontollant-se cap a l'altre, intentant assestar un cop de puny.

Però abans que poguessin acostar-se l'un a l'altre, una flama blava va fer erupció una altra vegada al voltant de les vores de la seva visió, i el dolor li va deixar sense alè a mesura que més espasmes titànics li recorrien. Per un moment va pensar que el cable penjant d'electricitat s'havia bressolat de tornada i li havia copejat, però llavors el va veure enganxat en un reixat de ferro a uns bons deu metres.

Va perdre el coneixement de nou. Quan va recuperar el sentit una vegada més, va veure a Xízor, a menys d'un metre de distància, dempeus de braços plegats, somrient-li obertament.

En el nom de l'Ou què estava passant?

Kaird va alçar la mirada cap a Xízor. Els seus ulls es van trobar, i ell va saber que el falleen va entendre la pregunta no expressada. Va dirigir la mirada cap a una tercera figura, situada a prop.

Kaird es va centrar en aquest nou ésser. Aquest era un nom inadequat, perquè la figura era un droide. Semblava algun tipus d'unitat de protocol... era bípede i humanoide en el seu disseny. La seva carcassa era d'un negre llustrós, excepte pels ulls; eren enormes i insectoides, estenent-se per la part superior de la seva cara, i de color daurat. De les seves temples sobresortien dues antenes segmentades que ascendien deu centímetres per sobre del seu cap.

L'aspecte de la seva aparença en el qual Kaird estava més interessat, no obstant això, era el canó retràctil d'energia que acabava d'aparèixer en l'avantbraç esquerre de l’androide.

Aquest havia de ser l’androide que tothom perseguia. Ulls d'Insecte, o 10-4TO. L’androide amb les dades, el qual apuntava ara amb el canó d'un enorme desintegrador desagradable a Kaird.

—Una altra vegada —va dir Xízor.

Kaird va parpellejar. Encara no volava al seu nivell habitual. Com podia Xízor estar donant ordres a un androide que no havia vist mai?

Va tenir poc temps per considerar-ho. Ulls d'Insecte va disparar una altra vegada. Un últim centelleig blau va brollar de la seva arma, i es va emportar a Kaird amb ell, cap a la nit.

Següent