INTERLUDI
Jo sóc Zeta Magnus.
Jo sóc un experiment.
Vaig començar la vida amb res... gens de conseqüència, del
que estar segur. Només una idea. Però els pensaments són coses, i els arkanians
mai fan res a mig fer. No quan es tracta de ciència.
Quan els Renegats Arkanians van construir els seus Assimiladors,
guerrers cyborg capaços de reconstruir-se a si mateixos amb gairebé qualsevol
cosa —incloent les parts del cos de la seva presa— els científics del Domini
gairebé van riure, responent amb la seva pròpia paròdia xenobiològica.
Empalmant les seves pròpies seqüències genètiques amb aquelles dels ogrescos
yaka, els degenerats rakghouls, els androides amorphiians de pluri-interfície,
els dianoga menja-escòria i altres vísceres de perdició, el Domini Arkanià va
reproduir als monstres més exquisits mai concebuts.
Jo sóc un d'aquests monstres.
Tan sols les meves dimensions ja em qualifiquen per al
títol. De gairebé quatre metres, he fet que fins i tot els rancors ferals es detinguin.
Però també m'he guanyat per dret aquest epítet pels meus treballs... com han
estat testimonis innombrables mons pels crits moribunds en centenars de
llengües alienígenes. M'he pres el temps de memoritzar les llengües de totes i
cadascuna de les meves víctimes... el procés requereix només un parell d'hores,
similar al meu aprenentatge de la vioflauta mawanesa, l'arpa drumheller o el
llaüt zeltron. M’agrada la corda. Però el meu cor s'alegra més amb la meva pipa
nalargon B’omarr. Es diu que ningú fora del credo B’omarr ha dominat aquest
motor de rapsòdia infidel. Però jo ho he fet.
Perquè jo sóc un geni.
No vaig demanar aquest intel·lecte. I els déus, si poguessin
existir, estan exempts de culpa de la mateixa manera. Els senyors de la
tecnologia arkanians, tots perversos experimentadors, són els que van elevar el
meu coeficient d'intel·ligència a altures obscenes amb els seus implants noològics.
Ara, jo passo el temps abstraient-me en la poesia dels algorismes metatemporals
i la suau familiaritat dels somnis hiperdimensionals.
La nostra guerra amb els Assimiladors nascuts per força va
ser violenta, calculada, sàdica... suculenta. Però després que se li posés fi a
la revolució, el Domini Arkanià sistemàticament i amb poca simpatia va destruir
tots els meus germans creats erròniament. Només jo vaig escapar, el primer i
últim de la meva espècie, perdut i ple fins a esclatar amb un desig sense nom.
Per un temps, el Domini regularment va despatxar als seus comandos darrere meu,
però van cessar davant la tornada consistent, diligent, de les seves restes
esbocinades. L'assassinat em va arribar naturalment, però contra tots aquests
organismes comuns no regeneratius, aquesta gent, l'activitat es traïa a si
mateixa com generalment monòtona. Massa predictible. No va passar, per tant,
molt abans que descobrís l'espècia picant de la venjança metòdica, inconscient.
Després de digerir als meus creadors, de nou vaig trobar la
meva gana sense nom sense ser corresposta... fins que vaig acoblar el meu
afecte pel vessament de sang amb la més vernacla de totes les entitats.
El temps.
He rampinyat per la galàxia durant tres dècades, des dels
límits galàctics fins al seu nucli més profund... aprenent el que requeria,
prenent el que desitjava. Primer, vaig destruir amb un abandó aleatori,
descobrint a continuació els plaers matisats i refinats de la premeditació.
Però va ser mentre sopava en el còrtex cerebral del penúltim dels meus creadors
que em va colpejar una resplendor amb l'autèntic significat, i plaer, del
terror.
Temps... temps infinit. La tortura podia ser atroç, la mort
manufacturada en escales èpiques. Tot el que es requeria —malgrat les
singularitats tetradimensionals— era una assenyada deferència al temps. Això em
complaïa. Una força esclava era fàcil de domar, conforme era persistentment
seguit per admiradors salvatges, científics i savis per igual, drons de cada
estirp desesperats per alguna cosa en el que creure, preparats per projectar en
mi l'estigma de tota manera de contrasentit inconclús. Amb la seva devoció, va
ser capaç de tallar un regne des dels límits més llunyans de la galàxia.
Per descomptat, no és una tasca petita el fet de ser
explicat com un colós entre els governants del desconegut. No m'he enfrontat a
cap escassetat de curiositat per part dels meus eclèctics veïns: els molests
vagaari i els pirates ebruchi, una massa amorfa sàvia i una bio-nau
esquizofrènica del buit, per no dir res de l'Ascendència i l'Imperi Shreeftut.
Però he estacat la meva afirmació i mantingut el terreny. Encantadorament, els
meus «Mons Foscos» estaven fins i tot «beneïts» amb una dispensació religiosa
d'aquells nihilistes rhandite vanitosos. Ara, el meu regne existeix com un
monument a la meva obsessió per trobar aquesta cosa sense nom que enyoro
trobar.
I per fi, ho he trobat.
Perquè, per fi, m'estic morint.
La meva aflicció no és ni una ferida ni malaltia. La meva
aflicció és, més aviat, la pura perfecció genètica. No és d'estranyar que el
Domini deixés de perseguir-me, ja que va construir els seus monstres perquè
duressin només un temps. I jo, sent el que sóc, em trobo en l'hora programada.
El temps, per fi, m'està matant a mi.
Però sé que no vaig néixer per morir. L'essència de totes
les coses vives no és alguna energia mística invisible. És petita, sí, però és
concreta, real i, més important, immortal. No parlo dels midiclorians, que, com
totes les formes de vida, al final no són més que la seva progènie; em
refereixo en el seu lloc a aquesta partícula primordial que és immortal.
ADN.
Els arkanians van veure que la meva espècie no fos capaç de
la reproducció natural. Encara així, una absència de genitals no és un gran
impediment. Com els meus menjadors de sang, seria un joc de nens gestar un clon
de mi mateix. Amb seguretat, podria llavors bombar els meus records en aquesta
criatura. Tot i així, aquesta criatura, físicament i mentalment idèntica a mi
com pugui ser-ho, segurament no seria jo. Tinc poc ús per a la metafísica, però
cap per a l'estupidesa. Una cosa que jo puc crear, que cregui que és jo, no sóc
jo... la risible postulació quàntica que prostitueix la meva duplicació en una
infinitud probabilísticament falsa de realitats també condemnades. El temps i
l'anarquia microscòpica han conspirat per donar lloc a la plètora de tota
l'existència, garantint la perpetuïtat de la matèria viva a l'escàs cost de la
continuïtat de l'ego.
La meva consciència, per tant —lamentablement— no està
embeguda en el meu codi genètic.
Però encara podria ser.
Ja que he fet un tracte amb un Lord Fosc.
L'home —i ell és de tot menys un home— professa haver
desbloquejat el secret de la immortalitat, confiant-me que pretén per tant
perllongar la seva vida mil, fins i tot deu mil anys. I m'ha promès aquest
secret, a canvi dels meus depravats talents.
El Sith és divertit. Es creu un déu. Però el mateix ho feien
les meves mares i pares arkanians, abans del seu metabolisme en el meu intestí
prim.
La duplicitat és una preocupació òbvia... confio en el Lord
Fosc fins i tot menys que en els meus creadors. Però he vist la seguretat
arrogant en els seus ulls i sé això: el Lord Fosc creu, absolutament, que ell
viurà per sempre. Encara que sóc un escèptic nat, he estat testimoni de les
coses que aquells anomenats mestres de la Força poden fer. Són aquestes
condicions combinades les que han provocat la meva aposta en el joc del Lord
Fosc. Tant si ell ho sap o no, el Sith ha assegurat el meu destí. Ja que m'ha
fet una promesa, i si ell no em concedeix l'eterna intel·ligència, li donaré un
nom al propòsit sense nom de la meva vida.
Matar al Lord Fosc abans de morir.
I per tant, he ajudat als seus sequaços Confederats a
elaborar l'àcar corrosiu de la pedra i les plagues de virus blau, proveït al
seu comandant suprem cyborg amb mostres del meu sèrum 3L41UH7 mutagènic, i
concedit accés al Comte Dooku a les meves instal·lacions Wayland per als seus
teixits dashta i l'exèrcit de les ombres. Després de tot, encara controlo la
meva càmera accelerada GeNode, fora de perill oculta dins de les ruïnes de
Dantooine... l'esquer que vaig dissenyar perquè el meu vell amic Mace ho veiés.
I, per descomptat, està aquest mig-bot corniculat que vaig reviure de la
insignificant tarifa d'una quetarra de doble coll, vuit cordes i un nom de
guerra més pintoresc.
Els meus oskans, encara que divertits, han estat només una
distracció; les meves mines orbitals, ocultes amb una tecnologia N’Gai
primitiva, merament un mitjà per a una fi. És per a les primeres causes pel que
sempre hem de romandre sensibles: els meus sotjadors Jedi estaven condemnats en
l'instant en què van acceptar el seu mandat.
Ara, aquí a Marat V, personalment espero en aquest fill de
la profecia, «l’Skywalker.»
El Lord Fosc no és infal·lible. Incitat pels ulls dels meus
aliats —morts, vermells, foscos i triplicats— he desxifrat el més fosc secret
de l'home. Sé qui és. El Sith és probablement l'home més astut que mai he
conegut, per breu que sigui la meva vida. Però encara... és només un home.
Jo sóc una altra cosa.
La meva promesa de portar la massacre bacteriològica als
mons de la República no és cap amenaça buida. Jo sóc, en l'anàlisi final, un
monstre de paraula.
Si el Lord Fosc no aconsegueix mantenir la seva, jo el
desfaré.
Centímetre a centímetre.
Molècula a molècula detectable.
Jo sóc un carnisser. Un bàrbar. I un boig.
Jo no sóc Zeta Magnus.
Jo sóc un experiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada