DOS
Les comunicacions amb
el General Kenobi deteriorades estan. Així que un missatger enviem, amb
importants ordres.
El Mestre Yoda a l'Almirall
Yularen, que rep l'ordre de lliurar al General Kenobi a la padawan Ahsoka Tano
DESPATX DEL CANCELLER
PALPATINE, CORUSCANT
—Mai vaig pensar que sentiria a Lord Jabba dir això —va
murmurar Palpatine mentre l’holomissatge es repetia en un bucle de color blau
brillant. TC-70, l’androide de Jabba, va lliurar la sol·licitud d'ajuda per
trobar a Rotta sota la mirada atenta del seu senyor, que parpellejava i es
movia lleugerament, clarament exaltat—. Deu sentir una enorme aflicció per
sol·licitar ajuda externa.
El canceller va observar als Jedi reunits en el seu despatx
per valorar la seva reacció. La sentia, però sempre era interessant fixar-se en
els seus petits senyals físics que insinuaven les seves angoixes internes: el gest
arrufat, un petit tremolor, un lleuger encongiment de les espatlles.
Mace Windu es va acariciar la barbeta, adust i impassible.
Aquell home mai semblava ni tan sols lleugerament satisfet amb la seva vida.
Els altres (Plo Koon, Luminara Unduli, Bolla Ropal) li van deixar dir el que tots
tenien en ment. Ningú anava a arrencar a córrer per ajudar a Jabba.
Palpatine li va donar una empenteta per provocar una
reacció.
—És una missió adequada per a un Jedi. Al cap i a la fi, no
se us pot ocultar res molt temps. —Excepte
jo, per descomptat. Fins i tot llavors, després de tants anys de
planificació acurada i delicada, tenia moments en què la naturalitat amb la
qual es movia entre ells sense que descobrissin que era un Lord Sith li feia
detenir-se per meravellar-se. No mereixeu
ser els guardians de la galàxia, veritat?—. Au vinga, Mestre Windu, quin és
el problema?
Windu es va recolzar en el seient.
—El dia en què destinem recursos per ajudar a l'escòria
criminal serà trist per a la República.
—Són paraules dures, amic meu. Però estic segur que ell
també parla molt bé de tu...
—Canceller, probablement Jabba sap qui ho ha fet, sens dubte
un altre gàngster amb el qual està enemistat. —El to de Windu no era
precisament serè—. Mai s'ha avergonyit d'utilitzar ell mateix el segrest com a
tàctica. Per què anava a demanar-nos ajuda a nosaltres? I per què hauríem
d'emprar a un Jedi en una tasca policial bàsica quan hi ha una guerra lliurant-se?
—Perquè és el correcte, Mestre Windu. —Palpatine no tenia
cap necessitat real de passar al terreny elevat de la moral, però li divertia
fer-ho i treballar-se els seus arguments. Els
Jedi sou uns tipus tan cecs... Així us recordaré quan porteu temps
desapareguts, incapaços de veure el que està davant dels vostres nassos, des de
la meva persona fins al vostre deure—. Ha desaparegut un nen. Si fos un nen
humà, estaríem mantenint aquesta conversa? Per ventura el «estil de vida» del
seu pare té alguna importància per al sofriment del nen? O és que els pares hutt
no senten la mateixa pena que nosaltres?
—Estaríem tenint aquesta conversa —va dir Windu, sense picar
en l'ham— si el pare del nen humà fos el cap del Sol Negre?
—Sí, si poguéssim lliurar això. —Palpatine es va asseure i
va activar un holodau. Va quedar suspès sobre la seva taula, una complexa xarxa
de línies i cúmuls de llum que representaven els principals punts de la galàxia
coneguda. Va pitjar el control remot per eliminar capes de detalls, i sistemes
sencers d'estrelles i planetes es van esvair amb un parpelleig, amb tanta
facilitat, tanta, i van quedar alguns fils de llum serpentejants que acabaven
en la Vora Exterior—. Diuen que un holograma val més que mil paraules.
Els fils eren rutes de l’hiperespai. I totes estaven
controlades pels hutts.
Windu semblava un monument de granit a la desaprovació. Al
final, capcinejà lleument.
—Així i tot, em preocupa. En tot això hi ha més que una
simple petició de rescat o el fet d'ajustar comptes. Tinc aquesta sensació.
Palpatine es va permetre un trist somriure, amb la barreja
justa de «entenc la teva preocupació, però saps que tinc raó».
—Pot ser que no t'agradi tenir tractes amb el hutt, Mestre
Windu, però corren temps difícils, i no podem ser massa exigents amb els
requisits dels nostres aliats. Mentre ens ajudin més del que obstrueixin, això
ens ha de bastar. Aquest hutt té el control de l'accés a l’hiperespai que
necessitem per traslladar tropes i material a la Vora Exterior. És un benefici
mutu.
—Segueixo dient que aquí hi ha una mica més que un simple
segrest. Fa mala olor, coneixent a Jabba.
—No sabia que el coneixia tant.
—Em baso en el seu historial...
—Llavors ha de dedicar tots els Jedi que pugui en aquest cas...
Si s'ha de jutjar per l'historial de Jabba.
—Canceller, és impossible. No donem proveïment. No puc
malgastar ni un sol Jedi.
—I les nostres tropes estaran desplegades encara amb menys
densitat si no podem aconseguir la Vora Exterior i mantenir en funcionament una
cadena de proveïment.
—Em temo que estic d'acord amb el canceller —va dir Unduli.
Havia romàs en complet silenci fins llavors—. Siguin quins siguin els motius
del segrest, hem de negociar amb Jabba, i això ens ofereix una excel·lent
posició per negociar.
—Un èxit assegurat, per així dir-ho —va dir Palpatine en veu
baixa, gairebé en un murmuri—. Salvar a un nen, i salvar al nostre exèrcit.
Windu va tornar a quedar-se en silenci una estona, després
va fer un gest de reticent claudicació.
—Kenobi i Skywalker acaben de prendre Christophsis. El
planeta és molt segur, així que si algú pot tornar a ser destinat són ells.
—Molt bé, doncs envia'ls a ells —va dir Palpatine—. Jo em
posaré en contacte amb Lord Jabba per tranquil·litzar-lo.
Els Jedi es van posar dempeus i van fer una respectuosa
reverència amb el cap, gairebé sincronitzada. Després de retornar-los el gest,
Palpatine els va observar mentre sortien del seu despatx. De seguida obriria un
comunicador amb Jabba i ho posaria tot en marxa.
«Lord Jabba, teniu les nostres simpaties. Deveu estar boig
de preocupació».
Windu tenia raó en alguna cosa, encara que no ho sabés. Per
què anava Jabba a exposar la seva feblesa així en un moment tan favorable?
Dooku hauria d'anar amb la deguda cautela.
«Posarem als millors al servei d'aquest cas, Lord Jabba...».
El prec de Jabba li estalviava temps en el pla de llevar-li
als Jedi un potencial aliat, una vegada aquests fossin degudament incriminats,
per descomptat. A llarg termini, també era un dels impulsos i contraimpulsos
ben equilibrats que mantindrien la guerra en un incòmode equilibri fins que tot
estigués en el seu lloc, fins que els Jedi aconseguissin just l'adequada
situació de vulnerabilitat, i Palpatine pogués decidir posar fi a la guerra i,
amb ella, acabar amb l'Orde dels Jedi.
És cridaner que no
hagin passat a l'acció en sentir que havia desaparegut el nen. El segrest és
cert, Dooku s'ha encarregat d'això. Jabba podia ser un corrupte, però el nen...
segueix sent innocent. És impressionant... que l'acceptació social del pare
afecti a la voluntat d'ajudar al nen.
Aquests Jedi eren molt selectius en exercir la seva
llegendària compassió.
Palpatine esperava que res es torcés i que el petit hutt
tornés sa i estalvi una vegada complerta la seva funció. Al cap i a la fi,
Rotta era un altre potencial aliat en el seu pla a molt llarg termini.
Però si li ocorria alguna cosa al pobre nen... Bah, estava
caient en el parany del tòpic de ser polític, mentides tan repetides que al
final fins i tot el mentider es convenç que les deia de debò i que no ha fet
cap dany.
Sempre hi havia víctimes innocents en la guerra, però així i
tot calia lluitar. I Jabba es reafirmaria encara més en el bàndol contra la
República si li ocorria alguna cosa al seu fill.
És fascinant i... sí,
de vegades encara se'm fa rar jugar a dues bandes, com si volgués que els dos
guanyessin.
Palpatine va obrir el comunicador de la seva taula.
—Vull parlar amb Lord Jabba —va dir—. Sóc el canceller de la
República.
ESTACIÓ D'AJUDA
AVANÇADA, CIUTAT DE CRISTALL, CHRISTOPHSIS
—Vigili amb el rasurat, senyor —va dir el sergent de la
brigada, en comprovar el nivell de fluid en un hipoesprai hemoestàtic—. Si li
treu més lluentor, haurem de cobrir-li amb una xarxa de camuflatge.
El Capità clon Rex es va parar, amb la fulla entre el polze
i l'índex, mentre s'afaitava el cuir cabellut, llis com un mirall, i es va
passar l'altra mà pel cap per comprovar que no s'havia deixat restes. El pèl
era molest sota un casc. I quan tornava a créixer, picava. Llavors l'afaitat
era necessari, i una distracció en moments més tranquils, un ritual que li
proporcionava alleujament.
Rex va seguir lliscant la fulla pel cap en franges precises
que se solapaven lleugerament, amb una bota recolzada en el casc, que estava en
el terra.
—Utilitzeu-me per enviar senyals. M’haurien de veure des de
l'òrbita.
—S'ha deixat un tros, senyor. Vol deixar-se un floc?
—Potser em faig un monyo. —Rex es va permetre un somriure,
després es va guardar la fulla en la butxaca—. O una trena elaborada com les
dels pirates weequay.
Era la primera oportunitat que tenia d'asseure's i donar-se
un respir en molts dies, i li bategava el cap del cansament. Els exèrcits de
droides secessionistes havien estat reduïts a miques i alguns focus de
resistència. Per fi Christophsis havia caigut davant la República. A refugi
d'una porta de columnates que servia com a zona de primers auxilis, va treure
el seu bloc de dades per comprovar els informes de víctimes que entraven,
conscient que un soldat ferit estava assegut sobre un contenidor mentre el
sergent, Coric, s'ocupava de la ferida de metralla de l'home. Es deia que
l'armadura de plastoide era el millor que es podia comprar: Rex es jugava la
vida al fet que així era. No obstant això, havia de tenir juntes, buits i
tancaments hermètics, i això sempre era vulnerable. El soldat havia rebut una
ràfega de fragments irregulars, esmolats com una fulla i letals com dards.
Alguns havien penetrat pel buit entre la placa de l'esquena i l'espatlla.
—Com estàs, Ged? —va preguntar Rex.
—Content que només m'hagin donat en l'espatlla, senyor —va
dir el soldat, sense mirar al voltant—. Almenys encara puc asseure'm.
Sí, no era un mal equip. Podria haver estat millor, com el
sofisticat abillament del soldat CRA que havia vist, però complia la seva
funció. La llista relativament curta de noms i nombres d'identitat de la seva
llibreta ho testificava.
Poques víctimes per a
una batalla, encara que no dóna aquesta sensació.
—Ens estem quedat sense bacta, senyor —va dir Coric. Es va
sentir una dringadissa metàl·lica quan va deixar caure fragments banyats en
sang en un recipient de plastoide—. De moment, anem bé d’analgèsics.
Rex va fer un càlcul mental de quant trigaria el creuer Caçador[1]
d’arribar a la base de subministraments, carregar i tornar.
—Han enviat la nau per proveir. Haurà tornat en...
Rex va sentir la xiuletada dels sensors del seu casc abans
de sentir el raig. El va aixecar i se’l va calar just quan alguna cosa
retrunyia al carrer darrere d'ells.
«Bum, bum!». Una enorme explosió va sacsejar la terra,
després una altra.
—Que vénen! —va cridar una veu per sobre del baluern de la
pluja d'enderrocs.
Sí, ens hem adonat,
gràcies.
Rex va agafar el fusell i va sortir corrent al carrer, sense
mirar enrere, a Coric i el soldat ferit. Els dos generals Jedi, Kenobi i
Skywalker, ja estaven fora, esquivant rajos làser. Quan Rex es va unir a ells,
va veure un mur de droides, una fila darrere d'una altra, que marxava cap a
ells amb aquesta estranya sincronia. No era igual que un exèrcit ben instruït
d'éssers humans. La precisió era freda, automàtica, inexorable, com si aquests
éssers metàl·lics anessin a seguir avançant per sobre teu i acabar amb tot el
que s'interposés en el seu camí. Eren els SDC, els superdroides de combat, els
que de debò li van impressionar.
Va alçar la vista i va apuntar.
Era la manera que tenien de córrer amb els braços estesos i
disparant. I no tenien un cap visible. Qualsevol d'aquestes màquines podia
matar-te, però almenys els droides normals tenien un aspecte vagament humà.
Pensen? Senten?
M'importa?
No.
Nosaltres o ells.
Rex va disparar unes quantes vegades, i va aconseguir arribar
a la primera fila. No aconseguiria més que retardar-los. Mai s'aconseguia una
altra cosa. El joc era una qüestió de xifres, i els droides les tenien. Els
soldats clon, despertats d'un somni breu o enxampats engolint les seves racions
seques, van prendre posicions defensives.
El comandant clon Cody va anar corrent al costat de Kenobi.
—D'on dimonis han sortit? —El General Kenobi no semblava
molt content amb el seu jove general.
—Et vaig dir que havien cedit massa ràpid —va dir,
balancejant la seva espasa làser en forma d'arc per desviar una descàrrega de
rajos làser. Costava sentir-li per sobre dels rajos—. Quina victòria, Anakin...
—No vaig ser jo qui va decidir enviar la nau a buscar
subministraments... —Skywalker va defensar el seu terreny, subjectant l'espasa
làser amb les dues mans—. Mestre.
—Llavors cap dels dos és perfecte, aprenguem això. S'acosta
la segona ona, senyors. Atents.
Anakin es va donar la volta.
—Escamot, a mi! —va cridar, al mateix temps que es donava
cops en el cap, el senyal perquè formessin. Skywalker fins i tot sonava com un soldat.
Era un general fàcil de seguir.
—Rex, veus aquest edifici? L'esfera d'energia? Crec que és
la millor posició.
Rex va sacsejar el visor macrobinocular del casc per obtenir
un primer pla.
—El vull envoltar per anar per darrere.
—És arriscat, però podem fer-ho.
—D'acord, anem allà, senyor.
Plank, plank, plank.
Els droides de combat avançaven com una sola màquina. Rex odiava aquest soroll.
Simplement no anava a cessar.
Els droides confiaven en els nombres i seguien avançant. La
rapidesa en la capacitat de reacció no era el seu fort. També preferien un bon
camp de batalla pla i espais oberts. Rex va fer un senyal a l'escamot per
indicar-los que haurien de retirar-se als carrers i carrerons deserts de la
Ciutat de Cristall, i després va transmetre les coordenades de l'objectiu a
través del comunicador del casc. Va aparèixer un quadre dels carrers que
conduïen a l'esfera d'energia en el display del visor en el casc de tots els
soldats. En realitat, Rex no tenia necessitat d'utilitzar senyals manuals amb
aquest nivell de tecnologia de les comunicacions, però era quelcom instintiu, i
si els sistemes de projecció dels cascos fallaven, tots haurien de tornar a
exercir de soldats com en els vells temps analògics.
Coric va agafar el seu equip mèdic de camp. Els de primers
auxilis avançaven sempre amb la primera fila.
El General Skywalker es va dirigir a tot córrer a l'entrada
d'un bloc d'oficines desert, amb Rex trepitjant-li els talons, per obrir-se pas
entre els enderrocs i passatges de la ciutat i tornar per darrere de les files
de droides. La ruta anava paral·lela al carrer principal. Kenobi, Cody i un
grup de soldats van retornar els pesats trets que els hi plovien des dels
droides que avançaven; Rex no ho veia, però ho sentia i sentia els impactes per
sota de les botes. Unes columnes de fum gris s'alçaven cap al cel.
Mantingues-los
ocupats, Cody...
Rex va passar com va poder per sobre d'una font destruïda de
la qual encara sortia aigua a borbollons per un conducte trencat. Devia haver
estat un lloc bonic per viure. Rex va intentar recordar només uns dies abans,
quan la Ciutat de Cristall era un paisatge que semblava esculpit en gemmes
brillants. La població civil ja havia fugit per quan van arribar els soldats de
terra.
Semblava que havia passat una eternitat, i encara no havia
vist un habitant de Christophsis viu. Però
sí molts morts. Molts. El seu filtre de visió nocturna va descendir mentre
recorria un carreró inclinat cap a la foscor, i les siluetes es van definir en
la imatge il·luminada de verd, un caos d'acer transparent fet miques, permacret
i cables.
Una llum va parpellejar en una consola que sortia de la
paret. No s'havia adonat que encara hi havia un subministrament d'energia
funcionant en aquest complex. No era un
parany-bomba. Res de senyals pel sensor del casc. Només una llum. Rex va
seguir corrent. La túnica de l’Skywalker s'agitava i tapava les febles llums
llunyanes com un núvol negre.
Rex va mirar les icones en el display del seu visor del casc
per veure si hi havia ressagats, comptant les xiuletades del transponedor i números
d'identificació de l'escamot. El Sergent Coric estava just darrere d'ell, a més
del soldat ferit. Devia haver pres uns quants calmants. El vestit del soldat
també havia perdut certa integritat. Rex esperava no entrar en una situació en
què necessités que fos hermètic.
—No feia falta que vinguessis, Ged —va dir Rex.
—Em sentia sol, senyor.
—Llavors nosaltres et farem companyia...
Van trigar tal vegada deu minuts a vorejar les files de
droides, quedar-se prop de les parets en forma de canó i recórrer la major part
de terreny possible a cobert per evitar la detecció aèria.
Skywalker va fer un salt cap endavant, Rex va pensar que
hauria estat molt útil saltar-se obstacles així, i ja estava en la teulada de l'edifici
de l'esfera d'energia per quan Rex va obrir les portes d'una empenta.
Es van acostar al parapet que envoltava l'esfera. Els
soldats es van posicionar i van mirar a dalt, al mateix temps que encaixaven
accessoris anti-armadura en els fusells. En la planta baixa, la resta de
l'escamot es va amagar en el vestíbul, disposats a donar als droides una
sorpresa per darrere a peu de carrer.
Skywalker semblava estar valorant fer un salt. Dues plantes
més a baix, tres droides octuptarra marxaven cap endavant amb el seu caminar
entretallat de tres cames. Cadascun era una esfera recolzada en fines cames
arquejades que escopia una ràfega de bales de canó.
—Quin és el pla, senyor? —va preguntar Ged, com si no ho
sabés.
Hi havia una manera infal·lible d'atrapar a un droide així.
No obstant això, el seu perfil estret i els seus cossos esfèrics relativament
petits els convertien en un blanc difícil d'encertar.
El general semblava centrat en un dels droides.
—Seguiu-me.
—Té raó, senyor...
Rex va assegurar la corda per descendir en ràpel a la vora
del terrat i va fer un senyal als homes de darrere. Skywalker no necessitava res
tan sofisticat.
Va saltar, sense més.
CIUTAT DE CRISTALL A PEU
DE CARRER
Anakin va aterrar en l'esquena del droide octuptarra amb la
força suficient per mantenir l'equilibri en la secció plana del seu cos esfèric
sense caure els dos.
I el droide no va poder fer res per evitar-ho.
Va donar voltes i es va agitar quan ell va enfonsar l'espasa
làser en el més profund del seu panell superior. Un dels seus companys va fer
girar el seu canó i va disparar. Anakin va rebutjar els rajos a cops amb la
seva espasa de llum mentre Rex i la resta dels soldats clon van obrir foc i van
abatre als dos octuptarres que quedaven, corrent sobre els enderrocs per combatre
amb la fila posterior de droides de combat, que ja s'havien adonat que també
s'estaven enfrontant a una acció de rereguarda.
Anakin sabia que en aquell moment en realitat ja no pensava.
Un instant estrany de separació mental li va permetre actuar segons un instint
ocult al mateix temps que una part d'ell retrocedia un pas i ho observava tot,
fascinat i horroritzat alhora. El seu cos havia passat per alt les seves
funcions cerebrals més elevades, i li havia fet moure's pel camp de batalla
sense el seu consentiment. Sabia la posició de tots els droides, tots els
soldats clon, però no conscientment; veia la fulla blava de l'espasa làser de
Kenobi, que llançava centelleigs intermitents entre un bosc fumejant de droides
de combat. El soroll era ensordidor (crits, metall que es trencava, explosions
tan fortes que les sentia com un cop de puny en el pit), però no estava segur
d'estar escoltant, ni tan sols de sentir. Era... una espècie de ceguesa en la
qual, així i tot, podia veure.
Les imatges brillaven i desapareixien enfront d'ell com
fotogrames. Balancejava la seva espasa de llum cap a un grup de bandits tusken.
«Vau matar a la meva mare. Ara us toca a vosaltres». Era un record, havia fet
exactament això. Per un segon no estava segur de si estava veient droides o
habitants de les sorres. Ell simplement donava voltes al voltant de les files
de droides, balancejant-se i tallant, mantenint-se suspès en una ona de
reflexos. Li passaven per la cara fragments de metall. Alguns es desviaven
formant angles, rebutjats no per la seva espasa làser, sinó per un impuls de
Força instintiu i irracional. En un moment s'aixecava de forma sobtada quan
estava ajupit cap a l'ombra sotjadora d'un SDC, i li fendia l'espasa làser en
el pit, i en un instant saltava a l'esquena d'un droide de combat i li tallava
el cap, ajudat per la Força.
I així i tot, entrellucava als tuskens que no volia veure,
fantasmes sòlids, corria a posar-se a cobert en el bosc de droides caiguts
mentre els soldats d'armadura blanca carregaven, disparaven i fins i tot els
atacaven amb fulles vibrants. Va córrer darrere d'un, però Rex estava ara just
enfront d'ell, colpejant amb força amb l'extrem del seu fusell DC-15 el fràgil
coll d'un droide de combat que intentava aixecar-se. Rex semblava gairebé
indiferent. El clon atonyinava al droide amb la mà dreta al mateix temps que
temptejava la bossa del cinturó amb l'esquerra per agafar una recarrega. Amb
prou feines es va parar quan va col·locar el paquet d'energia en el seu buit i
va començar a disparar de nou. Un altre droide es va tombar cap a ell, tal
vegada per ajudar al seu company caigut, potser no, i va rebre una descàrrega
de rajos.
Anakin s'esforçava per espantar el record dels bandits
tusken. Van desaparèixer. No obstant això, en el tumult va veure una figura
alta i daurada amb llargues urpes negres, un tallador de sang anomenat Ke Daiv.
També l’havia matat, anys enrere.
No és la foscor.
Jo no sóc fosc.
Això no és ràbia...
No passava res, sempre l'hi havien dit. Estava lluitant per
salvar als seus homes, i si feia coses terribles per compassió, per amor, no
s'estava decantant pel Costat Fosc. Era l'estil Jedi.
Per la meva mare. Pels
meus homes. Per la Padmé.
De totes maneres, el seu cos seguia endavant. Ficava la
fulla en cossos metàl·lics amb la mateixa facilitat que si estigués tallant
gespa. Rex i els soldats clon lluitaven tant com ell, tan impulsats per
l'adrenalina com ell, massa desesperats per sentir la seva pròpia por natural,
i, així i tot, en aquell moment li semblaven diferents en la Força, freturosos
només d'aquesta peculiar histèria embogida, aquest nus en la gola... la ràbia.
No m'estic tornant
fosc.
Cal fer-ho.
No et paris a pensar:
et matarà.
Anakin va espantar el dubte, però li donava més por que la
mort. Va passar a tot córrer al costat d’en Rex cap a la següent fila de
droides, gairebé asfixiat pel fum i la pols suspesa. El que tenia en el seu
interior es va apoderar d'ell igual que quan va arrasar el poble tusken per
l'assassinat de la seva mare, un estrany frenesí fred, igual d'absorbent, amb
la mateixa intensitat animal.
Va seguir matant. Sense saber per què, no li importava que
els que morien per la seva espasa de llum aquesta vegada fossin droides. Li era
igual. Saltava d’octuptarra en octuptarra, enfonsava la fulla en cada esfera de
droide que trobava al seu pas. Sentia que podia continuar fins a l'eternitat,
corrent sempre per aquesta...
No és ràbia. No és
ràbia.
En qualsevol cas, havia de deixar-ho sortir. Els droides
estaven aixafats uns damunt d'uns altres, incapaços de maniobrar. Els clons els
pressionaven, disparaven a boca de canó als seus punts febles. La metralla
sortia volant, crivellava amb gran baluern l'armadura dels clons.
— Anakin! —va cridar Obi-Wan. Va fer girar la seva espasa
làser al voltant del cap i es va desfer de dos droides en un sol moviment,
tallant-los per la meitat per la junta de la cintura—. Anem!
De sobte Anakin es va quedar sense droides. La cacofonia del
soroll de la batalla va cessar. Ara estava cara a cara amb Kenobi, dempeus
sobre una catifa de droides desmembrats i derrocats. En el camp de batalla es
va imposar un silenci sobtat que va fer que Anakin sentís una xiuletada en les
oïdes.
