Carrer d'ombres (Pr)

Carrer d'ombres

Nits de Coruscant 2

Michael Reaves

Pròleg

Planeta Naboo, 19 ABY

La Padmé mai va saber quant la va estimar.

Havia mort, pel que ell sabia, en un lloc solitari i apartat, en un planeta que, si no era l'infern visualitzat per les supersticioses creences de diversos mons, certament se li aproximava. Això era tot el lluny que havia rastrejat el seu viatge final: a Mustafar, un globus encara sofrint els dolors de la creació, on rius de foc i roca fosa solcaven un paisatge de basalt i obsidiana, i on androides resistents a la calor especialment dissenyats perforaven els corrents de lava buscant minerals rars i preciosos. Un lloc terrible, un món de foscor eterna, de cels replets de sutge i gasos mefítics. Ningú mereixia morir en semblant lloc, especialment la Padmé. Si havia de morir, hauria d'haver passat les seves últimes hores en un món de música i banyat pel sol, com el seu mutu planeta natal, Naboo, un món verd i blau, no negre i vermell.

Però havia anat a Mustafar, darrere del Jedi Anakin Skywalker, en una missió tan secreta, havia dit ella, que ni tan sols el seu guardaespatlles podia acompanyar-la.

I ell, creient que estaria protegida sota la cura del Jedi, l'havia deixat marxar.

I no havia tornat a veure-la... amb vida.

El Capità Typho, una vegada cap de seguretat per a la Branca Consular del Senat de Naboo, es castigava a si mateix per la seva decisió mentre romania al costat de la resta dels dolençosos, observant el taüt cobert de flors avançar lentament per l'esplanada. Havia estat el seu treball com a soldat protegir a la Senadora Amidala, protegir-la dels atacs d'agents separatistes clandestins. Havia sabut que hi hauria més intents d'acabar amb la seva vida. Ho havia sabut perquè hi havia hagut intents previs: el bombardeig de la seva nau estel·lar el mateix dia de la seva arribada a Coruscant; els mortals kouhuns alliberats a la seva habitació per un assassí metamorf, una clawdita; la seva gairebé execució en la sorra de Geonosis.

Fins i tot si no l'hagués estimat, hauria sacrificat la seva vida per protegir-la sense pensar-s’ho dues vegades. Aquest hauria estat el seu deure. El seu amor per ella només augmentava la seva culpabilitat. Ella havia anat a realitzar la seva misteriosa missió amb Skywalker, i ell no havia anat amb ella. I ara havia de viure amb la culpabilitat de la seva supervivència, una maledicció infinitament més àrdua que la tasca relativament fàcil de morir per ella.

Era cert que, si visqués, seguiria sense haver-hi possibilitats que el seu amor per ella fos correspost. Padmé, després de tot, havia estat una Senadora, i abans d'això la Reina planetària. Ell només era un soldat; la diferència de classe havia estat massa gran. Però això no havia impedit que l'estimés. Cap poder de la galàxia, ni tan sols la pròpia Força podria haver aconseguit això.

Després del funeral, Typho va passejar sense rumb entre la multitud, encara atordit, encara intentant que la seva ment acceptés el fet de la seva mort. Encara revisant, una vegada i una altra, quina cosa podria haver fet de forma diferent, si possiblement podria haver-la persuadit per reconsiderar aquest últim viatge...

Sense sentit. Infructífer. Aquestes auto-flagel·lacions no servien per a res. Maleir les seves accions no la portaria de tornada, ni honraria la seva memòria.

Si ella hagués sabut com se sentia, si hagués sabut del seu amor per ella, ell sabia que la Padmé hauria volgut que seguís endavant, que la deixés anar, que visqués en lloc de rebolcar-se en la seva desesperació. I ell estava disposat a fer-ho.

Però primer, es va dir a si mateix, hi ha una última tasca que ha de ser realitzada...

Padmé Amidala ha de ser venjada.

Havia sentit rumors contradictoris, fragments de conversa durant el caos que es va produir immediatament després de la seva mort. La major part dels factòtums i oficials del govern es van veure atrapats ocupant-se d'assumptes més grans; encara que per a Typho no podia haver-hi assumpte més important que els seus sentiments personals sobre la mort de la Padmé.

Sabia que les repercussions diplomàtiques, especialment en vista del ja tènue estatus d'autonomia de Naboo als ulls del nou règim de Palpatine, eren gegantesques. Doncs les circumstàncies de la defunció de la Senadora eren, parlant sense embuts, sospitoses. Hi havia evidencies —evidències convincents— que havia mort violentament.

Per descomptat, això no havia de ser conegut per la població en general. Però el rang tenia certs privilegis i el Capità Typho s'havia assabentat d'algunes coses sobre les últimes hores de la Padmé. Hi havia informes conflictius, per descomptat, però tots els informes d'autòpsia coincidien en dues coses: que havia estat escanyada, i que el nen havia mort amb ella.

Però exactament com s'havia dut a terme això, ningú estava realment segur. L'evidència d’estrangulació havia estat allà, i havia estat òbvia: l'os hioide fracturat, dany en la laringe i compressió de la tràquea eren indicacions clares d’estrangulament.

Però... no hi havia senyals de ferides en el seu coll, cap esgarrapada o senyals de congestió... cap indicació de trauma exterior. El seu coll havia estat pristi.

Era com si d'alguna forma hagués estat escanyada sense contacte físic. I només hi havia un poder en la galàxia que Typho sabés capaç d'aconseguir tal cosa.

La Força.

Padmé havia anat a Mustafar per trobar-se amb el Cavaller Jedi Skywalker. I totes les proves indicaven que havia estat assassinada mitjançant la Força.

Possiblement això no podia ser una coincidència. Fins i tot si Skywalker no era l'assassí, hauria d'haver estat connectat d'alguna manera. En qualsevol cas, ell era la millor i única pista a seguir.

Typho sabia el que havia de fer.

Aniria a Coruscant. Trobaria a Anakin Skywalker. I depenent del que descobrís, el Jedi viuria o moriria.

I llavors, tal vegada la Padmé descansaria en pau.

Següent