Clons (IV)

Anterior

Capítol 4

Tash no sabia com l'enorme dantari s'havia acostat a ells tan silenciosament. L'única cosa que sabia era que la seva enorme mà era a punt de trencar-li el coll com una branqueta. De cua d'ull va poder veure a Zak atrapat de forma similar. Llavors la seva visió va començar a tornar-se negra al voltant de les vores.

Maga li va donar la volta i es va trobar mirant a la seva cara ampla i plana. Estava tan a prop que el seu alè pudent surava ens el seu nas com un núvol espès. Va començar a desmaiar-se.

Just quan pensava que el dantari li trencaria el coll, la seva presa es va afluixar sobtadament. Tash va caure al terra. El terra va semblar girar mentre sentia la sang precipitar-se en el seu cap. Lluitant per evitar que els seus genolls tremolessin, Tash es va posar dempeus i va mirar al voltant per veure qui havia evitat que Maga els matés.

Però no hi havia ningú allà.

Maga estava davant seu, gairebé el doble d'alt que ella. Pèl llis penjava sobre el seu front fins als ulls. La seva cara estava congelada en una expressió enfadada.

—Pe... per què? —va panteixar Tash.

Maga grunyí.

—Per què no matat? —els seus ulls negres van relluir—. Podria. Ningú veu. Podria trencar-vos! —va fer un moviment com si trenqués la branca d'un arbre, i Tash es va estremir.

Però les celles arrufades del dantari sobtadament van desaparèixer.

—Ho faig per demostrar. Per demostrar que no tracto de matar-vos.

Tash no sabia si sentir-se feliç o commocionada, o ambdues coses. Mirà al seu voltant una altra vegada. El campament dantari estava molt lluny, i encara que estaven dempeus damunt d'un petit pujol, hauria estat simple per a Maga portar-los per l'altre costat del pujol, lluny del campament, i disposar de tots dos. L'oncle Hoole no estava a prop per protegir-los. No hi havia testimonis.

—Ho... ho sento, Maga —va dir per fi—. Crec que et vaig jutjar malament.

—Cert —va agregar Zak, encara que no sonava tan convençut.

Maga grunyí suaument, aquesta havia de ser la seva manera d'acceptar la disculpa, perquè les seves espatlles es van relaxar. Mirà més enllà d'ells a les ruïnes en la distància.

—Mireu al lloc de les pedres caigudes?

—Les ruïnes? —va preguntar Tash—. Sí, estàvem interessats. No pensàvem que els dantari haguessin construït res.

Maga va negar amb el cap.

—Això no dantari. Els d’un altre món construir això. El més llunyà construït fa quinze estacions, abans que Maga convertir-se en garoo. El més proper antic. Molt més antic —els seus ulls foscos van estudiar a Tash—. Fa milers d'estacions. Construït per Jedi.

Els ulls de la Tash es van eixamplar.

—Saps... saps sobre els Jedi?

Maga es rigué d'ella.

—Maga és garoo. Home savi del meu poble. El meu mestre va passar la saviesa a mi. El seu mestre a ell —el seu pit es va inflar amb orgull—. El que dantari han vist per deu mil estacions, i oïda, és aquí —es va tocar el cap.

Tash va sentir un pes caure al voltant del seu cor. Realment havia jutjat malament a Maga. L'oncle Hoole li havia advertit que no fos tan dura. Després de tot, eren forasters en aquesta bella però buida terra. Tash havia comès l'error d'assumir que els dantari estaven tan buits com el seu planeta. Havia pensat que el garoo era un frau, un mag farsant. Però li va sorprendre pensar en totes les coses que havia de saber.

—Hi ha alguna cosa en les ruïnes Jedi? —va preguntar Tash—. Qualsevol cosa que valgui la pena veure?

Maga es va encongir d'espatlles.

—Ningú sap. Dantari no anar allà. Quan els d’un altre món van construir pujols de pedra, van anar a ruïnes. Però es van anar.

—Hem d'anar! —va dir Tash—. Maga, si us plau, porta'ns.

Zak va mirar de Tash a Maga, i de nou a Tash.

—Estàs segura que és una bona idea?

Tash amb prou feines li va escoltar.

—Zak, no ho veus? Aquesta és la meva oportunitat d'aprendre més dels Jedi. Podria haver-hi eines antigues, o discos de dades, tal vegada fins i tot una biblioteca sencera que podria ensenyar-me més dels Jedi. Anem-hi!

I es va posar en marxa corrent abans que Zak pogués protestar.

La distància sempre era difícil de jutjar a Dantooine. Els pujols que semblaven llunyans en realitat estaven a menys d'un dia de camí. Les ruïnes que semblaven prou properes com per arribar després d'una curta carrera resultaven estar a una llarga marxa de distància. Per quan Tash es va acostar prou a les ruïnes per veure-les amb claredat, estava sense alè i acalorada per la carrera. Es va llevar la camisa de màniga llarga que portava damunt i la va lligar al voltant de la seva cintura. Fins i tot en màniga curta, va sentir el sol colpejant-la.

Havia planejat entrar en les ruïnes tant si Zak i Maga la seguien com si no. Però en arribar a les primeres pedres de construcció disperses en la perifèria de l'antic lloc Jedi, va decidir que no podia seguir, i es va asseure per descansar.

Les ruïnes semblaven antigues, tan antigues com res que Tash hagués vist. En una ocasió va estar al planeta Gobindi, un món selvàtic on els antics habitants van construir enormes temples de pedra tan alts com muntanyes. També va visitar l'estació espacial abandonada Nespis VIII. Aquestes ruïnes semblaven més antigues que qualsevol d'aquests llocs.

Una vegada diverses dotzenes d'edificis van haver d'aixecar-se allà, protegits per un anell de pedres que els envoltava. No obstant això, durant el pas de milers d'anys, els edificis s'havien esfondrat sota el vent i la pluja del clima de Dantooine. Havien caigut pedres, sostres havien cedit, parets s'havien esfondrat. Així i tot, a través del laberint de blocs de pedra que eren més alts que ella, Tash va poder distingir almenys un edifici encara dret en algun lloc enmig dels enderrocs.

Per quan va recuperar l'alè, el seu germà i Maga ja hi havien arribat.

—Tash —va dir Zak entre enormes glopades d'aire—. Crec que hauríem de tornar. Els dantari aixecaran el campament ràpid.

—Dantari no mouran —va declarar Maga—. Acampem en riu molts dies. Dantari no mouran.

—Bé —va dir Tash, empenyent-se per posar-se dempeus—. Vull veure què hi ha aquí dins.

—Tash —va dir Zak, agafant-la per la camisa al voltant de la seva cintura per retenir-la—. No crec que això sigui bona idea. L'oncle Hoole...

—Ho entendrà —va dir—. Zak, aquest és un lloc Jedi. No saps el que significa per a mi?

Zak va negar amb el cap.

—Sí, però no és com si les ruïnes anessin a marxar enlloc. Han estat aquí mil anys. Poden esperar fins demà.

—Tal vegada, però jo no puc! —va dir, i es va avançar. Va arribar a l'anell exterior de pedres que una vegada van ser un mur de protecció. Passant a l'interior, Tash aviat va desaparèixer per darrere d'una pedra de la grandària d'una petita nau espacial.

Zak va sospirar. Sabia que havia de córrer darrere d'ella, però havia corregut per atrapar-la, i sentia les seves cames com si haguessin caigut en un forat negre.

Al costat d'ell, Maga rigué.

Zak de sobte va pensar en una cosa.

—Ei, Maga, vaig pensar que havies dit que els dantari acamparien prop del riu.

—Sí.

Zak va assenyalar al riu, que estava a menys d'un quilòmetre de distància.

—Però aquest és el camí més proper al riu. Per què la tribu no ve per aquí?

Maga es va encongir d'espatlles.

—Dantari no acampen aquí. Massa prop de les pedres caigudes.

—I? —va preguntar Zak.

Maga va assenyalar cap a la fortalesa Jedi en ruïnes.

—Dantari temen el lloc de pedres caigudes.

—Per què?

Maga va somriure.

—Per llegendes.

A Zak no li agradava la forma en què Maga estava allargant això.

—Quines llegendes?

—Antics garoos diuen —Maga es rigué entre dents—, els que entren en el lloc de pedres caigudes no surten mai.

 Següent