8
En la
galàxia hi havia dos tipus principals d'intel·ligència: cordada i ganglionar.
L'evolució, mitjançant mitjans panaspèrmics i convergents, havia provocat que
la immensa majoria d'éssers sensibles tinguessin el primer disseny: criatures
amb una barra de cartílag o os estenent-se al llarg dels seus cossos de la qual
podia penjar un esquelet i sobre la qual un conglomerat de teixit cortical
podia, en alguns casos, transformar-se finalment en un cervell conscient de si
mateix. Hi havia excepcions, per descomptat. Els hutts, per exemple, eren
essencialment gegantescs mol·luscs invertebrats, el seu cervell descentralitzat
compost per bilions de cadenes subneurals concatenades estava integrat en la
seva carn. En la majoria dels casos, no obstant això, la intel·ligència havia
evolucionat a través de notocordes i substància grisa col·locada damunt
d'elles. Això generalment donava com a resultat una consciència per cos, la
qual cosa a Den li semblava una forma assenyada de disposar les coses.
La
intel·ligència ganglionar era bastant diferent. La majoria pensava que el terme
es referia a una sensibilitat col·lectiva, o ment-rusc: la suma de molts
cervells individuals treballant junts cap a una fi comuna, com els arbres
bafforr d’Ithor o els bivalves del Banc de Coneixement de Mon Calamari. Den
també havia pensat això, fins que I-5 li havia tret del seu error:
—En el que
estàs pensant és intel·ligència simbiòtica. Consciencia agregada. La
intel·ligència ganglionar és una altra cosa. Gairebé el contrari, de fet. És
una consciència compartimentada. Intenta visualitzar els teus braços i cames
pensant per si mateixos.
Den va
intentar imaginar-se tal cosa, i va fracassar totalment.
—No té
sentit —va replicar—. En realitat, és fins i tot pitjor que això. És un
contrasentit.
I-5 va
sospirar. Era capaç de donar al so una ressonància notablement humana, atès que
no respirava i havia de sintetitzar-ho mecànicament.
—Llavors
confia en mi.
—Suposo que
hauré de fer-ho. Llavors estàs dient que aquest... aquest... com es diuen a si
mateixos?
—No ho fan.
Els humans i les altres espècies es refereixen a ells normalment com cefalons,
que simplement significa "cap" en Bàsic Antic. No veuen la necessitat
de noms, doncs la seva consciència aparentment percep i existeix en quatre
dimensions.
—Això em
sona a una falta de lògica còsmica —va dir Den—. Però deixant això a un
costat...
L’androide
va anticipar la seva següent pregunta.
—"Veuen"
el temps de la mateixa forma en què nosaltres veiem l'espai.
—Uhh...
I-5 va
projectar la paciència gairebé infinita d'un pare intentant explicar-li un
concepte difícil a un nen.
—La teoria
és que no estan limitats a una percepció lineal del temps en un sol sentit com
la majoria d'éssers sensibles. Perceben esdeveniments temporals de la mateixa
forma que tu ets conscient d'objectes en relació espacial amb el lloc en el
qual et trobes. Veus aquest lliscant aparcat darrere teu?
Den va
mirar cap enrere.
—Sí.
—Digues-ho
el passat.
El sullustà
va arrufar el gest.
—Per què?
—Perquè està
darrere teu. Veus aquest contenidor d'escombraries davant teu? Això és el
futur.
—Tal vegada
per a tu. Jo intento ser més optimista.
—Que
afortunat sóc que la meva carcassa estigui feta de metall segellat. D'una altra
forma se'm podrien haver sortit els circuits del riure —I-5 va agafar a Den de
les espatlles i li va fer girar—. Segueix el meu raonament —va assenyalar al lliscant—.
Ara això és el futur, i el contenidor d'escombraries és el passat. Veus? Ells
conceptualitzen espai i temps com un hiper-tub col·lector quadridimensional.
Simple, en realitat.
—Per què
m'odies?
El sullustà
havia intentat seguir l'explicació, de bo de bo, però era massa extravagant. El
cèfalon era amb diferència el més alienígena dels alienígenes que alguna vegada
s'hi havia trobat, i per a algú que havia passat tant temps en un Uquemer de
primera línia, veient en una setmana més xenomorfes, tant per dins com per
fora, del que la major part de les persones veien en un any, això era dir
alguna cosa.
Però
semblava haver-hi un petit nombre de punts en comú, i això era la voluntat del
cèfalon d'ajudar a altres éssers a escapar de la repressió. El que volia dir
que, de tant en tant, calia tractar amb ell.
Però això
no volia dir que a Den hagués d'agradar-li.
***
Quin
patètic estat de les coses, es va dir a si mateix Haninum Tyk Rhinann. Què
trist que hagués arribat a aquest estat tan baix. Ja era prou indigne dependre
d'un benefactor humà com Jax Pavan, però era molt, molt pitjor tenir en
realitat enveja d'ell.
El seu
bauth —un concepte elomin majorment intraduïble en bàsic, que indicava una
combinació d'equilibri inamovible, atreviment descarat, i un toc de freda
diversió— que una vegada havia envoltat la seva ànima amb una armadura
impenetrable, penjava ara fet esquinçalls. No tenia futur individual, cap curs,
cap estel pel qual guiar-se. Havia estat acomiadat.
No, era
pitjor que això: havia dimitit.
No sempre
havia estat així. Una vegada, no feia molt, Rhinann havia estat puixant. La
seva paraula havia estat prou poderosa per obrir portes i també per tancar-les,
tancant darrere d'elles als enemics del seu amo. Potser era prou cert el que
havien dit els seus detractors: que en realitat ell no havia tingut autèntic
poder, sinó que havia estat merament un pàl·lid reflex de la glòria del seu
amo, com un planeta reflectint la llum del seu estel. Potser. Però hi havia
mons que reflectien la feble resplendor de nanes vermelles, i hi havia mons que
reflectien l'encegador atzur dels forns estel·lars de gegantesques blanc-blavoses.
I excepte pel propi Palpatine, cap estel cremava més brillantment en el
firmament de l'Imperi que la de Lord Darth Vader.
Al principi
havia estat una calada embriagadora de poder. Rhinann havia estat l'ajudant de
camp de Vader, el seu factòtum i ajudant personal, i com a tal la batolla que
havia sostingut l’elomin havia estat pesada. Donada tal posició, un es podia
preguntar, amb perfecta justificació, per què havia buscat l'exili
voluntàriament.
Per
començar havia tingut una motivació excel·lent: la supervivència. El seu amo
havia aconseguit per fi treure a la llum al rebel Jedi Pavan, cert.
Desafortunadament, aquest lloc també havia estat el lloc d'una imminent
explosió nuclear, iniciada per Pavan en un reactor subterrani en el Districte
de les Fàbriques, aquesta ombrívola terra de ningú situada en les antípodes,
habitada únicament per droides salvatges. Les toveres estabilitzadores de la
llançadora imperial de la classe Lambda havien estat inutilitzades pel fuet
làser d’en Pavan, allà l’elomin havia actuat per pur instint potser per una
única vegada en la seva, d'altra banda, totalment racional vida: havia
abandonat la nau incapaç de volar i, en fer-ho, havia abandonat també al seu
amo i senyor. Com a conseqüència, no li havia quedat més opció que compartir la
sort de Pavan i la del seu bigarrat grup.
Tal
deslleialtat cap a l'Imperi no podria ser perdonada, encara que la seva única
alternativa hagués estat ser reduït a un bri de gas radioactiu anant a la
deriva amb total desemparament a través del desolat paisatge.
El seu
destret podria no haver estat tan dolent, la seva destinació final no tan certa,
si Vader hagués estat transformat en ions lliures com la resta de la tripulació
de la Lambda.
Però
Rhinann havia vist l'enregistrament delator captat per les càmeres posteriors
del Ranger Llunyà, l'instant en el
qual una càpsula d’escapament havia sortit disparada de la llançadora a màxima
velocitat. No havia necessitat els càlculs ràpidament realitzats d'I-5, que li
havien donat a l'ocupant d'aquesta càpsula d’escapament una probabilitat d'una
entre vuit d'escapar de l'àrea immediata i trobar refugi adequat entre els
deserts esquelets protectors dels edificis més allunyats del lloc de
l'explosió. Les probabilitats, hi havia hipotetitzat l’androide, millorarien
fins a un grau desconegut si el passatger de la càpsula resultava ser un mestre
de la Força.
Rhinann
havia cregut llavors el que ara sabia que era cert: que això era precisament el
que havia succeït.
Després de
tot, era Darth Vader. El monstre era tot menys indestructible. D'això Rhinann
estava convençut, i sabia que no era l'únic que opinava així.
Perquè, a
més dels seus reflexos i força augmentats, Vader semblava ser més poderós que
qualsevol altre en el més misteriós i meravellós dels intangibles: la Força.
La Força captivava
a Rhinann. Havia devorat cada tros d'informació sobre ella que va poder trobar,
gesta gens fàcil, donada la prohibició galàctica de l'Emperador Palpatine sobre
qualsevol dada fidedigna concernent a la Força. Després d'anys d'acurat estudi,
el fascinat elomin encara tenia poca idea del que era en realitat. La majoria
de savis la descartaven de seguida, dient-ne llegenda, mite, una reculada a la
classe de religions primitives que afortunadament havien desaparegut en aquesta
era més moderna i ben informada. Per descomptat, cap d'ells havia sentit un
invisible nus corredís tancant-se al voltant dels seus colls en concordança amb
el lent tancar-se del puny de Vader. Però Rhinann sí, i sabia que, fora el que
fora, la Força no era un mite.
Segons la
base de coneixements, tant antics com moderns, que havia assimilat, la Força
era una forma d'energia que podia ser controlada i manipulada per la voluntat
conscient. Hi havia dues teories sobre com això era possible, les quals Rhinann
sentia que no eren necessàriament mútuament excloents. Una era que l'habilitat
d'accedir a la Força es basava en un tipus de apercepció precipitada i
augmentada per organismes cel·lulars endosimbiòtics anomenats midiclorians.
L'altra teoria sostenia que la pròpia Força d'alguna forma era aquests mateixos
midiclorians per facilitar la seva connexió i així manifestar-se en diversos
graus de potència en diverses espècies i individus. També hi havia evidències
que era hereditària, encara que semblava necessitar-se un ample fons genètic perquè
florís. Nick Rostu, un nadiu de Haruun Kal, era suposadament descendent,
juntament amb la resta de korunnai, d'una població de Jedi que es va estavellar
allà segles enrere. Encara així la connexió d'aquest soldat amb la Força havia
estat feble. Semblaria que aquests midiclorians, i la seva manifestació
resultant de la Força, no augmentaven la seva potència a través de l'endogàmia.
Amb gran
cautela i sigil Rhinann ho havia disposat tot per realitzar el recompte dels
seus midiclorians. Els resultats, acuradament desviats i xifrats a través d'una
plètora de servidors i pantalles al voltant de la hipervia d'informació
galàctica, estaven per fi en la seva possessió. Com havia sospitat, el nombre
era penosament baix: un mer dos mil per cèl·lula de mitjana.
Ningú amb
una lectura tan baixa sentiria la Força alguna vegada fluint a través d'ell.
Encara que això merament confirmava les seves sospites, seguia trobant-ho
decebedor.
Rhinann va
sospirar, els seus ullals nasals vibrant amb un so agut.
A contracor
havia arribat a la conclusió que havia gastat suficient temps en aquesta cerca
quixotesca del seu propi control de la Força. Millor concentrar-se en la tasca
molt més mundana però realitzable a mà. Se suposava que havia d'estar buscant
components de sabre làser.
Intentar
ser alguna cosa que no era, era una insensatesa absoluta, i indigne de
qualsevol orgull escàs que li quedés.
Va
gesticular cap a l’holoprojecció, amb la intenció de canviar de fonts, quan va
captar un node pampalluguejant que indicava una dada de possible interès que
entrava dins dels seus paràmetres de recerca. Estava datat gairebé vint anys
estàndard enrere, i semblava ser una transmissió d'un dels allunyats fronts
planetaris durant els últims anys de les Guerres Clon. Un estrany tipus de comunicació
amb el qual ensopegar accidentalment.
Intrigat,
va seguir investigant. L'acurat sondeig va revelar el que probablement havia
estat un obvi intent d'eliminar l'article dels bancs de dades, perquè ara només
existia com un ressò, una reverberació digital de l'original. Vint anys de flux
quàntic havien produït considerable degradació. Però Rhinann era un desxifrador
excel·lent. Amb paciència i habilitat va extreure les dades que va poder de les
diverses capes.
Interessant...
El que hi
havia trobat semblava ser un informe del planeta Drongar, compost per la
Padawan Jedi Barriss Offee per a la seva Mestra Luminara Unduli concernent a
una planta adaptogènica nativa anomenada bota. La Jedi Offee havia rebut
aparentment —si per accident o disseny no estava clar— una injecció del
destil·lat de la planta. El resultat aparentment va ser un increment
considerable en la potència de la Força dins d'ella.
Offee
continuava dient que enviava un vial de sèrum de bota al Temple per continuar
la recerca. Com anava a ser realitzat això estava massa corrupte perquè Rhinann
ho desxifrés. El seu informe seguia indicant que els efectes de la planta eren
oportunistes i es diferenciaven àmpliament d'una espècie a una altra. Donades
les ramificacions potencials del seu descobriment recomanava encaridament
que...
La
frustració de Rhinann no va conèixer fronteres: malgrat els seus millors
esforços, la resta del missatge va resultar il·legible.
Va sentir
que el borrissol de les seves oïdes s'estremia d'excitació.
Encara que
per res segur, podria aquest oblidat descobriment realitzat per una Jedi ara
difunta ser la "píndola màgica" que podria permetre-li experimentar
la Força?
Ell, per
descomptat, havia sentit parlar de la Bariss Offee i Drongar. Den Dhur i I-5
havien parlat sovint de la seva estada en aquest pudent món selvàtic, així com
dels seus companys d'armes d'allà. No recordava haver-los sentit esmentar
qualsevol cosa sobre derivats de la planta, molt menys destil·lats de bota,
però segurament hauria d'haver-hi una forma d'esbrinar més sobre això.
Hauria de
ser circumspecte en la seva cerca, ell ho sabia. Havia observat que els Jedi
eren protectors de la seva connexió amb la Força. Si el descobriment de l’Offee
era autèntic, i si Pavan i Tarak sabien alguna cosa sobre aquest tema, sens
dubte no estarien molt disposats a compartir tal informació, especialment amb
algú que no era del seu cercle. Haninum Tyk Rhinann no era un ésser ximple o
temerari. Prova d'això era la seva supervivència continuada malgrat les
circumstàncies sovint amenaçadores en les quals es trobava. Procediria amb
precaució.
I si era
cert —si aquesta prestigiosa millora botànica encara podia trobar-se, i si
d'alguna forma podia facilitar una connexió entre ell i la Força— bé, llavors
aquells que s'havien aprofitat de la seva nova posició miserable en la vida
tindrien abundants motius per lamentar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada