3
—És només
un rumor —va dir la Dejah nerviosament—. Treu-t'ho del cap. La teva única
obsessió ha de ser el teu treball... especialment ara.
Ves Volette
va sacsejar el cap, el curt pelatge daurat que li cobria les espatlles i el
coll va onejar en resposta als tibants músculs sota la pell.
—Normalment,
estaria d'acord amb tu —va dir ell—. Però no puc ignorar-ho. Haig d'esbrinar la
veritat.
La seva
sòcia li va mirar amb una expressió difícil de llegir, fins i tot per a Ves,
que havia estat amb ella durant els últims set anys.
—Aquesta
nit —va dir la Dejah—, serà l'assoliment culminant de la teva vida i del teu
art... almenys ara com ara. No pots deixar que res et distregui.
—Ni tan
sols el genocidi, Deej? Ni tan sols l'extermini d'una espècie? De la meva
espècie?
—No saps si
és cert. És només un rumor. El teu...
—Puc
esbrinar-ho —va dir en Ves—, amb facilitat —es va tornar cap a la terminal de
connexió situada al costat del banc de treball; estava només a dos passos, com
tot en el petit estudi darrere de la galeria. La galeria mateixa era bastant
gran per albergar sis de les seves últimes peces; si posava alguna més
semblaria plena de gom a gom. Cada peça necessitava la seva pròpia àrea dins de
la qual radiar.
En Ves va
activar una holoprojecció de la Xarxa i va introduir la seva cerca. No va
trigar a trobar la notícia que estava buscant.
MISTERIÓS
DESASTRE ASSOTA CAAMAS. Els escàners han confirmat que la població del Món del
Nucli, Caamas, ha estat delmada en un apocalipsi planetari d'origen desconegut.
Els equips
de recerca orbital diuen que la causa més probable és un grup de bombes
d'actini enriquit, sens dubte d'origen Separatista, que havia estat anant a la
deriva a través dels sistemes del Nucli des del final de les Guerres Clon.
S'estima que entre el 70 i el 85 per cent de la població ha mort a causa de les
explosions i les subsegüents tempestes de foc...
Acompanyant
a la notícia hi havia holos de la devastació. Ves va poder veure les restes
carbonitzades de les ciutats. Boscos sencers, abastant milers de quilòmetres
quadrats, seguien cremant, el fum fosc era visible des de l'òrbita.
El meu món ha desaparegut, va pensar. No
literalment; el globus encara estava allà, orbitant al voltant del seu sol,
però la civilització Caamasi probablement mai es recuperaria. L'Imperi podia
intentar justificar el desastre com el resultat de municions residuals de la
guerra, com si qualsevol ser sensible amb fins i tot un Nivell Tres d'educació
no pogués veure com d'ínfimes que eren les probabilitats que un grup de bombes
acabessin impactant en un planeta, fins i tot en el Nucli Exterior. La veritat
estava allà, per a qualsevol que pogués llegir entre línies.
Era
sorprenent com de serenament que ho estava acceptant. Això, per descomptat, era
a causa de la commoció. No ho havia acceptat, de cap manera.
Encara no.
Es va preguntar clínicament si, quan el seu cervell ho assimilés finalment, es
tornaria boig.
Caamas. El
seu món. El seu poble. Reduït de civilització brillant a gairebé la barbàrie
—els pocs que seguien vius— en menys d'un dia.
I
l'Emperador havia donat l'ordre.
En Ves
Volette estava segur d'això. Ell era apolític, però no era estúpid. Només un
governant tan paranoic i cruel com Palpatine es veuria amenaçat per un planeta
de pacifistes. La seva gent no havia fet res dolent; merament havien exercitat
el seu dret, en virtut de la Constitució Galàctica, a protestar per les
extremes restriccions i les pujades d'impostos que l'Imperi estava realitzant
en l'art, la ciència, la filosofia, i altres maneres de consiliència[1].
El seu
poble. Tranquil, reservat, culte, compassiu... s'havia dit que els Jedi, quan
van tractar de formular els valors coherents que finalment es van convertir en
el Codi Jedi, havien anat a Caamasi buscant guia. Mai més. Ja ningú visitaria
el seu una vegada bell món natal, excepte possiblement per contemplar fixament
amb commoció ultratjada la devastació d'un planeta que una vegada havia estat
un far de racionalitat.
Ves es va
quedar sense alè i va trontollar, sobtadament assetjat per un memnis, una
memòria sensorial tan intensa que, per un moment, els petits i acollidors voltants
del seu taller es van esvair, sent reemplaçats per la seva casa a Vila Jualya,
el pintoresc llogaret en la qual havia crescut, assentada en els ondulants
pujols de Kanupian. Ell estava dempeus en el seu refugi, mirant cap a l'hort de
tortellpoma, admirant els tints opalescents que el sol naixent arrencava de les
llustroses fulles i de la pell platejada de les fruites madures. Podia sentir
als peixos cantaires trinant en el corrent proper.
Va recordar
la realitat, quan havia tingut lloc: tres mesos estàndard abans que deixés
Caamas i arribés a Coruscant per esculpir llum, per captar en fotons controlats
emocions universals, sentiments comuns per a gairebé tot ésser sensible de la
galàxia, per exhibir i havia esperat per vendre el seu treball. Encara que els
caamasi eren sobretot poc materialistes, no eren estúpids. Com va dir una
vegada el filòsof Hyoca Lans, "El problema en la societat galàctica en
general no és que hi hagi massa éssers pobres... és que hi ha molt pocs
rics". No hi havia res de dolent amb el capitalisme, mentre anés
acompanyat d'alguna forma de cultura igualitària.
L'habilitat
del memnis era una aptitud primordial, arrelada i codificada en el genoma
caamasi, únic de l'espècie. Ocorrien típicament en moments de gran estrès, i
gairebé sempre estaven vinculats d'alguna forma amb el factor estressant. Ell
només havia tingut un anteriorment, de nen, quan havia mort un oncle volgut del
niu. En Ves va arrufar el gest perplex. Aquest memnis, aquesta recol·lecció
d'un moment pastoral no gaire abans de deixar Caamas, com podia estar
relacionat amb l'horror del mundicidi que acabava de descobrir?
Aviat es va
assabentar.
En Ves va
sentir una sobtada... pertorbació. Un rugit inaudible, un centelleig sense
llum, una tremolor sense vibració, sense moviment, però en certa forma
propagant-se cap a ell a una velocitat aterridora. El memnis es va desintegrar,
fragmentant-se en esmolats trossos com l'equivalent psiònic de duralumini
trencadís, llançant-se cap a ell, acompanyat pels crits i plors silenciosos
d'un món sencer morint.
Per fi va
entendre el que estava ocorrent. Els caamasi compartien típicament aquestes
memòries de pesar amb uns altres de la seva espècie, en un intent de dispersar,
i així dissipar, el dolor. El que estava sentint en aquest moment eren els
memniï de milions d'uns altres de la seva espècie, un front d'ona d'agonia,
confusió, desesperació, i incredulitat que transcendia el temps i l'espai. La
seva memòria sensorial individual havia estat simbòlica, una expressió de la
pau i la tranquil·litat de la població que havia estat tan sobtadament i
horripilantment delmada.
Innombrables
experiències van estripar la seva ment com metralla emocional. No podia
resistir-se o amagar-se. Va sentir morir a cada caamasi del planeta.
Feblement,
a mil anys llum, va sentir la Dejah cridant el seu nom, va sentir a la seva
preocupada sòcia ajudant-li a estirar-se en el sofà. Però estirar-se o romandre
dempeus era igual; no hi havia escapatòria o respir. Això era tot el que podia
fer per mantenir-se ferm en la seva individualitat, per evitar que la seva
consciència fos esquinçada i absorbida en la voràgine.
Finalment,
després d'incalculables eons d'horror, va començar a minvar. En Ves va tornar a
si mateix, al seu propi punt focal en el cosmos, estremint-se i suant, però viu
i, per algun miracle, encara entenimentat.
La Dejah
estava asseguda al costat d'ell, la preocupació arrugava el seu front.
— Estàs bé?
—Quan Ves va aconseguir assentir feblement, ella va exhalar d'alleujament—. Què
va passar?
—Un memnis.
La Dejah li
va mirar. Sent una zeltron, tenia certa experiència amb les ressonàncies
empàtiques, i havia estat amb Ves el temps suficient com per estar
familiaritzada amb el concepte de memòries compartides.
—No sabia
que podien ser tan intensos.
En Ves li
va explicar breument el que havia succeït. La seva sòcia i amiga semblava
horroritzada.
—Després
d'una commoció així, no pots realitzar l'exhibició aquesta nit. Hem de
posposar-la.
En Ves va
sacsejar el cap.
—No. Ara és
més important que mai que obrim com estava planejat. Mentre un caamasi segueixi
amb vida i pugui crear, l'Emperador haurà fallat.
En Ves es
va posar dempeus, sentia el cap com si acabés d'estavellar-se un cometa en ell.
La Dejah també es va aixecar, oferint la seva mà amb preocupació, però Ves la
va apartar.
—Ofereix-li
les meves disculpes a la clientela; digues-los que la malaltia m'impedeix
assistir —es va col·locar enfront del seu banc de treball i va activar l’inductor
de flux de plasma.
Un brunzit
oscil·lant es va elevar ràpidament fins al límit de l'audició; un con parabòlic
de llum blava, d'un metre d'alt, es va materialitzar. Ves li va aplicar torsió,
va ajustar l'el·lipsi.
La flama de
plasma es va retorçar i va produir un greu gemec electrònic.
Ves va
mirar el crono de la paret.
—És gairebé
l'hora —va dir—. Serà millor que et preparis per fer-los passar.
La Dejah va
vacil·lar, llavors va assentir derrotada.
—D'acord.
Suposo que saps el que fas —va sortir, tancant la porta.
Ves es va
concentrar en la torsió de la punta de llança de llum. Va afegir neó, criptó,
xenó; el plasma centellejà en vermell, verd, blau. Va ajustar els tints, tornejà
el resultat a través de diversos arcs.
Simplicitat:
aquesta era la clau, per descomptat. El poder emocional residia en això. Dejah
tenia raó; Ves sabia exactament el que estava fent. Estava construint un túmul.
[1] Consiliència
és la disposició per la voluntat d'unir els coneixements i la informació de
diferents disciplines per a crear un marc unificat d'enteniment. (N. Del T.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada