Clons (V)

Anterior

Capítol 5

Tash estava massa lluny per sentir el riure triomfal d’en Maga. I podria haver escoltat a Zak cridant feblement a la seva esquena, però si ho va fer, va pensar que era el vent xiulant entre les roques.

Va entrar en les ruïnes de la fortalesa Jedi.

Fins i tot després de milers d'anys de decadència, les ruïnes eren impressionants. La majoria dels edificis moderns eren d’acercret. Fins i tot els antics temples de pedra que havia vist al planeta Gobindi semblaven fets per màquines. Però aquests... tenien l'aspecte d'obres d'art en ruïnes. Tash es va acostar a les restes d'un mur de pedra. Només tres o quatre blocs seguien dempeus, però cada bloc era del doble de la seva altura i diversos metres d'espessor. Havien de pesar moltes tones cadascun.

Tash va observar més de prop i es va adonar que no hi havia marques en la pròpia pedra. La pedra era aspra. No havia estat suavitzada per un droide de construcció, ni tan sols carregada per un. Si hagués estat així, hi hauria hagut marques de raspat en la superfície.

Una petita mata d'herba creixia a la base de la paret. Tash va arrencar un bri i va tractar de ficar-lo entre dues de les pedres. No cabia. Tash es va adonar que només una cosa podria posar pedres en conjunt amb tal precisió.

La Força.

Va sentir la Força arremolinant-se al voltant seu. Era com el vent, però no exactament. Podia sentir una brisa sobre la seva pell, però la Força... la sentia dins de la seva pell. Era com...

Txink, Txink! Tash va sentir alguna cosa grimpar per les roques a la seva esquerra. Quan va aixecar la vista, no hi havia res allà.

Txink, Txink! Alguna cosa s’escapolí entre dues pedres caigudes enfront d'ella, però va desaparèixer abans que pogués veure el que era.

—No estic sola aquí —va murmurar.

Es va preguntar si avançar o retrocedir, però quan es va girar, no estava segura de quin camí havia pres.

—Aquestes ruïnes no són tan grans —es va dir.

Es va donar la volta en la direcció per la qual creia haver vingut i va trotar al llarg del mur mig derruït. Girà a l'esquerra, i es va trobar mirant cap a un estret carreró entre dos edificis en ruïnes. Per aquí havia arribat... veritat?

Txink, Txink! Una vegada més es va tombar a mirar, i de nou no va veure res. Tash va pensar a fugir, però no sabia cap a on córrer. Així que en lloc d'això es va llançar a l’encalç del que fos que s'havia escapolit.

Al moment en què va arribar a la cantonada, la qual cosa fora, s'havia anat.

No obstant això, sabia que havia arribat al centre de les ruïnes.

Abans d'entrar en la construcció l'havia vist des de fora, l'única estructura intacta encara dempeus en les ruïnes. No era molt alta, i no era molt ampla. Va ser construïda amb la forma d'una torre rodona i baixa.

I la Força era forta en el seu interior. Podia sentir-ho des de l'exterior.

Amb cautela, Tash va avançar. Se sentia com si estigués sent observada.

Va arribar a l'entrada. Allà hauria d'haver-hi una porta, però havia estat volada, deixant un forat emmarcat per vores dentades. Amb cura, Tash va posar la mà sobre l'aspra vora de la porta trencada i va mirar dins. La sala estava buida. Però això no va impedir que una esgarrifança recorregués la seva esquena com aigua gelada. Sentia alguna cosa allà.

El Costat Fosc de la Força.

La sensació de què algú, o alguna cosa, l'observava, es va fer més forta. La seva pell es va estremir, i el borrissol dels braços i la part posterior del coll es va estarrufar.

La sensació fosca l'espantava. Però, al mateix temps, sentia quelcom en el seu interior estendre's per captar-la. No volia que succeís, però no podia detenir-ho.

Distreta per la sensació freda del Costat Fosc, Tash no va sentir els passos que s'aproximaven per darrere d'ella. No va sentir res fins que una mà es va embolicar al voltant del seu coll.

Tash va sentir que tiraven d'ella cap enrere fins que va perdre l'equilibri. Un braç li envoltava la gola, tallant-li l'aire. Qualsevol qui fos, era fort.

Maga!, va pensar. Està tractant de matar-me!

Però llavors va sentir una veu masculina parlant sense l'aspre accent dantari.

—No forcegis, jo...

No sabia qui era el seu atacant, però no pensava esperar per esbrinar-ho. Breument, Tash va considerar tractar d'usar la Força per aixecar una roca propera i llançar-la-hi al cap. Però no podia concentrar-se, per la qual cosa es va decidir per una cosa més senzilla.

Ella li va mossegar.

Les seves dents es van enfonsar en el braç i l'home udolà de dolor. Va afluixar l'agafada i ella es va alliberar, tornant-se cap al seu atacant. Era un humà, amb una cara rodona plena de pigues i pèl vermellós. Havia retrocedit, preparant-se per a més problemes mentre s'agafava la ferida de la mossegada en el braç.

Quan va veure que l'home havia abandonat la lluita, Tash es va relaxar una mica.

—Qui ets? Per què estàs aquí? Per què m'agafes?

—Crec que jo hauria de ser el qui faci les preguntes —va dir l'home.

Però no va tenir oportunitat de preguntar res. Alguna cosa gran, fosca i peluda va saltar sobre l'espatlla de la Tash i va xocar contra el desconegut, conduint-lo al terra.

Següent