Crepuscle Jedi (XXIII)

Anterior

23

Al principi Jax no estava segur de què estava tractant de dir-li l’androide. Es va preguntar si potser ho havia entès malament, o si alguna fallada en el seu processador havia substituït la paraula pare per amfitrió. De cua d'ull va poder veure la cara de sorpresa de la Laranth. Llavors no ho havia entès malament.

—Què? —va preguntar.

L’androide —quin era la seva designació, I-5?— semblava agitat. Jax no tenia ni idea de com li produïa aquesta impressió, ja que el xassís de l’androide estava tan immòbil com la seva cara.

—He estat buscant-te durant bastant temps —va dir en aquesta mateixa veu baixa—. El teu pare, Lorn Pavan, era el meu amic. Ell...

Amic? Això s'estava tornant massa surrealista perquè Jax pogués manejar-ho, almenys de moment.

—El que sigui —va dir, deixant enrere a I-5 i abandonant l'habitació—. No tinc temps per a això. —Va sentir a l’androide esbufegar molest, després va donar un sospir exasperat, darrere d'ell mentre avançava pel...

Un moment.

Els droides no esbufeguen. Els droides no sospiren, perquè els droides no respiren. Jax es va donar la volta i va mirar a l’androide, el qual s'havia girat per seguir-li. De nou, no va poder evitar percebre una sensació d'urgència i preocupació projectada d'alguna forma per ell.

Va fer un pas cap a ell.

—No pertanys a Rokko —va dir ell.

L’androide va sacsejar el cap, una altra acció estranyament humana.

—No.

—I dius que el meu pare et va enviar?

—Sí. Lorn Pavan. Ell era...

—El meu pare està mort —li va interrompre Jax—. Mai el vaig conèixer. I ara definitivament no és moment per...

—Va morir com un heroi, Jax. Va morir venjant la mort d'un Jedi. Va morir en un intent d'evitar que la República fos enderrocada. Va morir en combat lluitant contra un dels assassins més perillosos de la galàxia. I —va dir I-5, la seva veu plena de compassió i pena—, ningú ho sap excepte jo.

Jax va mirar fixament a l’androide, completament buit de pensaments o paraules. I-5 va estendre un braç i va posar una mà amable en l'espatlla d’en Jax.

—És bastant fàcil provar la meva veracitat —va dir—. Usa la Força. Examina els teus sentiments. Escolta al teu cor, Jax. Sabràs que és la veritat.

—Però...ets un droide. No tens... no hi ha res que...

—Confia en el que et diu la Força, Jax. Si no confirma el que dic, el que saps que és cert en el teu cor —l’androide va estendre les seves mans en un gest de derrota—. Llavors pertanyo a Rokko.

Jax va sacsejar el cap, confós. L’androide no podia saber del que parlava. Així i tot, només es necessitava un segon per comprovar-ho. I la intensitat de la seva incomoditat era lleugerament intrigant.

Va obrir la seva visió mental a la Força.

Els fils que sempre formaven la seva connexió més completa amb la Força van embolicar i es van infiltrar en I-5. Al principi semblava no haver-hi res allà més enllà del que havia esperat: el batec dels fluids lubrificants, el brunzit de condensadors i acobladors quàntics, la impassibilitat dels superconductors. Més enllà d'això, Jax podia sentir les incessants interaccions de partícules subatòmiques que, unint-se i dividint-se i tornant a unir-se de nou, li donaven a I-5 una capacitat literalment infinita per processar, refinar i utilitzar informació.

Jax mai abans s'havia molestat a explorar un droide; per a què? Fins i tot aquells sense amortidors de creativitat mancaven de l'espurna essencial. Un podria buscar igualment una connexió significativa amb un comunicador. Però llavors, en aquest droide d'exterior poc cridaner, va sentir... alguna cosa. Quelcom que no era explicable en termes d'enginyeria, sistema de circuits o mecanismes. Alguna cosa... més.

Va retrocedir, i llavors va contemplar l’androide embolicat en els fils. S'estenien en totes les direccions, així com cap al passat i el futur. Sovint podia estudiar-los i rastrejar la vida d'una persona en conjunt, veient no només la línia per la qual ell o ella viatjava a través del continu, sinó també les innombrables connexions establertes amb altres éssers. Van vibrar aquests fils, i les ones harmòniques que van produir dins de la Força van connectar tot el que era amb tot el que alguna vegada havia estat, o alguna vegada seria.

Va sentir la connexió d'I-5 amb un home que no ho havia considerat com una propietat, sinó com una persona. Un company. Va sentir l'afecte de l’androide per aquest home, aquest home amb qui Jax estava ara connectat, a través els fils de Força alineats amb els patrons d'energia als bancs de memòria de l’androide.

El seu pare.

