Carrer d'ombres (IV)

Anterior

4

Jax va respirar profundament i lentament, com el Mestre Piell li havia ensenyat. Amb cada exhalació empenyia la seva consciència més enllà, deixant que els fils d'energia que eren la seva connexió amb la Força s'expandissin.

Molts dels Jedi, li havia dit el seu tutor, havien experimentat la seva unificació amb la Força de diverses formes simbòliques que comparaven amb aspectes del món real. Per exemple, el Mestre Piell sempre havia trobat que la metàfora de l'aigua s'adaptava millor a ella. Jax, d'altra banda, sentia i "veia" la Força com fils, o cordes, estirant-se i reverberant a través del temps i l'espai, connectant-ho tot. Per a ell, ser conscient de l'aura d'un altre era veure a la persona embolicada en un capoll de llum o foscor de diferents colors. Per sentir alguna cosa a distància, els circells de Força s'establien instantàniament entre ell i l'objecte que buscava. Per augmentar els seus propis poders físics, com córrer o saltar, ell deixava que li alcessin i li portessin, o usava un "llaç" invisible per acostar els objectes a la vista. Ara va enviar aquests fils cap a fora, indagant i buscant, fins que van trobar el que buscava.

Com si al seu torn sentís el seu contacte, l’androide remot flotant va disparar una andanada de rajos làser cap a ell, canviant simultàniament d'una posició a la següent mentre disparava. Jax, amb els ulls embenats, va alçar l'espasa d'energia, bloquejant cada descàrrega sabent, abans que fos disparat, des de quina direcció arribaria. Un... dos... tres... quatre... cinc...

El sisè i últim raig se li va clavar dolorosament en el costat dret.

— Maledicció! —Jax es va llevar la bena dels ulls i va dir el codi de desactivació del remot, que va descendir fins al sòl. Es va asseure en la vora d'un sofà al costat de la paret i va mirar amb penediment l'arma que tenia a la mà.

—Remot un, humà zero —va dir una veu.

Jax va alçar la mirada i va veure a I-5 en el llindar del petit pati tancat en el qual el Jedi havia estat practicant.

—Estic començant a pensar que Laranth té raó —va dir Jax—. Els Jedi haurien d'haver practicat més amb altres armes —va fer una ganyota—. No li diguis que he dit això.

—D'altra banda, ningú més que un Jedi podria haver bloquejat cinc de sis rajos.

Jax es va encongir d'espatlles.

—Dóna el mateix si és el sisè o el primer el que et mata. Si estàs mort, estàs mort.

—No ho sé. No obstant això sí sé —va dir I-5 —, que ets molt millor amb aquesta espasa del que creus.

Jax va baixar la mirada cap a l'arma, va veure el seu reflex deformat retornant-li la mirada des de la superfície de la fulla.

— Sí? Com saps qu... ?

De sobte I-5 va alçar la seva mà esquerra, amb el dit índex estès, i va disparar un raig làser contra Jax. El raig va xocar amb el foc ionitzat que sobtadament va recobrir la fulla, que Jax havia alçat automàticament per bloquejar-lo.

—D'aquesta manera —va dir I-5—. La velocitat de la llum és poc menys de tres-cents mil quilòmetres per segon. Tu estàs exactament a set punt tres metres de mi. Òbviament el teu reflex anticipador augmentat per la Força està funcionant molt bé. Només has de deixar-lo actuar.

Jax va somriure.

— Estàs segur que no portes un model de Mestre Jedi en alguna part d'aquest cervell androide teu?

—El Faedor em lliuri. M'agradaria pensar que fins i tot les intel·ligències mecàniques preprogramades són menys rígides del que ho van ser els Jedi.

El somriure d’en Jax es va esvair. L’androide va projectar preocupació.

—Les meves disculpes, Jax. Fins i tot els androides de protocol poden ser indecorosos de vegades. M’he comportat incorrectament.

—No estic enfadat per la teva opinió. El que em molesta és que tens raó. Cada espècie de la galàxia sap que o t'adaptes o mors. No és un concepte difícil. Per què no ho va entendre el Consell? Per què no van poder reconèixer el perill fins que va ser massa tard?

—Assumint de moment que la pregunta no és retòrica —va dir I-5—, tot el que puc oferir és una observació que el teu pare va fer una vegada, fa més de vint-i-cinc anys. Ell era un empleat del Temple, com saps, i va tenir una oportunitat d'observar detalladament als seus caps. Fins i tot abans que acabés tan influenciat en contra d'ells pel que considerava el teu segrest, Lorn havia vist clarament l'estancament i la complaença dels Jedi.

»Ell em va parlar sobre referències que havia trobat en arxius de dades d'algú anomenat l’Escollit... un ésser, l'arribada del qual estava predita i es deia que era imminent, que restauraria l'equilibri de la Força. Potser estaven esperant que aquest ésser vingués i fes per ells el que no podien o no volien fer per si mateixos. El teu pare pensava —i jo he observat el comportament de bastants orgànics sensibles en els meus viatges per estar completament d'acord— que cada vegada que rendeixen el seu propi judici a alguna classe de poder fantàstic més alt, en lloc de buscar respostes en el seu interior i en les seves accions, treuen el pitjor de si mateixos.

Jax va assentir pensativament. Per descomptat que havia sentit els rumors sobre que Anakin Skywalker, el protegit del notable Obi-Wan Kenobi, era aquest Escollit.

Però Jax no tenia forma de saber-ho. Ell no havia estat al corrent de tal informació exclusiva. Només era un Jedi de tants, amb prou feines havia aconseguit el rang de Cavaller Jedi just abans de la destrucció de l'Orde. Però va tenir tant sentit com qualsevol altra cosa en una societat galàctica que s'estava tornant boja. Encara que havia estat un dels pocs Padawans que havia pogut dir amic a Anakin Skywalker, Jax havia vist clarament llavors, i també ara, els bruscos canvis d'humor del poderós i jove Jedi. Va recordar una vegada que havia sentit l'aura de l’Anakin, percebent-la com brins de la nit més negra estenent-se multidimensionalment en totes direccions.

Per què no ho havia vist també el Consell? O havien optat per ignorar-ho?

—Pot ser que tinguis raó —li va dir finalment a I-5—. O almenys, en part. Dubto que alguna vegada ho sapiguem amb seguretat.

De sobte una escomesa mental li va copejar, inesperada i prou poderosa com per fer-li caure de genolls. Quelcom acabava d'ocórrer, en alguna part de la galàxia. Alguna cosa que implicava un dolor tan monstruós i tanta mort que havia fet vibrar els fils que li connectaven amb la Força com el gong Balawai de la Creació. Va sentir milions de milions de vides extingint-se en una espècie d'holocaust global. Deixant caure l'espasa d'energia, es va cobrir la cara amb les mans i va gemegar.

— Jax? —les mans d'I-5 estaven fetes d'un aliatge dur, però el seu toc va ser delicat quan l’androide li va agafar per les espatlles i el va girar, inclinant-se cap avall per veure la seva cara—. Estàs bé? Què ha passat?

—Mort —Jax amb prou feines va poder clacar la paraula—. La mort ha ocorregut. El crit en la nit. Destrucció massiva, en alguna part. Estan tots... tots...

No va poder acabar la frase. L'aclaparador pes de la tragèdia que havia estat llançat sobre ell amb prou feines deixava espai suficient per respirar. En alguna part, en algun món de la galàxia coneguda, milions de milions de persones havien cridat com una sola veu... i llavors havien quedat en silenci, per sempre. Encara que l'habitació encara semblava girar sobre el seu eix, ell es va esforçar per posar-se dempeus. I-5 va començar a protestar, però Jax el va deixar enrere i es va dirigir cap a la sala d'estar.

Esperava estar equivocat. Esperava amb tot el seu cor que aquesta enorme pertorbació en la Força hagués estat causada per alguna altra cosa, qualsevol altra cosa. Però sabia que no era així, i va corroborar la seva certesa quan va veure la cara de la Laranth. Estava tan inexpressiva i reservada com podia ser de vegades, així i tot ell va reconèixer la mirada angoixada en els seus ulls. Sabia que era el reflex de la seva pròpia.

—Caamas —va anunciar ella tensa.

El lloc de la catàstrofe va ser una commoció gairebé tan gran com el tsunami psíquic inicial que hi havia commocionat la Força feia escassos minuts.

Caamas? Un món poblat per éssers que havien augmentat repetidament la cultura d'altres espècies a través dels seus assoliments notables en les arts i la filosofia?

Jax es va quedar amb la mirada fixa en incredulitat absoluta. No tenia sentit. Els caamasi eren éssers cortesos, cultes, en la majoria dels casos. El seu món era un dels pocs que mantenia una milícia planetària en lloc d'un exèrcit professional regular. Només algú tan paranoic com Palpatine podria pensar que...

Jax s’adonà llavors del que era, el que havia d'haver estat, i la comprensió va deixar un sabor agre de bilis en la seva gola. Per descomptat. Caamas era l'exemple perfecte per transmetre el fet que l'Emperador estava fermament salvaguardant-se de ser enderrocat. La seva acció demostraria que si estava prou boig, o era prou cruel, per aniquilar un món d'erudits i artesans, què li impediria fer el mateix a Corèllia, o a Alderaan, o a Dantooine, o qualsevol dels altres mil planetes?

Res en absolut, fins a on Jax podia veure. I aquesta, per descomptat, era la qüestió.

Va sentir, per a la seva sorpresa, una sobtada onada de còlera contra els Jedi... contra la seva pròpia gent. Per què s'havien tancat en si mateixos, per què havien esquivat els deures i responsabilitats que havien estat seves durant milers de generacions? Si no ho haguessin fet, potser res d'això hagués ocorregut. Si haguessin estat més receptius, podrien haver sentit l'amenaça en el seu interior abans que copegés. Va sentir una descàrrega de consciència que es va manifestar a través de la Força amb absoluta seguretat. Sobtadament Jax ho va saber. No sabia per què, no sabia si tenia alguna cosa que veure amb els ressons dels caamasi morts i moribunds encara reverberant en la seva ment, no sabia si era totalment inconnex i només un centelleig aleatori d'enteniment transmès per la Força... però sobtadament va saber un fet incontrovertible: Anakin Skywalker encara estava viu.

Següent