Línies de sang (XI)

Anterior

CAPÍTOL 11

Les escarpades illes de Pamarthe estaven gairebé enganxades les unes a les altres, en el vast oceà que cobria gran part de la superfície del planeta. Malgrat els ports espacials moderns que van ser construïts en els penya-segats de basalt i malgrat les petites i resistents naus que volaven al voltant de les illes diàriament, els habitants de Pamarthe conservaven molts dels antics ponts de fusta, pedra i corda que restauraven quan era necessari per no haver de reemplaçar-los. Ells deien que era per assegurar-se que la seva gent encara tenia valor. Greer pensava que només volien espantar als forasters.

Almenys havien aconseguit espantar a Joph Seastriker.

—Això segueix així per un altre quilòmetre? —va dir Joph, subjectant-se amb les mans dels baranes de corda a cada costat. I va dirigir la seva mirada cap al remolí d'aigua que hi era per sota d'ells, en el profund—. Quina classe de sàdic voldria construir un pont així en primer lloc?

—Un veritable pamarthenès. —Greer va dir això amb el marcat accent dels seus avis, fent èmfasis en les «r». De seguida, es va col·locar i va assegurar el cobertor de llana sobre el cap i al voltant del coll, entre el munt de túniques i capes que la gent del seu planeta natal solia vestir—. Què és el que estàs fingint ser, ho recordes? Si arribes a la cantina pàl·lid i marejat, ens delataràs de seguida.

—No crec poder fer res respecte al mareig —va dir Joph, després d'empassar saliva.

—Llavors només segueix movent-te, perquè almenys tinguis una mica de color en les galtes. —La pell del noi era gairebé tan pàl·lida com la de la Princesa Leia, la qual cosa identificaria a la seva família com a més o menys nouvinguda al planeta, encara que podria tenir diverses generacions aquí. I la part de l’illa cap a la qual estaven caminant es trobava en l'extrem nord de l'arxipèlag, on la majoria dels nouvinguts s'havia assentat—. A més, quant més ràpid arribis al següent terminal, més ràpid podràs prendre un descans.

—D'acord, d'acord. —Joph va inhalar profundament, va afluixar una mica la subjecció que tenia a les cordes i va començar a avançar. Encara que el pont es balancejava sota els seus peus, ell va seguir el seu camí amb resolució. Les pesades peces de llana, com les quals Greer portava amb tanta facilitat, li feien semblar més ample i alt—. Per què vam aterrar en aquesta illa en lloc de l'altra?

—En aquest planeta els aterratges estan restringits per mantenir allunyats als invasors, encara que no han aparegut en uns tres-cents anys. —Greer va sacsejar el cap. De vegades pensava que els clans locals encara esperaven que els vilans arribessin corrent des de darrere dels pujols, preparats per a un duel d'espases a l'antiga.

—Suposo que els funciona —va dir Joph—. Ningú s'atreviria a envair aquest lloc si sabés que hauria de creuar aquests ponts tot el temps.

—Ets pilot d'un caça estel·lar. Com pots témer a les altures?

—Quan estic en una nau, tinc el control: volo en una a la qual jo mateix he fet el manteniment, així que sé que està en perfectes condicions per volar. Però... aquí? Sembla que ningú ha reparat un d'aquests ponts en anys. Les cordes podrien trencar-se... en qualsevol moment. —La seva cara empal·lidí perquè el vent va tornar a bressolar el pont.

—Vaig pensar que volies emoció, Seastriker —va dir Greer, qui no podia evitar divertir-se amb la situació.

—Així és. Però la meva idea d'emoció no inclou vomitar. Almenys no fins a l'endemà.

—Resisteix —va dir Greer, sacsejant el cap.

Per a ella, el balandreig dels ponts de cordes era gairebé reconfortant, com estar a bord d'un vaixell enmig del mar. Com la majoria de pamarthenesos, Greer havia hagut d'aprendre com manejar una embarcació marítima abans que algú li ensenyés a volar. «Si no pots conquistar el mar, mai podràs conquistar l'aire»; això era el que tots deien. Alguns dels moments més feliços de la seva infància i joventut els havia passat en un vaixell, hissant una vela o buscant un bon lloc per deixar anar l'ancora.

En aquest moment, amb el vent i la rosada de la brisa marina sobre la cara, se sentia bé. Realment bé. Va pensar que tal vegada havia estat massa previnguda últimament.

Greer va tornar la seva mirada cap endavant, cap al seu destí. L'illa, mig oculta en la boira, sobresortia del mar com si desafiés les ones. Quan va veure la suau resplendor de les llums dels edificis en la costa, la nostàlgia que va sentir va ser massa poderosa com per negar-la. Tan sols en un parell d'hores més, els amics dels seus avis estarien fent guisats de peix en enormes olles per menjar-los en la seva companyia. Si ella estigués allà, li donarien la benvinguda immediatament, amb amplis somriures i braços oberts.

No estàs aquí per a reunions felices, es va recordar a si mateixa. I això només funcionarà si ningú et reconeix.

Afortunadament, als pilots se'ls reconeixia més fàcilment per la seva nau que per la seva cara. Quan van entrar a la vella cantina, ningú es va fixar en Greer, ni tan sols mostraven un centelleig de reconeixement... encara que el pèl ros clar d’en Joph va atreure un parell de mirades. Es van asseure en un espai buit, al final d'un dels bancs que es trobaven davant de les taules llargues. Va ser llavors quan el taverner es va acostar.

—No els havia vist per aquí abans —va dir.

—Portem temps fora —pretextà Joph.

El seu to va sonar bastant distès per al gust de la Greer, però aparentment al taverner no li va agradar el que escoltava. Del seu davantal, va treure un flascó que contenia un líquid entre vermell i groguenc, la qual cosa va provocar els riures dels clients propers.

Era Port en una Tempesta. Greer ho hauria reconegut a vint passos de distància.

El taverner va col·locar un gotet davant d’en Joph.

—Si vas estar fora tant temps, ja no ets un veritable pamarthenès. T'has tornat tovet com un foraster?

—No, jo... —va intentar respondre Joph.

—No? Llavors demostra que encara tens nassos. —El taverner omplí el got de Port en una Tempesta, i després el va lliscar cap a Joph—. Anem a veure què tal aguantes això.

—No és més que un noi, deixa'm això a mi. —Greer va prendre el got de les mans d’en Joph, el va inclinar cap a ella i va beure un gran glop. El foc que va sentir semblava córrer fins a la part superior del seu cap i fins al centre dels seus intestins al mateix temps, però ella sabia com suportar-ho. Tres glops, i s’ho havia acabat. Greer va somriure al taverner, va girar el got de cap per avall i el va copejar contra la taula—. Què tal aquests nassos?

—I aquesta és una dona de Pamarthe! —va cridar el taverner, mentre tots els presents aclamaven.

De sobte, així com així, els van acceptar. Després d'unes quantes felicitacions i encaixades, el xivarri es va dissipar. Llavors Greer i Joph van passar a ser només dos més entre les desenes de pilots i lluitadors habituals que s'asseien a esperar la seva propera gerra de cervesa. Les converses van seguir el seu rumb habitual, sense cap sospita.

—Hi ha massa patrulles a Kèssel últimament. Bé podrien posar una xarxa sobretot el planeta i acabar més ràpid.

—... recordin les meves paraules: la flota imperial sencera segueix allà fora, esperant el seu moment; recordin les meves paraules: no hem vist l'últim d'ells...

—I llavors em va dir «no m'importa si et cauen bé els meus amics», i jo li vaig dir «bé, explica'm més de les teves opinions sobre els meus amics», i ell em diu...

—Pots creure que l'equip de Sullust hagi guanyat les orbitals?

—Per aquí es diu que Sullust serà l'equip a vèncer aquest any —va interposar Greer, voltejant-se amb prou feines per sobre de l'espatlla.

—Sullust? I tant que no! L'equip de Coruscant els enviarà a casa plorant.

—I el nostre equip? Ja donen per perduts als de Pamarthe?

—Després de com els va anar de malament en les orbitals? No tenen cap oportunitat. Van volar com un munt d’extraplanetaris.