Jax va tallar la connexió, retrocedint amb tal rapidesa que va trontollar físicament sobre els seus talons. Va veure la Laranth observant-li sobre l'espatlla de l’androide. La cara immòbil de l’androide també semblava preocupada en certa forma.

—Jax? —Va preguntar l’androide—. Estàs...?

—Allunya't de mi —va dir Jax. Es va donar la volta i va avançar pel passadís.

Den estava començant a preguntar-se què li hauria ocorregut a I-5 quan un home va aparèixer pel passadís i va passar pel seu costat, movent-se ràpidament. Den només va tenir el temps suficient per registrar que aquest era probablement un dels Jedi per als quals Rokko havia enviat a I-5 quan una femella twi'lek, que tenia pinta de poder enfrontar-se a un menjaroques sullustà i sortir intacta, va anar ràpidament darrere d'ell.

Darrere de tots dos va arribar I-5, projectant el que només podria ser descrit com angoixa.

—Jax! —va cridar l’androide.

Tots estaven prou dins de la càmera principal que el seu crit va poder ser sentit per tothom. Rokko es va girar, sorprès.

—Què passa, Pavan? Qui és...?

Llavors el hutt es va fixar en I-5. Va fer un gest, i dos corpulents guardes gamorreans van bloquejar la sortida abans que Pavan pogués arribar-hi.

Rokko va mirar primer a Pavan, després a Den i a I-5. Els seus ulls es van estrènyer. Uh-oh, va pensar Den.

—Què interessant —grunyí el hutt—. Un estafador sullustà em porta un droide amb una inclinació inusual pel joc, i que resulta conèixer al Jedi que va venir a mi poc abans, oferint un altre tracte per guanyar diners. Difícilment pot ser una coincidència. Aquí hi ha alguna cosa que fa olor de keebada podrida. —Va fer un gest i un trandoshà prop d'una de les columnes va apuntar el seu desintegrador cap a ells.

—Explicacions —va dir Rokko—. Les plausibles podrien preservar les vostres vides una mica més.

L'home que, segons I-5, era Jax Pavan va dir,

—No tinc ni idea de qui és aquest androide, Rokko. Mai abans l’havia vist. I el mateix dic del tap de bassa. —va fer un gest cap a Den.

—D’acord —va dir Den—. Estàs fora de la meva llista d’holotargetes festives.

—Keel-ee calleya ku kah, Jedi —va rugir el gàngster—. Hauria pensat que eres més llest que això —va fer un gest al trandoshà—. Keepuna nanya —va dir.

El trandoshà va alçar el seu desintegrador.

—Espera! —Va dir Pavan—. Teníem un tracte!

—Teníem. Temps passat. Que és el que tots vosaltres sereu en el proper segon. —El hutt es va donar mitja volta, la seva massa desossada fluint sobre el sòl de lloses.

Això és tot, va pensar Den, sentint-se sorprenentment tranquil, tenint en compte les circumstàncies. Bé, almenys estic sota terra.

Un centelleig de llum vermella provinent d'I-5 va fer que es tornés ràpidament. L’androide estava apuntant un dit índex, disparant el làser ocult en el seu interior. Però no estava disparant-li a Rokko, o al trandoshà. En lloc d'això, el raig va ser apuntat directament a un dels quadres, o finestres; Den no estava segur del que eren realment... que mostraven imatges en temps real de Nal Hutta. La imatge semblava absorbir el raig de llum d'alta intensitat. Un tint carmesí es va estendre lentament sobre ella.

Rokko es va detenir i es va donar la volta amb un soroll humit ondulant. Den no havia pensat que els hutts poguessin moure's tan ràpid.

— Què estàs fent? —va cridar Rokko.

—Digues-li al trandoshà que baixi l'arma —va dir I-5—. I ja posats, digues-li també als teus altres sequaços que es desarmin. I estic segur que als meus col·legues els hi agradaria recuperar les seves armes.

—Eniki! Eniki! —va cridar el hutt. Llavors, els hi va dir als seus homes: — Feu el que diu! Yatuka!

Ràpidament, van portar diverses armes i les hi van retornar a Pavan i a la seva companya twi'lek, mentre els guardaespatlles d’en Rokko es desarmaven.

—Desactiva també els teus droides d'atac i mecanismes de defensa —va instruir I-5 al hutt—. Res de subterfugis, si us plau. Ara mateix el meu làser està graduat en un factor de col·limació de cinc punt tres. Si el poso més alt començarà a fondre el cristall d'aliatge condensat de densocris i impèrvium.

Rokko empal·lidí de debò, el cos sencer del hutt es va tornar d'un to blanc malaltís clapejat. Den mai havia vist a un dels grans cucs tan espantat.

Els quatre van retrocedir per la càmera subterrània, I-5 mantenint el seu làser apuntant sobre la imatge fins que un gir del corredor li va obligar a apagar-lo.

