Truans (VI)

Anterior

Capítol 6

El cel s'havia enfosquit per complet per donar pas a la nit, encara que els carrers i els edificis d’Iltarr City romanien estant tan il·luminats com sempre.

La qual cosa, va pensar Wínter mentre romania ben oculta per darrere de la finestra, podria representar un problema.

No era que Bink, enfundada per complet en el seu vestit de camuflatge, fora particularment fàcil de distingir. De fet, fins i tot sabent on estava, a Wínter se li feia molt difícil el rastrejar la seva posició. La majoria de les vegades en què s'aixafava contra un dels elevats arbres que estaven per allà, el vestit que havia triat es mimetitzava gairebé a la perfecció amb les taques i ombres produïdes per la il·luminació de la ciutat. Era només quan es mobilitzava entre els arbres que realment es feia visible, i aquests moments s'esvaïen molt ràpidament.

Però encara aquests fatus moments encara estaven presents. I hi havia alguna cosa en la lluentor de les llums de la ciutat, juntament amb la por instintiva a la nit, que feien que la combinació fos particularment perillosa.

—Sembla que ho està fent bé —va murmurar Tavia al seu costat.

Wínter va assentir. Per fora Tavia era tan freda com Bink ho havia estat, mentre es lliscava per la finestra i començava el seu recorregut al voltant de les vores del parc. Però per sota de la seva aparent calma, Tavia estava preocupada per la seva germana. Wínter podia notar-ho en les ansioses mirades que donava l'altra dona a través de la finestra, en el silenciós tamborineig dels seus dits, i en el seu lleuger balanceig d'anada i volta, fins i tot mentre tractava de romandre quieta.

Els altres també podien apreciar-ho. A l'altre costat de l'habitació, Chewie va rugir buscant tranquil·litzar-la, i Lando va aixecar la vista del seu datapad.

—Ella estarà bé —li va assegurar a Tavia—. Bink ha fet això milers de vegades.

—Ho sé —va dir Tavia de manera tibant—. Però en general, jo estic allà amb ella. No amb ella, però... ja saps el que vull dir. Connectada amb ella, atenta per assegurar-me que tot vagi bé —va sacsejar el cap—. Em sento impotent per estar aquí simplement observant. Indefensa i inútil.

—Vostès dos han estat fent això des de fa temps? —va preguntar Wínter.

—Des que teníem deu anys —va dir Tavia—. No tot aquest circ de ser lladres fantasmals, almenys no des del principi. Però hem passat totes les nostres vides sent unes marginals —mirà de gairell la Wínter—. No teníem una altra opció —va afegir, amb un to de veu a la defensiva—. El nostre pare va ser assassinat en les Guerres Clon, i la mama va morir alguns anys més tard. No teníem altres familiars o amics. Era això, o morir-nos de gana.

—Afortunadament, Bink va demostrar tenir alguns talents ocults en aquesta especialitat —va murmurar Lando.

Wínter va mirar la Tavia, observant la tensió que es produïa al voltant de la seva boca.

—I també va descobrir que era alguna cosa que li agradava?

Tavia va baixar la mirada.

—Per què no hauria d'agradar-li? —va dir—. A tothom li agrada fer les coses en les quals són bons —va somriure lleugerament cap a la Wínter—. Estic segura que a tu també.

—Suposo —va dir Wínter, mirant novament cap a la finestra. Es va produir un besllum de moviment, i Bink ja s'havia desplaçat un arbre més a prop cap al seu objectiu.

Sí, Wínter gaudia del seu treball. O almenys ho havia gaudit alguna vegada.

Havia obtingut gaudi, i havia obtingut passió, i també havia aconseguit gaudir del seu deure. No obstant això, en el moment actual, tot el que li havia quedat era el deure. Deure, i un odi latent que no volia i no podia permetre's el luxe de sentir.

Alderaan. Casa seva, els seus amics, tota una vida de records. Tot això, tots per complet, havien desaparegut.

Una boirina vermella es va travessar davant dels seus ulls, mentre se li presentaven davant mil tremoloses cares que no podia oblidar, i un milió de records que des d'aquest llavors havien quedat marcats per sempre a sang i a foc. La Princesa Leia i els altres líders de l'Aliança Rebel, sempre havien estat al corrent de la prodigiosa memòria de la Wínter, de la seva capacitat de memoritzar els manifestos de càrrega amb una sola mirada, i de la seva habilitat per reproduir els detalls dels esquemes més complexos o les operacions de transferència sense aparentment demostrar cap esforç. Cap d'ells s'hi havia adonat realment de la terrible càrrega que representava el fet de no poder oblidar res.

Feia molt temps, Wínter havia tractat alguna vegada d'explicar la veritable naturalesa del seu do a algunes de les persones que es trobaven al voltant seu. Ara ja ni tan sols feia el menor esforç.

L'única excepció en aquesta regla havia estat la Leia. La princesa tenia suficients records inquietants de la seva pròpia existència, de tal manera que ella podia entendre i apreciar l'aclaparament que experimentava la Wínter.

Si és que encara estava viva.

Una major quantitat d'imatges titil·laren a través de la indeleble memòria de la Wínter, illes i situacions de totes les vegades en què havia treballat al costat de la Leia, o de quan jugaven juntes, o de quan s'havien ficat en problemes amb el pare de la Leia, Bail, mentre ambdues nenes creixien costat a costat.

Hauria estat Leia a Alderaan quan aquest monstruós boig de Tarkin l’havia destruït? Aquesta era l'horrible pregunta crucial. Leia havia estat per la zona, aproximadament per aquest mateix període, però podria haver estat enviada en alguna altra missió abans que el seu món fos destruït. Wínter necessitava desesperadament conèixer la veritat del que havia succeït, d'una manera o un altre, o bé per aconseguir alguna cosa que la reconfortés, o bé afegir el rostre de la Leia a la col·lecció d'imatges tacades de sang que poblaven la seva ment. Per a ella, la incertesa constituïa un assassí, un enemic que minava la seva capacitat d'enfocar-se, a més de la seva força i la seva determinació.

Només que la Wínter no tenia manera de trobar la veritat. Tot el que sabia, era que Alderaan havia desaparegut, que també hi havia rumors que l'Estrella de la Mort havia estat destruïda, i que ni els imperials ni els de l'Aliança, sabien amb certesa com reaccionar davant aquesta situació doblement inesperada.

A més Wínter no tenia forma de saber qui havia mort i qui havia sobreviscut. La gent amb qui ella treballava en Adquisicions, havia estat deliberadament aïllada de l'estructura de comandament de l'Aliança, i s'havien bloquejat totes les línies directes de comunicació amb ells. Fins que algun tipus de pronunciament oficial arribés des del Centre Imperial, o fins que rebés la informació menys oficial, però en general més precisa de les Casernes Generals de l'Aliança, tot el que Wínter podia fer era preocupar-se, orar i mantenir viva l'esperança.

I continuar realitzant les feines que li havien encomanat. Ara com ara, això significava mantenir la seva tapadora com a ajudant de contrabandista, i fer el que Mazzic li digués que fes. Inclusivament si el seu treball no tingués res a veure amb derrocar a l'Imperi, al qual havia après a menysprear.

Per al moment en què Rachele els informava que el comboi dels tres lliscants havia deixat una vegada més la Hisenda de Marbre, Bink havia arribat a la cantonada més allunyada del parc. Per al moment en què Han els informava, des de fora del «Corona de Lulina», que havia arribat el comboi, Bink es trobava a dos arbres de distància de la finestra que constituïa el seu objectiu.

Ella es trobava descansant més o menys còmodament en l'arbre que havia triat, a uns tres metres per darrere de la finestra, quan les llums de l'habitació es van encendre, i el falleen que havien vist anteriorment, es va introduir novament a l'habitació.

—No et preocupis, podrà completar la missió —La veu de Lando es va escoltar suaument per darrere d'ella.

Wínter va mirar al seu voltant. Ell se'ls havia aproximat des de l'altre extrem de l'habitació, i es trobava dempeus entre ella i Tavia. Més a prop del que hauria d'estar, molt més prop del que Wínter permetria que estigués un estrany.

Però els seus ulls no estaven posats sobre ella. Estaven enfocats en les finestres a l'altre costat del parc.

—L'he vist sortir fent acrobàcies més eixelebrades que aquesta —va continuar—. Com ja he dit abans, ella té talent.

Va baixar la seva mirada el temps suficient per dirigir a Wínter un somriure encantador, lleugerament murri.

—Ambdues ho tenen —es va corregir, recolzant la seva mà sobre l'espatlla de la Tavia.

—Sí —va dir Wínter, dirigint la seva pròpia mirada cap a la finestra. Havia estat incòmode, encara que no li va sorprendre del tot, que Han hagués estat prou intel·ligent com per insistir que en el grup, tots es tractessin pels seus noms de pila. Hi havia no menys de quinze Landos en les bases de dades de criminals que havia memoritzat al llarg dels anys; desafortunadament, la major part d'aquests arxius no contenien cap holo decent en ells. Breument, es va preguntar si aquest Lando no seria un d'aquests quinze, o si seria algú que encara no havia cridat l'atenció dels imperials.

El falleen, a l'altre costat del camí, s'havia llevat la jaqueta, revelant una costosa túnica de la longitud d'una cuixa per sota d'ella. Wínter va estudiar el seu coll, amb l'esperança de trobar el tatuatge d'algun clan o d'alguna lleialtat, el qual pogués brindar-los alguna pista de la seva identitat o de la seva afiliació. Alguns grups de falleen obligaven a col·locar-se aquest tipus de coses.

Però no hi havia res, almenys res pogués apreciar des d'aquesta distància. El falleen va deixar caure el seu abric sobre una taula curta que estava al costat de la porta de l'habitació, i després va introduir la mà en el morral que penjava del seu maluc; va extreure un datapad d'aspecte estrany, i ho va col·locar al costat del seu abric. Encorbant les espatlles una vegada, com si estigués sacsejant-se del pes residual de la capa, va fer un pas cap a la caixa forta, i va desaparèixer darrere d'ella, després de donar la volta per un dels seus costats.

Wínter va arrufar les celles, mentre observava el datapad. Hi havia alguna cosa en l'aparell que li semblava familiar.

De sobte es va posar rígida.

—Els electrobinoculars —els va arrabassar, apartant la seva mirada del datapad per mirar al voltant violentament—. A on els han portat?

—Aquí estan —va dir Tavia, col·locant-los sobre la seva mà.