—Estàs bé, Anakin? —Kenobi li mirava a la cara com si hagués
vist alguna cosa.
Anakin va respirar profund i amb fermesa. Per un moment van
desaparèixer els tuskens, els talladors de sang i els droides enemics.
—Sí, mestre. —Es va donar la volta per comprovar quants dels
seus homes estaven ferits—. Rex? Anem a evacuar a tots els que puguem mentre...
Però només era calma a la meitat de la tempesta. El so
arribava des de més amunt en la carretera, aquest «plank, plank, plank» de nou.
Una altra ona de droides.
—Anem a necessitar reforços, aviat —va dir Anakin.
Kenobi va alçar la vista com si esperés que aparegués una
nau després de la seva petició.
—Encara puc enviar un senyal amb el comunicador a
l'almirall. Deu haver-hi condicions atmosfèriques favorables.
—De totes maneres hem de treure aquests nois —va dir Rex,
cansat. Un soldat estava demanant un metge a crits, dos homes s'obrien camí
entre les restes de droides cap a un home caigut que Anakin només veia com un
embull d'extremitats. Hi havia almenys una dotzena de soldats ferits.
—Som-hi, cal treure aquests nois! Mou-te! —va dir.
Els clons eren inferiors en nombre amb escreix, però eren
humans: àgils, motivats i preparats. Els droides només eren màquines. Eren
víctimes dels seus nombres purs i la falta de flexibilitat en tots els sentits.
Si els posaves en un lloc estret, no podien evitar l'arc de foc dels altres, ni
tan sols moure's. No tenien espai per lluitar com estaven programats per
fer-ho. No podien usar un fusell com si fos un pal, igual que Rex, ni llançar
una granada a una escotilla i sortir d'un salt com el Sergent Coric, ni fer que
els importés prou la vida dels seus germans per lluitar com bojos, ni tan sols
pensar. Eren màquines. Només màquines estúpides.
Només he destruït
màquines. No he matat.
Anakin se sentia com si s'estigués buidant després d'una
borratxera, però mai havia estat borratxo. Aquell moment el va deixar confús i
avergonyit d'una manera que no entenia. Es va desfer d'aquesta idea. S'acostaven
més droides, i hi havia home ferits que evacuar. Va córrer a veure a les
víctimes amb Kenobi i Rex, va ajudar als qui podia i va apartar als qui no.
Plank, plank, plank.
—Paciència, sorollosos —va murmurar Rex, en aixecar a un
soldat per les espatlles per col·locar-ho en un lloc segur. Anakin va agafar a
l'home per les cames—. Tornaré amb vosaltres aviat.
Llavors la marxa metàl·lica es va detenir. Anakin va
intentar escoltar, les explosions properes devien haver-li afectat a cau
d'orella. Però no eren imaginacions seves. Ara els veia: una fila d'estàtues
metàl·liques que pel que sembla esperaven ordres.
L'avanç dels droides havia fet un alto.
—Esperem que no signifiqui que estan posant en posició
l'artilleria de llarg abast —va dir Kenobi. Es va netejar la boca amb el dors
de la mà, i es va tacar la barba de pols i oli de droide.
Aquestes maleïdes màquines escampaven enderrocs i fluïts
durant metres quan els hi donaven.
—No podem aguantar molt més.
Anakin ho va escoltar fins i tot abans de sentir-ho. Era un
so molt característic, pura música. Va alçar la vista alhora que Rex, i el que
va veure era probablement més meravellós que el seu so. Era tan fascinant que
gairebé no va advertir que els droides donaven mitja volta de forma sobtada i
nítida i s'allunyaven de nou.
Una llançadora armada de la República s’inclinava per sobre
del carrer i virava cap a l'esplanada.
—Això està molt millor —va dir Rex. Tenia les espatlles
lleument caigudes, una barreja d'alleujament i cansament—. Ara no els hi agraden
les proporcions.
Anakin es va tornar cap a Kenobi, intentant mostrar-se
indiferent. Tenia ganes de cridar per celebrar-ho, però no era molt propi d'un
Jedi.
—Estan retrocedint, mestre. Sembla que els reforços els han
fet entrar en raó. Anem, Rex, anem a donar-los la benvinguda que mereixen.