Així va seguir la conversa, arremolinant-se al voltant de la Greer. Ella va parlar prou com per veure’s relaxada, no més. I, fora de les seves breus intervencions, va seguir escoltant atentament, però sense que semblés que ho estava fent. Això ho va aprendre amb els senadors, així que podia practicar-ho amb pilots, els qui tenien un vocabulari molt pitjor que els polítics, encara que millors modals. Joph es va involucrar molt en una conversa sobre pastissos, un tema que aparentment era d'extrema rellevància per a ell i que resultava inofensiu per als altres. En realitat, servia com una altra distracció.

Greer va observar-ho tot sense trobar res rellevant, però unes poques hores després va sentir justament el tipus de conversa que esperava:

—... ja no queden bastants pilots que entenguin què és la discreció.

—Discreció? —va preguntar ella, dirigint-se a la pilot que estava parlant, una dona d'edat avançada i pèl canós que portava petites eines lligades en cordes de cuir al voltant del coll. Portava massa temps fent això com per no ser previnguda.

—I a tu què t'importa?

—Estem en un recés entre treballs. —Greer va assenyalar amb el cap a Joph, que va resultar ser molt bo aparentant ser innocent—. Busquem treball a la zona; necessitem diners ràpids. Així que no estem fent massa preguntes. Si algú ens fes preguntes...

—... no respondríem. —Joph va acabar l'oració per ella.

—Que hi ha treball, n’hi ha —va dir la pilot. Els seus ulls blaus extremadament clars els van analitzar a tots dos a la recerca de senyals de problemes i, aparentment, no van trobar cap—. Clar, si és que tenen una bona nau i suficient valor.

—Valor? Escolta, nosaltres... —La indignació de Joph va ser fàcilment silenciada per la palmada en l'espatlla que li va donar Greer. La seva actuació va ser tan convincent que ni tan sols ella es va adonar que estava fingint, sinó fins i tot va tornar a calmar-se amb sorprenent facilitat.

Greer es va inclinar més cap a la pilot.

—Escolta, ens vindria bé un treballet... o dos. Si saps d'alguna cosa, apreciaríem que ens ho diguessis. El risc no és problema.

La pilot es va encongir d'espatlles. Tal vegada va determinar que si no eren el que deien ser, seria el problema d'algú més.

—Hi ha molts viatges des i cap a Daxam IV aquests dies. Paguen bé per la velocitat i el silenci. Diners ràpids, si no els fa por. Posin-se en òrbita i dirigeixin-se als hangars centrals, sembla que els Amaxins tenen fonts allà que els informen de les naus de càrrega que passen. El més probable és que rebin una trucada per fer un treball abans que tinguin temps per llevar-se els vestits de vol.

—Daxam IV —va repetir Joph amb un somriure. Loteria—. Gràcies, senyora. No té idea del molt que ens ha ajudat.

Encara que la pilot va semblar apreciar l'agraïment, va fer un so burleta.

—Agraeixin-m’ho després que hagin tractat amb els Amaxins. No abans.

Greer i Joph van intercanviar mirades. «Els Amaxins?».

—Oh, ja veuran —es va burlar la pilot en aixecar la seva cervesa.

Greer se les hi havia manegat per desviar amb èxit la conversa cap a altres temes, i es va assegurar de romandre en el seu paper per un bon temps després que la pilot es va marxar. Això significava haver begut més cervesa. Encara que ella i Joph van anar amb compte de moderar el seu ritme, per quan van sortir de la cantina el clarejar havia començat a aparèixer en l'horitzó de l'est. No era més que una tènue línia sobre el mar.

Joph caminava pel pont amb decisió. El «valor líquid» semblava haver-lo ajudat. Greer el va seguir, mirant cap avall sense por, observant les ones blanques que es trencaven en les pedres que vorejaven la costa. A pesar que mai es va donar la volta, la seva oïda era prou aguda com per saber que no els estaven seguint. Un altre avantatge d'aquests ponts de corda era que no hi hauria registre del seu pas per aquí, ja que no usaven tecnologia. Podrien sortir volant desapercebuts i amb una pista prometedora.

—Podria haver begut aquella cosa —va insistir Joph.

—Et portaré una ampolla alguna vegada perquè la provis. Però, creu-me, no volem que la nostra primera missió depengui de la teva primera degustació de Port en una Tempesta.

—Està bé —va dir ell, sospirant—. Escolta, puc preguntar-te una cosa?

—I tant. Però no et garanteixo que respondré —va dir Greer, jovialment, assumint que el noi només volia una distracció per no pensar en el constant balanceig del pont de corda.

—Per què la Senadora Organa et va plantejar aquesta missió en l'hangar? Ets la seva assistent; podria haver-t’ho esmentat en la seva oficina.

Greer havia entès el propòsit de la Princesa Leia des del primer moment en què va parlar.

—El jurament que fan els senadors exigeix que no usin les oficines del Senat per a propòsits d'espionatge. Probablement en dir «oficines» es refereixen més aviat a la posició dels senadors en general, no tant a l'habitació en si on es duen a terme els assumptes polítics. Però el jurament no ho especifica. Així que si alguna vegada arribessin a preguntar-li a la Princesa Leia si ha faltat al seu jurament, podria dir amb tota honestedat que no... tècnicament no.

Joph la va mirar, somrient amb una expressió de sorpresa.

—Estem involucrats en espionatge.

—Només si deixes de dir-ho en veu alta.

Ell va articular la paraula «espionatge» una vegada més, abans d'afegir:

—Espera... I per què el mateix no ho va aplicar en la missió a Bastatha?

—El Senat va autoritzar aquella missió. Això no ho van autoritzar.

—No autoritzat. M'agrada com sona. Ara això sí que està millor. —Joph va seguir avançant, però després va cometre l'error de mirar cap avall—. Oh, no. Creus que... el pont s'hagi elevat mentre menjàvem?

—No. Però va baixar la marea, així que hi ha més espai per caure. —De sobte, Joph empal·lidí, i Greer es rigué i el va agafar del braç—. Vinga, camina més ràpid. T’agafo.

Quan una ona de mareig es va apoderar d'ella també, la va ignorar i va seguir avançant. Probablement era només el Port en una Tempesta.

***

Si ser la candidata populista és la meitat d’irritant del que és ser la suposada candidata populista, aquesta campanya serà insuportable, va reflexionar la Leia.

Dubtava que Tai-Lin Garr o qualsevol altre dels senadors presents a la casa de la Varish aquesta nit, li haguessin dirigit una sola paraula a una altra ànima que no fos un dels seus col·laboradors més propers. No tenien per què fer-ho. Tai-Lin tenia raó quan va dir que la Leia era la candidata òbvia; tothom ho havia vist venir, excepte ella.

—Sa Altesa? —va dir C-3PO mentre entrava a la seva oficina—. Més visitants. Els líders de l'Associació de Petits Productors d'Artesanies estan ansiosos per veure-la!

Leia va alçar la mirada de la seva llista de comunicats, que era almenys tres vegades més llarga de l'habitual.

—Van donar alguna raó en particular?

—Doncs no, Sa Altesa, m'imagino que es tracta de l'activitat protocol·lària normal. Tot dins de les regulacions pertinents. —L’androide mai era més feliç que quan tenia l'oportunitat de citar alguna regla—. Em sembla molt adequat que li facin una visita, encara que considero que és una mica anòmal que no hagin demanat una cita. Puc suggerir-los que fixin una cita...

—No et molestis, 3PO. —Leia va fer a un costat els seus comunicats de moment—. Fes-los passar.

—Immediatament, Sa Altesa! —3PO va sortir feliçment de l'oficina.

Almenys l’androide està gaudint tot això, va pensar ella. Algú hauria de fer-ho.

Leia va fer una xerrada de cortesia primer amb els petits fabricadors d'artesanies, després amb els comerciants de minerals de Gad, a continuació amb un grup de senadors joves pertanyents a planetes populistes de la Vora Exterior. Cap d'ells podia dir obertament que esperava comptar amb el seu favor si fos triada primera senadora; no obstant això, de manera subtil podien fer al·lusió a la classe de promeses de campanya que l'afavoririen en l'elecció. Com era d'esperar-se, totes aquestes promeses haurien de ser dirigides a beneficiar les butxaques dels seus visitants.

Es va obligar a pensar en Tai-Lin, les intencions del qual en nominar-la eren pures i sinceres, d'això estava segura. Si Leia es veia obligada a postular-se com a primera senadora, tenia la intenció de guanyar, i si guanyava, tenia la intenció de fer un bon treball. Era essencial asseure el precedent correcte. Uns quants anys de lideratge fort, desinteressat i just podrien acabar mostrant-li a la gent com havia de funcionar un bon govern.

Però... quants anys serien?

La durada i límits del càrrec encara estaven sent debatudes pels comitès, però tot apuntava a un terme de set anys. Set anys... gairebé dues vegades més del que van durar les principals campanyes en la guerra contra l'Imperi. Aquests anys van ser els més terribles, esquinçadors, significatius i estimulants de la vida de la Leia. Ara hauria de passar el doble de temps atrapada darrere d'un escriptori?

Una vegada que els últims visitants del dia es van marxar, Leia va inclinar la seva cadira cap enrere, fins que pràcticament quedà reclinada. Quan Korrie va entrar i la va veure, la noia va somriure.

—Vol que li porti un coixí perquè pugi els peus?

—Em temo que em quedaria dormida. I si em quedo dormida, significarà que he passat un dia sencer sense sortir d'aquest lloc. No, gràcies.

—Va ser un dia llarg, m'imagino.

—El primer de molts per venir. Segura que estàs preparada?

—Estic preparada si vostè ho està —va respondre Korrie. Òbviament, la seva intenció era ser solidària, però la Leia va començar a preguntar-se novament si en veritat estava preparada per a això, o si alguna vegada ho estaria.

Això no obstant, sabia en el seu cor que la guerra només semblava meravellosament emocionant en retrospectiva. Així que moltes de les gestes que ara recordava com a «aventures», al seu moment van ser horrors: el descobriment de la base de Hoth, l'emboscada en la lluna d’Endor, l'atac a la primera Estrella de la Mort. Leia no renunciaria a cap d'aquests records, però no estava segura de voler reviure un sol segon d'ells. (Bé, tal vegada només aquell en el qual Han va recórrer els túnels gelats de Hoth per rescatar-la).

Es va dir a si mateixa que el que va fer llavors seria molt similar al seu paper com a primera senadora en cas de ser triada, perquè estaria complint amb el seu deure. Si només complia amb el seu deure quan li convenia, llavors no li estava donant prioritat en absolut. Leia ho sabia, ho creia i ho acceptava.

Encara que això no feia que el seu deure fos més agradable.

—Sa Altesa? —va dir C-3PO, apuntant-se per la porta. Leia era a punt de dir-li que si hi havia més visitants, els hi demanés que tornessin demà, però l’androide va afegir—: Lady Carise Sindian sol·licita audiència amb vostè.

—Clar. Els documents sobre el cas de Birren. Fes-la passar. —Leia es va redreçar just a temps. Lady Carise va entrar a l'oficina lluint el seu nou vestit cobert d'adorns—. Lady Carise. Es marxa tan aviat?

—Com vostè va dir, Princesa Leia, la inauguració prendrà una mica de temps. Així que és millor començar al més aviat possible. —Lady Carise li va estendre els holos que havien de ser certificats amb l'empremta digital de la Leia. La seva satisfacció era tan òbvia que va provocar coïssor a la Leia.

Bé podria divertir-me una mica amb això, va pensar.

—Probablement sigui un bon moment per allunyar-se alguns dies del Senat —va dir la Leia distreta, mentre revisava les verificacions—. Sembla que els centristes no han arribat a cap determinació respecte a qui serà el seu candidat, i sembla que serà així per un temps.

La pell daurada de Lady Carise no es ruboritzava amb facilitat, però el tènue enrogiment de les seves galtes va ser suficient per indicar-li que havia donat en el blanc.

—Confio que els nostres senadors aviat arribaran a un consens.

—Comparteixo la seva confiança. Veig almenys a cinc, sis o fins i tot deu centristes que s'estan barallant per obtenir la candidatura. —Leia sabia que el nombre de senadors contendents era almenys tan gran com havia esmentat, i era probable que seguís augmentant. Els centristes tenien tanta gana de poder que cap dels seus líders podia deixar passar l'oportunitat d'exercir el major poder en la galàxia personalment—. Després de tot, el seu partit valora el control abans de res. Quina millor prova d'això que l'autocontrol?

Aquesta vegada, Lady Carise ni tan sols va poder respondre, ja fora per vergonya o per exasperació. Sens dubte fins i tot ella veia la ironia de tot l'assumpte. Els cerca-raons populistes havien triat un candidat immediatament i sense cap discussió, mentre que els centristes no podien trobar el seu propi centre.

—Com més ho penso, més crec que la idea d'un primer senador podria no ser tan dolenta —va concloure la Leia, mentre verificava el document final, el lliscava per l'escriptori cap a Lady Carise i somreia—. En cas contrari, els nostres col·legues senadors seguirien corrent en cercles inútils per sempre, no ho creu?

—Sens dubte és moment d'un canvi. —Va ser tot el que va poder articular Lady Carise—. Gràcies, Altesa.

—És un plaer. —Leia es va acomiadar amb un lleu senyal de la mà quan el seu col·lega va sortir per la porta.

***

—El seu destí, senyoria? —va preguntar el pilot. Això era més aviat una cortesia, no una necessitat; el curs segurament havia estat traçat dies enrere. Però Lady Carise aprovava aquest tipus de formalitat i tràmits.

—Birren, el port espacial de la ciutat capital.

—De seguida, senyoria.

Normalment, Lady Carise hauria anat directament a la seva cabina, però en aquest moment va decidir seguir al pilot a la sala de control. Si bé la seva presència li va causar sorpresa, ell era massa educat com per mostrar-la. Pilotava un buc de luxe, el més adequat per a un viatge reial. Per tant, totes les àrees de la nau malbarataven especial elegància. Fins i tot a la sala de control, els dispositius de pilotatge estaven coberts per prims i brillants panells. La bombolla transparent al voltant seu revelava un hemisferi complet del cel estrellat. Lady Carise podia imaginar-se a si mateixa caminant en l'aire, a l'espai mateix, surant lliurement.

De no haver estat una senadora de la reialesa, crec que m'hauria agradat ser pilot, va començar a pensar Lady Carise, però es va detenir. Quin desig més ridícul. Qualsevol preferiria ser membre de la reialesa.

Clar, qualsevol a excepció de la Princesa Leia Organa.

Com era possible que la princesa menyspreés tant el seu títol i posició? Tenint en compte que havia estat adoptada per la noblesa, no hauria d'estar més agraïda? Honrada almenys? No tenia cap dubte que el seu comportament s'havia tornat ordinari... Burlar-se del procés polític comú i corrent de triar a un candidat? Els centristes no estaven actuant malament, estaven actuant normalment.

Però com havien aconseguit els populistes organitzar-se tan bé?

Per descomptat, en no tenir altres líders que estiguessin a l'altura del nomenament, els populistes s'havien adonat que les seves banques estaven plenes de gent insignificant i nècia, i s'havien adonat també que Leia Organa era la seva única opció viable. Els centristes, no obstant això, tenien una gran quantitat de candidats potencials. Aviat, el més fort sortiria a la llum i la carrera electoral podria començar de debò.

El seu transport es va endinsar més a l'espai, alliberant-se així de la força gravitacional de Hosnian Prime. Quan la lluna més propera va anar quedant fora de vista, el pilot va dir:

—Preparin-se per donar el salt a l’hiperespai al meu senyal. Tres, dos, un...

La nau es va estremir. Els estels es van allargar. I Lady Carise va contenir la respiració mentre es lliscaven cap a l’hiperespai i deixaven enrere tota la resta. Sense importar quantes vegades viatgés a través de l'espai, mai deixava de ser emocionant.

Animada, li va fer un gest al pilot i es va dirigir a la seva habitació de luxe, on el seu droide ja estaria preparant-li el te. Ni tan sols l'actitud de la Princesa Leia aconseguiria arruïnar-li aquest viatge gloriós, o el seu amor pel procés polític. Va decidir deixar que els populistes fessin burles i assenyalaments. Arribaria un altre dia, un més brillant i millor. Un dia en el qual la galàxia tornaria a estar ben governada i la força dels planetes centristes es revelés com una espasa que per fi es desembeina.

I Lady Carise seria una de les principals responsables que aquest dia arribés.

 Següent