Wínter els va precipitar sobre els seus ulls, mentre els seus dits jugaven amb el control d'enfocament. La imatge es va aclarir; a l'instant una mà alienígena va aparèixer des del costat i va arrencar el datapad fora del seu camp de visió. Abans que pogués reorientar l'objectiu, el falleen havia desaparegut de nou per l'altre costat de la caixa de seguretat, emportant-se el datapad juntament amb ell.

—Què és? —li va preguntar Tavia aprensivament—. Què és el que va malament?

—Aquest datapad —va dir Wínter, baixant els electrobinoculars i mirant a la secció del pis on Bink i Tavia havien estat armant els seus equips—. Necessito fer-li un cop d'ull de més a prop per estar segura. Però si és el que crec que és, estem en problemes.

—Però Bink no pot portar-ho fins aquí —es va oposar Tavia—. Els sensors d'energia...

—Ho sé —la va tallar Wínter, llançant-li els electrobinoculars i precipitant-se cap a l'equip escampat sobre el terra—. Haig d'anar amb ella.

—Com? —va preguntar Lando—. Bink té l'únic arnés sense font d'energia.

—Si és així, hauré d'improvisar —Wínter va recollir l’arnés-garfi energètic i li va fer una avaluació ràpida. Si li retirava l'estructura central, llavors podria desconnectar el telèmetre de focalització muntat en l'espatlla...

El wookiee grunyí una pregunta.

—És una mica més que important —va dir la Wínter—. És absolutament vital —va tenallar l'estructura central de l’arnés, i va mirar al seu voltant a la recerca d'un ganivet...

I va donar un salt cap enrere, sorpresa, al mateix temps que el wookiee se li acostava per un costat i li arrabassava l’arnés de les mans. Tres segons més tard, ja havia arrencat l'estructura, el telèmetre, i una secció d'ajust que ella no havia notat que estava connectada a la font de poder. L'hi va retornar, li va fer un gest perquè se’l posés, i es va desfer de la bandolera que li penjava de l'espatlla.

—Estan segurs que saben el que estan fent? —els hi va preguntar Lando—. És una distància llarga fins allà.

Chewie va llançar un rugit impacient.

—Està bé, està bé —va dir Lando a tot córrer, aixecant les mans, amb els palmells cap a fora—. Tavia, mantingues la finestra oberta.

La llum s'havia apagat en el saló de l'altre costat mentre s’acabaven de preparar. Chewie i Wínter romanien un enfront de l'altre per dins de l'obert finestral; Wínter estava assegurada dins de l’arnés, mentre que les corretges d'ancoratge exteriors del mateix, estaven fermament embolicades al voltant de les hercúlies espatlles del wookiee.

Chewbacca va baixar la mirada cap a ella, murmurant una última pregunta de conformitat.

—Estic preparada —li va dir, movent el cap. Ell va assentir amb el cap.

I un instant després, va saltar per la finestra enmig del buit de la nit.

Wínter va panteixar amb dificultat, malgrat si mateixa, mantenint les seves mans aferrades per reflex, sobre el pelatge al voltant de les costelles de Chewie. Un perllongat segon més tard, gairebé va deixar anar la seva temorosa subjecció, mentre que les seves mans i els seus peus xocaven contra l'arbre més proper. Durant un altre instant, es va sentir com que anaven a lliscar-se i caient en picat cap al parc que es trobava sota. Després es va produir una altra sacsejada, mentre el wookiee d'alguna manera, els feia aterrar sobre un altre arbre. Wínter començava a realitzar una profunda i esgarrifosa inspiració...

I amb una empenta seguida d'un violent gir del seu cos, el wookiee els va llançar en direcció cap al següent arbre en línia.

Wínter hi havia estat equivocada. No estava preparada de cap manera per a això.

Però un dels efectes secundaris d'una memòria perfecta, era que podia adaptar-se ràpidament a les noves experiències, i especialment a les repetitives. Per al moment en què van arribar al final del seu edifici, i van tombar la cantonada, ella ja sabia quan havia d’apuntalar-se a si mateixa, quan aferrar-se de l’arnés, i en quin moment deixar-se portar simplement. També sabia exactament quants arbres s'interposaven entre ells i Bink, la qual cosa significava que era capaç de comptar-los regressivament fins que el seu nombre hagués arribat a zero. Psicològicament, el fet de saber quin era el punt final la va ajudar immensament.

Així i tot, la major part del trajecte, va mantenir els ulls completament tancats.

Per descomptat que Bink els va veure aproximar-se. I ràpidament es va fer evident que no estava satisfeta amb la gesta.

—Què estan fent? —els va exigir en un murmuri mentre Chewie s'acomodava en l'últim arbre.

—El datapad que està allà —va dir Wínter, lluitant per pairar-se de les restriccions de l’arnés. Va observar que Bink tenia la finestra exterior oberta, i estava en procés de tallar un petit forat circular en la barrera de transpariacer que es trobava darrere d'ella. Era difícil dir-ho des del seu punt de vista, però semblava que ella ja havia realitzat la major part del treball—. El vas veure?

—Sí, el vaig veure —va dir Bink—. I què?

—Necessito fer-li un cop d'ull de més a prop —va dir Wínter—. És important.

Els llavis de la Bink es van retorçar, però va assentir a contracor.

—Serà millor que ho sigui —li va advertir—. Bé. Compta dos minuts després que jo estigui dins, i llavors podràs ingressar. Chewie, pots acostar-la a la finestra?

El wookiee grunyí una afirmació.

—Bé —va dir Bink—. Simplement no facis cap soroll una vegada que estiguis allà. I no trenquis res —donant-se la volta una vegada més, es va posar a treballar novament en la finestra.

Wínter havia realitzat una bona quantitat de violacions de domicilis durant els seus anys amb l'Aliança Rebel. Però la majoria de les incursions havien estat en àrees de baixa seguretat, com magatzems de comestibles o de peces de recanvi, i la majoria de vegades havia tingut a algú més experimentat al seu costat per ajudar-la. Mai havia tractat de colar-se en un lloc amb semblant classe de seguretat.

Lando havia estat en el correcte. Bink definitivament tenia talent.

Tallar un forat en la barrera de transpariacer, era tan sols el primer pas. Després d'això, va observar que emprava alguna substància gomosa per retirar el cercle retallat. Un parell de sondes llargues van ser ficades a través de l'obertura, les quals tenien adherides a un costat, un parell de rastrejadors, mentre que un cable pont muntat sobre l'extrem d'una sonda molt més llarga, sobrepassava algun tipus de detector que Wínter no va aconseguir reconèixer.

Finalment, quan tots els sensors i detectors de recolzament havien estat suprimits, manipulats o distorsionats, una última sonda va alliberar el fiador i va fer girar la placa de transpariacer per deixar-la fora del seu camí. Assentant-se a l'ampit, Bink va desenganxar el seu arnés dels ancoratges adhesius que havia fixat a la paret exterior, i es va impulsar àgilment a través de l'obertura, i cap a dintre de l'habitació. Gairebé tancant per complet la finestra i la placa de transpariacer, li va llançar una mirada a Wínter, i es va lliscar pel costat de la gran caixa forta que emergia del pis.

—Com aconseguim acostar-nos a la finestra? —li va murmurar Wínter a Chewie.

En resposta, ell va fer un gest cap a la branca més propera.

—Temia que es tractés d'això —va dir Wínter, fent una ganyota mentre s'aferrava fortament al wookiee. Chewie va esperar fins que estigués preparada, a continuació, va lliscar les corretges de l’arnés d'una en una, retirant-les de les seves espatlles. Movent-se amb summa cura, però segons pensava ella, d'una manera inusualment maldestra, es va lliscar al voltant del wookiee i es va pujar sobre les seves esquenes, arribant més enllà de les seves espatlles i mantenint tenallats els flocs de pèl que sobresortien per sobre de les seves clavícules.

Havia llegit alguna vegada que aquesta era la manera més segura i menys dolorosa per mantenir-se aferrada a un wookiee. Ferventment, esperava que l'autor d'aquest article en particular no hagués estat equivocat.

El compte regressiu de dos minuts que Bink li havia indicat, va acabar. Chewie va rugir un advertiment, i a continuació, es va llançar de l'arbre en direcció cap a la finestra. Les seves mans es van agafar de la vora inferior de la mateixa, i el seu cos va xocar contra la paret de l'edifici, donant una sacsejada tan forta que gairebé va fer que Wínter es deixés anar.

Per sort, el wookiee ja havia anticipat el perill. Mentre ella encara lluitava per sostenir-se, Chewie va doblegar els genolls cap enrere i va col·locar els seus peus per sota d'ella, brindant-li una superfície sobre la qual els seus petits peus poguessin recolzar-se. Va esperar fins que ella hagués restablert el seu balanç, va retreure els seus colzes i els va elevar, de tal manera que la vora inferior de la finestra quedés al mateix nivell que la cara de la Wínter.

Ella va llançar una mà cap a la finestra i estava començant a obrir-la quan, a l'altre costat de l'habitació, la porta va ser oberta, i un home gran i d'aspecte tosc, es va introduir en ella.

Es va quedar congelada, sabent quant terriblement exposada estava, però també sabent que qualsevol moviment seu atrauria a l'instant la mirada de l'home. Chewie pel que sembla també s'havia adonat, i també va romandre sense fer el menor moviment. L'home va donar uns passos, passant per la part posterior de la caixa forta en direcció cap a un parell de cadires que flanquejaven una taula petita, i va treure un datapad al mateix temps que ho feia. Començava a asseure's, donant l'esquena per un moment a la finestra...

Un instant després, el panorama visual de la Wínter va quedar bloquejat mentre Chewie aprofitava que l'home s'havia tornat a acomodar, per fer-los descendir lleugerament, quedant en una posició penjant, on tot, exceptuant els seus dits quedarien fora de vista.

Però ja havia vist suficient. Clarament, la bona notícia era que no havien despertat les sospites de l'home. La mala notícia era que tenia l'aspecte d'algú que era a punt de quedar-se per una bona estona, ja sigui per llegir, fer algun treball, o tal vegada tan sols per prendre una migdiada.

Tot la qual cosa deixaria a Bink atrapada en el costat oposat de la caixa forta.

Wínter va estirar el coll per mirar cap a la seva esquena. En aquesta distància, i amb els arbres bloquejant parcialment la seva visió, no podia assegurar si Tavia i Lando havien detectat o no el problema. Només podia esperar ferventment que ho haguessin fet.

I que poguessin trobar alguna cosa que els servís d'ajuda.

* *

—Ja sé què fer —va admetre Dozer. Apagant el seu comlink, va obrir la porta de l'escala, va intercanviar unes mirades d'assentiment amb Zerba, i es va dirigir cap a la catifa de pelfa i al delicat rastre d'aroma que emanava del passadís del sisè pis del «Corona de Lulina».

I mentre caminava, somreia de manera tibant per a si mateix. Calrissian podia tenir la bona presència i el somriure i l'encant fàcil, i tal vegada això era tot el que Solo necessitava per realitzar aquest treball. O almenys tot el que ell pensava que necessitava.

Però Calrissian no era més que un traficant, i de tant en tant, un jugador afortunat. Robar naus era un treball que veritablement limitava amb les habilitats d'un veritable artista.

Era el moment per demostrar-los als altres com ho feia un veritable professional.

Les portes de les habitacions a l'Hotel «Corona de Lulina», tenien agradables botons campaneta al costat d'elles perquè els visitants les poguessin utilitzar, botons que, sens dubte, produïen una agradable dringadissa o sons com el cant d’ocellets dins de la suite. Dozer va evitar el botó a favor de colpejar la porta amb la vora del seu puny.

—Hola? —va cridar—. Tinc un lliurament.

Res. Dozer va colpejar de nou, amb l'esperança que la falta de resposta no signifiqués que Bink havia estat capturada, i tothom allà dins estava massa ocupat per respondre a la porta.

—Hola? —va tornar a cridar, posant un major volum de serietat aquesta vegada—. Voldria vostè obrir la porta? No tinc tota la nit —va aixecar de nou el puny...

Amb una rapidesa que li va prendre per sorpresa, la porta es va obrir de cop i es va trobar enfront dels canons d'un parell de grans blàsters d'aspecte pervers.

—Ei, ei, ei, prenguin-s’ho amb calma —va dir ràpidament, obrint la seva mà per demostrar que estava buida. Va poder notar que els homes que es trobaven darrere dels blàsters, eren almenys tan grans i d'aspecte tan malvat com les seves armes.

—Què vols? —li va demanar un d'ells.

—Servei de Missatgeria Quickline —va dir Dozer, fent un gest cap a la daurada placa d'identificació fixada a la seva jaqueta—. Tinc un lliurament per Mencho Tallboy —amb cura, va aixecar la petita caixa de seguretat que estava sobre la seva mà esquerra—. Es troba aquí?

Els ulls de l'home es van estrènyer, i esforçant-se, Dozer va mantenir la seva respiració controlada. Tallboy era el nom que Rachele havia tret de les ordres de servei a l'habitació, però no tenia cap manera de saber si es tractava d'una persona real o simplement un convenient àlies que el falleen i els seus homes utilitzaven per a semblants assumptes mundans. Un suposat lliurament a una persona inexistent no aconseguiria per res dissipar les sospites de ningú, i aquesta era exactament la direcció equivocada a la qual Dozer no volia portar aquesta conversa.

—Sí, està aquí —va dir l'home, retirant el seu blàster cap enrere uns pocs centímetres, i estirant l'altra mà—. Jo em faré càrrec.

—Ets tu el senyor Tallboy? —va preguntar Dozer, fent novament una ganyota, com un home que sap que és a punt de donar males notícies a un home armat—. Ho sento molt, però la indicació va ser molt específica. Haig de lliurar aquesta caixa de seguretat personalment al senyor Mencho Tallboy.

—De qui és la indicació? —va preguntar l'home, amb la mà encara estesa.

—Del remitent —va dir Dozer, deixant evidenciar una mica més de nerviosisme i una mica d'oculta confusió en la seva veu—. Només sóc el missatger. Només faig el que m'indiquen.

Durant un parell de segons, els dos homes el van continuar observant. A continuació, l'home amb la mà estesa, va retorçar els seus dits.

—El datapad —va ordenar.

—Sí, senyor —va dir Dozer, canviant la caixa de seguretat cap a la seva mà dreta i traient el seu datapad amb l'altra. El segon home va enfundar la seva arma i va prendre el datapad, arrufant intensament les celles, mentre començava a pitjar les tecles.

De cua d'ull, Dozer va observar que una petita esfera de color negre apareixia a través de la porta entreoberta de l'escala, i que començava a rodar pel passadís cap a ell a un ritme molt major que el de qualsevol objecte que tingués la mateixa grandària lliscant-se per l'espessor de la catifa. Va rebotar en la paret del fons i va girar en angle cap a la seva direcció.

Un segon després va explotar, provocant un brillant esclat de flames i un tèrbol núvol de fum negre.

* *

Bink gairebé havia aconseguit completar la combinació de la caixa forta, quan la porta de l'altre costat de l'habitació es va obrir.

El seu primer pensament va ser el més obvi i el més terrible: que tot l'assumpte havia arribat fins a un punt de trencament que tot havia acabat, i que ella era a punt de lluitar per la seva vida. Aixafant-se contra la caixa forta, va ficar la mà dreta sobre la bossa del seu maluc, i va aferrar la roda tallant de vora simple. No era una arma molt amenaçadora, però era el millor que tenia.

Per al seu alleujament, l'obertura de la porta només estava acompanyada per un únic conjunt de passos, i a més bastant pausats. És que per ventura algú es trobava vagabundejant per allà amb algun altre propòsit que donar-li el seu merescut a una inoportuna lladre fantasmal?

Un sobtat augment de la tensió es va apoderar d'ella mentre s'adonava que Wínter havia d'estar escalant per la finestra just en aquest moment. Però els passos no demostraven cap indici que l'altra dona hagués estat detectada. El visitant es va acostar de manera indiferent, passat per l'altre costat de la caixa forta, i Bink va poder distingir el feble so de la tela fregant sobre el cuir mentre s'asseia en una de les cadires de lectura.

La qual cosa, en aquest moment, la deixava oficialment atrapada.

Es rellepà els llavis, deixant una mica d'humitat en la seva boca sobtadament seca. Quedar atrapada enmig del treball, era un dels omnipresents perills d'aquesta professió, però fins ara havia sabut manejar-se per evitar aquest tipus de coses desagradables. Amb un falleen, i possiblement amb Sol Negre involucrats, una confrontació aquí era una cosa que havia d'evitar-se costi el que costi.

Tenia l'esperança que Tavia tingués alguna cosa molt especial guardada en la màniga.

Van passar vuitanta segons. Bink va comptar i va examinar cadascun d'ells, mentre la seva ment s’atabalava per trobar desesperadament un pla de fugida per si mateixa, en cas que la Tavia no pogués intervenir.

Després, a través del silenci de l'habitació, li va arribar el suau murmuri d'una veu llunyana, com si vingués procedent del comlink camuflat en un clip. Bink no podia distingir cap de les paraules, però de sobte es va produir un segon cruixit de la tela sobre el cuir, mentre el visitant es posava bruscament dempeus. Bink va estrènyer fortament la roda tallant, però els passos simplement es van dirigir de manera ràpida cap a l'altre costat de l'habitació, en direcció cap a la porta. Aquesta es va obrir i es va tancar novament...

Amb cautela, va treure el cap per la vora de la caixa forta. Es va produir un moviment que va poder detectar de cua d'ull, però no es tractava més que de Chewie hissant-se a si mateix de nou cap al seu camp de visió, i de la Wínter tirant de la finestra trencada la resta del trajecte per deixar-la oberta. Alliberant un tranquil sospir d'alleujament temporal, i estant per complet conscient que tot el que estigués ocorrent en l'altre ambient de la suite no podria retenir l'atenció del delinqüent per sempre, Bink es va ajupir de nou davant de la part frontal de la caixa forta, i es va posar a treballar.

Ella ja gairebé havia acabat, quan Wínter va aparèixer al seu costat.

—Gairebé —va murmurar Bink, una mica sorpresa que l'altra dona s'hagués lliscat a través de la finestra i per tota l'habitació sense fer el menor soroll. Potser Wínter era més experimentada en les activitats criminals del que Bink havia pensat.

Ella digità el nombre final, i es va produir un suau clic procedent del mecanisme. Creuant mentalment els dits, amb l'esperança que no hi hagués cap alarma oculta que no hagués detectat, va fer girar la palanca.

Des d'algun lloc en la distància, els va arribar el feble so d'una explosió. Ella va girar el cap cap a la porta...

—Aquesta ha de ser la nostra distracció —va murmurar Wínter—. Dóna't pressa.

Serrant les dents, Bink es va tirar cap enrere, recolzant tot el seu pes sobre la palanca. La reforçada porta es va obrir pesadament.

Bink va sentir que els seus ulls es dilataven. La caixa forta estava buida.

No; no exactament. En el prestatge del mig, hi havia un datapad d'aspecte estrany.

—Què...?

Es va interrompre al mateix moment en què Wínter la feia a un costat, i agafava el dispositiu. Va fer un pas cap a un costat, movent-se cap a la llum, i breument va regirar el datapad entre les seves mans. Després, retrocedint de nou, el va retornar a la caixa forta.

—És hora d'anar-nos-en —li va murmurar, i es va dirigir cap a la finestra.

—Per ventura és una broma? —va murmurar Bink per a si mateixa amb amargor. Un datapad. Havia arriscat la seva vida per un kríffid datapad.

Va tancar la caixa forta, la va tornar a assegurar i va seguir la Wínter cap a l'altre costat de l'habitació.

Un llarg minut després, ella ja es trobava fora de perill per fora de l'habitació, la placa de transpariacer estava col·locada de nou en la seva posició, la finestra estava tancada, i els dos taps que havia tallat, emplaçats novament en el seu lloc. Per un moment els taps serien visibles, però tres minuts més i l'adhesiu que havia emprat per enganxar-los, ho fusionaria tot de nou en una sola pel·lícula, no deixant ni tan sols una osca que qualsevol de les plaques hagués estat mai tallada. Els ancoratges de massilla de roca que havia fixat a la paret de l'edifici per sostenir el seu arnés, van ser els últims a ser retirats, fonent la seva barreja adhesiva amb algunes aplicacions de la seva ampolla d’esprai dissolvent.

I amb això, ja estava en camí de retorn, seguint a Chewie i la Wínter, disparant les seves grapes de subjecció i balancejant-se cap a cada arbre el més ràpid que podia. Havia sobreviscut en aquesta nova missió, i mentre més ràpid estigués sana i estàlvia dins de la seva habitació, més feliç estaria.

Només podia mantenir l'esperança que qui fos dels integrants de l'equip de Solo, el qual els havia proporcionat l'explosiva distracció d'allà enrere, hagués pogut fer-ho de la mateixa manera, i que hagués pogut tornar en una sola peça.

* *

La bomba havia estat una bastant petita, amb la càrrega d'un sonall petit que Kell havia condicionat per a l'ocasió, amb molt fum i soroll, però amb poca capacitat de deflagració. No havia estat prou potent per derrocar a Dozer.

Per contra, l'home amb el blàster, havia estat llançat per sobre d'ell. Dozer va aterrar d'esquena sobre la gruixuda catifa, mentre el palmell esquerre de l'home es mantenia pressionada amb força contra el seu pit durant tota la caiguda, i la pistola làser era premuda amb la mateixa intensitat sobre la galta esquerra de Dozer. En algun moment, la bullícia de l'explosió va ser repetit pel so de la porta de la suite que es tancava de cop.

Dozer tenia la intenció de cridar alguna cosa que sonés aterrit, alguna cosa que pogués encaixar amb la seva tapadora de persona innocent que passava per allà. Però l'impacte sobre el terra li va deixar amb prou feines el suficient aire per a un asfixiat panteix. De cua d'ull, sota les glopades de fum i dels genolls de l'home que ara es posava a la gatzoneta al costat d'ell, va observar a altres dos homes armats sortint de l'habitació, i que carregaven cap a la porta de l'escala, amb els desintegradors desenfundats i llestos.

Mentalment Dozer va negar amb el cap. Eren homes valents, i, sens dubte, molt rudes. Però també eren molt estúpids. No tenien idea sobre si només es tractava d'un home, o de vint aguaitant-los en l'escala cap a la qual es dirigien. Si ell hagués estat a càrrec, hauria enviat, o ja sigui un esquadró de cinc homes, o a ningú en absolut.

Però un falleen era el que tenia l'última paraula allà, i els falleen no eren precisament coneguts per preocupar-se per qualsevol altra espècie que no fos la seva pròpia.

Pel passadís, la porta de l'escala va ser oberta d'una empenta, al mateix temps que els dos homes s’hi llançaven, disposats a matar o morir per ordre del seu amo. Per sort per a ells, aquesta vegada no tenien res de què preocupar-se de qualsevol manera. Entre el sonall de Kell i el llançador cronometrat per ressorts de Zerba, aquestes escales havien quedat abandonades des de feia molt temps.

—No et preocupis, anem a fer-nos càrrec del teu amic —li va dir l'home inclinat sobre Dozer—. Serà molt més fàcil per a tu si parles ara.

—Només sóc un missatger —va dir Dozer manipulant la seva veu, i agregant-li una bona dosi de commoció saludable, com ho faria un home veritablement aterrit—. Estic aquí per lliurar una caixa de seguretat.

—I per aconseguir que obríssim la porta perquè el teu amic pogués rodar una bomba, llançant-la cap a nosaltres?

—No sé res sobre cap bomba —va protestar Dozer, afegint una mica més de tremolor en la seva veu. No era tan difícil, no amb aquest blàster triturant-li la galta—. Mira, jo estava dempeus aquí amb vostès. Creus que vull ser rebentat?

L'home grunyí.

—Gorkskin? Digues-me alguna cosa.

—Sembla legal —va dir de mala gana algú situat fora del camp de visió de Dozer—. Tinc un directori de negocis aquí, que conté la llista de dades de les empreses d’Itarr City; i aquí tenim una ordre de lliurament per Mencho que indica el moment i el lloc.

El guàrdia que estava sobre Dozer va tornar a grunyir.

—Obre-la —va aixecar les celles, tornant a mirar a Dozer—. Alguna objecció, missatger?

Dozer va considerar recordar-li que la caixa de seguretat només podia ser legalment oberta pel mateix destinatari. Donades les circumstàncies, va decidir que estaria bastant fora de lloc. Per no esmentar que seria perillosament estúpid.

—No —va dir.

—Bé. Gorkskin?

—Està segellada —va dir Gorkskin.

—Estàs segur?

Es va escoltar un ràpid i tronador so, juntament amb la lluentor doble de dos trets de blàster, i Dozer va fer una ganyota mentre la calor li abrasava el rostre.

—Crec que no —va dir Gorkskin amb sarcasme. Es va produir un altre cruixit mentre obrien la danyada caixa de seguretat—. Bé, bo. Això t’encantarà, Wivi. La caixa està plena de diners en efectiu. Cinc-cents o sis-cents crèdits almenys.

El blàster contra la galta de Dozer es va clavar una mica més profundament.

—Bé, bé —va dir Wivi, amb una veu enganyosament trivial—. Em pregunto a qui li agrada Mencho tant com per enviar-li crèdits.

—I a més, tot està en efectiu —va dir Gorkskin—. Quelcom molt convenient, les fitxes de crèdits no són fàcilment rastrejables.

—Per descomptat que no —va dir Wivi—. Anem a intentar això de nou, missatger: Qui et va enviar?

—Ja t'ho vaig dir —va dir Dozer, demostrant tanta por i confusió en la seva veu com podia, preguntant-se amb inquietud si no hauria mossegat més del que podia empassar. Ells havien detectat tota la falsa maquetació que Rachele havia implantat, tant en els registres del datapad com en els de la ciutat, i no s’ho havien empassat. Si Solo s'havia adonat del problema, seria millor que es posés a treballar en això i el tragués del destret.

—Només sóc un missatger...

—Treballant per al Servei de Missatgeria Quickline —una nova veu va completar la frase calmadament.

Dozer va sentir que se li encongia l'estómac. Superficialment, la veu era tranquil·la, pacífica, i bastant civilitzada. Però aquest vernís de civilització era del grossor d'una molècula... però sota el mateix, hi havia quelcom fred i fosc, i molt, molt maligne.

—Amb tot respecte, Lord Aziel, vostè no hauria d'estar aquí —va dir Wivi, mentre la seva veu es feia sobtadament deferent—. No fins que hàgim assegurat la zona.

—No existeix cap perill —va dir la veu. Dozer es va adonar que estava presenciant el besllum d'alguna cosa diferent en el flux aromàtic del passadís.

I després, per a la seva sorpresa, va sentir que es desacceleraven els batecs del seu cor, i una nova calma fluïa en ell. Tal vegada el nouvingut, aquest Lord Aziel, podria fer alguna cosa per ajudar-li en el seu predicament.

—L'atacant, qualsevol que sigui el seu propòsit o el seu pla, ja s'ha esfumat —va continuar la veu—. I aquest home és el que ell afirma: un simple missatger.

—Senyor, encara no hem confirmat que ho sigui —va dir Gorkskin.

—Llavors, permetin-nos-ho fer —va dir la veu—. Deixin que s'incorpori.

Wivi li va dirigir a Dozer una frustrada mirada amenaçadora final. Després, a contracor, va retirar el seu blàster separant-lo de la galta de Dozer, i es va posar dempeus. Després de dubtar un segon, es va ajupir i li va estendre la seva mà. Dozer també va vacil·lar, tan sols la fracció de segon que una persona encara aterrida hauria de dubtar, i a continuació, va agafar la mà estesa i va deixar que Wivi l’aixequés cap a la posició vertical.

I mentre començava a allisar la seva jaqueta, Wivi va donar una mitja volta al voltant d'ell, i es va quedar cara a cara amb el falleen que havien vist anteriorment des de l'altre costat del parc.

Només que l'alienígena no era tan amenaçador com els havia semblat en aquell moment. De fet, mentre Dozer contemplava la seva cara amb escates verdoses i els foscos ulls de color blau, ni tan sols podia recordar per què Solo i els altres havien pensat que era algú de qui havien de preocupar-se, en primer lloc. Aquest era un cavaller de la més elevada categoria, difícilment seria algú que es deixaria embolicar en alguna cosa tan vulgar com les activitats delictives.

—En realitat ets un missatger? —li va preguntar Aziel.

Dozer va empassar saliva, mentre una onada de culpa i de pesar li inundaven. El falleen que estava dempeus davant d'ell, era algú honorable i acurat. Si més no el fet de pensar a mentir a una persona així, se sentia com una traïció a tot el que era correcte i apropiat en l'univers.

I no obstant això, una petita part recalcitrant de la seva ment, recordava que hi havia una raó per la qual Dozer es trobava allà. Alguna cosa sobre tot això feia que fos vital que ell mantingués el secret, fins i tot davant d'aquest esplèndid falleen. Vital per a l'existència d'altres persones, així com per a la pròpia vida de Dozer.

Tal vegada podria mantenir ambdues coses. Dozer, sens dubte, havia portat aquí la caixa de seguretat a petició de Solo. Així que...

—Sí —va dir—. Sóc un missatger.

—Per al Servei de Missatgeria Quickline?

Tenint en compte que Quickline en realitat no existia, i que Dozer era literalment el seu únic empleat, doncs realment es podria considerar que ell treballava per a si mateix; va dir:

—Sí.

—Va tenir alguna cosa que veure amb aquesta explosió?

El sonall havia estat obra de Kell, el sistema d'alliberament havia estat de Zerba, i el pla havia estat de Solo.

—No —va dir Dozer.

—Molt bé —va dir Aziel. Mirà als dos sorruts perdonavides, que no eren més que això, Dozer ho va comprendre ara: criatures de baixa mena, que amb prou feines podrien ser qualificades com a sensibles, en comparació de la noblesa del seu amo, i els va fer un petit gest.

—Retornin-li la seva caixa, i permetin-li continuar el seu camí.

—I els crèdits? —va preguntar Wivi.

—L'ordre de lliurament diu que són per Mencho Tallboy —li va recordar Aziel—. I li seran lliurats —els seus ulls resplendiren—. I llavors ell ens explicarà el seu origen i el seu propòsit. En qualsevol cas, el missatger pot seguir el seu camí.

Dozer va sentir una onada de gratitud mentre Wivi li lliurava en silenci la caixa danyada. Hi havia tan pocs cavallers veritables en l'Imperi en aquests dies. Havia estat un honor haver conegut a un d'ells.

No va ser sinó fins que va estar en el turboascensor, de tornada cap al nivell del carrer, que la sensació va començar a esvair-se, i que va començar a adonar-se lentament del que li havia succeït.

I com, amb tan sols un pèl menys de cura per la seva banda, podria haver donat a l’individu tot l'assumpte.

Encara es trobava tremolant quan Han va dirigir el seu lliscant terrestre de nou cap al flux del trànsit nocturn.

Següent