Advertiment Fosc (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

La foscor de la caverna va començar a tornar-se grisa en les vores. Els ulls d’en Ferus es van ajustar a la falta de llum. Les parets de la cova resplendien lleument pels cristalls incrustats en la seva superfície rocosa. Les pictografies de les parets explicaven històries sobre croades Jedi de milers d'anys enrere. Jedi o no, ell formava part d'aquesta tradició.

La Caverna de Cristall. Havien murmurat sobre això com a Padawans i havien desitjat veure-ho. Va recordar el seu viatge fins a aquí amb la Siri, quan havia arribat a construir el seu propi sabre làser. Havia estat turmentat per les visions, en cert moment s'havia fet una bola per escapar elles. Li havien acusat d'estar fugint de la seva veritable naturalesa, d'evitar la Força Viva perquè tenia por de si mateix. Van dir que només fingia humilitat, que la seva destresa com el millor aprenent li complaïa en excés.

Li van mostrar una visió de si mateix amb una túnica Jedi destrossada, el seu sabre làser trencat, i ell havia sabut que estaven mostrant-li que mai seria un Jedi. En aquest moment havia pensat que li estaven advertint que no passaria les proves. Ara sabia que la visió s'havia fet realitat. No s'havia convertit en un Cavaller Jedi.

Per aquell temps només hi havia un que pogués superar-li, Anakin Skywalker. Les visions li havien dit que la gelosia li encegarien, i li van prevenir de ser amic de l’Anakin. Havia vist una fosca figura amb una capa que li havia espantat.

“T'estic esperant, Ferus. T’espero en el teu futur”, havia dit la visió amb una veu estranya i incorpòria. Això li hi havia aterrit més que qualsevol altra cosa.

Ara entenia el que havia vist. Possibles futurs, cops d'ull dins de les seves pròpies pors. Només havia trobat llibertat quan va deixar als Jedi. Llibertat per ser ell mateix. Roan li havia ensenyat això. Roan li havia ensenyat a no preocupar-se pel que pensés ningú, però sí respectar els sentiments de tothom. Era una distinció que d'alguna manera no havia estat capaç d'aprendre en el Temple. Havia estat massa ocupat tractant de ser perfecte.

Ara sabia que no hi havia estat gelós de l’Anakin, sinó que li havia tingut por. Per què? Encara no sabia la resposta en aquesta pregunta.

I què importava? Anakin estava mort. Com tots els altres.

Ell ja era gran. Ja no era un Jedi. Quines visions podrien assaltar-li ara, que poguessin espantar-li? Havia viscut una guerra. Hi havia estat espantat fins a les botes i hi havia seguit caminant.

Es coneixia a si mateix. Coneixia els seus límits i les seves capacitats. La caverna ja no podia espantar-li.

“Això creus?”

Una trèmula imatge va aparèixer davant d’ell. La respiració d’en Ferus es va detenir. Siri. La seva Mestra, la seva amiga.

“Aquesta és la cosa” —va dir la Siri. Si bé la seva imatge va brillar tènuement i es va fracturar, la veu en el seu cap era pura Siri, directa, una mica burleta. —“No has canviat gens. Escolta't, segueixes dient-te que res pot tocar-te, que ets el millor. És tan important ser el millor, Ferus?”

Ell va negar amb el cap. Això no era el que pensava.

Veritat?

“Per això ens vas deixar? Perquè no eres el millor, i ho sabies?”

—No —va dir Ferus—. No és això pel que me’n vaig anar.

Siri va creuar els braços i es va reclinar cap enrere, però no hi havia res contra el que recolzar-se. Es va quedar estranyament sostinguda contra l'aire, amb els seus esmussats peus creuats.

“No has de tenir por del que som. Has de tenir por del que ets tu”.

—No tinc por —va dir Ferus en veu alta, encara que sabia que la Siri era simplement una visió. Semblava bastant estúpid discutir amb una visió, però no hi havia una altra manera—. Ara em conec. Per aquell temps no.

L’esbufec del riure de la Siri li va portar el dolor de la seva absència. Però en certa forma aquesta vegada la seva burla no estava tenyida d'afecte. Això era dur per a ell.

“Bé, hauries de tenir por. Encara t'enganyes a tu mateix!”

De sobte es va inclinar cap endavant.

“Vols salvar als Jedi, tu sol? Reconciliar-te per haver-nos deixat?”

— No, no és per això! —Va dir Ferus—. Només vull ajudar, vull lluitar contra l'Imperi!

“Vols tornar i canviar la teva decisió” —va dir la Siri—. 2Vols ser un Jedi una altra vegada. Tinc una notícia d'última hora de l’HoloNet per a tu, No pots! Mai tornaràs a ser un Jedi! Tots aquests intents menors d'usar la Força. És patètic! Què és el que sempre et deia? Els teus plans comporten responsabilitats. Estàs oblidant això. Una altra vegada!”

Siri va començar a riure's. Les seves faccions es van fragmentar sobtadament en trossos de llum. Llavors la seva cara es va recompondre d'una manera estranya, com si les seves faccions no anessin juntes. Era algun monstre sense cara, alguna imatge del Costat Fosc de la Força que s'havia aparegut davant seu. Com havia oblidat això, la manera en la qual les imatges canviaven de forma fins que no sabia qui era un Jedi i qui era el Costat Fosc de la Força?

O estava projectant ell el que veia? Estaven creant la visió les seves pors?

Pors que ni tan sols havia sabut que estaven allà.

Sobtadament, Ferus va desitjar haver decidit fer qualsevol altra cosa, enfrontar-se al propi Emperador, en lloc d'entrar en aquesta cova.

Ho havia fet per Garen, per un Jedi al que ni tan sols hi havia conegut molt. Algú al que no podia recordar molt bé, un centelleig d'un somriure, una facilitat amb la Força Viva, un sorprenent pilot, l'amic d’Obi-Wan.

Això era suficient. L'onada de sentiments que van arribar quan va pensar en Garen li va ensenyar alguna cosa. Encara havia de ser un Jedi, havia d'haver-hi una part d'ell que seguia vibrant amb la Força, sí, va sentir aquesta connexió. La vida d’en Garen era la seva vida. Era tan simple com això. El que havia forjat en la seva infància encara ressonava en els seus ossos.

Va avançar, aprofundint en la caverna. Ara les parets es van tornar irregulars pels grossos cristalls que estaven incrustats en la roca. Ferus sabia que no li serviria estudiar els cristalls, ni trobar els més bells. Havia de deixar que els cristalls li cridessin. Si la Força era poderosa en ell, els cristalls que necessitava li parlarien entre els milers que jeien al seu voltant. Espera. Els correctes apareixeran.

Se sentia impressionat, estant en aquest lloc. Sobtadament va arribar fins a ell, el fet que estava aquí. Tant si li agradava com si no, estava de nou en el camí del Jedi.

“Increïble”.

Era Anakin Skywalker. Per un moment, Ferus va pensar que era realment ell. Semblava tan sòlid, tan real. Llavors es va adonar que Anakin era jove, probablement al voltant dels setze, l'edat que tenien quan Ferus havia deixat l'Orde Jedi.

“És tan típic de tu” —va dir Anakin—, “pensar que ets l'únic que pot fer alguna cosa. Aquest ego teu. No és estrany que no li agradessis a ningú”.

Ferus va esperar. Sabia que aquesta era una imatge contra la qual no podia lluitar, no podia discutir amb això. I feia molt temps que havia deixat d'importar-li el que Anakin pensava d'ell. No era res que no hagués escoltat abans.

“La teva gelosia va destruir el teu futur” —va dir Anakin—. “Vas tractar de destruir el meu, i això no va funcionar, així que vas abandonar”.

—Tu sabies que el sabre làser d’en Tru estava defectuós —va dir Ferus. No podia evitar-ho. Les paraules havien estat guardades durant molts anys. Ferus i Anakin havien posat al seu amic Tru en perill, i encara que Ferus no havia tingut intenció, havia acceptat la culpa. — Estaves gelós de la nostra amistat, així que no vas dir res. Esperaves que ens fiquéssim en embolics amb el Consell. I així va ser. Sabies que no et delataríem. I no ho vam fer. Així que et vas mantenir en silenci, i vas conservar el teu lloc en l'Orde Jedi, i vas deixar que m'allunyés de tot això.

Anakin es va encongir d'espatlles.

“Aquesta és la teva versió?”

—És la veritat. I el més divertit és que va ser el millor que em va ocórrer. Em vaig trobar a mi mateix.

“Cert” —va dir Anakin—. “Això he sentit. Encara que també jo em vaig trobar a mi mateix”.

Sobtadament els cristalls es van enfosquir. Ferus ja no podia veure les parets de la caverna. Un vent es va moure a través de la cova.

Vent? va pensar Ferus. D'on ve el vent? Va sentir la fredor de la por entrant en ell.

“Creus que saps el que és la por?”

Els murmuris van començar.

El mal estava en la caverna. Ho sabia per la mà gelada que agafava el seu cor, per com la força abandonava les seves cames.

Havia ficat la pota? Havia pres el Costat Fosc de la Força el control sobre la caverna?

Fora de la foscor va créixer una ombra. Era una cosa, no una persona. Una ombra plena de dolor cruel. Llavors l'ombra es va formar i va reformar, i va veure que era una figura. Una amb casc i una capa fosca.

Una respiració va penetrar en la caverna. Un so rude i artificial. Va escoltar la inhalació, l'exhalació. Era com si la criatura aspirés la foscor i l'exhalés.

Darth Vader.

Següent