Clons (VII)

Anterior

Capítol 7

Tash va esperar que Eyal se’n fotés... havia de ser una broma. Però el rebel va continuar mirant-los amb serietat. Hoole va aixecar una cella... era el més semblat a sorpresa que el seu oncle d'expressió pètria havia mostrat mai.

—Això no volarà —li va dir Hoole a Eyal.

—És cert —va dir Dr’uun—. Especialment si no retorno al treball. Eyal, fes que els nostres visitants se sentin benvinguts, i vine a veure'm després que hàgiu parlat —el sullustà va córrer cap a la ridícula nau i va desaparèixer a l'interior.

Eyal va sospirar.

—Em temo que tens raó. Teníem diverses naus desmantellades, i vàrem unir totes les peces. Però no tenim una unitat repulsora funcional per aconseguir que la nau s’enlairi. I no podríem arribar molt lluny a l'espai profund de totes maneres, perquè no tenim un motivador d’hipervelocitat.

Zak no va poder contenir-se més.

—Sí, per no parlar que vostra nau està feta de fusta i herba!

Eyal va parpellejar. No semblava comprendre l'observació d’en Zak.

Un indici de sospita es va lliscar en la mirada d’en Hoole.

—Esteu tractant d'abandonar el planeta?

—Per descomptat —va dir Eyal—. Hem estat retinguts aquí durant molt temps. El nostre líder diu que hem de deixar Dantooine immediatament.

—No poden recollir-vos uns altres de la Rebel·lió? —va preguntar Tash—. No saben que esteu aquí?

—Aparentment no —va admetre Eyal—. No tenim equip de comunicacions, i ningú ha vingut a Dantooine excepte vosaltres.

—Com heu arribat aquí? —va preguntar Tash.

Eyal va parpellejar. Tash es va adonar que semblava com si mai hagués considerat aquesta qüestió abans.

—Vam ser... vam ser deixats aquí.

—Vols dir quan la resta dels rebels van abandonar la base? —va preguntar Zak.

Una vegada més Eyal va fer una pausa.

—Sí.

Hoole ho va considerar. Tash podia sentir que estava preocupat per l'estrany comportament d'aquests rebels. Però no semblava pensar que fossin una amenaça. Finalment, Hoole va dir:

—Si heu de sortir del planeta, podem ajudar. Tenim una nau. És massa petita per donar cabuda a tots. Però podria portar a uns quants de vosaltres, i...

—Teniu una nau! —va cridar Eyal—. Això és perfecte! On està?

—Oculta —va explicar Hoole—. No volíem espantar als dantari.

—Podríem arribar a ella ràpidament? —va preguntar Eyal.

—No hi ha necessitat d'anar a ella —va dir Hoole. Va treure un petit dispositiu d'entre els plecs de la seva túnica. Era un rectangle pla i negre amb diversos botons—. Puc cridar a la nau amb aquest control remot. El pilot automàtic està programat per volar lentament i amb seguretat, però la nau podria arribar a nosaltres en... —va fer una pausa per comprovar la lectura en la pantalla del petit control remot—, en poc més d'una hora estàndard.

Un sullustà va trotar passant al costat d'ells.

—Hola, Eyal! —va dir el sullustà.

—Hola, Dr’aan! —va dir en resposta Eyal mentre el sullustà passava de llarg.

Tash va mirar diverses vegades al petit sullustà mentre s'allunyava a tot córrer.

—Has vist això? —va preguntar ella.

—El què? —va preguntar Zak.

—Aquest sullustà —va etzibar—. Ell... era igual que Dr’uun.

Zak es va tornar, però en aquest moment el segon sullustà es va perdre de vista. Es va encongir d'espatlles.

—Tal vegada tots els sullustans s'assemblen —va dir irònicament—. Tal vegada tots els humans s’assemblin per a ells.

Tash va ignorar la broma.

—Tal vegada ha estat el mico —va murmurar—. Tots porten el mateix uniforme.

Mirà a Eyal com si fora a fer una pregunta, però el seu guia estava massa absorbit per Hoole i el seu petit control remot.

Hoole va introduir un codi en el control remot, i va observar mentre la pantalla mostrava una sèrie de senyals.

—El control remot mostra que tots els sistemes funcionen. La Mortalla hauria d'estar aquí en aproximadament dues hores i quaranta minuts.

Eyal semblava extremadament alleujat.

—Aquesta és la millor notícia que hem tingut. Em disculpeu? Haig de dir-li-ho a alguns dels altres.

—Per descomptat —va respondre Hoole—. Què fem mentrestant?

—Sentiu-vos lliures de mirar on vulgueu —va dir Eyal—. O bé podeu tornar a baixar fins al riu. És agradable estar allà. Torno en breu —es va apressar a sortir de l'edifici.

Hoole, Zak, i Tash van intercanviar mirades. Hoole va assentir perquè li seguissin, i van sortir de l'hangar. Hoole els va conduir cap al riu, on es van asseure en l'herba prop del pont de fusta. Al costat d'ells, l'ample riu fluïa tranquil i en pau. Estaven molt lluny de l'abast de l'oïda dels rebels.

—No us dóna la sensació de què a aquests tipus els falten unes quantes naus en la seva flota? —va dir Zak.

—Segur, almenys una —Tash rigué, pensant en la seva ridícula nau.

—Estic d'acord en què hi ha molt que qüestionar —va dir Hoole—. Començant pel fet que hi hagi algú aquí. Quan vaig escoltar esmentar per primera vegada Dantooine i ho vaig considerar com un lloc per amagar-nos, vaig saber que hi havia una base rebel abandonada. No obstant això, els rebels la van abandonar a causa que l'Imperi la va descobrir. És molt poc probable que usessin la base de nou una vegada que havia estat exposada.

—No obstant això —va respondre Tash—, no és tan mala idea. Per què tornaria l'Imperi a un lloc que ja va ser abandonat? Tal vegada sigui un bon lloc per als rebels després de tot.

—Però aquests rebels? —va dir Zak amb escepticisme—. Pensa en els rebels que ens hem trobat. La Princesa Leia, Luke Skywalker, Han Solo, Wedge Antilles. Són tots tan perspicaços i aguts com uns rajos làser. Aquests tipus... —va fer un gest cap a la base rebel—, són, bé, una mica lents.

—I els seus companys rebels realment els haurien deixat aquí? —es va preguntar Tash.

Hoole va negar amb el cap.

—Em resulta difícil creure que són part de l'Aliança Rebel. Ells, no obstant això, semblen creure-s’ho, i no tenim cap raó per discutir-los-ho.

—Llavors, què fem? —va preguntar Zak.

—Tenen un sincer desig d'abandonar el planeta, i són bastant inofensius —va replicar el shi’ido—. No veig cap raó per denegar-los ajuda —Hoole va mirar a la seva neboda—. Tret que tinguis sentiments que et diguin el contrari, Tash.

Tash va tractar d'ordenar els seus pensaments. Què estava sentint?

—No ho crec —va dir per fi—. Vull dir, sento alguna cosa, però estic segura que no té res a veure amb aquesta gent. Quan Eyal parla, li crec. No percebo res en la Força, al contrari del que ocorre quan la gent està mentint i planejant fer-nos mal —va fer una pausa—. Però quan estava en les ruïnes, vaig sentir alguna cosa del Costat Fosc, una cosa que només havia sentit abans entorn a Darth Vader.

S'havien trobat amb Vader una vegada abans. Tash i Zak havien estat els seus presoners per un curt període de temps. A cap dels dos li agradava pensar en això.

—Jo diria que això ho posa en la categoria de gens bo —va dir Zak.

—Tens alguna idea de per què tens aquesta sensació? —va preguntar Hoole.

Tash va sacsejar el cap. No s'atrevia a explicar-los l'altra part... que s'havia vist a si mateixa estenent-se cap al Costat Fosc. Tot el que va dir va ser:

—Estava tractant d'esbrinar-ho quan Eyal em va agafar.

—Parlant de ser agafat —va dir Zak—, vull estar segur que ningú és agafat per Maga. Oncle Hoole, Maga va atreure a Tash a les ruïnes, esperant que es perdés. Hauries d'haver-li sentit riure!

Els ulls d’en Hoole es van enfosquir.

—Sí, em temo que he estat massa flexible amb Maga. Planteja un perill evident. No obstant això, si anem a ajudar a aquests éssers, no ens quedarem a Dantooine molt més temps de totes maneres.

Tash i Zak van tenir reaccions mixtes a la notícia. Dantooine havia estat un refrescant descans dels seus problemes recents, i cap d'ells sentia cap pressa per marxar-se. Així i tot, era evident que no era segur romandre prop d’en Maga per més temps.

—Encara tenim una mica de temps abans que arribi la nau —va dir Hoole—. M'agradaria acceptar l'oferta de l’Eyal i fer un cop d'ull. Tornem de nou a la base?

—Genial —va dir Zak, posant-se dempeus—. Sempre que estiguis segur que no apuntaran blàsters contra nosaltres, vull descobrir exactament com de bojos que estan. Anem-hi.

—Jo prefereixo no anar —va respondre la Tash—. Aneu davant.

Hoole es va detenir.

—Seria més prudent romandre junts.

Tash sabia que si intentava ordenar els seus pensaments en companyia del seu oncle o el seu germà, acabaria parlant amb ells. I no estava preparada per a això.

—Tinc algunes coses en les quals pensar.

Hoole va semblar llegir la seva ment.

—Preferiria que no tornessis a les ruïnes Jedi de moment.

—Ho prometo —va dir.

—En aquest cas —va considerar Hoole—, molt bé. Els dantari no semblen aproximar-se a les ruïnes, per la qual cosa estàs a resguard d’en Maga. Però si us plau, no passegis per aquí.

Tash ho va prometre de nou, i va agitar la mà mentre Zak i Hoole partien.

Una vegada va estar sola, va deixar escapar un profund sospir. Es va adonar que havia estat nerviosa des del moment en què havia entrat en les ruïnes Jedi.

No, va pensar, he estat ansiosa des d'abans d'això. Havia estat nerviosa des que havia utilitzat la Força amb ira contra Maga. Tash va tractar de recordar el seu malson, però l'única cosa que recordava era la terrible sensació freda del Costat Fosc.

Al moment en què Tash va pensar en el Costat Fosc de la Força, va semblar arribar i envoltar-la. Tash es va estremir com si un vent gelat l'hagués colpejat. El sol va perdre part de la seva lluentor. El cel blau es va tornar una mica més fosc. Una boira grisa es va posar al voltant de les vores de la seva visió. Va fixar la mirada cap endavant, cap al pont, però semblava entelat per la boira. Ella va parpellejar, però la seva visió no es va aclarir.

Haig de concentrar-me en alguna cosa, va pensar. Hauria de practicar amb la Força.

Tash va treure el penjoll de cristall de l'interior de la seva camisa. Malgrat la boira, la gemma de color vermell robí va brillar a la llum del sol. Tash va tractar de concentrar-se en el penjoll, imaginant la Força connectant-la amb el petit cristall.

Relaxa't, es va dir. La Força funcionarà quan estiguis tranquil·la.

Però Tash no podia relaxar-se. El penjoll de cristall li feia pensar en la seva mare, i aquesta vegada, en lloc dels records càlids del moment en què la seva mare li havia donat el penjoll, tot en el que podia pensar era en la mort de la seva mare. La seva mare s'havia anat per sempre, aniquilada, juntament amb tot un planeta, per l'Imperi.

Una expressió furiosa va creuar la cara de la Tash.

Ella odiava l'Imperi.

Apartant el pensament del cap, Tash va subjectar el penjoll en el palmell de la seva mà i va tornar a concentrar-se. Va tractar de mantenir la calma, però l'única cosa en el que podia pensar era en com de trista que estava... i com de terrible que era l'Imperi... i com d'enfuriada que estava amb tots els imperials... i com desitjava poder utilitzar la Força per destruir a l'Emperador per sempre.

El penjoll va saltar de la seva mà i va volar per l'aire.

Tash va observar amb incredulitat com el penjoll queia en l'herba. Mai havia estat capaç de moure res (gran o petit) tan lluny.

Instintivament, va saber per què.

Era el Costat Fosc. Havia deixat créixer l'empipament, fins i tot l'odi, mentre pensava en l'Imperi. Això li havia donat una fortalesa que mai havia tingut abans.

El Costat Fosc.

Tash el va sentir cridar-la de nou. Tirava d'ella. Va sentir que l'atreia cap a les ruïnes... cap a la sala al centre de la fortalesa Jedi. Hi havia alguna cosa allà. Esperant-la.

Tash va tractar d'ignorar la silenciosa crida centrant la seva ment en el penjoll. Es va posar de quatre grapes sobre la gespa per buscar-lo.

A prop, va sentir passos pel pont. Ella va aixecar la mirada. Era Eyal. Anava en la seva direcció, caminant a través del pont cap a les ruïnes.

—Hola. Has perdut alguna cosa? —va preguntar Eyal.

—Sí, però ho trobaré, gràcies —va respondre ella.

Ell va assentir i va seguir caminant cap a les ruïnes.

Tash va enganxar el nas de nou a la gespa, buscant el penjoll. Havia d'estar en alguna part...

Tash va sentir passos en el pont. Va aixecar la mirada.

Era Eyal. Estava creuant el pont, en direcció a les ruïnes.

Una altra vegada.

 Següent