Crepuscle Jedi (XLII)

Anterior

42

—Són només negocis —va dir Xízor mentre alçava el sabre làser. I llavors Nick Rostu va dir la frase secreta que controlava a Ulls d'Insecte, ordenant-li:

—Allibera al Jedi! —, mentre saltava cap a Xízor. El Príncep, encara enxampat per sorpresa, va ser prou ràpid per bloquejar l'atac d’en Nick i aixafar-lo com un insecte molest. Al mateix temps I-5, qui Jax havia pensat que havia estat desactivat per Xízor, es va posar dempeus i va produir pel seu vocalitzador un xiscle ensordidor que va agafar a tothom completament per sorpresa. Era increïblement dolorós; Jax no sabia quan fort era, però definitivament es trobava molt per sobre del llindar del dolor de la majoria d'orgànics sensibles.

Per descomptat, no va tenir efecte en l'altre androide. Ulls d'Insecte va arribar ràpidament al costat d’en Jax, intentant dur a terme l'ordre d0en Nick d'alliberar-li, però abans que pogués fer-ho, Xízor va cridar;

— Zu woohama!

10-4TO es va detenir en el lloc. Xízor, òbviament amb tant dolor com els altres, se les hi va manegar de totes maneres per assenyalar a I-5. El significat estava clar, fins i tot per un droide: Atura’l!

Ulls d'Insecte es va girar, apuntant el seu canó del braç cap a I-5. Va disparar, però I-5, encara xisclant, va apuntar el seu dit índex dret cap a l'altre, amb una punteria tan precisa com només un droide podria. El raig de llum d'alta intensitat va xocar amb el raig de partícules en l'aire.

Encara que els estats quàntics dels dos rajos eren quelcom diferents, va haver-hi una considerable quantitat de superposició. Les intenses energies van lluitar un moment, omplint la càmera d'encegadores espurnes pirotècniques.

Jax es va trontollar cap enrere, encegat momentàniament. A través de punts resplendents va veure a Xízor, encara sofrint dolor pel xiscle de l’androide. El falleen es va tapar les oïdes amb ambdues mans, deixant caure el sabre làser mentre ho feia, i es va clavar de genolls. Evidentment havia bloquejat el control en encendre-ho, perquè la fulla no va desaparèixer quan l'empunyadura va deixar la seva mà. L'arma va rebotar una vegada, va tallar la cantonada d'un armari de metall, i es va detenir amb l'empunyadura recolzada contra un altre tros d'enderrocs. La fulla apuntava cap amunt en un angle de quaranta-cinc graus, el seu brunzit era incessant.

Just llavors el raig de partícules més potent va travessar el raig de llum coherent i va copejar a I-5 en la placa pectoral. L’androide va sortir acomiadat cap enrere, prou fort com per xocar contra la paret. El xiscle del seu vocalitzador es va detenir quan va caure al terra.

—I-5! —va cridar el sullustà, lluitant amb els seus lligams, les quals no tenia cap possibilitat de trencar. Jax amb prou feines podia sentir el crit. L'aire de l'habitació semblava reverberar encara en ones acústiques. Es va preguntar si les seves oïdes estarien sagnant. Va trontollar cap al seu sabre làser i es va ajupir davant d'ell, donant-li l'esquena a la fulla. Cautelosament, concentrant tota la seva voluntat a mantenir l'equilibri, va estendre els seus braços darrere d'ell, separant els canells tot el que podia. El sabre làser podia tallar l'enllaç d'energia que lligava els canells. O podria ressonar amb les manilles i fregir-li més ràpid que un raig. L'única forma d'esbrinar-ho era...

Va haver-hi un xiuxiueig gairebé tan potent com el xiscle de l’androide, una descàrrega estàtica que va fer que se li estarrufés tot el borrissol del seu cos, i va ser llançat lluny del sabre làser, aterrant a un parell de metres.

Les seves mans estaven lliures.

Com millor va poder, donat el dolor reverberant del seu cap, va avaluar la situació. I-5 estava començant a posar-se dret. Laranth i Den seguien lligats i jeien contra la paret oposada, encara que només Den estava despert. Llavors va veure a 10-4TO girant-se cap a ell, preparant-se per disparar.

Jax es va posar dempeus i va moure cap endavant ambdues mans, desitjant desesperadament que la Força estigués allà.

No estava.

Es va llançar al terra, va rodar, i es va posar dempeus darrere d'un tros gran d'equip mentre el raig d'energia abrasava el sòl on havia estat.

Ulls d’Insecte es va donar la volta per disparar una altra vegada. Jax estava fora de perill momentàniament darrere del tros de metall i circuits, però per quant temps?

Una vegada més va suplicar a la Força, i una vegada més li va ser denegada. L’androide va avançar cap endavant. Va agafar i va llançar a un costat el destrossat banc de control darrere del qual s'amagava Jax...

I Jax es va abalançar cap endavant, amb una mà estesa sota el canó del braç estès de l’androide. Va clavar la petita daga que havia tret de la funda amagada entre les seves espatlles en el buit entre les plaques toràcica i ventral.

Ulls d'Insecte es va trontollar cap enrere. Jax va entrellucar algunes espurnes crepitant en el batibull de cables i circuits que constituïen les seves entranyes. Un peu va copejar un tros d'enderroc, i l’androide va caure contra la finestra de transpariacer. El material, ja destrossat i afeblit, va cedir i 10-4TO va caure a través d'ell, desapareixent de la vista. Un instant després, va ressonar un xoc des de baix.

Jax es va posar dempeus i es va donar la volta, amb la intenció de tornar i recollir l'empunyadura del seu sabre làser; la fulla s'havia extingit, juntament amb les manilles. Però l'empunyadura ja no estava en el terra. Desesperadament, Jax la va buscar per la zona.

—Busques això? —la veu sedosa del falleen li va arribar des d'enrere. Jax es va donar la volta, i va veure que el sabre làser estava a la mà d’en Xízor. Mentre Jax observava, la fulla es va generar de nou, amb un brunzit ominós. Xízor, somrient obertament, va avançar cap al Jedi desarmat. La seva pell resplendia en la cúspide entre el verd i el taronja. Evidentment s'havia recobrat dels efectes de l’andanada sònica molt més ràpid que Jax.

Jax va moure la seva mà dreta cap endavant, esperant llançar una ona de Força cap a Xízor. Però només va haver-hi un buit abismal quan la Força li va rebutjar una altra vegada.

Xízor es va detenir amb cautela quan Jax va intentar el cop; llavors va somriure i va continuar el seu avanç. Abans que hagués donat un parell de passos més, no obstant això, un raig làser va impactar prop dels seus peus, i un altre li va passar per sobre del seu cap. Es va donar la volta amb un crit de sorpresa, buscant la font del nou atac.

I-5 estava a prop, apuntant tots dos dits al Príncep.

—Si us plau apagui el sabre làser, Altesa —va dir l’androide—. I tiri també aquests desintegradors.

Xízor grunyí, la seva pell flamejant amb còlera. Els dits d'I-5 no es van moure.

—Estic segur que és realment ràpid, Príncep Xízor, però no tan ràpid com la llum —es va encongir d'espatlles—. Llei universal i tot això.

El falleen va vacil·lar, llavors va desactivar l'arma d'energia i es va desfer de tots dos desintegradors. Jax va fer un pas cap endavant, amb la intenció de reclamar el seu sabre làser, però llavors va veure a Nick Rostu, tombat de cap per amunt prop d'una paret, amb un tros ensangonat de transpariacer sortint del seu pit.

Nick jeia on li havia llançat el cop d’en Xízor, el seu cap reposava sobre enderrocs. Ell podia veure el fragment de metall transparent que sobresortia just sota la seva caixa toràcica, i gairebé va somriure, perquè sota la seva camisa sabia que el fragment havia dividit en dos la vella cicatriu que havia obtingut a Haruun Kal. La ferida fresca dividint en dues l'anterior havia marcat sens dubte una X a través del seu diafragma, no és que necessités un senyal tan obvi que li digués que estava acabat. Es meravellà de no sentir cap dolor. Cal agrair-li-ho al xoc.

Es va adonar que algú s'inclinava sobre ell. Era Jax.

Nick va intentar dir-li que ho sentia, que no havia estat ell, que Vader li havia fet xantatge i que Xízor li havia manipulat. No estava segur si havia aconseguit dir tot això, o, certament, una mica d'això, però semblava que Jax ho entenia.

Hi havia una cosa més... què era? Era difícil recordar, era com si la seva ment estigués escapant amb la seva sang. De sobte semblava terriblement important que li digués alguna cosa a Jax. De nou, no estava segur d'haver-ho fet, però Jax va assentir, somrient a través de la sang resseca de la seva cara. També va dir alguna cosa, però l'oïda d’en Nick era gairebé tan inútil com les seves cames després d'aquest sol vocal d'I-5. Podia veure a Jax revisant les butxaques del seu abric, buscant el que Nick li havia dit que hi havia allà, però tampoc podia sentir gens. Esperava que no hi hagués sang en el seu uniforme. Un soldat —particularment un oficial— hauria d'intentar almenys estar presentable.

Així i tot, Nick se sentia satisfet; havia aconseguit arribar al final del seu interrogatori. Molt important; hi havia una guerra en curs, i ell havia fet la seva part. Ara, finalment, podria descansar, la qual cosa era bona, perquè estava massa cansat per intentar parlar més. I de totes maneres, el tipus d'allà, qui havia estat? Era difícil veure la seva cara, a causa de tota aquesta llum, s'havia allunyat per encarar-se amb una altra silueta. Llavors els dos van començar a lluitar un al voltant de l'un altre a càmera lenta, i va haver-hi llums brillants i llunyans sons brunzidors. Era Mace Windu un d'ells?

Nick no ho sabia. Realment ja no tenia importància. Era hora que marxés. La seva nova nau li estava esperant, el seu hipermotor a punt, llest per deixar enrere aquest món. Enlairaria en un minut més o menys. Tan aviat com recuperés l'alè. Només un moment, per descansar. S'havia guanyat això, almenys. La guerra havia acabat finalment. Era hora de retirar-se.

Les llums ferien els ulls d’en Nick, així que els va tancar.

Jax es va aixecar i es va allunyar del cos d’en Nick. Xízor estava a un parell de metres, subjectant encara l'empunyadura del sabre làser. Jax també subjectava una empunyadura; una de les últimes coses que Nick li havia dit, en un murmuri amb prou feines audible, havia estat sobre l'enigmàtic dispositiu que el korunnai havia trobat en el Ranger Llunyà. Òbviament era una arma; l'únic problema era que Jax no tenia ni idea de quina classe.

Semblava ser alguna cosa semblant a un sabre làser, però més lleuger, i construït per a una mà. Nick no havia tingut oportunitat de provar-ho, i Jax ni tan sols sabia si funcionaria. No li importava.

No li importava que Xízor tingués el seu sabre làser, o que el Príncep Falleen fos un mestre de teräs käsi, un art marcial dissenyat feia segles i refinat a través dels temps per ser particularment efectiu contra els Jedi. No li importava que, per alguna raó que no entenia, la seva connexió amb la Força s'hagués tornat esporàdica. Res d'això importava en aquest moment. Era el passat. El futur tampoc li preocupava. El que importava era el present. El que importava era l'ara.

Jax va mirar als altres. L’avià i la Laranth seguien emmanillats, igual que Den Dhur. Laranth estava o morta o inconscient, però el fet que estigués emmanillada argumentava a favor d'això últim. L'únic lliure era I-5, qui encara estava una mica apartat, formant el tercer vèrtex d'un triangle format per ell mateix, Jax i Xízor. L’androide encara tenia cobert a Xízor.

—No va en contra de la meva programació central incapacitar severament a l'enemic del meu amic —li va dir a Jax—. Si vols que ho faci, em refereixo.

—El que vull —va dir Jax—, és que comprovis què li ha ocorregut a l'altre droide. Encara té emmagatzemats en el seu interior les dades vitals.

—Però...

—Res de peros. El Príncep Xízor i jo arreglarem això entre nosaltres.

I-5 va vacil·lar, projectant preocupació, llavors va assentir. Va creuar la sala fins a la finestra de transpariacer, va botar amb destresa a través d'ella, i va desaparèixer de la vista.

Durant l'intercanvi amb I-5, Jax havia mantingut un ull en Xízor. Amb un somriure obert, el falleen va alçar la seva mà lliure, amb el palmell cap amunt, i va fer un gest.

—Vegem el que tens —va dir.

Jax va prémer l'interruptor.

 Següent