—Ara què? —li va preguntar Den.

—Ara correm.

Però abans que poguessin aconseguir arribar als turboascensors van escoltar sons de persecució darrere d'ells: el gemec de plaques repulsores. El gran droide guardià anava darrere d'ells.

Pavan es va detenir, es va girar, i va adoptar una posició de combat, activant el seu sabre làser.

—Seguiu —va dir tens—. Jo els retindré.

—Tu i quina legió de droidekes? —va preguntar la twi'lek, el nom de la qual Den no sabia—. Aquest droide pot travessar un búnquer de ferrocret com un neutrí un feix de plasma.

—Has de completar la missió —va dir Pavan—. Troba al droide i...

—Disculpeu-me —va dir I-5. Es va posar davant del Jedi i va disparar tots dos làsers a plena potència contra el sostre just sobre l'últim gir. També va començar a usar el seu vocalitzador per emetre un xiscle agut; tan alt, de fet, que probablement Den era l'únic que podia sentir-ho, i va desitjar no ser-ho.

Pavan i la twi'lek van mirar a l’androide, després l'un a l'altre. Abans que poguessin dir res, no obstant això, Den va veure i va escoltar que apareixien esquerdes en el sostre, radiant cap a fora com serps de cristall en un niu alterat. El droide guardià acabava d'aparèixer per la cantonada quan el sostre va cedir, enterrant-lo sota tones d'enderrocs.

El silenci va ser sobtat i complet, excepte pels últims xocs de les pedretes en caure. Llavors la twi'lek li va dir a I-5 en un to de sorpresa,

—Aquest sostre era ceramiacer sòlid. Com has...?

El munt d'enderrocs, que bloquejava tot del passadís, va tremolar. Llavors va tremolar de nou, aquesta vegada més fort.

—Suggereixo que marxem —va dir I-5—. Sembla que Indústries Arakyd fabrica molt bé els seus droides.

Mentre s'elevaven cap a la superfície en el turboascensor, Den va preguntar:

—Bé, com vas esfondrar el sostre d'aquesta manera?

—Vibracions ultrasòniques juntament amb la calor dels meus làsers. Ni tan sols el ceramiacer pot aguantar la combinació.

—Bé, això va ser un pensament ràpid —va admetre Den—. Però aquesta cosa del quadre en la paret...això era un, uh...

—Una imatge luminescent desaccelerada.

—Un superfluid —va afegir la twi'lek—. Refredat fins a gairebé el zero absolut, desaccelera la llum que el travessa fins a detenir-la gairebé per complet.

—Correcció. És summament dens. Es podria dir que, en certa manera, cada peça té diversos anys llum de grossor. Una finestra al passat.

—I què hauria ocorregut si haguessis perforat el cristall protector? —va preguntar Den.

—Una pregunta interessant —va contestar I-5—. Confesso que les meves dades sobre condensats quàntics superfreds no són tan completes com m'agradaria, però, donat el coeficient de densitat i la probable velocitat d'expansió... diguem simplement que va ser bo que Rokko accedís a les meves demandes.

—Estàs dient-me que podries haver volat tot el cau subterrani d’en Rokko?

—No —va contestar I-5, sense immutar-se—. T'estic dient que hauria pogut volar diversos quilòmetres cúbics de béns immobles del Sector de Yaam.

Den va empassar saliva, sentint-se de sobte com si tingués un tros de condensat superfred allotjat just en el seu estómac.

Van aconseguir la superfície i van sortir del tub elevador a una estació d'ascensors deserta i lleument il·luminada en un carrer lateral dels Ravals. Estava plena d'escombraries i mobiliari destrossat, i feia una forta pudor.

—Per descomptat —va afegir I-5—, el meu làser hauria necessitat aproximadament tres setmanes, fins i tot a màxima potència, per travessar el cristall. Afortunadament, Rokko no ho sabia.

Mentre Den seguia encara massa atordit per contestar, I-5 es va tornar cap al fill del seu antic amic.

—Jax —va dir ell—, M'alegro tant que finalment...

—No hi ha temps per a això —va dir Pavan. Va passar una mà per sobre de l'espatlla d'I-5 i va prémer l'interruptor mestre de desactivació de la part posterior del coll de l’androide. I-5 es va congelar, la llum dels seus fotoreceptors es va apagar.

Den li va mirar ultratjat. Pavan es va tornar cap a la seva companya i va dir;

—Ara saben que anem darrere de la pista de l’androide. Hem de trobar-lo abans que ells.

Laranth va assentir, i els dos es van allunyar de Den i d'I-5 sense mirar enrere.

Den va reactivar al seu amic. El processador d'I-5 es va encendre de nou. Mirà amb incredulitat cap a Pavan.

—Oh, sí —li va dir Den a l'atònit androide—. Definitivament s'està encapritxant de tu.

Següent