—On està el creuer? —va preguntar Rex, al mateix temps que
es donava copets en un lateral del casc com si tingués problemes de
comunicació—. No capto res en l'àmbit d'aterratge.
—Vindrà aquí —va dir Kenobi, que irradiava energia. Com
sempre, semblava, se sentia, vigoritzat per la batalla. Anakin va pensar si ell
també tenia aquests frenètics moments assassins. Kenobi va subjectar l'espasa
làser al cinturó i va córrer cap a l'esplanada, on havien habilitat una zona
d'aterratge—. És el moment dels reforços, els subministraments, tal vegada, el
meu nou padawan.
A Anakin se li va encongir una mica l'estómac. Un pes mort. Li va distreure del seu
frec amb la foscor, no, la foscor no, i ho va aprofitar. En realitat canviar de
problema era igual de positiu que descansar.
—No és el moment ni el lloc per ensinistrar a un padawan,
mestre. Són una molèstia.
—Bah, no ho sé. —Kenobi va augmentar la velocitat. Va
començar a córrer de forma constant i es va avançar—. Tu no ho vas ser. Almenys
la major part del temps...
—La major part?
—Al cap i a la fi, la millor manera d'aprendre és
treballant. Hauries de demanar-li al Mestre Yoda el teu padawan, Anakin. Tens
molt per ensenyar. De debò crec que hauries de fer-ho.
—No, gràcies. —Anakin va mirar a Rex i va aixecar una cella
quan Kenobi estava d'esquena. El capità es va encongir d'espatlles—. Ensenyaré
quan tingui una experiència que mereixi la pena transmetre. A més, un aprenent
em faria anar més lent. En aquest moment no disposem del luxe del temps.
Anakin hauria jurat que a Rex li feia gràcia. No li veia la
cara darrere del visor en forma de T, però va advertir un lleu descens de la
barbeta i va sentir el seu estat d'ànim en la Força. Llavors aquell home va
aixecar els polzes amb discreció.
Anakin li picà l’ullet. Gràcies,
Rex.
La nau va prendre terra entre dos emplaçaments de canons, i
va descendir la rampa. No obstant això, no van desembarcar nous soldats clon,
ni droides de subministrament conduint repulsors totalment carregats i caixes
de municions.
En canvi, va baixar a l'esplanada una petita togruta
femella. Una noia diminuta. Una nena.
Kenobi es va quedar petrificat.
—Què fa aquí aquesta nena? On està la nau? On està el Caçador?
La petita togruta es dreçà del tot, que no era dir molt, i
va estirar el coll per mirar a Kenobi.
—Al Mestre Yoda li preocupava que no haguéssiu donat cap
informe, i no podia posar-se en contacte amb vosaltres, així que m'ha enviat
amb un missatge.
—Que t'ha enviat? —va dir Kenobi—. Però on està el creuer?
On estan els nostres reforços? El nostre suport?
—La nau ha vingut a portar-me. El Mestre Yoda vol que torneu
al Temple de seguida. Hi ha una emergència.
—Quina gràcia, nosaltres també en tenim una, per si no
t'havies adonat.
Anakin va assenyalar amb un gest per sobre de l'espatlla les
cortines de fum que encara s'elevaven cap a l'aire. No s'atrevia a mirar a Rex
per si la consternació que li pujava per la gola era contagiosa. Després del
feliç alleujament de la retirada dels droides, el fet d'adonar-se que encara
estaven assetjats va suposar un dur cop per a ell. No es veia el final, no hi
havia proveïment, ni comunicació amb la Padmé per fer-li saber que estava bé.
—M'estàs dient que mai van rebre els nostres senyals
demanant ajuda?
—No crec. Tal vegada puguem transmetre un missatge amb el
creuer que m'ha portat.
—I tu qui ets?
—Sóc la padawan Ahsoka Tano —va dir ella.
—Ah, la meva nova aprenenta. —Kenobi li va fer una
reverència cortesa, com si estigués agraït per salvar almenys part de la
situació—. No hi ha res com començar pel més difícil.
Ahsoka es va incomodar un instant, després va somriure com
si hagués decidit amb fèrria determinació mantenir els ànims.
—No, mestre, no sóc la padawan que us han assignat. —Es va
tornar cap a Anakin i li va fer una reverència—. Sóc la seva, Mestre Skywalker.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada