Clons (II)

Anterior 

Capítol 2

Un crit d'alarma va ser tot el que Tash va poder fer. Es va quedar clavada en el terra, veient una roca del doble de la seva grandària rebotar per l'empinat vessant, dirigint-se directament cap a ella.

La va observar rebotar una vegada. Dos. Tres vegades.

Hi havia roques caient pertot arreu. No sabia si estava paralitzada per la por o estava en estat de xoc, però no es podia moure.

Per sort, Hoole sí podia. Tan aviat com les pedres van començar a caure, la pell d’en Hoole va ondar sobre els seus ossos... l'estrany efecte que assenyalava un canvi de forma. En l'instant següent, el shi’ido havia desaparegut, substituït per un dewback de gruixudes potes i ample cos. Tash havia vist aquestes criatures una vegada abans en una visita al planeta Tatooine. Semblaven llangardaixos gegants, i eren tan forts com una dotzena de gundarks.

El dewback es va llançar cap endavant, plantant-se entre Zak i Tash i el devessall.

Tash i Zak van aixecar els braços sobre els seus caps mentre la roca xocava contra el costat del dewback. El dewback Hoole grunyí, però no es va moure.

Sortint del seu estat paralitzat, Tash va sentir un arravatament d'ira. Havia vist a algú en el pujol. Algú havia començat el devessall a propòsit!

Al seu voltant, els dantari cridaven i xisclaven, buscant cobertura.

—Aquí! —va cridar Tash, fent gestos als dantari amb els braços estesos. La seva veu va ser ofegada pel baluern de la caiguda de roques, però molts dels dantari van veure els seus gestos i van avançar cap a la cobertura de l'ampli cos del dewback.

Més pedres van impactar en Hoole, però el shi’ido va mantenir obstinadament la seva posició.

La major part dels dantari havien aconseguit la seguretat per darrere d’en Hoole, però una petita nena dantari va ensopegar i va caure de genolls, plorant. La seva mare es va tornar i va arrencar a córrer a per ella just quan una altra pedra es precipitava pel barranc. Anava a aterrar directament sobre la nena.

—Vigila! —va cridar Zak, però van veure que la nena no podria moure's a temps.

Tash estava massa furiosa per pensar. Es va estendre amb la Força, tractant de moure la roca voladora de la mateixa manera que havia mogut el penjoll. Va empènyer amb la seva ment. En la fracció de segon anterior al fet que la roca aixafés la nena, Tash va sentir alguna cosa cedir, com un calaix embussat que de sobte s'obre. La roca va colpejar el terra, pels pèls no va impactar sobre el cap de la nena dantari.

—Ha estat a prop!

—Sí —va dir Tash. Se sentia esgotada, com si acabés d'acabar una carrera.

El dewback es va estremir, i un moment després, Hoole estava de tornada en el seu cos. Hi havia roques amuntegades al voltant seu. El rostre sever del shi’ido es va arrugar en una ganyota de dolor, i es va fregar el braç esquerre.

—Estàs bé, oncle Hoole? —va preguntar Zak.

—Estic... magolat —va respondre —. Moltes d'aquestes roques eren bastant pesades, i baixaven ràpid. Fins i tot en la forma d'un dewback, em temo que m'han clavat una pallissa.

Semblava un miracle, però ningú més havia resultat ferit. Molts dels dantari encara no havien entrat en el barranc. I els qui ho havien fet, van aconseguir posar-se a cobert mentre les roques queien.

Els viatgers es van apressar la resta del camí a través del barranc i van sortir per l'altre costat dels pujols. El sol ja havia començat a posar-se. Davant d’ells s'estenia la prada.

—Oh, això és genial —es va queixar Zak—. Més herba.

—Però hi ha quelcom diferent —va dir Tash. Va entretancar els ulls i es va quedar mirant allò. En l'horitzó, podia distingir unes quantes formes elevant-se entre els pasturatges. Eren massa petites per ser pujols i massa grans per ser arbres—. Hi ha alguna cosa allà.

Zak va entretancar els ulls, mirant cap a on Tash assenyalava.

—Em pregunto què és.

—Haurem d'esbrinar-ho demà —va respondre Hoole—. Els dantari han decidit establir un campament per passar la nit.

Aquest era el moment més inquietant del dia per Zak i Tash. No veien gairebé res en la creixent foscor, mentre que els dantari semblaven no tenir problema per muntar les seves tendes de pells d'animals en la foscor. Avui, no obstant això, Zak, Tash, i Hoole van muntar ràpidament la seva tenda mentre el sol encara estava llançant rajos vermellosos a la prada. Per quan va estar llesta, es van asseure al voltant d'una petita fogata enfront de la seva tenda, era només una d'una dotzena de fogueres relluint al poble temporal.

—M'alegro que ningú resultés ferit —va dir Tash, finalment recuperant l'alè—. Però encara hi ha un problema. Qui va començar el despreniment?

Hoole va aixecar una cella.

—Per què preguntes això? Sospito que aquests incidents són molt comuns en aquests pujols.

—Tal vegada —va dir Tash—. Però crec que aquest devessall es va iniciar a propòsit —els va relatar el que havia vist en el pujol.

—Estàs segura que vas veure a un dantari? —va preguntar Hoole.

Tash es va encongir d'espatlles.

—No puc estar segura. Tot va ocórrer molt ràpid. Però vaig veure a algú... i qualsevol que fora, era tan gran com un dantari. Tan gran com cert dantari que tots coneixem i odiem.

Hoole va sospirar.

—No has d'odiar a Maga, Tash. Recorda, som intrusos en la seva tribu. I li hem arrabassat una mica de la seva autoritat. Però —va afegir el shi’ido—, si penses que Maga és l'ésser que vas veure, hem d'informar d'això als ancians.

Zak i Tash es van posar dempeus i van seguir a Hoole a través de la col·lecció de tendes fins que van arribar a una fogata cremant al centre del poble temporal.

A diferència d'altres cultures, els dantari no tenien només un líder. Totes les decisions importants les prenien cinc o sis dels membres més ancians i amb més experiència de la tribu. Aquests ancians generalment discutien qualsevol problema que enfrontés el seu poble i tractaven de trobar una solució junts. El més semblant que tenien els dantari a un rei o a un cap era Maga, el garoo.

Hi havia sis ancians asseguts al voltant del foc, amb les cares arrugades per l'edat. Maga s'asseia a prop, traient un bol de farinetes d'un calder que penjava sobre el foc. Els ancians ja estaven discutint sobre el despreniment de roques, tractant de decidir si encara era segur viatjar pel barranc, quan Hoole es va acostar a ells.

—La meva neboda ha de dir alguna cosa —va anunciar Hoole.

Els ancians van mirar-la. Ella en realitat mai havia parlat amb els ancians de la tribu abans. Mai havia pensat en ells com a líders... només com a ancians tranquils vestits amb pells d'animals. Però ara, mirant-los, es va adonar que malgrat les seves maneres primitives, en realitat eren els caps.

Els seus penetrants ulls brillants li van recordar a una mirada que la Princesa Leia Organa va fixar sobre ella una vegada, molt temps enrere.

—Jo... —va començar a dir, però es va detenir. Mirà a Maga.

—Tal vegada això hauria de parlar-se en privat —va suggerir Hoole.

Un dels ancians, que tenia un buit entre les seves dents frontals, va negar amb el cap.

—No costum dantari. No secrets per al poble.

Tash va assentir. Probablement era una bona manera de portar la tribu. O la galàxia. Els secrets i plans ocults eren els mètodes que l'Imperi utilitzava. Així i tot, se sentia incòmoda acusant a Maga a la cara.

—Vaig veure... —va començar de nou—. És a dir, crec que vaig veure a Maga dempeus en el cim del pujol just abans que comencés el devessall.

—Maga va empènyer roques? —va preguntar un altre ancià.

Tash va assentir.

Els sis ancians es van tornar cap al seu garoo, qui estava fulminant amb la mirada a Tash. Però en lloc d'enfadar-se, Maga es va encongir d'espatlles i va dir amb la boca plena de farinetes:

—Nena s'equivoca.

L'ancià amb un buit entre les seves dents es va tornar de nou cap a Tash.

—Vas veure la seva cara? Saps?

Tash va arrufar les celles. No havia vist la cara. Finalment, va admetre:

—Tot va ocórrer molt ràpid. Vaig veure alguna cosa allà a dalt. A continuació les roques es van enfonsar. Em va semblar que era Maga... però no, no vaig veure la seva cara.

Maga va esbufegar.

—No veure el meu rostre perquè Maga no estava allà. Pregunta Bann. Pregunta Durba.

Tash va arrufar les celles. Bann i Durba eren dos dels amics de Maga. Dirien qualsevol cosa per protegir-li.

Un dels ancians es va encongir d'espatlles.

—Maga és garoo. Garoo no menteix.

Però l'ancià amb un buit entre les dents va negar amb el cap.

—Nena té poder. Nena és com garoo.

—Només Maga és garoo! —grunyí Maga, posant-se dempeus.

Els ancians es van remoure breument, inquiets pel seu arravatament. Van murmurar entre si en veu baixa per un moment, després van assentir. Finalment, l'ancià amb un buit entre les dents va parlar.

—Nena diu el que va veure, però no segura. Maga diu que ell no allà, i va ser vist per ulls d'uns altres. No farem res. Aigua barreja amb aigua.

Tash va sospirar. «Aigua barreja amb aigua» era una dita popular dantari. Els dantari creien que alguns problemes no es podien resoldre. Era com un got d'aigua abocat en un altre got d'aigua. Quina aigua era quina, importava si més no?

—Però vaig veure a algú! —va insistir Tash.

—A qui? —va preguntar l'ancià.

Tash no va respondre.

Maga va somriure. Tenia les dents tortes i grogues.

—Sí, d'un altre món —va dir—. A qui?

Una vegada més, Tash no va respondre. Maga va esbufegar.

—Nena està boja. Tota família està boja. Pares probablement bojos, també.

Tash es va molestar amb l'esment dels seus pares. La ira bullia en el seu interior, més calenta que una nova. Fent apilament de forces, va fulminar amb la mirada a Maga i va arremetre amb la Força.

Següent